Al bell mig de Sibèria, a la mateixa latitud que Hamburg, comença la Xina. I al cap de 4.000 quilòmetres, a la platja de l’illa tropical de Hainan, el país té el seu extrem sud. Tots dos llocs són d’una gran bellesa.
Al nord, el Heilongjiang –riu del Drac Negre– serpenteja silenciós cap a l’est. El riu marca la frontera amb Rússia, on es diu Amur. A l’altra banda s’estenen els boscos de coníferes de la taigà.
A la badia de Yalong, a Hainan, ressonen suaument les onades del mar de la Xina Meridional. La costa està resseguida per plàtans i palmeres, i hi ha nens jugant a la platja. Se la sol anomenar “la Hawai xinesa”.
Entremig hi ha un país que gairebé és tan gran com els Estats Units però que té quatre vegades més d’habitants, el doble que Europa i fins i tot més que l’Àfrica.
Les dimensions de la Xina sempre han costat d’abastar, però la magnitud i el poder polític i econòmic creixent del país no havien estat mai tan patents al món com en els últims vuit anys.
Jo vaig arribar a la Xina a la tardor del 2012. Unes quantes setmanes més tard, un home plenet va comparèixer davant la premsa al Gran Saló del Poble, a Pequín. Va explicar que el Partit Comunista l’havia nomenat secretari general. En ell i els seus companys requeia, doncs, la responsabilitat de governar la Xina: “A la nostra gent li encanta la vida. Esperen que els oferim una educació més bona, llocs de feina més estables, uns salaris més alts i un medi ambient més net. L’anhel dels xinesos de viure bé és l’objectiu a què aspirem”.
L’arribada al poder de Xi Jinping, d’aleshores 59 anys, va despertar esperances, també a Occident. Després del seu gris predecessor, Hu Jintao, un polític relativament jove i segur de si mateix assumia la direcció de l’aspirant potència mundial, un país autoritari però amb una aparent voluntat d’obertura. Quatre anys abans, Pequín havia organitzat els Jocs Olímpics, i milions de xinesos havien anat a l’estranger per turisme, negocis o estudis. “La Xina ha d’aprendre més coses sobre el món”, va dir Xi per cloure el seu discurs d’investidura, “i el món ha d’aprendre més sobre la Xina”.
Una part important de la promesa de Xi s’ha complert, però hi ha altres esperances que s’han frustrat. A l’interior del país ha augmentat el benestar i s’ha reduït la pobresa. Però al mateix temps s’ha eixamplat el poder de l’Estat. Xi s’ha assegurat la permanència vitalícia al càrrec, ha cimentat el domini del partit i ha perfeccionat la vigilància de l’Estat. A l’oest del país, centenars de milers de uigurs musulmans han estat internats en campaments de reeducació, i persones crítiques amb el règim han fugit o han estat silenciades.
Cap enfora, la Xina actua, convençuda del seu poder, com no ho feia des de l’època de les grans dinasties. Al mar de la Xina Meridional, Pequín ha ampliat illes per convertir-les en bastions militars, i a Hong Kong ha infringit un acord internacional i ha imposat una llei de seguretat draconiana. Empesa per la feblesa d’Occident, la Xina estén la seva influència.
L’esclat de la crisi del coronavirus –sens dubte, l’esdeveniment amb més repercussions dels últims vuit anys– accelera aquesta tendència. Encara ara Xi Jinping parla d’una “política de reforma i obertura”, però ja fa temps que no diu que la Xina hagi d’aprendre coses del món ni el món d’ella.
Com ha canviat la vida dels xinesos en aquests vuit anys? Ha millorat, com prometia Xi el 2012? I què en pensen els xinesos, del seu país, un Estat la percepció i l’autopercepció del qual han evolucionat tant?
Abans del meu comiat com a corresponsal a Pequín, la meva col·laboradora Wu Dandan i jo vam emprendre un viatge per respondre a aquestes preguntes. Vam viatjar de nord a sud, de la Manxúria fins a Xangai passant per Pequín, vam pujar el Iangtsé fins a Wuhan i Chongqing, vam apropar-nos a les àrees interiors de la província de Guizhou, i finalment vam fer cap al sud fins a Hainan.
Vam retrobar persones amb qui ja ens havíem reunit temps enrere, però també vam visitar pobles i ciutats que no coneixíem. L’Estat xinès sabia on ens trobàvem en cada moment. No tan sols ens seguien contínuament agents de seguretat, sinó que, en cadascuna de les onze províncies que vam visitar, una aplicació mòbil registrava cap a on ens desplaçàvem. A continuació, un viatge per la Xina en temps del coronavirus.
Heilongjiang
Una estrella vermella, de l’alçada d’una persona, amb una falç i un martell grocs marca el punt més al nord de la Xina, a la riba del Heilongjiang. A banda dels símbols, els dos Estats que fan frontera aquí no tenien gaire res més en comú quan, fa gairebé trenta anys, va caure la Unió Soviètica. La major part de la Guerra Freda, Pequín i Moscou van ser rivals.
Amb el temps, però, la relació ha millorat. Actualment, a Occident, a molts la Xina els sembla l’adversari que havia estat la Unió Soviètica. Però el que distingeix la Xina tant de la Unió Soviètica com de Rússia és la seva puixança econòmica.
Aleshores arriba un grup de turistes xinesos per visitar el monument fronterer: dones amb vestits bonics i homes amb càmeres cares. Un autocar modern els ha portat fins aquest indret remot, passant per una autopista perfectament ampliada que travessa uns boscos de bedolls sense ni una ànima durant cent quilòmetres. Un tros més enllà riu amunt, uns inversors han erigit una ciutat turística, amb un ample passeig a la vora del riu i amb uns xalets que podrien ser a Suïssa o a les Muntanyes Rocalloses. Els turistes miren encuriosits la riba russa. Allà es veuen unes quantes cabanes que a la nit són engolides per la foscor, mentre que el costat xinès és il·luminat per fanalets de colors.
Per gran que sembli el contrast amb Rússia, en comparació amb la resta del país, el nord-est de la Xina és pobre. La Manxúria, amb 110 milions d’habitants, havia estat el lloc de la indústria pesant, amb mines de carbó i fàbriques de ciment, plantes siderúrgiques i fàbriques d’armament. Però el miracle econòmic de la Xina va iniciar-se a començament dels vuitanta en un altre lloc, als deltes del Iangtsé i del riu Perla, a l’est i al sud.
El nord, malgrat les inversions multimilionàries, encara no ha superat el canvi estructural. Baoyu, el primer xofer del nostre viatge, viu bé gràcies als turistes que a l’estiu transporta a través dels prats i a l’hivern a través de la neu. S’acaba de comprar un gran totterreny. Però la seva dona es va traslladar amb la filla a Zhengzhou, una ciutat de milions d’habitants a ben bé 2.000 quilòmetres al sud. “Els nostres pares i jo també hi anirem”, diu Baoyu. “Senzillament, allà la vida és millor. Més formació, més feina, més futur”.
El seu company de professió Wang Bo, que trobem a la capital de la província, Harbin, famosa pel seu festival de gel anual, va intentar sense èxit convèncer la seva filla perquè es quedés. “Papa”, li va dir, “a Pequín guanyo quatre vegades més que aquí. Per què he anat a la universitat, si no?”.
Yusheng
Ben bé cinquanta quilòmetres al sud de Harbin, havent passat per davant d’una estació de l’època de la dominació japonesa, una fàbrica en ruïnes i uns quants tallers de cotxes asfaltats a correcuita, un camí de terra s’obre pas enmig d’un camp de blat de moro. La pista condueix a Yusheng, un dels 600.000 poblets que no es veuen fins que no es fa zoom a Google Earth entremig de les 113 ciutats xineses de milions d’habitants. Des de dalt, es reconeix la densa simetria d’aquestes poblacions: totes les cases arrenglerades amb un petit pati al darrere.
En una d’aquestes cases hi viu Bruce, que prové d’una família de pagesos. Així és com s’anomena d’ençà que va ser el primer del seu poble que va estudiar Filologia Anglesa a Pequín. Posteriorment va fer una tesi doctoral sobre la literatura de la minoria ètnica dels manxús –a la qual pertany–, que donen nom a la Manxúria i a qui la Xina deu la seva última dinastia.
Bruce, un home de 35 anys amb els cabells espessos i les mans suaus d’una persona del món dels llibres, explica amb satisfacció l’interès que uns erudits de Harvard i Oxford li han manifestat per la seva persona, la seva investigació i la seva ètnia, d’uns deu milions de persones. Això contrasta amb les suspicàcies que genera a la Xina contemporània tot el que tingui a veure amb els manxús. D’aquesta zona en va sortir la dinastia Qing, que va desintegrar-se el 1911 i amb ella la Xina feudal, que el Partit Comunista encara avui dia reprèn amb desdeny.
Bruce tria les paraules amb cautela i no vol que el citem amb massa detall. Ell no és cap dissident, no ho és gens ni mica. Però el fastigueja que la historiografia oficial eclipsi tant les contribucions de minories com els manxús. “Almenys”, diu, “hi ha càtedres sobre el meu àmbit”. La seva carrera està planejada amb exactitud, com és el cas de molts joves xinesos: com que les seves opcions d’ascens són millors a la província, a l’estiu va deixar Pequín. Ara ha trobat una plaça de professor a Harbin, després es vol casar i un dia tornar a Pequín com a catedràtic. Passa gairebé tot el dia a la seva habitació. A la nit dorm en un llit d’obra que, com tots els altres de la casa, està connectat al forn de la cuina i a l’hivern està ben calefactat. Per anar al lavabo ha de sortir a una latrina que hi ha al pati; la casa, com la majoria d’habitatges del poble, no té aigua corrent. Molts dels seus companys van créixer així, i també molts dels seus futurs alumnes.
“Sempre va ser el millor a l’escola”, diu orgullosa la mare de Bruce. “Ai, mama”, respon ell avergonyit. Per als pares xinesos, el reconeixement dels seus fills encara és una obligació, sobretot per als que tenen èxit. En ells hi ha dipositada l’esperança que un dia mantinguin tota la família. Els sistemes social i de pensions xinesos són rudimentaris en comparació amb Europa, sobretot a les zones rurals.
A la Manxúria, la Xina no sembla la màquina de poder i de fer diners que pensem que és des d’Occident, sinó un país en vies de desenvolupament, ambiciós, però que encara és lluny de l’objectiu. Sembla un Estat que no aconsegueix tot el que es proposa. Amb unes xifres d’exportacions enormes que amaguen que, per càpita, els xinesos només generen vora una quarta part del benestar d’europeus i nord-americans. Potser aquest és un dels motius pels quals els dirigents no confien en el seu poble.
Poc després de continuar el viatge, Bruce rep la visita d’uns agents de seguretat. Qui eren aquella gent –li pregunten–, què volien de tu?
La notícia ens preocupa, però no ens sorprèn. A Harbin ja ens havien seguit quatre homes amb ulleres de sol, a peu quan érem al centre i amb dos cotxes diferents quan érem als afores de la ciutat. Aquest Estat tampoc no confia en nosaltres.
Jinzhou
A Jinzhou, una ciutat d’obrers siderúrgics a uns 700 quilòmetres més al sud, prop del mar Groc, ja ens esperen. Tornen a ser quatre, van amb ulleres de sol i estan asseguts al vestíbul del nostre hotel evitant tot contacte visual.
Però sembla com si ahir al vespre ens haguessin perdut la pista. Ahir, immediatament després de la nostra arribada, vam visitar Li Tianyou, de 29 anys, la superestrella caiguda de l’escena de l’streaming en directe xinès, que fa tres anys va assolir el punt àlgid de la seva carrera.
MC Tianyou, com es deia aleshores, era una figura cabdal d’un nou gènere de rap, el hanmai, que literalment vol dir “cridar al micròfon”, molt arrelat a l’entorn obrer del nord del país. Inofensiu segons els criteris occidentals, però indecent i vulgar per als xinesos. El seu èxit principal es deia “Escolteu, noies”.
L’èxit de Tianyou era fulgurant: tenia 22 milions de seguidors, i en una sola tarda va atreure més d’un milió de persones a la seva sala de xat i va ingressar prop de 200.000 euros. Una marca de moda londinenca el va contractar perquè portés publicitat seva i avui dia, diu, gairebé tots els joves el reconeixen pel carrer.
Però aleshores va arribar la gran caiguda, per a Tianyou i per a molts dels seus epígons. Per ordre de l’Estat, a començament del 2018 la seva plataforma de streaming va suprimir-li el compte i va prohibir tres dels seus hits. A la cadena estatal CCTV es va presentar la cultura del hanmai com un núvol fosc del qual queien brutícia, armes, calces i fuets sobre el jovent. Bloguers lleials a l’Estat van aplaudir que proscrivissin Tianyou, deien que li faltava “energia positiva”.
Dos anys més tard, Tianyou, que abans viatjava molt, torna a ser a la seva ciutat natal, Jinzhou. És un jove atlètic amb pentinat de gladiador. El seu quarter general és una barreja de despatx, gimnàs i museu de motos. Al primer pis, deu treballadors gestionen altres figures que emeten per streaming, persones que ara Tianyou té en nòmina. “No m’agradaria tornar a aparèixer per internet”, declara. “Jo era un artista, parlava i rapejava. Ara l’emissió en directe a la Xina ja només es fa per vendre cervesa o xampú: ‘Ei, per què no compres un parell d’ampolles més?’. Aquest no és el meu món”.
Davant la seva porta hi ha dos cotxes antics, un Mini i un Mercedes Barra Vuit, i al despatx hi ha muntat un gran Scalextric. El rebel d’internet que va comprovar els límits del gust de la Xina, s’ha retirat a la seva zona de confort, el petit espai en què el règim deixa que els ciutadans facin els seus negocis en pau. Tianyou no diu ni una paraula sobre la crisi del coronavirus, ni tampoc sobre les causes del seu ostracisme: “D’això no en puc parlar”.
L’ascens i la caiguda de Tianyou són una demostració de com d’obsessiu s’ha tornat l’Estat xinès. En principi, el país no està en contra que els ciutadans s’obrin a noves tecnologies o cultures, però és implacable quan sospita que s’han travessat línies vermelles. Més d’una dècada després que semblés que les xarxes socials a la Xina obrien una mica el règim, el partit ha reprès el control total amb què va ascendir al poder fa cent anys.
L’endemà de la trobada amb Tianyou, quan marxem de l’hotel i anem cap a l’estació, els quatre agents s’aixequen i ens segueixen amb un Toyota negre. A l’estació, tres surten del cotxe i ens segueixen fins a la taquilla. Un d’ells s’espera al control de seguretat fins que està segur que no tornem enrere.
Pequín
A Pequín, uns quants dies més tard, ens hem citat amb Liu Chengcheng, de 31 anys, creador d’una start-up a qui vam conèixer fa sis anys. Liu, conegut com a CC, mentre estudiava va obrir un blog que es va convertir en una de les pàgines web sobre tecnologia de més èxit de la Xina. Hi presentava nous descobriments i aplicacions, i hi congregava start-ups i inversors.
La nostra primera trobada va tenir lloc en un despatx del barri universitari de Pequín; aleshores Liu tenia cinquanta treballadors. El 2018 ens va rebre a la nova seu de l’empresa, a l’avinguda Chang’an, no gaire lluny del Gran Saló del Poble. Tenia 700 treballadors i va fundar dues empreses més.
Dos anys més tard, Liu ens ha convidat a un restaurant japonès encara un xic més a prop del centre de la ciutat. Ara ja té mil treballadors, i una de les seves empreses cotitza al Nasdaq, la borsa tecnològica de Nova York.
Liu arriba tard, encara sembla mig estudiant però s’ha engreixat uns quants quilos des de l’última vegada. Al matí ha estat a Chengdu, la capital de Sichuan, on s’ha reunit amb els dirigents d’una província que té tants habitants com Alemanya. L’hi ha acompanyat un treballador que s’encarrega d’un gran projecte: crear un sistema operatiu purament xinès perquè els ordinadors i els mòbils de la Xina no depenguin dels líders del mercat nord-americans, Microsoft i Android.
“Tècnicament no és un gran problema”, diu Liu. És més complicat construir un “ecosistema” propi que uneixi programari i maquinari. La situació política fa que cada cop sigui més probable que el món digital es divideixi no sols entre una esfera nord-americana i una de xinesa, sinó en moltes esferes nacionals i regionals, també una d’europea, russa i índia.
El simpàtic friqui dels ordinadors que vam conèixer fa sis anys s’ha convertit en el president d’un consell d’administració, algú que pensa en categories mundials i que nega amb un gest quan hi ha respostes a les nostres preguntes que li podrien generar problemes als òrgans de supervisió financera. D’aquí a poc vol fer sortir a borsa la segona de les seves tres empreses, aquest cop no a Nova York, sinó a Xangai.
La crisi del coronavirus, diu, accelera les tendències que es dibuixaven abans de la pandèmia, algunes d’elles a favor de la Xina. “Entre el març i el juny del 2020”, diu mentre comprova la xifra al mòbil, “la producció econòmica de la Xina va ser només un 5% inferior a la dels EUA. Hi ha un bon entorn per a les empreses tecnològiques a la Xina”. Perquè Pequín aspira a l’autarquia tecnològica. “Això no seria així si la relació amb Washington fos més bona”.
Per parlar de qüestions delicades, els empresaris –igual que temps enrere– tenen més marge que científics, advocats o fins i tot activistes pels drets humans. L’Estat celebra o promociona joves empresaris com Liu, es vol beneficiar del seu esperit emprenedor. Però per a ell també hi ha línies vermelles. La primacia del partit s’ha convertit novament en una cosa sagrada amb Xi Jinping. És més fàcil parlar sobre coses privades que sobre el partit.
Poc abans de la nostra primera trobada, el 2014, Liu s’havia tret el carnet de conduir. A la pregunta de quin cotxe volia comprar-se, va respondre: “El que sigui, excepte un Mercedes. Aquests són els cotxes amb què es passegen els homes de negocis”. Passats sis anys, després de dinar truca al seu xofer. Liu veu venir la nostra pregunta i riu: “Sí, d’acord, és un Mercedes. Però aquest només és el cotxe de l’empresa”.
Xangai
Entre Pequín i Xangai hi ha 1.318 quilòmetres en tren, una distància gairebé igual que entre Barcelona i Brussel·les. Amb avió són unes dues hores, el trajecte amb tren en dura quatre i mitja, en què pràcticament en cap moment no es deixa de veure ciutat, fàbriques o com a mínim algun gratacels. Els viatgers de Pequín arriben generalment al nus de Hongqiao, a l’oest de Xangai, un bloc enorme de formigó que connecta l’estació més gran de l’Àsia amb l’aeroport de la ciutat.
Quan fa un any de l’esclat de la crisi del coronavirus, els vestíbuls i els passadissos de Hongqiao tornen a estar tan plens com abans, potser més i tot, mentre que a la terminal internacional de l’aeroport de Pudong hi impera la buidor. El trànsit internacional gairebé s’ha aturat del tot. La Xina s’ha aïllat.
A mig camí entre Hongqiao i Pudong, a la planta 53 d’un gratacels, hi treballa l’agent financer Zhang Jiahua, de 30 anys. Porta una samarreta verda, uns pantalons de xandall i sabatilles esportives, l’”estil financer de Xangai”, diu. Els xinesos han copiat el capitalisme financer occidental, però no fan cas del seu codi de vestimenta.
A Zhang li fa il·lusió parlar del seu dia a dia. Gestiona el patrimoni d’empreses i inversors a la costa est de la Xina, i fa poc va guanyar com a client un destacat autor i pilot de curses, un fet important entre els banquers d’inversió xinesos.
Però Zhang no es refia del boom borsari que ha viscut la Xina després de la pandèmia. A les grans províncies industrials de la riba del Iangtsé, on viuen la majoria dels seus clients, els ànims estan decaiguts. Algunes empreses que produeixen sobretot per a l’exportació es ressenten de la reducció de la demanda d’alguns països.
Igual que a Liu, l’empresari de Pequín, a Zhang també el preocupa la relació xinesa-nord-americana. Ell considera que la situació és més greu del que creu Liu. “No crec que hi hagi una gran guerra”, diu, “però sí un conflicte regional en què podrien intervenir la Xina i els EUA”. En els escenaris de crisi que debat amb els seus companys s’hi esmenta sobretot l’illa de Taiwan, que Pequín considera una “part inalienable de la Xina”.
És cert que la majoria de xinesos consideren Taiwan com una part de la Xina. Però amb la pandèmia han augmentat dràsticament les proclames nacionalistes, fomentades per la propaganda estatal: d’una banda, per fer oblidar el fracàs de la Xina a l’inici de la pandèmia; i de l’altra, per distingir-se dels governs occidentals, percebuts com a incompetents. L’aïllament cap enfora reforça el sentiment de superioritat a l’interior.
Zhang especula al “Fear Index”. Assessora els seus clients en les compres d’or i d’immobles, inversions que possiblement mantindrien el valor després d’una greu crisi política.
Wuhan
A mil quilòmetres de Xangai pujant pel Iangtsé, trobem Wuhan, la ciutat de milions d’habitants del centre de la Xina on va aparèixer per primer cop el coronavirus. A Occident s’ha convertit en el símbol de la desgràcia. En canvi, per a la majoria de xinesos, Wuhan és una ciutat heroica.
Al carrer Chezhan, que porta a l’antiga estació de l’època colonial, al vespre queden poques places d’aparcament. Davant els restaurants les taules estan plenes, els clients riuen i fan dringar les copes. Així devien ser les coses la tardor passada, abans que a pocs quilòmetres d’aquí, al mercat de peix de Huanan, hi hagués les primeres persones contagiades d’una misteriosa inflamació pulmonar.
“Si no sabés el que ha passat, no m’ho creuria”, diu Yang Xiu, de 56 anys. Aquesta dona regenta des de fa més de vint anys un restaurant al carrer Chezhan de fondues de granota a l’estil xinès.
Ens havíem trobat amb la senyora Yang a començament d’abril, quan després de més dos mesos de confinament va poder tornar per primer cop al seu restaurant, va obrir les finestres, va buidar les neveres i va tornar a començar de zero.
Al principi es van confirmar els seus temors. Van passar dos mesos més fins que van venir prou clients perquè pogués tornar a contractar els primers treballadors. Calcula que va tenir pèrdues per valor de 30.000 euros.
Però ara, diu, el negoci va “tebie hao”, extraordinàriament bé. “Ara al vespre podem parar les taules al carrer, abans estava estrictament prohibit. Però és veritat: és bo per al negoci però dolent per a l’epidèmia que la gent mengi i begui fora el carrer. A vegades em sembla que la gent es venja del virus sortint a sopar a fora més sovint els vespres”. Un bon vespre ingressa 10.000 iuans, prop de 1.300 euros.
A diferència dels EUA i Europa, a la Xina Wuhan és l’única ciutat que té milers de morts pel virus, probablement molts més que les 3.869 víctimes oficials, perquè al principi es van manipular les xifres i perquè durant les primeres setmanes a molts malalts no se’ls van fer tests.
El govern, que al començament va retardar la crisi i que després va derrotar el virus amb confinaments estrictes, ha convertit la història dels últims onze mesos en una epopeia. Wuhan hi té el paper de protagonista: els seus habitants van fer un gran sacrifici per salvar la pàtria. En pintures, en documentals i en programes televisius, s’aplaudeix aquest relat. Wuhan per a tots, tots per a Wuhan.
Però d’aquest mite a la ciutat mateixa poca cosa se’n va percebre. Quan poc després de l’obertura, a l’abril, udolaven les sirenes, al carrer només s’hi quedaven palplantats uns pocs sorpresos que no s’havien assabentat que allò era un senyal per aturar-se i commemorar els fets. La resta de la gent continuava amb les compres i els negocis. Ja hi havien hagut de renunciar durant massa temps.
Bijie
El vespre d’aquell dia de novembre del 2012 en què a Pequín Xi Jinping va ser nomenat nou cap del Partit Comunista, a la ciutat de Bijie, al sud-oest del país, va tenir lloc una tragèdia. Cinc joves –abandonats pels seus pares, treballadors temporers a Guizhou, una província pobra– s’havien tancat en un gran contenidor d’escombraries i havien encès un foc per resguardar-se del fred. Havien mort asfixiats per intoxicació per monòxid de carboni. El país va quedar commocionat: on era l’Estat? On eren els mestres? On era l’assistència social?
Quatres setmanes més tard vam anar a Bijie per informar sobre el cas. Plovia. El trajecte amb cotxe des de la capital provincial, Guiyang, a Bijie, va durar cinc hores. Actualment, Bijie està connectada a la xarxa d’alta velocitat xinesa. El trajecte amb tren entre Guiyang i Bijie dura 48 minuts.
Fa vuit anys, el sender per arribar al poblet de muntanya de Caqiangyan, on havien crescut els cinc nois, s’enfilava per camins de terra fangosos amb sots de dos pams de fondària. Al final vam haver de trucar a un totterreny perquè ens tornés a casa. Actualment, la carretera que porta al poblet està asfaltada. La casa de la qual van fugir tres dels nois sembla abandonada. Volten per allà dos galls dindis. A l’ampit d’una finestra hi ha unes sabates de criatura. Després surt un noi d’uns 12 anys. Porta el mateix cognom que els seus cosins, amb qui havia jugat de petit. Els seus pares també són temporers i l’han deixat a casa de l’avi.
Al nucli principal del municipi, a la vall, ens reunim amb el senyor Li, membre del consistori responsable dels pobles de les muntanyes. L’edifici de l’ajuntament consisteix en una sola sala gran, les parets de la qual estan recobertes amb unes llistes llarguíssimes. A cada taula hi apareix el cognom de cadascuna de les famílies que viuen al llindar de la pobresa i, a la columna del costat, els ajuts que reben. “Els ajudem en la compra d’aliments, gasoil, electricitat i en l’assegurança mèdica”, explica Li. La pobresa ja es combatia abans de la mort dels cinc nois, però després es va millorar el programa.
L’home que va fer pública la tragèdia de Bijie el 2012 –a internet, perquè els mitjans estatals al principi no en volien informar– es diu Li Yuanlong. Fa anys, quan era redactor del Diari de Bijie, va ser acomiadat i empresonat perquè s’havia barallat amb els poderosos de la població. Després de la mort dels cinc nois, quan les autoritats el van instar a deixar de publicar notícies sobre el cas i ell s’hi va negar, uns agents van segrestar-los a ell i la seva dona, la professora Yang Xiumin, i els van posar en arrest domiciliari.
Quan van tornar a ser a casa, Li ens va ajudar en la investigació, cosa que primer a ell i després a nosaltres ens va causar problemes. Poc abans que marxéssim de Guizhou, uns desconeguts van entrar a la nostra habitació de l’hotel, ens van esborrar els discos durs i ens van destrossar l’equipament.
Vuit anys després, ens tornem a posar en contacte amb Li. Ha canviat de feina: ara entre setmana treballa en una empresa força lluny de la ciutat. Li agradaria que ens retrobéssim, però ens demana una nit per pensar-s’ho. L’endemà diu: “Em sembla que trobar-nos ens causaria massa problemes tant a vosaltres com a mi. Però visiteu la meva dona. Li farà il·lusió veure-us”.
El 2012 Li i Yang Xiuming vivien en una caseta sense enguixar als afores de la ciutat, en què només una habitació estava calefactada. Ara tenen un pis a la 28a planta d’un bloc modern. Des de l’ascensor es veu un nou museu futurista i el passeig del costat del riu. Les vistes són impressionants.
Però, quan sortim de l’ascensor, davant la porta de casa de Li hi ha tres homes de les forces de seguretat. “Qui són vostès? Per què han vingut aquí?”. Abans no contestem, la senyora Yang obre la porta, dona una llambregada als agents i ens convida a passar. Els homes també entren; el gos els lladra. Es crea una situació absurda, durant uns minuts els agents també estan confosos. Yang Xiuming senzillament els ignora. Ens parla del seu fill, que viu als EUA i a qui no poden visitar perquè tenen prohibit viatjar.
Aleshores ens porta a la terrassa de la casa. Els agents ens segueixen, i també el gos que lladra. “Aquí dalt és on el meu marit reposa els caps de setmana”, diu Yang. “Escriu poemes i rega les plantes”.
Al cap d’una estona la presència dels agents es fa insuportable. Yang Xiuming es disculpa, però som nosaltres que ens hem de disculpar. Resignats, ens acomiadem. Ens tornen a seguir els homes: primer a l’ascensor, després amb un cotxe blanc fins a l’hotel i finalment amb un Volvo fins a l’estació de tren.
Hainan
Haikou, la capital de la província insular de Hainan, és una metròpoli de dos milions d’habitants com desenes més que hi ha a la Xina: blocs de pisos monòtons, amples autopistes i gratacels amb oficines a l’estil neobrutalista xinès. Si arribant amb avió no haguéssim vist el mar, no seríem conscients que Haikou es troba en una illa turística tropical.
Almenys, ens diu el xofer, també hi ha “bars seriosos” a la ciutat. Es refereix a discoteques, potser inclús d’il·legals, però, quan ens en volem assegurar, diu: “Jo no ho puc expressar així. Ara enregistren les converses als taxis”.
Al centre de la ciutat s’alça un ostentós palau, la residència del govern de la República Popular a l’illa. Allà ens trobem amb Victor Gao, que als anys vuitanta va ser intèrpret de Deng Xiaoping, el polític reformista que després de la mort de Mao va pilotar l’obertura de la Xina i que el 1989 va manar reprimir la revolta de la plaça de la Pau Celestial (la plaça de Tiananmen). Actualment, Gao forma part de la junta directiva d’un think tank pròxim a l’Estat i, gràcies a les seves conviccions i al seu domini de l’anglès, és una mena de portaveu oficiós del govern.
Al llarg dels anys, Gao ha acompanyat moltes delegacions a Hainan i té una mirada sorprenentment objectiva de l’evolució de l’illa. El 1988 va ser elevada al rang de província, amb l’objectiu declarat de desplegar-hi la mateixa dinàmica econòmica que a la democràtica Taiwan, d’unes dimensions semblants.
En més de trenta anys, això no ha passat. “Hainan és un lloc preciós. Però conec molta gent que ha fet fortuna i després l’ha perdut”, diu Gao. Passada la primera època d’”eufòria”, van venir decepcions.
Igual que la Manxúria, que continua estant subdesenvolupada, Hainan és un exemple que l’aparentment totpoderós Pequín no ha aconseguit ni de bon tros tots els seus objectius. A Hainan també s’hi van fer aeroports, carreteres i ferrocarrils, i al sud de l’illa s’hi va construir, seguint l’exemple de Miami, una terminal gegant per a creuers. Però cap dels projectes no ha arribat a despuntar. I, en canvi, ara Hainan és una de les províncies més endeutades de la Xina.
A la primavera el govern ha de decidir convertir tota l’illa en una gran zona de lliure comerç, que, si es fes realitat, seria la més gran del món. A Hong Kong, no gaire lluny d’allà, alguns temen que un dia Hainan pugui tornar-se la base financera més important de l’Àsia. Victor Gao creu que això és improbable.
Segons Gao, en els plans de Pequín, a Hainan se li reserva un rol diferent que el de centre turístic lucratiu. L’illa es troba “a la primera línia d’un gran enfrontament geopolític”, el conflicte entre la Xina i els EUA. Perquè, des del punt de vista de Pequín, formen part de la província de Hainan diverses illes reclamades també per altres països al mar de la Xina Meridional que la Xina ha ampliat per convertir-les en fortaleses militars. “El mar de la Xina Meridional està sota el control total i absolut de les forces de defensa xineses”, diu Gao. “Es té constància de tot vaixell, submarí o objecte enemic que hi passa. Si esclata una guerra entre la Xina i els EUA, el mar de la Xina Meridional serà un cementiri per als vaixells nord-americans. Els xinesos no fan mai el fanfarró”.
Victor Gao no és cap radical, sinó que representa el sector més aviat moderat de l’establishment de Pequín. El fet que en la mateixa conversa parli de la bellesa i de les possibilitats d’inversió d’una illa tropical i, tot seguit, d’un “cementiri” per a la marina nord-americana, mostra dues de les moltes cares de la Xina contemporània: una de civil i amable, i una altra de militarment dura.
A la badia de Yalong, al sud de Hainan, a tres hores en cotxe de Haikou, es repeteix aquesta contradicció, que primer costa de percebre. Al costat occidental de la badia hi ha una platja de sorra quilomètrica. Al darrere s’arrengleren una dotzena de grans complexos hotelers. Al costat oriental, s’alça un turó discret, cobert d’un boscatge verd. No hi ha pràcticament cap altre lloc de la costa xinesa que els militars occidentals tinguin tant en el punt de mira. A l’interior del turó s’amaga el búnquer on la marina xinesa té aparcada la seva flota de submarins nuclears. Des d’aquí Pequín projecta simbòlicament les seves aspiracions de poder sobre el mar de la Xina Meridional, el Pacífic occidental i molt més enllà.
Durant els últims decennis, la Xina s’ha convertit per segona vegada en una potència mundial, un retorn que no ha aconseguit quasi cap altre país. Això es deu, d’una banda, a les seves dimensions, la seva extensió, la seva densitat i les profundes arrels de la seva cultura. I de l’altra –i això encara és més important–, a l’esforç, la creativitat i la longanimitat de la seva gent.
Encara es manté el pacte no escrit que uneix els xinesos i els seus dirigents: vosaltres calleu i nosaltres treballarem pel creixement, l’èxit i l’ascens de la Xina fins al primer lloc mundial. És un contracte dur i inequívoc. “Si travesses aquesta frontera”, es pot llegir allà al nord, a la riba del riu del Drac Negre, en un cartell vermell, “t’atraparan i t’aixafaran com a un cuc”.
Traducció d’Arnau Figueras