Es tracta d’un homenatge al·legòric als tallers mecànics, particularment als ferrers, que passa per la seva experiència de petit, prop de son pare, professional d’aquest sector. I per l’evocació, sovint amb accents onírics, d’un temps potser desaparegut, però sempre present en les seves peces: remembrança d’unes vivències que presenta com a pròpies i que són compartides. Aquí també amb la dansa com a duet indestriable del seu circ contemporani.
L’espectacle està pensat com a capítols de la memòria: escenes diverses on la plasticitat guanya clarament la batalla a la perfectibilitat tècnica. Unes làmines de ferro amb les quals fan volar ocells; una estructura metàl·lica que tant podria representar un arbre mòbil, com el pes del treball; una enclusa, que amb paraules del mateix artista té més anys que tots els intèrprets junts; un tub amb el qual dibuixar una espiral després d’una intensa feina doblant-lo, etc. Elements tots ells forts, de textura freda i presència maldestra, combinats amb equilibris acrobàtics, solos de dansa, gronxador estàtic i coreografies grupals. Tot un univers a l’abast: fins i tot l’aparell de ràdio que sona de fons en qualsevol taller o les bates de treball.
El conjunt de l’obra pateix una mica en el fil narratiu, per aquella fragmentació interpretativa i seqüencial. Les disciplines es barregen entre elles: circ i dansa, però no acaben de crear amalgama. Aspectes tots ells que segur perfeccionarà en un futur. Cal pensar que, com tot el sector, la producció s’ha vist afectada per la COVID-19. Tot l’espectacle té més el to d’un somni, amb fragments disseminats, com les imatges que ens apareixen inconnexes en la vetlla, la suma de les quals aconsegueixen un clima relaxant i plaent. El record s’exerceix des de la sinceritat i l’homenatge; des de la presència i la diversitat: amb el respecte que Joan Català (aquí amb la codirecció d’Iris Heitzinger) sempre mira l’herència cultural i personal amb la qual s’ha educat. Una aproximació que ell mateix explica que ha fet ara, de més gran, perquè de petit la relació amb el taller era més conflictiva. I cada escena, per breu que sigui, dona igual qui la interpreta i el seu sentit, és sempre radicalment consistent. De manera que no cal esperar cap final apoteòsic, ni desllorigador extraordinari, perquè la fortalesa de tot plegat rau en la matèria que ensenya i la manera com s’hi atansen, la totalitat d’intèrprets, a l’al·legoria.
I en aquest punt, destacar la simbiosi perfecta entre el creador i l’equip d’aquesta peça: Cecilia Colacrai, José Luis Redondo, Nathalie Remadi, Natxo Montero i Sergio González. Artistes del circ i de la dansa, del teatre d’objectes i, si cal i breument, del mim i la paraula còmica. Un grup envejable, del millor que actualment treballa al país. I amb el més important per a “5.100 m/s”: la capacitat per expressar amb els cossos escenes diverses de la quotidianitat, amb una nova mirada renovada d’infants sorpresos per l’au volant, l’arbre que es belluga i la musicalitat de tots els objectes, estris, maquinàries i andròmines que un ferrer pot arribar a acumular en el seu taller. Obra aquesta, la de la percussió metàl·lica, que Miquel Vich i Rubén Martínez Orio (Frames Percussion) i en funcions alternes, executen de manera brillant, transitant per l’escenari com un integrant més de la companyia.
Només s’hi troba a faltar una cosa en aquesta interessant proposta. Difícil d’incorporar-hi en una sala enorme com és la del Mercat de les Flors, tot sigui dit. És l’olor aquella tan característica que desprèn el ferro en oxidar-se i que és fàcilment perceptible quan entres a Cal Ferrer. La peça necessita espais singulars, com un hangar, per exemple, lloc original per al qual Joan català l’havia imaginat.