No ens dirigirem a Figueres per la línia més recta; no és aquest l’ànim del Grand Tour de Catalunya, ben al contrari: aquest viatge estira el temps, perpetua els quilòmetres, esponja la condició transhumant, amb la voluntat de realitzar una descoberta minuciosa d’alguns dels racons més singulars, icònics, de Catalunya. És aquest un viatge per a gourmets de les destinacions com també dels camins emprats per assolir-les. Cada instant és valuós, cada revolt depara un paratge amb màgia pròpia, que el viatger apreciarà, si està amatent i en disposició de meravellar-se, com ho féu Stendhal al llarg dels seus viatges per Itàlia.
El penúltim acte d’aquest periple, que té com a destinació Figueres, flirteja per darrera vegada amb el Pirineu, l’oriental, i el Prepirineu més abrupte; perd altitud i travessa un mosaic variadíssim de paisatges d’elevació modesta i de vegetació abundant, fins arribar a una ruralitat oberta i plana, on s’assenta la capital de l’Alt Empordà. Si bé l’etapa anterior resultava còmoda per a la conducció d’autocaravanes i vehicles relativament voluminosos, el recorregut que estem a punt d’emprendre circula per carreteres de muntanya estretes i passos regirats.
De la Seu d’Urgell, no hauríem de marxar sense visitar, almenys, la seua catedral romànica. És l’única d’aquest estil a Catalunya i dona mostra de la transcendència del lloc. Si el lector volguera, a més, aprofitar l’estada, podria explorar la vall del Segre en el tram que custodia el massís del Cadí. La muralla calcària confereix al lloc un aspecte tètric, esfereïdor; un caràcter inhòspit que atorguen les profundes canals que la solquen i que vessen per gravetat, desfent-se en mil-i-una pedreres, abans d’inundar prats i boscos. Als seus peus, perviuen pobles minúsculs, suspesos i connectats a la carretera principal que discorre paral·lela al Segre, a través d’estretes cintes d’asfalt: són Arsèguel —espai de trobada internacional d’acordionistes—, Toloriu, Bar o Montellà; i arran de Segre, Martinet, que concentra serveis i hostaleria. És ací, també, on trobareu el Parc dels Búnquers, un espai històric museïtzat, que forma part dels Espais de la Memòria i que té com a objectiu fer visible la colossal línia defensiva que el règim franquista va establir al Pirineu. Durant la Segona Guerra Mundial, prop de 10.000 búnquers havien de teixir la Línia P entre el Cap de Creus i el País Basc, amb la finalitat de convertir els Pirineus en una frontera impermeable. La línia —projectada el 1942 i de la qual es van construir uns 6.000 búnquers—, mai no va entrar en funcionament. El caràcter faraònic i paranoic de l’obra batega, encara, en mostres constructives com les que ens ocupen.
Al vessant oposat de la vall, el sol omple de vida les muntanyes frontereres amb Andorra. Arcavell, Lles, Arànser o Estamariu, entre d’altres pobles, frueixen de la llum i de la sòlida estampa que ofereix la cara nord del Cadí.
Érem a la Seu d’Urgell. Iniciem, doncs, la ruta per una de les carreteres més estretes i llargues de la zona: la que ascendeix al coll de la Trava (1492 m), i a través d’aquest penetra a la vall de la Vansa. El paratge, solitari i aïllat, va concentrar una alta activitat trementinaire, recollida en el Museu de les Trementinaires, a Tuixent: dones ambulants, sempre a peu, curanderes amb herbes remeieres, vengueren les seues fórmules, tant a poblacions d’interior com del litoral català.
Transitem per l’extrem meridional del Parc Natural del Cadí-Moixeró. El paisatge, emmarcat per muntanyes, no permet anticipar la presència del Pedraforca, ni preveure pobles encantadors, com Josa de Cadí, Gòsol i Saldes. Per cert, que a Gòsol, s’hi va instal·lar Picasso la primavera del 1906, equipat amb cavallets, teles i olis. En qüestió de tres mesos, el prolífic malagueny pintaria un centenar de llenços, capficat com estava a explorar el seu camí cubista. El Centre Picasso dona mostra del seu pas pel lloc.
Saldes, com Gòsol, s’assenta als peus del Pedraforca. Amb tota probabilitat, aquest, junt amb Montserrat, condensa el caràcter muntanyenc català. El Pedraforca emergeix de la terra com un colós bicèfal, amb una pronunciada enforcadura central —i la corresponent pedrera— que el dissecciona en dues meitats. Els amants de la muntanya podran ascendir-hi, no sense esforç, ni sense la mínima dosi tècnica que requereix la grimpada final.
Finalitzem la circumval·lació pel sud del Parc Natural del Cadí-Moixeró; toquem el fons de la vall principal, per on discorren les aigües del Llobregat i ens dirigim de nou cap al nord, a la Cerdanya, i ho fem pel túnel del Cadí. Ens rep Bellver de Cerdanya i el seu nucli medieval, capitanejat per un castell de frontera entre els comtats d’Urgell i de Conflent. No hauríem de deixar de visitar la imponent església romànica de Santa Maria de Talló, ubicada a la pedania de Talló, a poca distància de Bellver. Ens dirigim cap a Puigcerdà per l’atrafegada carretera N-260, batejada —recordem-ho— com a Eix Pirinenc. L’artèria discorre pel fons d’aquesta vall, una plana oxigenada, generosa, emparada per la serra del Moixeró, al sud, i pels cims fronterers, al nord, que superen els 2900 metres d’altitud —amb el Puigpedrós i la Tossa Plana de Lles com a principals fites—. Puigcerdà apareix altiva, benestant i un punt burgesa: el seu petit llac, de tònica relaxant, i les luxoses mansions que el circumden no en deixen cap mena de dubte.
A pocs quilòmetres, hi ha Llívia. Aquest enclavament català dins l’estat francès gaudeix de tal privilegi com a conseqüència del Tractat dels Pirineus (1659). Si per algun element destaca aquesta població és per la seua històrica farmàcia. L’apotecaria Esteve és una de les més antigues d’Europa: el negoci funcionà des del segle XV fins el 1926. En l’actualitat, ha estat convertida en museu. Prop de Puigcerdà, encara, una carretera de muntanya s’enfila fins a Meranges, una balconada de privilegi sobre la plana. Des d’aquest punt, observem que el paisatge s’ordena per mitjà d’una successió d’elements característics i ineludibles: al nostre davant, són ben visibles les estacions d’esquí de la Molina i la Masella, coronades pel Puigllançada i la Tosa d’Alp respectivament. Cap a Llevant, el Puigmal apareix aïllat, llunyà, repartit entre l’Alta Cerdanya nord-catalana i la vall de Núria, al Ripollès. I, com no, ben visible i robant totes les mirades quan girem la vista a Ponent, la imponent muralla septentrional de la serra del Cadí.
Abandonem la Cerdanya per a dirigir-nos cap al sud, però no ho farem per la carretera principal que mena a Ripoll, sinó per la que, a través del coll de la Creueta, ens deixa a Castellar de n’Hug. Al poble, que gaudeix del distintiu de Pobles amb Encant, es localitzen les fonts del Llobregat, ni més ni menys que el naixement d’aquest curs fluvial, un espectacle d’alta factura natural que un itinerari habilitat permet explorar. L’abundància d’aigua, l’ímpetu amb què brolla i el fragor conformen els elements principals de la posada en escena.
El Llobregat va tenir un inqüestionable sentit vertebrador durant els inicis de la industrialització a Catalunya, i encara avui es manté com un dels eixos més industriosos del país. Deixem-nos portar per les seues aigües: aviat arribarem al Clot del Moro. En el paratge es va construir la fàbrica de ciment Asland —la primera a tot l’estat espanyol—, un exercici de modernisme industrial realitzat en un entorn de muntanya. En la construcció, que barreja volta catalana, ferro i ciment, hi va treballar intensament el valencià Rafael Guastavino.
El Llobregat discorre per aquest marc, delimitat al sud per l’abrupta serra de Catllaràs. La travessarem seguidament, però abans hauríem de fer parada a la Pobla de Lillet: els seus ponts i el centre medieval mereixen una passejada. Des d’aquesta població, una carretera estreta, poc transitada i amb trams de fort pendent, se submergeix en la serra en qüestió. Al seu cor, Sant Jaume de Frontanyà, gairebé desproveït de vida humana, entre pastures i boscos, ostenta el segon lloc dels municipis més petits de Catalunya.
Entre revolts i estretors, assolim Ripoll. Es diu de la vila que és el bressol de Catalunya. En qualsevol cas, el monestir romànic de Santa Maria (segle IX) atreu totes les mirades, i en especial la seua imponent portalada que, com se sol repetir, s’assimila a una bíblia pètria: un univers poblat de motius geomètrics, estructures vegetals i personatges diversos.
Des de Ripoll, encara, podríem desviar-nos a Ribes de Freser, enfilar-nos al tren cremallera i desembarcar a la vall de Núria. Aquest centre espiritual i de muntanya és només accessible en tren o a peu, i ocupa la base de l’anomenada Olla de Núria, un circ glaciar rodejat de muntanyes que encapçala el Puigmal.
Posem rumb a la Garrotxa. Sant Joan de les Abadesses ens ix al pas; el poble i el cenobi el qual, junt amb el de Ripoll, va incentivar la repoblació medieval de la zona. Remuntem les aigües del Ter, entre pastures obertes i a les envistes de la serra Cavallera. Apareix Camprodon, un altre nucli medieval que destaca pels carrers empedrats i l’estilitzat pont Nou, de concepció gòtica. La vila va ser, a més, centre d’estiueig d’una burgesia benestant vinguda de la capital catalana, que es concentrà al passeig Maristany. Ombrívol, ordenat, higiènic, poblat de mansions modernistes.
Cap a la Garrotxa, podríem saltar pel túnel del Capsacosta, directe i rectilini, però preferim un enllaç lent, tranquil i panoràmic: la carretera que penetra a l’espai feréstec de l’Alta Garrotxa, a través del coll de la Boixeda, descriu les més acusades, imaginatives i violentes giragonses. El canvi d’escenari resulta obvi. El tapis forestal es torna dens, continu; la verdor fosforescent del Ripollès deixa pas a tons opacs i secs. En aquest marc, els pobles —Rocabruna, Beget i Oix— i algunes masies semblen haver estat incrustats artificialment sobre el mantell boscós. Beget és un altre dels Pobles amb Encant, i resulta indefugible no aturar-s’hi: la seua presència pètria, harmoniosament integrada en el paisatge, ho dicta.
Desemboquem en Castellfollit de la Roca. La cinglera basàltica sobre la qual s’erigeix vertiginosament la població indica que penetrem en terra volcànica. I així és la Garrotxa en estat pur, la que van captar els Vayreda i la resta de pintors de l’escola olotina del paisatge, la de la fageda d’en Jordà, amb la seua gamma cromàtica canviant segons el moment de l’any, i els volcans adormits, com ara els de Montsacopa i Croscat, i el de Santa Margarida, amb la diminuta ermita romànica ocupant el centre del cràter. Per tot això, i perquè és el màxim exponent a la península Ibèrica del paisatge volcànic, amb una quarantena de volcans, a banda de cràters, cons i colades de lava, es va declarar la zona Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa, amb un museu a l’abast del viatger.
Abans de Besalú, propera estació del nostre pelegrinatge, haurem de fer una incursió a la capital de la comarca i a Santa Pau: perquè Olot és una vila que ha crescut en sincronia amb aquest paisatge afable i, per aquesta mateixa raó, invita a passejar-la i a visitar els seus museus; i perquè no podrem passar de llarg Santa Pau, sense tastar-ne el deliciós fesol local, amb Denominació d’Origen Protegida, de talla minúscula i una concentració inigualable de sabor.
La carretera supera Mieres i aviat fem cap a Banyoles, la ciutat lacustre, assossegada. La vora de l’estany és poblada per una vintena de solucions arquitectòniques singulars i declarades bé cultural d’interès nacional: són les pesqueres, petites edificacions concebudes a l’estil de palafits, destinades a la captura piscícola. L’emblemàtic aqüífer ha esdevingut a més, des de fa algunes dècades, epicentre de les activitats de rem.
Toca retrocedir i tornar de nou a la Garrotxa. Arribem a Besalú, ciutat medieval per excel·lència que, si per algun element destaca, és pel pont gòtic que supera el Fluvià per mitjà de vuit arcs. Amb una torre fortificada i estructura angular, apareix al viatger com a preludi de la immersió en l’experiència medieval local, feta de carrerons, placetes, call jueu, castell i portes d’entrada. Si el lector disposa de temps, no estarà de més que s’enfile fins a l’aeri santuari de la Mare de Déu del Mont, on Jacint Verdaguer enllestí el poema Canigó, per tenir-lo al davant, l’estiu de 1884.
Poc queda d’aquesta etapa: tan sols, dirigir-nos a Figueres. Resulta inevitable identificar-la amb la figura de Salvador Dalí. El fill predilecte li ha conferit una projecció internacional amb el seu surrealisme de gest estrambòtic i formes líquides. A més del Museu Dalí, Figueres és, també, la Rambla i les seues terrasses, el faraònic castell de Sant Ferran (s. XVIII), amb capacitat per albergar 6.000 homes, la connexió d’Emporion amb la Via Augusta. I sobretot, capital. Capital de comarca, i capital de la tramuntana, quan aquesta té el caprici de bufar.
Gòsol: el Centre Picasso i el Pedraforca
Puigcerdà: el seu llac i el nucli urbà
Llívia: la secular farmàcia Esteve
El Llobregat: les fonts del Llobregat, la fàbrica modernista del Clot del Moro i el caràcter medieval de la Pobla de Lillet
Ripoll: bressol de Catalunya, el monestir de Santa Maria i la seua excepcional portalada
Ribes de Freser: la Vall de Núria, amb el tren cremallera
Camprodon: la vila medieval i un modernisme d’estiueig
Pobles amb encant: Snt Joan de les Abadesses, Beget i Castellfollit de la Roca
La Garrotxa: essència volcànica, la pintura paisatgista i el fesol de Santa Pau
Banyoles: relax a la vora de l’estany
Besalú: una experiència medieval
Figueres: el Museu Dalí, la Rambla i l’imponent castell de Sant Ferran
Distància: 357 km