Tretze vegades ha intentat Nasim Hussein entrar a la UE. Tretze vegades, explica, ha estat capturat, apallissat i retornat a Bòsnia i Hercegovina per les forces de seguretat croates. Ara malviu en un bosc a la frontera entre Bòsnia i Croàcia i es pregunta com s’ho farà per resistir a l’hivern.
Hussein, fill de pagesos de prop d’Islamabad, la capital del Pakistan, té 21 anys, i amb una dotzena de migrants més ha construït un campament de tendes amb branques i lones de plàstic per protegir-se de la pluja i la neu. Han cobert provisionalment el terra fangós amb palets de fusta que han trobat entre les deixalles a Bihać, la ciutat que hi ha més a prop.
Els homes estan ajupits els uns al costat dels altres al voltant d’un foc. La majoria només porten un jersei malgrat les temperatures negatives; d’altres van amb sandàlies. Tremolen. Hussein es frega les mans. Té els ulls vermells. No ha dormit perquè tenia por de morir de fred dins el prim sac de dormir. Així i tot, a primera hora del matí ha anat al riu a rentar-se. Al seu campament improvisat no hi ha aigua ni corrent. De tant en tant alguna organització humanitària els porta menjar; d’altres vegades els migrants s’alimenten durant dies de pa sec. “Passem gana. I fred”, diu Hussein. “Els animals estan més bé que nosaltres”.
Hussein, un noi prim amb els cabells curts i barba de tres dies, explica que va anar-se’n del Pakistan després que un veí l’amenacés de mort. Va travessar Turquia i Grècia fins a Bòsnia i Hercegovina, on està encallat des de fa més d’un any, igual que moltes persones que busquen auxili.
Durant molt de temps els refugiats arribaven a l’Europa central i septentrional travessant Sèrbia i Hongria. Però des que els països de la UE han tancat la ruta dels Balcans, cada cop hi ha més persones atrapades a Bòsnia i Hercegovina. La frontera amb Croàcia s’ha convertit en un coll d’ampolla. Qui vol anar de sud a nord, cap a Alemanya o Escandinàvia, ha de passar per aquí.
Segons calcula l’Organització Internacional per a les Migracions (OIM), actualment hi ha uns 10.000 migrants a Bòsnia i Hercegovina, i només una petita part de les persones han trobat plaça en un dels sis campaments oficials que hi ha al país. Molts dormen en fàbriques que estan en ruïnes o en cases desocupades.
El dia abans de Nadal la situació dels refugiats encara va empitjorar més quan el campament de Lipa, prop de la ciutat fronterera de Bihać, es va incendiar. En aquelles tendes hi vivien uns 1.500 migrants –exclusivament homes–, la majoria dels quals ara vaguen pels boscos de la zona.
De moment ni el govern de Sarajevo ni la UE han aconseguit proporcionar un allotjament digne als migrants. Bòsnia i Hercegovina vol reconstruir el campament incendiat amb l’ajuda de l’exèrcit, però la feina no s’acabarà, com a mínim, fins a la primavera. Lipa s’ha convertit, igual que el campament de Mória, en un símbol del fracàs de la UE en la política d’asil.
Nasim Hussein vivia a Lipa fins que el campament es va cremar. Diu que les condicions al campament eren insuportables. Lipa està situat a les muntanyes que hi ha sobre Bihać. Les persones estan exposades al fred i al vent. Per arribar a Bihać cal caminar durant unes quantes hores.
L’OIM, que gestionava el campament de Lipa, des de final d’estiu avisava les autoritats bosnianes que el campament no era apte per a l’hivern. Les tendes no es podien calefactar i no haurien pogut resistir a masses de neu. El govern va prometre que reubicaria els refugiats en una antiga fàbrica de neveres de Bihać que l’OIM ja havia utilitzat anteriorment com a allotjament. Però, després de les protestes de polítics locals i residents, Sarajevo va cedir. A continuació, l’OIM es va retirar de Lipa; era el 21 de desembre.
No se sap del cert què va provocar l’incendi de Lipa, si va ser un accident o si algú hi va calar foc. La fiscalia encara ho investiga. El que és segur és que des d’aleshores centenars de persones no tenen un sostre i s’estan al ras a ple hivern, quan cauen bons tous de neu.
Inicialment l’OIM havia intentat evacuar-ne els residents. Poc abans d’any nou hi havia uns autocars a punt. Els migrants havien de ser traslladats a un campament situat en un districte veí. Però, quan també allà hi va haver protestes, el govern de Sarajevo va aturar l’acció de rescat. Durant una nit la gent va dormir als autocars, i l’endemà van ser retornats a Lipa. El cap de l’OIM a Bòsnia i Hercegovina, Peter van der Auweraert, afirma que era una “tragèdia absolutament evitable”.
A Alemanya el govern federal i els lands també es discuteixen contínuament pel repartiment i l’allotjament dels nouvinguts. A Bòsnia i Hercegovina, però, la qüestió és especialment complexa en termes polítics.
El país va estar en guerra fins a mitjan anys noranta. Des del 1995 els Acords de Dayton garanteixen una pau fràgil. Bòsnia i Hercegovina, un país no gaire més gran que els Països Baixos, amb tres milions i mig d’habitants, està dividit des d’aleshores en dues repúbliques: la federació de cantons croats i bosnians i la República Srpska, habitada sobretot per serbis. A més, cal sumar-hi el districte de Brčko, que si fa no fa s’autogoverna. Per al govern central de Sarajevo és pràcticament impossible governar a gust de tothom.
A Bòsnia i Hercegovina molta gent sent que la UE els ha deixat a l’estacada. Si bé des del 2018 Brussel·les ha aportat prop de 89 milions d’euros al país per gestionar la crisi dels refugiats, sembla que –com va passar a Grècia– als afectats només els n’ha arribat una part. Els diners probablement han estat destinats a la protecció de fronteres, han estat absorbits per l’administració o encara no s’han transferit a causa de disputes polítiques. La gran majoria dels migrants, però, no volen quedar-se a Bòsnia, sinó continuar el camí fins a la UE. Les forces de seguretat croates impedeixen l’entrada dels refugiats sovint amb violència.
Nasim Hussein explica que ha estat maltractat repetidament pels agents fronterers croats. Segons diu, uns homes amb passamuntanyes el van obligar a despullar-se i el van apallissar amb una branca. En una ocasió, va aconseguir arribar a Zagreb, però els policies el van retornar a Bòsnia.
Diverses ONG i l’entitat d’ajuda als refugiats de l’ONU han documentat reiteradament aquestes devolucions il·legals. Ocasionalment, els refugiats han estat torturats amb electroxocs. El govern croat nega les acusacions. Els migrants s’inventen aquests actes de violència, diu el govern. I de la UE n’arriben a tot estirar crítiques tímides a la conducta de Croàcia. La cancellera Angela Merkel ha alabat expressament el govern de Zagreb per la seva gestió de la migració. A Brussel·les i Berlín els importa que els Estats fronterers no deixin passar els refugiats; i, pel que sembla, a la resta d’Europa li és igual amb quins mitjans es dugui a terme.
Són sobretot ciutadans privats qui s’ocupa de les persones atrapades a les fronteres d’Europa, ciutadans com Zlatan Kovačević. Kovačević, de 43 anys, va viure a Bihać de petit. D’adolescent va ser víctima d’una granada durant la guerra de Bòsnia. Des de llavors només té una cama. Juntament amb la seva família, Kovačević va fugir a Ludwigsburg, a Baden-Württemberg, però a final dels anys noranta va tornar a Bòsnia. Kovačević ha obert un saló recreatiu i unes instal·lacions de paintball. Paral·lelament, dirigeix SOS Bihać, una ONG que s’ocupa de persones discapacitades, persones sense sostre i durant els últims anys cada cop més de refugiats.
La seva experiència amb la guerra, diu Kovačević, el va marcar. No pot mirar cap a una altra banda quan veu gent patir. Kovačević ha mobilitzat un seguit de voluntaris: un policia que va perdre la feina després d’un accident de cotxe o un noi orfe. Diu que ha descobert que les persones marginades estan més disposades a ajudar els altres.
Un matí de gener, Kovačević recorre amb el seu jeep, juntament amb un company, un camí de terra que porta a un magatzem on dormen refugiats. Volen atendre mèdicament un home que va ser atacat amb un ganivet. Kovačević diu que s’ocupa gairebé diàriament de malalts i ferits; homes a qui els agents fronterers han trencat cames o braços, o nens amb sarna. Una vegada, explica, va rescatar del bosc una dona mig morta de fred i el seu fill de dos anys.
Pel seu compromís, a Bihać Kovačević és atacat per alguns ciutadans. El titllen, diu, de traïdor a la pàtria i de traficant de persones. Malgrat tot, ell vol continuar ajudant. La guerra de Bòsnia li va ensenyar una cosa: “Qualsevol persona es pot trobar algun dia en una situació com la dels refugiats que ara malviuen al bosc”.
Traducció d'Arnau Figueras