Ni tan sols a Itàlia hi havia gaire gent que sabés qui era el jurista Giuseppe Conte quan, el juny del 2018, va ser nomenat primer ministre. Aquell dia va començar una carrera vertiginosa que, en el seu punt àlgid, va portar Conte a ser el cap de govern amb els índexs d’aprovació més alts del país des de feia anys. Però dimecres, cap a un quart de set de la tarda, l’aventura va quedar provisionalment estroncada.
Matteo Renzi, el seu soci de coalició i rival, va retirar les seves ministres i va dinamitar el govern. Ara Conte ha de lluitar no tan sols per la seva supervivència política, sinó també perquè Itàlia mantingui el marge de maniobra en la pitjor crisi des de la postguerra. Si perd, el populista de dreta Matteo Salvini podria succeir-lo després d’unes noves eleccions. Com podria arribar a perdre el poder, el primer ministre?
De fet, durant les últimes setmanes les perspectives de Conte eren bones. La taxa de vacunacions d’Itàlia és superior a la d’Alemanya. Actualment, el nombre de contagiats està relativament controlat, si més no en comparació amb les xifres del Regne Unit o d’Espanya. I en moltes ciutats hi torna a haver restaurants oberts, com a mínim de dia.
A més, els ajuts europeus pel coronavirus –de 209.000 milions d’euros– oferirien una oportunitat única a Conte per reformar el país de dalt a baix; i per presentar-se com el pare d’un possible miracle econòmic. A final de maig, Itàlia acollirà la cimera de sanitat del G20 a Roma. Conte devia preveure que fins llavors es lluiria com un exemple a seguir en la lluita contra la COVID-19.
Del declivi de Conte, seria simplista donar-ne la culpa només a Renzi, que amb el seu partit –Itàlia Viva– amb prou feines arriba a un 3% a les enquestes. També és responsabilitat de Conte que el 66è govern d’ençà de la postguerra trontolli. I es deu, així mateix, a tendències socials més profundes que sacsegen el sistema polític.
Tres fases marquen la curta carrera política d’aquest jurista i professor universitari independent que abans de ser investit no tenia gens d’experiència de govern. En la primera fase, Conte va ser la cara seriosa del primer govern populista d’Europa, format per la Lliga Nord i el Moviment Cinc Estrelles (M5E). Aleshores Conte era vist com l’advocat del poble, però el rumb el determinava Salvini.
En la segona fase, Conte va demostrar la rapidesa amb què havia après com funciona la política. Quan Salvini va voler-se arrogar “tot el poder”, Conte el va reprendre al parlament com a un alumne. Després va aconseguir aliar el M5E amb els odiats socialdemòcrates. Ell es va mantenir com a primer ministre i, sense perdre credibilitat, va virar de la dreta a l’esquerra: una bona acrobàcia.
Ara Conte ja no era cap del govern només sobre el paper. Amb valentia, va ser el primer cap de govern d’un país occidental que va imposar un confinament. Amb habilitat, va negociar que Itàlia rebés la major part dels fons de reconstrucció de la UE. L’èxit el va conduir a la tercera fase, que ha desembocat en la crisi actual. Conte es va retirar al Palazzo Chigi, la seu del govern, i va confiar que, empès pels alts valors a les enquestes, prendria decisions importants amb un petit cercle de persones. O que les deixaria per a més endavant.
Mentre que França ja va comunicar a Brussel·les com utilitzaria els ajuts de la UE a la tardor, Conte s’ho va prendre amb calma. Finalment, un dia a les dues de la matinada va enviar als seus ministres una llista poc coherent de projectes que en part feia anys o dècades que criaven pols als calaixos dels ministeris italians. A dia d’avui, encara no se n’ha informat la UE oficialment. A més, va anunciar la creació d’un equip de treball que gestionaria els 209.000 milions d’euros i que hauria de retre comptes directament davant el primer ministre.
Durant setmanes Renzi va protestar contra els plans de Conte, a qui li agrada anomenar professore. El fons de reconstrucció europeu, segons Renzi, “no és cap cofre del tresor gratuït del qual tothom pot servir-se a mans planes”. Cal, diu el líder d’Itàlia Viva, una idea clara de cap a on vol anar el país els pròxims vint anys. Els socialdemòcrates i el M5E també es van escandalitzar per l’equip de treball del Palazzo Chigi. Potser ara es fa evident que al professore li agrada més gestionar crisis que elaborar estratègies polítiques de futur.
El malestar es va estenent per bona part del país. La societat està confosa. Fa cinc anys, molts votants aclamaven Renzi, que –com a ex-primer ministre– prometia al país un boom econòmic llargament anhelat. Més endavant els votants es van entusiasmar amb el populisme de dreta de Salvini. I finalment, van admirar Conte per la seva gestió, amb mà dura, durant els primers mesos de la crisi del coronavirus.
De nostàlgia envers un salvador n’hi ha molta, però d’impaciència i vel·leïtat també. Al país li falta un model econòmic i de societat. Després de vint anys d’estancament econòmic i del xoc de la pandèmia, Itàlia encara busca un nou lloc a Europa. Aquestes són les raons profundes de l’actual crisi de govern.
A més, el professore Conte encara no ha deixat clar si considera el seu pas per la política com un llarg semestre d’excedència de la universitat o si va de debò i vol convertir-se en un polític de raça. Ni s’ha unit el M5E, el partit que el va nomenar, ni ha fundat un nou moviment propi.
Aquesta transversalitat és el que l’ha fet popular entre la població, però també fa que sigui vulnerable. Conte ha descartat dimitir i ara vol buscar una nova majoria al parlament. D’aquí a poc veurem si pot continuar encapçalant el govern o si, després d’aquesta aventura per la política, torna a la seva antiga universitat a Florència.
Traducció d'Arnau Figueras