Aclarim la llegenda immediatament: el nas de Cleòpatra no era pas gaire bonic. A les monedes antigues es pot veure que era bastant prominent. En algunes monedes, fins i tot es converteix en una gran punxa.
La faraona d’Egipte (69-30 a.C.) podria haver utilitzat una barreja d’olors a l’antiga Alexandria per a perfumar-se. L’olor a humit del delta del Nil s’hauria mesclat, a la ciutat del mar Mediterrani, amb la pudor de peix mig podrit, ferum d’animals i excrements humans.
Per a mitigar la mala olor, els egipcis fumejaven mirra, encens i càmfora, i plantaven flors fragants. Als difunts els untaven amb olis perfumats. Inscripcions jeroglífiques mil·lenàries són testimonis de barreges de fragàncies afrodisíaques i contra paràsits. Qui s’ho podia permetre encarregava perfums cars. Per altra banda, de tant en tant, els pobres només podien encobrir la pudor de cloaca amb boletes d’encens.
“Els antics egipcis pertanyien als primers que documentaven i utilitzaven les olors”, diu Dora Goldsmith, doctoranda a la Universitat Lliure de Berlín. L’egiptòloga pertany a un petit exèrcit d’experts a nivell mundial, que es dediquen al món de les olors de l’antic Egipte. Goldsmith, de 34 anys, ha descobert escriptures antigues investigant a partir de pistes dels “paisatges d’olors” de l’alta cultura. L’anàlisi va permetre tenir conclusions de la cultura, costums i creences dels egipcis: “aprendre més de la cultura egípcia a partir de les olors és una oportunitat molt gran que fins ara no s’ha aprofitat gaire”.
Els arqueòlegs van descobrir les primeres pistes del seu significat ja al segle XIX. El britànic Flinders Petrie, per exemple, va fer excavar la tomba del faraó Semerkhet prop d’Abidos, a la vora occidental de Nil l’any 1899. Com més profund excavaven els treballadors, més clara era la olor que arribava al nas de l’investigador. La sorra que cobria la tomba estava impregnada amb oli aromàtic. El ram de flors tenia una olor tan forta que es va estendre per tota la tomba, anotava Petrie.
La tomba no va ser l’únic descobriment d’aquesta mena al Nil. Avui està clar que pels egipcis les olors eren una part important del seu sistema de creences. “Per a ells el món, en el seu estat natural, era caòtic, perillós, injust i pudent”, explica Goldsmith.
Va ser la civilització la que va portar ordre, justícia i llibertat, representada a la vida quotidiana per les “olors dolces”. El bé, l’ordre i el que era just representaven a Maat, la deessa de la veritat i de la justícia. I tot el contrari, Isfet, representava la malesa, el caos i el que és injust. Sense Isfet, Maat no existeix. Sense pudor no existeix la fragància.
Per sobre de totes les coses, els egipcis no volien exposar als déus a cap tipus de pudor. Per això, els olis aromàtics tenien un paper important als temples. Inicialment hi havia set fragàncies (documentades més tard a partir de la quarta dinastia, cap a l’any 2500 a.C.), després n’eren deu (a l’anomenat Imperi Nou, a partir de l’any 1540 a.C.).
“Aquests olis es feien servir per a l’embalsamament de mòmies i el culte als temples”, explica Goldsmith. “Olors per al més enllà”. Anomena així a les essències.
Alguns dels olis els va tornar a barrejar Goldsmith. La recepta per a “hknw”, la felicitat, es va trobar tallada a les parets d’un antic temple egipci prop de la ciutat d’Edfú, a l’Alt Egipte. S’ha de moldre el fruit del garrofer, juntament amb dos tipus diferents de mirra; s’incorpora la resina d’olor dolça dels arbres Styrax. El resultat final ha de ser una pasta viscosa, no gaire líquida.
Les estàtues als temples s’untaven cada dia amb aquestes pastes. Aquesta olor es barrejava amb l’olor dels animals sacrificats que es rostien a l’altar. L’olor a rostit impregnava els llocs sagrats. “Aquestes fragàncies servien per a atraure els déus a casa”, deia Goldsmith. Això era important. Els antics egipcis pensaven que, quan els déus vivien als temples, regnava la pau, “i això significava també que l’enemic era vençut i governava Egipte”.
“Hknw”, l’oli de la felicitat, no és l’única essència que Goldsmith ha tornat a mesclar. L’egiptòloga ha fet un principi de la seva investigació per a fer-ho tangible. L’anomena “arqueologia experimental”. Ella i el filòleg Sean Coughlin, de la Universitat Humboldt de Berlín, van tenir un gran èxit amb la reconstrucció del “perfum mendesià”. L’essència és considerada el “Chanel nº 5” de l’antiguitat.
L’any 2012, l’equip d’arqueòlegs Robert Littmann i Jay Silverstein, de la Universitat de Hawaii, durant unes excavacions a prop de l’antiga ciutat egípcia de Mendes es va trobar amb un taller amb recipients, en els quals es van haver emmagatzemat líquids. També van trobar-se joies i monedes d’or i plata. Hi havia alguna cosa valuosa a Mendes? Els investigadors sospiten que el taller era una perfumeria.
“El perfum mendesià va ser el punt de referència olfactiu de l’antic Egipte”, explica Goldsmith. Durant segles, l’essència va ser cobejada al món antic. Juntament amb Coughlin, Goldsmith es va disposar a trobar els ingredients. Van trobar el que buscaven als antics textos grecs i llatins. Els investigadors van produir, per primera vegada el desembre de l’any 2018, el perfum que també podria haver utilitzat Cleòpatra.
La substància groguenca té una nota “de mirra recent mòlta, acompanyada d’un toc dolç”, informa Goldsmith. Els egipcis utilitzaven com a base l’oli de l’arbre de moringa. La resina de pi i l’escorça de la càmfora també formaven part de la recepta. Els grecs i els romans més tard van substituir la càmfora per la canyella, que s’importava del sud-est asiàtic.
La fragància és “increïblement voluminosa, càlida, rica, dolça i lleugerament amarga”, informa la investigadora d’olors Caro Verbeek, de la Universitat Lliure d’Amsterdam, a la qual se li va permetre olorar la composició, “un perfum que concorda amb una gala elegant”. I de fet, especialment a les festes, les mescles d’olors tenen una gran importància. Per exemple a les grans processons, un cop l’any, els egipcis arrossegaven les estàtues dels déus a santuaris mòbils per les ciutats. La gent en gaudia, i estaven adornades amb corones de flors i untades amb pastes fragants.
La mirra (antyw) i l’encens es fumejaven i l’olor de flors banyava l’aire. “Qui feia bona olor també tenia una bona reputació”, diu Goldsmith. “No podies ser atractiu i ric i, alhora, fer pudor”.
L’olor representava la posició social. A la pudor hi vivien els blanquers, fabricants de sandàlies, agricultors i ferrers, la gent comú, especialment els que pescaven o caçaven ànecs als clots pantanosos del Nil. Les olors del peix i de l’aviram, que es percebien ràpidament al clima càlid d’Egipte, es van convertir en el símbol de la pudor.
La feina més generosa de la noblesa i dels dignataris era lluitar contra la pudor, diu Goldsmith. Qui s’ho podia permetre, fumigava la seva casa i la roba amb kyphi, una barreja d’ingredients com ara escorça de càmfora, mirra, encens, baies de ginebra i resina de Styrax, acàcies i pi. La pasta espantava els paràsits. El kyphi també es feia servir com un caramel senzill de mastegar.
Als seus jardins, en canvi, segons les antigues escriptures, els egipcis plantaven lotus blaus i blancs, narcisos, gessamí, rosella i mandràgora. L’última planta es considerava afrodisíaca.
“El meu desig és descendir per a banyar-me davant teu, perquè vegis la meva bellesa, en un vestit del lli reial més fi, impregnada en oli de càmfora”, diu una antiga cançó d’amor egípcia. Per altra banda, el narrador somia portar mandràgora a la seva estimada, “per a que la pugui olorar, amb altres paraules, que m’ofereixi els regals del seu cos”.
La vida amorosa, la jerarquia, els costums, el tractament de les malalties, les regles de les creences, la ramaderia i el cultiu de plantes, tot es pot entendre millor a través de les olors, diu Goldsmith. La investigadora imparteix seminaris, als quals els participants poden barrejar algunes essències. “Noto com les persones es mouen per les olors”, diu ella. “En interactuar amb els aromes de la vida quotidiana, podem obtenir una nova perspectiva de les cultures antigues”.
Mentrestant, la investigadora d’olors rep consultes de tot el món. La recerca de les olors de l'antiguitat tot just comença. “Més endavant intentaré reconstruir l’olor d’una tomba”, diu ella. Els difunts rics podien determinar, abans de morir, l’aroma que havia de desprendre la seva tomba a través d’ofrenes com flors, carn, com també llet combinada amb olis i resines.
Fresc com les flors als estanys? Pompós com el temple? O potser millor fragant com el vent del nord, que va portar el refredament del Mediterrani?
En aquest món, els egipcis van lluitar contra la pudor del profà. Al més enllà, el paradís pur de les olors va atraure alguns d’ells.
Traducció de Lorena Burguete