Espanya i Regne Unit arribaren a un acord sobre Gibraltar poques hores abans que acabés 2020. La mitjanit que separava aquest any i el 2021 marcava el límit per tornar a una frontera dura després del Brexit, sense acord, amb el perill de tancar la barrera, la famosa verja, i tornar a temps pretèrits d’enfrontament diplomàtic entre Madrid i Londres. Finalment, però, s’arribà a un principi d’acord, que està pendent de ser ratificat per la Unió Europea.
Fidel a la seva forma d’actuar, el Govern de Pedro Sánchez no ha donat informació —més enllà de l’habitual filtració mediàtica interessada— i caldrà esperar a una compareixença davant del Congrés seva o, en el seu defecte, de la ministra d’Exteriors, Arancha González Laya —la qual la setmana passada es va disculpar davant dels grups parlamentaris per no haver-los informat del principi d’acord—, per saber què és el que s’ha acordat exactament i què suposarà en multitud d’aspectes concrets que a hores d’ara es mantenen dins d’una espessa boira.
Principi d’acord
Segons el que va filtrar el Govern de Sánchez al diari El País, el principi d’acord suposa, en síntesi, que la famosa verja serà derruïda i s’implementarà un sistema de doble permís per entrar a Gibraltar. És a dir, que en teoria serien les autoritats gibraltarenyes i espanyoles les que hauran de donar el vistiplau. Al mateix temps, es preveu que es podran aplicar les normes de l’àrea Schengen al Penyal, és a dir l’eliminació del control del moviment de persones. La cosa aniria així: el visitant hauria de rebre el permís local per entrar, però les autoritats espanyoles haurien d’acceptar, alhora, que entrés a l’espai de lliure circulació. S’ha anomenat aquest principi com el de “doble clau”. Es tracta d’un acord diplomàtic que acumula les dues capacitats de decisió. Es necessitaria, per tant, doble permís per entrar a Gibraltar. Segons el diari citat, aquest acord suposa que no hi hagi cap renúncia espanyola ni britànica sobre la situació actual de la sobirania. La qüestió va ser un dels principals entrebancs per arribar a un acord. Al final va ser possible el pacte mitjançant la fórmula citada que suposa, segons l’executiu i la capçalera mediàtica referida, que no hi hagi cap alteració al respecte de com està la qüestió de la jurisdicció. Ara bé, com que no s’han explicat oficialment els detalls és difícil avaluar si en efecte serà com ha filtrat el Govern espanyol o si hi haurà canvis substancials, tal com tem l’oposició de dreta.
En els pròxims sis mesos, es concretaran els diversos aspectes pràctics que afectaran el funcionament del port i aeroport del Penyal, com serà el paper espanyol en el control dels accessos a l’espai Schengen, o el règim de visats i el futur període de transició des de l’actual estatus al futur que preveu el citat principi d’acord. A més, se suposa que es negociaran les condicions dels permisos de residència, els protocols de devolució i asil, la cooperació judicial i duanera i, entre d’altres aspectes, el règim dels treballadors espanyols a Gibraltar.
En realitat, tot està només embastat. El principi d’acord, que s’ha enviat als vint-i-set governs de la Unió Europea, haurà de ser convertit per la Comissió Europea —amb les aportacions que puguin fer els diferents executius estatals— en un tractat que la Unió signarà amb Gran Bretanya. Es preveu un període de transició —que se suposa que serà de quatre anys, segons es diu en el preacord— fins a arribar a un nou estatus de relació de Gibraltar amb el territori Schengen de la Unió. Mentrestant, Espanya tindrà l’assistència de l’Agència Europea de la Guàrdia de Fronteres i Costes (Frontex) per fer les tasques de control de l’accés al territori de lliure mobilitat a través del Penyal.
Si el preacord es confirma per part de la Unió i es converteix en un tractat amb el Regne Unit, es posarà fi a la possibilitat del tancament de la frontera entre el Penyal i La Línea de la Concepción. Aquesta ciutat, situada a la comarca del Camp de Gibraltar, a la província de Cadis (Andalusia), s’assenta sobre l’istme sorrenc que uneix el Penyal amb la costa, en el flanc de la badia d’Algesires. Compta amb més de 63.000 habitants que en part viuen d’entrar a fer feina al Penyal, igual que passa amb d’altres ciutadans de la contrada.
Com és conegut, Gibraltar fou cedit per Espanya al Regne Unit pel Tractat d’Utrecht de 1717. Pocs anys després, les autoritats de Madrid ja reclamaren un nou acord per recuperar el territori, que, tanmateix, no es va produir mai. Les topades diplomàtiques entre els successius governs espanyols i Londres van ser habituals, per aquest motiu, al llarg dels segles XVIII, XIX i primera meitat del XX.
El 1946, la recent creada Organització de les Nacions Unides (ONU) declarà el Penyal com a “territori no autònom” que estava pendent de “descolonitzar”. La dictadura de Francisco Franco feu de l’espanyolitat de Gibraltar un dels eixos de la seva identitat. El 1953 —el mateix any del tractat amb els Estats Units i del perdó de les potències occidentals a la dictadura franquista per haver estat aliada de l’Alemanya nazi i de la Itàlia feixista durant la Segona Guerra Mundial—, el Govern de Franco reclamà formalment la devolució del territori. Londres ni va contestar. L’any següent, la reina Isabel II rendí una visita a Gibraltar que irrità Madrid. Franco ordenà, com a conseqüència, el tancament de la frontera mentre durés l’estada de la sobirana britànica. La situació es tranquil·litzà posteriorment fins que el 1966 el franquisme exigí l’anul·lació formal del Tractat d’Utrecht. La resposta fou la negativa més contundent per part del Govern britànic: organitzà un “referèndum de sobirania” —tal com Londres el batejà— entre els gibralterenys que donà un 99% de vots en contra de la devolució del Penyal a Espanya. Al cap de tres anys, el 1969, l’executiu del Regne Unit impulsà una nova legislació que creava el “Govern de Gibraltar”. El dictador espanyol ho considerà una greu ofensa i ordenà com a resposta el tancament permanent de la reixa —que s’inicià el 8 de juny de 1969—, així com el tall tant de les comunicacions terrestres i marítimes com de les telecomunicacions amb el Penyal. Amb el resultat que uns 5.000 treballadors espanyols perderen la feina a Gibraltar, cosa que provocà una profundíssima depressió econòmica a tota la contrada de La Línea.
Durant els anys seixanta, la propaganda franquista a favor de la sobirania espanyola del territori britànic a la Península arribà a cotes delirants, fins al punt que es feren cançons a posta. Com la que es va fer força famosa el 1966, de José Luís Moreno, “Gibraltar” (“Han pasado los años por el peñón / y la bandera inglesa ondea al sol / mas a pesar de todo, / el mundo no ha olvidado, / que Gibraltar será siempre español”). No menys surrealista va ser que una composició dels Beatles,The ballad of John and Yoko, publicada el maig de 1969, fou prohibida a Espanya perquè deia que els dos protagonistes del text —Yoko Ono i John Lennon— es podien casar onsevulla fins i tot “a Gibraltar, a prop d’Espanya”. A prop? Intolerable per a la dictadura. Cançó prohibida!
El 1980, s’arribà a l’acord de recuperar les negociacions diplomàtiques entre Londres i Madrid en relació amb el Penyal, però no va ser fins al 14 de desembre de 1982 quan es tornà a obrir la verja. Des d’aleshores, durant quasi els quaranta anys següents que han transcorregut fins al present, els diferents governs britànics i espanyols han parlat, negociat, interromput les converses, tornat a parlar... sense arribar, però, a un acord definitiu.
Ara, segons la ministra d’Exteriors espanyola, Arancha González Laya, “enderroquem les fronteres per construir una zona de prosperitat compartida”. Significa això una renúncia de fet a la reivindicació de la sobirania per part de Madrid? El Govern de Sánchez ho ha negat, però la dreta tem —i fins i tot ja s’ha advertit— que podria ser un perillós antecedent per a la qüestió catalana.
La dreta i la sobirania
El PP ha exigit que Sánchez comparegui davant del Congrés per donar “explicacions sobre si ha renunciat a la cosobirania sobre Gibraltar”. La cosobirania entre Regne Unit i Espanya és l’exigència diplomàtica de Madrid durant les últimes dècades, com una sortida de compromís. Però ha estat rebutjada de ple per les autoritats del Penyal. De fet, el ministre principal, Fabian Picardo, l’ha refusada formalment davant de l’ONU.
L’exministre d’Exteriors espanyol, del PP, José Manuel García-Margallo, que durant el seu mandat convertí la reclamació de la sobirania espanyola del territori britànic en un dels principals eixos de la seva gestió, ha dit que, si es confirma el que es coneix del preacord entre Londres i Madrid serà “soterrar la (reivindicació de la) sobirania” hispànica per sempre més. Ha definit el possible pacte talment com “no fer fora l’ocupa sinó pagar-li a més el gas i l’electricitat”. Al seu parer, el pitjor de tot és que, si es converteix en tractat entre la Unió Europea i el Regne Unit, serà “fer deixadesa” del “principi d’integritat territorial” espanyola. I asseverà, tot compungit, que “si això ja no és important, ho poden ser tota la resta” de qüestions que sobre Gibraltar es puguin negociar? I al fil d’això assegurà així mateix que igual deixadesa del principi d’integritat territorial “podria valer per a Catalunya” si l’únic que importa, com digué la ministra espanyola socialista, “és fer una zona de prosperitat” en lloc de mantenir la sobirania espanyola.
En la mateixa línia crítica, Vox ha carregat fort ferm contra el principi d’acord. “El contingut és molt preocupant, perquè és una cessió de sobirania per part d’Espanya”, segons digué Iván Espinosa de los Monteros. Al seu entendre, el fet d’eliminar la verja suposarà que Gibraltar sigui tractat de fet com un estat, perquè serà part del territori Schengen: “no era Schengen quan el Regne Unit era part de la Unió Europea i ara que el Regne Unit se n’ha anat es converteix [el Penyal] en territori Schengen” cosa que a la pràctica li dona sobirania. “És una aberració”, assegura.