Un Barça-Reial Madrid, amb milions d’espectadors connectats a través de la televisió i amb gairebé 100.000 aficionats a les graderies del Camp Nou, és el partit idoni per fer una fotografia de la llotja de l’estadi. A la part central de la tribuna, a banda de la junta directiva del Barça, s’hi reuneix bona part de l’elit empresarial i política de Catalunya. En poc més de 200 metres quadrats hi coincideixen membres destacats de l’anomenat establishment català, entre diputats, els presidents del Govern i del Parlament, l’alcaldessa de Barcelona i diversos executius i accionistes principals de grans corporacions com CaixaBank, el Banc Sabadell, Cobega, Damm o Abertis.
Els poders polítics i econòmics sempre han acostumat a tenir una bona relació amb el Barça, un club que per la seva dimensió a nivell local i internacional capta l’atenció de personalitats de diversos àmbits. L’entitat blaugrana és un pols d’atracció, un fet que es demostra amb l’interès individual que ha suscitat el procés electoral a la presidència. Tot i estar immers en una crisi econòmica greu, fins a nou socis han fet un pas endavant i s’han posicionat per ocupar la cadira central de la llotja. No tots ells estan capacitats per liderar el club, i encara menys en una situació com l’actual, amb un deute superior a 800 milions d’euros i unes despeses que superen la previsió d’ingressos del proper exercici. Però el Barça és un trampolí de promoció personal contra la qual cap altra entitat privada del país difícilment hi pot competir.
“El Barça és especialment atractiu i llaminer per tots aquells poders que poc o molt hi vulguin tenir alguna cosa a veure”, explica Artur Mas, President de la Generalitat entre el desembre del 2010 i el gener del 2016. “No deixa de ser un ariet des del punt de vista de la imatge de marca del país, és un gran aparador. Té connotacions a tot arreu, no només aquí, sinó també a tot el món”, manifesta. Mas va ser un assidu de la llotja durant la seva etapa al capdavant del Govern català i va tenir relació amb Sandro Rosell i Josep Maria Bartomeu, els dos darrers presidents de l’entitat. De fet, el President va ser la primera persona a qui Rosell va explicar la seva intenció de plasmar les quatre barres de la senyera a la samarreta oficial. Ho va fer en un dinar institucional a la Casa dels Canonges poques setmanes després que Mas fos proclamat President de la Generalitat.
Qui també va ser a la llotja durant cinc anys, tot i que de manera més regular, va ser Albert Perrín, directiu de Joan Laporta entre el 2005 i el 2008 i posteriorment nomenat vicepresident, fins el final del mandat el 2010. “El Barça és un poder fàctic que té molta força”, assegura. “Essent president del Barça tens tractaments de Cap d’Estat i això fa que tothom se t’atansi, se t’acosti per veure què se’n pot treure”. De fet, Perrín, que es considera una persona poc coneguda fora de l’entorn blaugrana, admet haver tingut la sensació que grans personalitats mundials el van arribar a considerar algú amb poder: “Jo, que no soc ningú, he estat amb Nelson Mandela, Alex Salmond, Mauricio Macri i d’altres governants de primer nivell, mentre he estat directiu del Barça”. En un viatge a Egipte, l’any 2007, l’expedició blaugrana formada pel president Laporta, el mateix Perrín i el secretari tècnic Txiki Begiristain va ser rebuda amb tots els honors. A l’aeroport, un cotxe oficial els esperava i durant el seu pas per El Caire, la policia va aturar el trànsit de la capital. “I això que els jugadors no venien, viatjaven l’endemà”, puntualitza l’exvicepresident del club.
Aquesta influència fa que qualsevol soci del club amb aspiracions, una ambició magna, un ego desmesurat i una capacitat financera que li permeti avalar 120 milions d’euros somiï amb el caramel que molts voldrien tenir a la boca, almenys una vegada. “A tothom li agradaria estar amb Mandela o presidents de governs. Ser directiu del Barça i seure a les llotges de mig món al costat de moltes personalitats, la gent esgarrapa per fer-ho”, expressa Albert Perrín.
Perquè ser president del Barça sempre ha estat ben vist. “És una marca que ven en positiu”, diu Carles Viñas, professor d’Història de la Universitat de Barcelona i autor de diversos llibres relacionats amb el futbol i, en especial, amb el Barça. Viñas creu que els candidats a la presidència ho són per dos motius. En primer lloc, per la il·lusió, “per l’interès personal de presidir el teu club de tota la vida”. Però en segona instància, i probablement l’anhel més intens, “per la notorietat i la visibilitat que atorga i perquè és una de les entitats que mou més diners a Catalunya”. Una projecció que impacta a tots els nivells, també per a fer-hi negocis particulars, com ja van fer en el seu dia Joan Gaspart, que va salvar el seu grup hoteler HUSA gràcies a accedir a la presidència l’any 2000, o Joan Laporta, que va signar un contracte particular amb el president d’Uzbekistan que va reportar 10 milions d’euros al seu despatx d’advocats, aprofitant la relació establerta durant la negociació d’un acord entre la república asiàtica i el Barça.
Les elits i el control del club
“El Barça no hi ha dubte que és l’entitat privada més important del país. La més potent, la més reconeguda i la que té més implantació social”. Segons l’escriptor i expert en les relacions de poder Roger Vinton [pseudònim], el club és atractiu pel potencial del qual disposa: un altaveu mundial, 140.000 associats i un pressupost que en les darreres temporades ha superat els 1.000 milions d’euros. “Les entitats financeres estan interessades en tenir-hi un peu o, com a mínim, tenir-hi bona relació. I en l’àmbit polític, si el club prengués algunes directrius això podria significar molts milers de vots”, argumenta. Ara bé, l’autor de La Gran Teranyina, un llibre sobre el secrets i els orígens del poder a Catalunya, obre un altre meló: “També hi ha la lluita per intentar-lo controlar”.
Qui intenta controlar el Barça? La política, les elits empresarials, les forces mediàtiques? La realitat és que tothom ho intenta, amb major o menor èxit. Cada sector prova d’influir en la gestió i les decisions del club per assolir interessos particulars. “Anys enrere hi va haver operacions que sí que pretenien situar una determinada persona allà per tenir-hi proximitat ideològica”, admet Artur Mas. Concretament, en les eleccions del 2015, les entitats sobiranistes ANC i Òmnim Cultural van intentar, sense èxit, un pacte entre els candidats Joan Laporta i Agustí Benedito per no dividir el seu perfil de votants i per tal que al Barça s’hi assegués un president obertament independentista. A l’altra banda hi havia el guanyador, Josep Maria Bartomeu, amb qui aquestes entitats han acabat tenint-hi una molt mala relació arran de l’1 d’octubre i de la reacció del club a l’empresonament de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart.
Però no només la política hi intenta intervenir. “És una maquinària que mou 1.000 milions d’euros i això genera sinèrgies i possibilitats de negoci. Hi ha motius de sobres perquè es vulgui controlar”, diu Vinton. Una d’aquestes maneres de control és el sistema d’avals. L’any 1990, el govern espanyol va incloure en la Ley del Deporte l’obligació dels directius dels clubs que no es volguessin convertir en Societat Anònima d’avalar el 15% del pressupost de l’entitat, amb l’objectiu d’assegurar el rescabalament d’unes possibles pèrdues provocades per una mala gestió. Aquesta limitació frena les opcions de qualsevol soci de ser president. “Només la gent vinculada amb les grans empreses financeres o amb gran patrimoni es pot permetre formar part d’una junta directiva”, destaca l’escriptor. Per això, durant les darreres dècades, a la directiva del Barça hi han tingut cabuda empresaris vinculats a grans corporacions com la banca Rothschild, Inmobiliaria Colonial, la intervinguda Banca Privada d’Andorra (BPA) i membres de les famílies catalanes amb més patrimoni, com Agroalimen, Borges o Caprabo.
Ara bé, com es materialitza aquest control de les elits sobre el Barça? Per a Artur Mas, “hi ha més llegenda que realitat. No crec que el president del Barça hagi estat mai un titella de cap tipus de poder”. El president també és conscient que “les persones ens deixem influir per l’ambient les opinions i les pressions, això és molt humà”, però definitivament creu que “cap poder ha posat el president del Barça”. Pensa exactament el mateix Roger Vinton: “És una conjunció d’interessos i en alguns casos sobrevalorats. A vegades penso que no hi ha una gran estratègia coordinada per dominar el club, sinó un conjunt de situacions que succeeixen”.
Una d’aquestes situacions és la mala relació entre Joan Laporta i alguns membres del Grup Godó, un dels conglomerats mediàtics més influents de Catalunya i propietari de La Vanguardia, Mundo Deportivo i RAC1. Una relació que ja va anar pel pedregar poc dies abans que l’advocat fos proclamat president del Barça, l’estiu del 2003. “Si Laporta no hagués tingut un conflicte personal amb algunes persones del Grup Godó potser li haguessin donat suport i ara no estaríem parlant d’això”, diu Vinton, que segueix cavil·lant: “Al propietari del Grup Godó no crec que li importi tant qui governi el Barça. No crec que hi hagi una confabulació de les elits per atacar des de tots els fronts. Tenen les seves preferències i en funció de com va aposten per uns o altres”.
A l’elit empresarial catalana, aquelles les famoses 100 famílies que dominen Catalunya, els hagués semblat més que correcte que Juan Rosell o Jordi Roche haguessin presidit el Barça. Tots dos es van plantejar presentar-se, però finalment es van fer enrere degut a la delicada situació econòmica de l’entitat. Rosell “podia ser un bon representant d’aquestes elits per haver estat president de Foment i de la patronal espanyola CEOE”, comenta Roger Vinton, mentre que Roche era el candidat preferit de Sandro Rosell i Josep Maria Bartomeu, els darrers dos presidents. “S’ha fet l’intent de mantenir el control del club a través de Roche o Rosell, però decisions personals han fet que aquests possibles candidats no es presentessin. Això et diu que hi ha molt més component personal que una gran estratègia coordinada”, considera Vinton, que va més enllà d’allò que podríem definir inicialment com les elits.
“Ara existeixen fortunes completament noves, del món d’internet i de les start-ups, que poden representar una substitució d’elits antigues com La Caixa. Hi ha un indústria nova que ha generat nou capital i que és de caràcter transnacional”. En aquest sentit, el candidat Víctor Font inclou en la seva junta directiva perfils d’aquest nou món, com els fundadors de Privalia, Glovo, Trovit o de la productora digital You Planet. “Més que les elits perdin el control del club, potser passem al control d’unes altres elits”, conclou Vinton.