Entre la serra del Ferrer i la de Bèrnia hi ha un pas inhòspit i estret. Fa frontera entre la Marina Baixa i la Marina Alta: el passet dels Bandolers. Aquelles terres abruptes de muntanya han parit i acollit molts bandolers; entre ells, Francesc Sampere i Reig, de malnom Palloc. Segons el diari El pensamiento español (14-10/1867), era d’Onil; La Regeneración (22-11-1872), d’Alcoi. És l’època de la Revolució Gloriosa i del Sexenni Revolucionari amb el rei Amadeu de Savoia.
Les nits del 15 i 22 d’agost del 1867, els santvicenters José Botella Argüés i Ramon Pastor i Moya, el tarbener José Montesinos el Zurdo, el petrerí Tomàs Bertomeu, l’alacantí Antoni Vicent i Varó el Pintor, i Palloc havien estat per Sant Vicent del Raspeig, Onil i Petrer. Interceptaren la via ferroviària, tallaren els fils del telègraf i cremaren el pont del Verdegàs. El jutge fiscal militar Eusebio Herrero i Aragón els va citar perquè havien de presentar-se personalment per ingressar a la presó pública d’Alacant. (El pensamiento español, 14-10-1867; La Gaceta, etc.). Evidentment, no acudiren ni al tercer i últim avís (La Nación, 17-3-1868). Palloc començava a fer-se un nom en la premsa.
El 17 d’octubre del 69, Palloc arriba a Tàrbena amb 140 hòmens. Busquen pa i vi a les tendes de la plaça de l’església. Després, amb la panxa plena, mentre un demanava les claus de l’ajuntament, l’altre buscava armes a les cases. Els veïns, armats i desarmats, es llançaren al carrer i començà la renyina. El 18, tornen 31 hòmens de Palloc però els tarbeners els enxamparen amb enganyifes i els deixaren a disposició del jutjat de Callosa d’en Sarrià (La Esperanza, 23-10-1869).
Palloc es venia al millor postor. Segons La Esperanza, el 20 de novembre del 1872, Palloc és un cap carlista; el 22, és republicà. Hi ha qui assegura que el senyor de Guadalest també contractà Palloc, a qui coneixia perquè el bandoler acostumava a robar-li. Com el de Guadalest volia guanyar les eleccions, sol·licità a Palloc: “No deixes votar els qui recolzen el senyor de Pego”. Palloc es posà amb els seus hòmens al paratge de la Murta i preguntava: “Tu! Qui votes?”. I si votava el senyor pegolí... “O te’n tornes per on has vingut o la teua vida es queda ací”.
El bandoler prenia pobles i ciutats amb els seus hòmens. Tancava la gent dins l’església i buidava les cases. També intentà entrar en diverses ocasions a la casa ajuntament d’Alcoi. En una de les que ho aconseguí, penjà una bandera amb el lema “República social”, però finalment el van fer fora i només s’endugué 6.000 o 8.000 reals (La Época, 26-11-1872). La industriosa Alcoi era la seua ciutat preferida. Palloc reclutà gent allà i es dirigí a Banyeres. Tancà a tots dins l’església i recaptà l’impost de la República. Arreplegà tots els diners dels de Banyeres i, després, se n’anà a Bocairent, i així anava... Tenia un itinerari.
Palloc feia feredat. Duia de cap els governadors, la Guàrdia Civil i els militars. Es movia a la velocitat de la llum. Aconseguia hòmens allà on anava: 30, 120, 200... La seua mitjana de sublevacions era d’una o dues per any. Segons La Nación (27-11-1872), Palloc és amic sincer i afectuós dels fons municipals. Els declara la guerra sense quarter mentre s’escapolix amb veritable prudència. Deixa escrites les seues heroiques gestes a les arques dels municipis alacantins.
Però, un dia que tornà a Murla... Hi havia un sagristà al campanar de Sant Miquel Arcàngel, i tenia un trabuc. Palloc, que era molt presumit, entrà amb el seu cavall blanc al poble. Aquell li cridà: “Palloc, ves-te’n. No robes ací o et pegaré una trabucada”. I el bandoler: “Tu a mi, com m’has de pegar una trabucada?”. El sagristà li la va pegar i Palloc va caure mort del cavall. No obstant, hi ha una altra versió a Murla: que l’apunyalaren i que el punyal està a la casa d’una vella del poble.
La premsa també té les seues versions. La correspondencia de España i El pensamiento español (11-1-1873) o el Diario oficial de avisos de Madrid i La Iberia (12-1-1873) diuen que Palloc, cap d’una partida federal, volia entrar amb 30 hòmens a Murla el dia 10, però els veïns disparen contra ell i el mataren. Segons el Parte Diario d’Alcoi, mor d’un tir a la gola en l’acte. La partida, en veure’l mort, fuig cap a la serra de Castells. Palloc volia conferenciar amb l’alcalde (Diario oficial de avisos de Madrid, 15-1-1873).
El diari federal de Barcelona La Independencia (19-1-1873) advertix de les diverses versions poc creïbles que publica la premsa de Madrid i províncies. “Lo que por desgracia resulta indudable es la muerte de este intrépido guerrillero víctima de su amor á nuestra causa”. Condemnen aquest acte vandàlic i acusen els periòdics de deixar-lo com un covard.
La Igualdad (21-1-1873) mostra Palloc com un heroi traït. Els veïns de Murla no tenien raons per acabar amb ell. Per exemple, el 1868, Palloc alliberà 60 cavalleries i els seus amos de Murla detinguts a Alcoi. Anaven carregades de sal, tabac i altres efectes de contraban. Tot i així, el va matar públicament un home baixet de Murla, el qual el va advertir de no entrar al poble. El murler s’apropà amb el pas accelerat i disparà amb una escopeta de dos cartutxos. El de l’esquerra encertà el braç de Palloc, a l’artèria aorta, i li trencà una costella. Assassinat infame! A més, els murlers soterraren Palloc a l’entrada del cementeri perquè tothom el pogués xafar. Arribava la Primera República.
Quan el van matar, sembla ser que vivia a Sacos. Tenia putes, totes molt guapes. Quan Palloc se n’anava amb els seus hòmens, una d’elles anava a calfar-se a la llar d’uns camperols molt pobrets de la zona. A la vora el foc, la gent xarra i els va contar que, de nit, quan tots dormien i a ella no la deixava eixir de l’habitació, Palloc amagava sacs d’or pels marges del Pinar. Quan mataren el bandoler, aquesta família camperola es dedicà a arrabassar el Pinar. Durant la Restauració borbònica, la família ho removia tot. Trobà sacs d’or i es va fer molt rica. Però, amb més es va fer l’advocat. A l’hora de fer els tràmits per adquirir les propietats sospitoses d’amagar els sacs, els venia tres voltes el mateix bancal i els camperols signaven amb l’empremta del dit gros.
Amb el pas del temps, el patrimoni de Palloc s’esfuma. Arriben les carreteres que defugen el passet dels Bandolers. L’1 de maig del 1990, el campanar de Sant Miquel Arcàngel s’esfondra sobre les ancianes murleres Consolación i Rosa Sala (Levante-emv i El País, 2-5-1990).
Verba volant scripta manent.