Qui no realitzà, al final del segon tram, la visita al patrimoni històric de Lleida, farà bé de fer-ho abans de partir. Ja vam dir-ho en el capítol anterior: la Seu Vella, el castell del Rei —o de la Suda—, el centre històric, medieval, i el castell de Gardeny, el qual hostatjà els contingents templers el segle XII, són alguns dels indefugibles, abans de posar rumb a l’alta muntanya.
Des de Lleida, no hi haurà manera més natural d’eixir cap al nord que seguir el curs del Segre. El riu davalla des de la comuna de Llo (Catalunya Nord), a redós del circ glaciar que protegeix la vall de Núria. En el seu decurs , travessa territoris i paisatges variadíssims: l’alta muntanya verda i rocosa, un prepirineu eixut i una plana fruitera.
Dèiem que abandonem Lleida pel Segre. Els primers quilòmetres són plans, d’una perfecció monòtona i fruitera, on creix la pera reputada per les seues qualitats i l’índex de dolçor, la qual, no debades, s’ha guanyat el segell de Denominació d’Origen. Es tracta d’una carretera de conducció còmoda, que facilitarà les coses a qui decidesca realitzar el Grand Tour al seu aire, en autocaravana. És aquest un estil de viatge que en els darrers anys ha guanyat molts adeptes. El mobilhome —casa sobre rodes, per entendre’ns— permet disposar d’una segona residència ambulant a un preu contingut, amb totes les comoditats que hom pot trobar en un apartament petit. Permet improvisar cada jornada i, sobretot, cada nit, sense necessitat de reserves. La fórmula convé tant al turisme familiar com al turista jubilat que disposa dels set dies de la setmana i dels dotze mesos de l’any. A Catalunya, cada vegada més poblacions, habiliten àrees per a l’estacionament d’autocaravanes que, a més, ofereixen serveis indispensables, com ara connexió a la xarxa elèctrica, càrrega d’aigua o buidat d’aigües grises.
Aviat arribem a les portes de Balaguer. La capital de la Noguera, una de les comarques més extenses i alhora més desconegudes de Catalunya, s’aboca al Segre. El seu front fluvial, equilibrat, harmoniós, de cases baixes i acolorides, fa de porta als carrers costeruts, a l’esponjada plaça del Mercadal —per cert, la més gran de Catalunya en el sector de les places porxades— a la cota superior, amb la muralla, el castell Formós i el jaciment arqueològic del Pla d’Almatà —on es conserva la memòria de la medina àrab—.
El Grand Tour de Catalunya enfila la carretera C-13 en direcció a Tremp. Fins a Camarasa podríem escollir avançar pel marge dret del Segre: llavors passaríem per l’anomenat pantà de Camarasa i Sant Llorenç de Montgai, destinació de platja lacustre i amb una sèrie de vestigis paleontològics d’interès. Si escollim aquesta opció, serà un bon comiat del riu que ens guia, el qual, un cop superat Camarasa, es desvia cap a l’est per l’estètic congost del Mu.
Abans d’arribar a Tremp, resseguim el pantà de Canelles. Al fons, la muralla del Montsec ens atura. El massís, d’una severitat incontestable, és partit en dos pel riu Noguera Pallaresa: a ponent, el Montsec d’Ares i a Llevant, el de Rúbies. Descobrir només aquestes muntanyes ja ens valdria una estada de diverses jornades. Als peus del d’Ares, el poble d’Àger rep el visitant amb la seua col·legiata esbelta, altiva, estilitzada, que corona el poble. El lloc ha esdevingut epicentre del vol sense motor: un dia de bonança el cel es pobla d’enginys voladors silenciosos, ingràvids, suspesos sobre el calcari blanquinós. Hi podrem contractar un bateig en l’aire amb un parapente biplaça i sentir literalment el buit sota els nostres peus.
Quan cau la nit, l’Observatori astronòmic del Montsec, conegut també com el Centre d’Observació de l’Univers, rep el visitant àvid de descobrir els secrets del cel. Despoblat i desindustrialitzat, el Montsec ha esdevingut destinació turística Starlight, que certifica i protegeix els cels nets, i és el que ens ocupa un dels més nets de Catalunya.
I abans de prosseguir el viatge, hauríem d’atansar-nos a Corçà, pròxim a Àger. El viatger hi trobarà dos elements d’interès: un és l’ermita de la Mare de Déu de la Pertusa, romànica, essencial, enfilada sobre un espadat que domina el pantà de Canelles. L’altre, si és que el lector és persona avesada a la marxa muntanyenca, serà assolir des d’ací el congost de Mont-rebei. El camí s’ho val. L’estretor geogràfica ha esdevingut en els darrers anys una meravella natural, amb un poder de seducció incomparable i, per això mateix, freqüentadíssima. Un camí tallat en la roca hi discorre entre l’aigua i el cel. Caminem pel límit català —paret de Catalunya— que les aigües separen de la immensa muralla aragonesa —paret d’Aragó—. Si, per contra, l’excursió des de Corçà resulta massa pesada (quatre hores entre anada i tornada), podrem optar per accedir al congost des de l’extrem septentrional del Montsec.
Superat Tremp i la seua conca, amb un paisatge indulgent, fèrtil que, a l’estil d’una clariana de bosc, dona un respir entre tant de rocam, arribem a la Pobla de Segur. En el transcurs del trajecte, dues làmines d’aigua —el pantà de Terradets i el de Sant Antoni— custodien la carretera. Aquesta és ampla, de conducció còmoda per a qualsevol opció de transport escollida. El mateix recorregut podríem realitzar-lo a bord del Tren dels Llacs, que cobreix el trajecte entre Lleida i la Pobla de Segur, amb panoràmiques lacustres imprescindibles —pantans de Sant Llorenç de Montgai, Camarasa, Terradets i Sant Antoni— i un dels congostos més efereïdors —Terradets—.
Sentim, a la Pobla de Segur, que som a les portes del Pirineu, que la població fa de frontissa entre l’alta muntanya i un paisatge rural de cota baixa. La connexió entre aquests dos mons la teixiren tradicionalment els rais que, amb fusta pirinenca, davallaven per les aigües de la Noguera Pallaresa fins la plana lleidatana i alguns, encara, Ebre avall. És ací, i més concretament al Pont de Claverol, on anualment s’homenatja aquest ofici antic.
La Pobla de Segur és, també, cruïlla de camins. Si seguírem per la carretera principal (carretera N-260) penetraríem de ple al Pallars Sobirà, al fil de la Noguera Pallaresa. Aquesta opció és vàlida per qui vulga visitar les antigues salines medievals de Gerri de la Sal, o el tètric i vertiginós congost de Collegats. Nosaltres, per contra, posarem rumb a Ponent, a la comarca de l’Alta Ribagorça.
De camí, però, l’interès dels llocs obliga a alguna marrada inevitable. A Senterada, abandonem momentàniament l’itinerari per a penetrar en la Vall Fosca. El topònim dona idea de la seua profunditat, que interposa a la llum tota mena d’obstacles naturals per a dificultar-li la penetració. Una estreta carretera adopta les aigües del Flamisell com a guia. Superada la Pobleta de Bellveí —des d’on, per cert, podríem ascendir, també per carretera, a l’encantador estany de Montcortès—, la vall es tanca; la frondositat vegetal s’apropia de l’entorn. A la capçalera de la vall, la presa de Sallente i l’estany Gento capten les aigües d’alta muntanya per a la generació d’energia elèctrica a la central de Capdella. El telefèric instal·lat en aquest paratge us permetrà una incursió còmoda al Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici.
Érem a Senterada. L’Eix Pirinenc supera una terra aspra i despoblada, a través dels colls de la Creu de Perves i de Viu. Arribem a Pont de Suert. La població ha quedat relegada a espai de pas per a qui que es dirigeix a la Val d’Aran o a la vall de Boí. Les muntanyes d’aquesta última custodien la joia del patrimoni romànic català: les seues eglésies —nou, exactament— van ser declarades el 30 de novembre de 2000 Patrimoni Mundial de la UNESCO. Es tracta d’un conjunt dispers pels diferents nuclis de la vall, fruit dels intercanvis culturals amb l’Europa medieval a través de la muntanya pirinenca. El Centre del Romànic de la Vall de Boí, ubicat a Taüll, proporciona al visitant una aproximació única. I encara més: la fesomia de la vall de Boí, amb una equilibrada fórmula que barreja paisatge rural de muntanya i cims agrestes que freguen els 3.000 metres, s’ha convertit en destinació de primer ordre per als amants del senderisme i per a un turisme familiar, acreditat amb la marca Natura i Muntanya en Família.
Boí és, també, sinònim d’activitat balneària centenària —balneari de Caldes de Boí—, i centre d’alta muntanya: és ací on es troben dues portes princpals d’accés al Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. L’amant de la passejada suau farà bé de llogar un taxi 4x4 que, aigües amunt de la vall de Sant Nicolau, l’aproximarà al planell d’Aigüesttortes. Des d’aquest punt, assolir el refugi d’Estany Llong resulta una de les passejades més confortables i plaents per a totes les edats. El caminant esforçat podrà, per contra, atansar-se des de la presa de Cavallers a l’estètic refugi Joan Ventosa i Calvell. Entre la làmina d’aigua i la verticalitat granítica penetrarà al cor del parc nacional. Dues hores de camí i 500 metres de desnivell el separen d’aquesta instal·lació de muntanya, situada al peu de les agulles de Travessani i capitanejant l’estany Negre. El refugi en qüestió és, amb el d’Estany Llong, un dels que conformen la ruta senderista Carros de Foc.
Tornem a la carretera Nacional N-230; ens dirigíem a la Val d’Aran. El trànsit pesant de mercaderies és incessant i demanda del turista un exercici de paciència en l’ascensió a la boca sud del túnel de Vielha, que connecta l’Alta Ribagorça amb el país aranès. Amb més de cinc quilòmetres de longitud, encapçalà el rànquing dels túnels més llargs del món quan fou inaugurat el 1948. Es tracta d’una porta d’accés relativament eficient a aquesta vall, que posseeix una identitat i un idioma propis; i també una climatologia singular a Catalunya, perquè es tracta de l’únic espai del Pirineu català de vessant atlàntica, amb el riu Garona, com a artèria principal, que s’escola cap a terres occitanes.
El microcosmos aranès depara sorpreses naturals indefugibles: els Uelhs deth Joeu brollen en forma de cascada abundant, alimentades per les aigües de la glacera de l’Aneto, ubicada a la vall contigua; el bosc de Carlac, una fageda amb exemplars centenaris, remet a l’imaginari més fantasiós; i els prats de l’Artiga de Lin, interromputs per una muralla de parets rotundes; o el majestuós circ glaciar de Colomèrs.
Podrem recórrer els seus pobles, de pedra i pissarra, eixuts, opacs i harmoniosament integrats en el paisatge humit d’aquesta vall; visitar Aranpark, a Bossòst, i deixar-nos soprendre per la presència de l’ós bru, el linx i el llop gris.
Abandonem la Val d’Aran pel port de la Bonaigua, el pas asfaltat d’alta muntanya (2072 m) que comunica amb el Pallars Sobirà. Podríem fer-ho, també, a l’època estival i si disposem d’un vehicle 4x4, a través del Pla de Beret. Ací naix el riu Noguera Pallaresa. La pista, que recorre el curs alt del riu, és d’una bellesa excepcional i ens permetrà fer una incursió al poblet de Montgarri. Si no disposem e vehicle totterreny podrem atansar-nos per l’antic camí que hi mena des de Beret. Un refugi, una església i poca cosa més en conformen el nucli.
Tant si circulem per pista com per asfalt, la comarca veïna (el Pallars Sobirà) presenta un seguit de valls d’interès primordial: les valls d’Àneu, amb Isil com a emblema de les falles pirinenques — declarades Patrmoni de la Humanitat de la UNESCO—, una festa pagana ancestral amb què se celebra, en molts indrets d’aquesta cadena muntanyosa, el solstici d’estiu; la vall d’Àssua, que desplega la seua paleta d’ocres durant els mesos de tardor i mostra la seua tradició en matèria de pastura —visiteu l’Ecomuseu dels Pastors de la Vall d’Àssua, a Llessui—; i les valls de Cardós i de la Vallferrera, portes estratègiques d’accés a un dels espais més emblemàtics, el Parc Natural de l’Alt Pirineu, coronat per la Pica d’Estats (3143 m), cim de Catalunya.
I no haurem d’obviar les aigües de la Noguera Pallaresa, que atreuen l’amant dels esports aqüàtics: Llavorsí, Rialp i Sort concentren els addictes a al ràfting i al caiac, principalment.
De Sort, saltem a la vall del Segre, a través del port del Cantó. Ens rep la comarca de l’Alt Urgell i la seua capital, la Seu d’Urgell, final de trajecte d’aquest capítol. La vila ocupa un bocí de plana fèrtil a l’interfluvi dels rius Valira i Segre, i posseeix un pòsit històric evident, medieval. Només cal fer una passejada pel centre històric; la catedral — seu del bisbat d’Urgell— ho diu tot. La Seu d’Urgell és, a més, capital formatgera per excel·lència, amb una fira del sector que atreu els paladars més exigents. Lloc de pas, gairebé fronterer, ha esdevingut, també, base d’operacions per a descobrir els pobles de les muntanyes que lilnden amb Andorra i els que es troben arrapats als pendents d’infern de la serra del Cadí. Però aquesta serà matèria del següent article.