Ni tan sols en el moment d’emergència màxima Boris Johnson no es va poder estar de criticar els seus antics socis. Va ser dilluns al vespre, quan el cap del govern britànic es va dirigir una vegada més en directe a la seva nació per –en vista dels 75.000 morts per COVID-19 i els gairebé 60.000 nous contagis diaris– anunciar un altre confinament a tot el país.
Les setmanes que venen, va dir Johnson, seran “les més dures que hem viscut fins ara” en la lluita contra la pandèmia, però hi ha esperança. Abans de mitjan febrer immunitzarem milions de britànics amb les noves vacunes. “Al Regne Unit ja hem vacunat més persones que la resta de països europeus junts”. Dit d’una altra manera: sense el Brexit, la situació a la Gran Bretanya i Irlanda del Nord seria encara pitjor.
Amb paraules com aquestes o semblants és com s’ha expressat Johnson durant els primers dies de gener. La pandèmia és greu, però el Brexit és un “moment veritablement admirable” de la història britànica. La sortida de la UE, executada definitivament amb el canvi d’any, ofereix una oportunitat única per “pensar en termes internacionals i en gran”, va anunciar el primer ministre a la BBC. Al Daily Telegraph va prometre “centenars de milers” de feines molt ben pagades; al discurs de Cap d’Any va dir que en serien “milions”. El Regne Unit es convertirà en una “potència científica” i liderarà la lluita contra el canvi climàtic. Gràcies al Brexit.
En això, juguen a favor de Johnson dos factors. De moment no hi hagut el caos previst als ports de càrrega i als terminals de transbordadors del país. No pas, però, perquè ho evités l’acord a què van arribar a l’últim minut Londres i Brussel·les la nit de Nadal, sinó perquè nombroses empreses van acumular estocs amb previsió o perquè van aturar la producció unes quantes setmanes.
I també perquè la pandèmia, completament desbordada, absorbeix tota l’atenció de la política i l’opinió pública.
Si ho analitzem més detalladament, però, podem identificar perfectament les esquerdes que ja ha provocat el Brexit. Unes esquerdes que recorren tot el país i que ni de bon tros no afecten només el comerç de béns i mercaderies, sinó –i amb molta més força– els fonaments polítics sobre els quals se sustenta el Regne Unit. Aquests trencaments ja no es poden obviar més; sobretot a Escòcia, però tampoc a Irlanda del Nord o fins i tot al País de Gal·les.
Les forces centrífugues que ha desfermat el Brexit –un rampell nacionalista sortit d’Anglaterra–no s’han aturat quan el país ha deixat de ser membre de la UE. Al contrari: hi ha molts indicis que apunten que el 2021, després de la dramàtica separació del 2020, hi haurà un nou drama per divorci.
El fet que el govern de Johnson encara tindrà problemes greus, els habitants de Whitfield i Guston ara ho saben per escrit. En una carta enviada poques hores abans de final d’any, el Ministeri de Transport va comunicar a aquestes dues poblacions de prop de Dover que entre elles i els famosos penya-segats blancs es construirà, abans del juliol, un centre per a tràmits duaners. Allà on ara hi ha un prat verd vora el canal de la Mànega, hi aparcaran prop de 1.200 camions perquè, segons diu la carta, “cal dur a terme controls duaners a la frontera”. Els ciutadans estan que trinen.
Actualment, el govern està fent construir a tot el país més d’una dotzena d’aquests “centres fronterers interns” a un cost milionari. A primer cop d’ull, això sembla absurd, ja que el temut caos, amb embussos de cent quilòmetres davant els ports de càrrega, de moment no s’ha produït.
Al port de Dover, des de Cap d’Any s’hi respira una buidor que avorreix. En lloc dels habituals 10.000 vehicles de transport, en 24 hores no van entrar a la UE ni mil vehicles. L’únic retard el provocaven dos policies amb armilla reflectant que exigien als camioners un test de COVID-19 negatiu. L’única multitud present eren els equips de gravació que des d’una mena de podi buscaven en va alguna aglomeració filmable.
És improbable, però, que aquesta situació es mantingui. Al llarg de les pròximes setmanes el comerç de mercaderies que passa pel port de Dover reprendrà l’activitat habitual. I, seguidament –i fins a final de juny–, el govern britànic continuarà deixant passar bona part del trànsit de camions sense controlar els vehicles, ja que preveu que la majoria dels transportistes no portin papers o en portin de falsos. No serà fins llavors que s’emplenaran a poc a poc les instal·lacions que s’acaben de projectar a l’interior del país.
Fins i tot Johnson considera que els obstacles burocràtics al comerç són una “realitat tràgica”. L’Associació d’Empreses de Transport per Carretera diu que actualment hi ha un “caos invisible”, un caos que a poc a poc s’anirà percebent més. I això mateix es pot dir d’altres conseqüències del Brexit.
Recentment, per exemple, s’ha impedit l’entrada de ciutadans britànics que havien viatjat amb avió a Espanya o Suècia, malgrat que tenen residència habitual en aquests països. Algunes empreses petites de la UE ja no accepten comandes per internet de la Gran Bretanya perquè volen evitar els costos provocats pel Brexit i els entrebancs burocràtics. El primer dia d’activitat borsària de l’any, els inversors van traslladar accions per valor de 6.000 milions d’euros de la borsa de Londres a la UE.
En la nova relació entre la UE i el seu exmembre ara es parla fins i tot de salsitxes. Més concretament, de salsitxes crues congelades. Des de l’1 de gener, aquest producte –igual que la carn picada crua– ja no es pot exportar de la Gran Bretanya a la UE.
La possibilitat d’exportar aquesta mena de productes, com a mínim, a Irlanda del Nord, territori sotmès, encara, a la normativa del mercat comú europeu, fa que Boris Johnson no perdi la credibilitat pública. Tot i així, ell havia jurat i perjurat que “no hi ha res que pugui oposar-se a la gran salsitxa britànica en el seu camí cap a Belfast”. Ara bé, l’acord especial serà vigent només fins al juny.
Això és una bagatel·la? No ben bé. Perquè el que passa amb les salsitxes és aplicable també a molts altres aspectes de l’“acord de comerç i cooperació” entre el Regne Unit i la UE. Molts elements només són provisionals; i alguns –com el reconeixement mutu dels serveis (financers)– no estan aclarits gens ni mica. Alguns aspectes s’hauran de tornar a negociar, i la UE té la paella pel mànec. Certament, Brussel·les ha concedit a Londres el dret, per exemple, de no complir els estàndards laborals, socials i mediambientals europeus. Però, si Londres no els compleix, Brussel·les pot introduir uns considerables aranzels d’importació.
Tanmateix, no haver de complir la normativa de la UE és “justament l’objectiu del Brexit”, diu Ivan Rogers, “això m’ho ha recalcat Boris Johnson reiteradament”. Tan bon punt Londres comenci a no complir, haurà de fer front a una cascada de disputes, mediacions i sancions, segons l’exambaixador britànic a la UE. És molt senzill: com més es desviï de la normativa, més obstacles hi haurà en les relacions mútues. “Encara ens esperen molts problemes”, afirma Rogers.
I, segons tots els pronòstics, els més grossos no seran a les noves fronteres exteriors de la UE, sinó a les moltes esquerdes interiors que ha creat Johnson amb el seu acord dur amb Brussel·les. Si la situació es gira en contra seva, a Johnson el Brexit se li podria repetir a casa seva i el primer ministre podria acabar governant només en una “Petita Bretanya”.
Gibraltar, per exemple, el penyal on oneja la Union Jack, des de l’1 de gener està més vinculada a Espanya del que ho havia estat en els últims 300 anys. En un acord bilateral, Madrid i Londres van establir que la península, amb els seus prop de 34.000 habitants, formaria part de l’espai Schengen i que s’hi suprimirien, doncs, tots els controls fronterers. Precisament els conservadors, que sempre defensaven Gibraltar amb dents i ungles, han sacrificat una part de la seva sobirania, diu Ivan Rogers. “És pràcticament increïble”.
A una escala més gran, es pot dir el mateix d’Irlanda del Nord. “Cap govern conservador” pot aprovar mai que hi hagi una frontera duanera entre la Gran Bretanya i la província situada a l’illa irlandesa, va dir una vegada Johnson. Doncs ara ja existeix una frontera així, una frontera que passa pel mar d’Irlanda. I encara que Brussel·les i Londres s’hagin posat d’acord que els controls siguin mínims, amb aquest canvi Irlanda del Nord cada cop està més vinculada a la república del sud.
La República d’Irlanda, justament, celebrarà el 2021 el centè aniversari de la independència del domini britànic. Es pot donar per fet que els republicans de tots dos costats aprofitaran l’embranzida per propugnar la reunificació.
I, finalment, tenim Escòcia, el regne del nord que el 2016 va votar amb una clara majoria a favor de romandre a la UE. La sortida [de la UE] suposa “una amenaça al caràcter cosmopolita de molts escocesos”, escriu la cap del govern escocès, Nicola Sturgeon, en un article per a Der Spiegel. La primera ministra escocesa afirma que esgotarà totes les vies legals per convertir Escòcia en un “país independent” que després pugui tornar a entrar a la UE.
Al maig hi ha eleccions a Escòcia. I es preveu una victòria aclaparadora del Partit Nacional Escocès, liderat per Sturgeon.
Si bé Johnson va reafirmar no fa gaire que no permetria un nou referèndum d’independència, molta gent es pregunta quant de temps podrà resistir si els valors a les enquestes a favor d’una Escòcia independent, com ha passat recentment, no deixen de pujar mes rere mes. Els experts en demoscòpia diuen que, a banda del Brexit, hi ha un altre factor determinant: el mateix Boris Johnson, a qui molts escocesos detesten profundament.
No obstant això, en el seu discurs d’any nou, el primer ministre es va mostrar segur: Anglaterra, Escòcia, Gal·les i Irlanda del Nord es beneficiaran conjuntament del Brexit des d’ara mateix: “Ara la nostra llibertat és a les nostres mans”. Depèn de nosaltres decidir què en fem. A Londres, Edimburg, Cardiff i Belfast, però, les opinions no coincideixen amb les del primer ministre britànic.
Boris Johnson va desfermar una revolució. Ara ha d’anar amb compte que la revolució no el devori a ell.
Traducció d'Arnau Figueras