Sense cap mena de dubte, l’itinerari més ràpid entre dos punts és una línia recta, o un traçat que se li aproxime. No obstant, aquesta no és la filosofia del viatge, o almenys del viatge lent en què es basa el Grand Tour de Catalunya, que es focalitza tant en la destinació com en el trajecte, on el gust per la deambulació esdevé una experiència única, amb una explosió i barreja dels sentits, de pensaments d’interacció amb l’entorn. El mode de desplaçament escollit acabarà per reblar el clau: com més pròxims i menys aïllats, la relació amb les geografies que travessem esdevindrà més intensa; els sentits activats seran superiors. El cotxe protegeix, tanca i distancia el viatger dels sorolls i les olors; qui s’hi desplaça no deixa de ser un espectador enfront d’una producció cinematogràfica de gran pantalla, a través del parabrisa i de les finestretes del vehicle. La motocicleta, per la seua banda, aporta desprotecció, però alhora un contacte sensorial superior: el vent, la temperatura, els perfums i els sons, com també el desplaçament al descobert, sense una cuirassa de xapa i vidre, aproximen el pilot a allò que l’envolta. El casc el protegirà i segrestarà, paradoxalment, visions, emocions i pensaments dins la seua cúpula, impedint que el viatger, si es dona el cas, puga connectar amb l’individu que es creua en el seu camí. I finalment, el desplaçament per tracció humana. En bicicleta o a peu, el contacte amb el territori és absolut: els sentits, tots, completament activats, la interacció amb els habitants dels espais explorats és absoluta. A peu o en bicicleta, el viatger es torna una figura humana propera, planera, que encurioseix, fins i tot, els locals, per contraposició a qui es desplaça en vehicle a motor, que interposa —per raons òbvies— distància. L’inconvenient del desplaçament no motoritzat, haurà deduït ja el lector, és la curta distància que hom pot recórrer diàriament. En qualsevol cas, el Grand Tour de Catalunya es planteja com un viatge en vehicle motoritzat i que estalvia l’esforç de les pujades, el fred o el vent, la calor i la pluja. Us aconsellem, doncs, ja que és així, una conducció lenta i, si l’estació de l’any i les inclemències meteorològiques ho permeten, portar les finestretes del cotxe baixades, per tal que penetren sons i perfums. Comencem.
LA VELLA TARRACO
Tarragona, Tarraco, és romana pels quatre costats. La quantitat i qualitat del patrimoni d’època antiga que posseeix li han valgut, justificadament, un reconeixement de prestigi: l’any 2000 la UNESCO va declarar el conjunt arqueològic Patrimoni Mundial de la Humanitat. El foraster disposat a emprendre aquest segon tram del Grand Tour de Catalunya farà bé de reservar una jornada al material romà local.
Tenint en compte que la Tarraco antiga va sorgir com un assentament militar, el primer que en destaca són les muralles. Amb el temps, la plaça forta es poblà de comerç i de vida cívica; nasqué la ciutat i, amb ella, el fòrum, institucions civils i religioses: el fòrum de Vespasià administrà la província, el circ garantí el divertiment de masses, mentre que el teatre i l’amfiteatre completaren la tríada de l’entreteniment requerida en qualsevol ciutat romana de prestigi. I finalment, al fòrum de la Colònia es concentraren les elits locals.
Abans d’abandonar Tarraco —o Tarragona, si ho preferim així— podríem fer una passejada per carrers, carrerons i placetes de la ciutat medieval, pel call jueu, enfilar les escales de la catedral i deambular al capvespre per la rambla Nova fins al balcó del Mediterrani. Per als més matiners, serà recomanable atansar-se a aquesta talaia sobre el mar i platges de la ciutat per a assistir a l’espectacle rogenc de l’alba.
L’Ebre i el seu delta ens esperen, però caldrà abans realitzar una incursió fugaç a Reus. La vila és modernista —us proposem descobrir-la tot seguint els 26 edificis escollits dins la Ruta del Modernisme—, bressol de Gaudí —visiteu el Gaudí Centre— i capital de vermut. Del beuratge en qüestió, es diu que Reus l’exportava a mig món i que la seua importància en el ram etílic va fer que, junt amb París i Londres, regulara el preu de l’aiguardent.
Enfilem la costa en direcció al sud: el litoral alterna morfologies contraposades, amb platges llargues, planes, a pèrdua de vista, i espais de cales verges, rocoses, d’aigües cristal·lines, com les que trobarem entre l’Ametlla de Mar i l’Ampolla. Si ens ve de gust entaular-nos, podrem fer-ho a Cambrils: la cuina marinera és un dels seus punts forts. També podríem optar pel port de l’Ametlla de Mar i aprofitar l’ocasió per a submergir-nos en una experiència tonyinera, o explorar un litoral de cales verges, a través del camí de ronda. Arribats al delta de l’Ebre, si el vent ho permet, el paisatge arrosser imposa una volta tranquil·la en bicicleta per la rica xarxa de camins rurals. Les platges, llargues, extenses, planes esdevenen, elles mateixes, horitzons a pèrdua de vista.
Si remuntem l’Ebre, arribarem a Tortosa. La ciutat és cruïlla històrica de camins, port d’intercanvi marítimo-fluvial i fòrum secular de cultures. Aigües amunt, podríem penetrar a la Terra Alta per la carretera que mena a Prat de Comte. La comarca és vinatera i oleícola per excel·lència i posseeix un paisatge d’alt voltatge. Tant és així que Picasso se n’enamorà i passà temporades a Horta de Sant Joan. I és comprensible: la visió que des del poble, com des d’Arnes, té l’espectador del massís del Port és única, amb la presència captivadora de les roques Benet. La Terra Alta són, també, els cellers modernistes de Gandesa i del Pinell de Brai, signats per Cèsar Martinell, i el Museu de la Batalla de l’Ebre (Gandesa), per ser aquesta zona epicentre del foc creuat. La prova és al Poble Vell de Corbera d’Ebre, a tan sols cinc quilòmetres de la capital comarcal, encara podem sentir el pols de la destrucció i ha esdevingut un dels principals espais de la memòria de la confrontació bèl·lica. Que sàpiga l’amant del pedal que la via verda que discorre pel peu del massís del Port és, amb tota seguretat, la més panoràmica de les vies ciclistes catalanes, a més d’oferir la possibilitat de connectar de manera segura aquesta terra amb l’Ebre i Tortosa.
La destinació final (Lleida) invita a seguir en direcció al Priorat. Però abans, des de Móra d’Ebre, posarem rumb a Tivissa. El poble conforma un balcó sobre la Ribera d’Ebre. Paga la pena de contemplar, des de la porta de la seua església, la panoràmica. Tivissa reserva, també, al viatger el seu llegat ibèric: el Castellet de Banyoles. Es tracta d’una de les ciutats més importants d’aquesta cultura a Catalunya i ocupa un punt estratègic, elevat, de control de l’Ebre.
EL PRIORAT
I arribem al Priorat. És ací on s’ubiquen dues de les DO vinícoles catalanes de més prestigi internacional: la DO Montsant i la DOQ Priorat. Atansem-nos a Falset, a través de les carreteres locals, estretes, sense ni un metre recte, que obliguen a un exercici contemplatiu d’aquest paisatge, els habitants del qual treballen des de fa anys perquè siga inclòs dins la llista de Patrimoni Mundial de la UNESCO en la categoria de paisatges culturals. La seua riquesa salta a la vista, amb el compendi d’elements que componen un relat mil·lenari: vinyes en costers, ermites, camins històrics, una cartoixa excepcional —Escaladei— i una natura superlativa, amb la imponent consistència dels cingles calcaris del massís del Montsant que es desplomen sobre un mar infinit d’ondulacions, barrancs i valletes. Dos rius tallen aquesta geografia: el Siurana i el Montsant. Inesperadament apareixen, ací i allà, cellers, alguns dels quals fan mostra de la més estilitzada arquitectura contemporània.
No estarà de més enfilar-se fins al poble de Siurana. La carretera, tortuosa i amb trams de fort pendent, el separa de Cornudella de Montsant. El seu aïllament i ubicació sobre un penyal que, com una proa, apunta vertiginosament la vall del riu Siurana han esdevingut motiu d’atracció turística. El poble ofereix una de les millors vistes del vessant oriental del massís del Montsant i alhora l’experiència del temps detingut.
Decidim dirigir-nos a la Conca de Barberà en la nostra ruta cap a Lleida. El coll d’Albarca és l’única opció asfaltada. El port pren el nom del poble que s’arrapa als darrers contraforts del Montsant. Des d’ací, podríem posar rumb a Ulldemolins i posteriorment a la comarca de les Garrigues, però no ho farem: anirem a Prades i al monestir de Poblet, una fita indefugible pel fet de ser tomba reial. Per la seua significació i majestuositat arquitectònica forma part del Patrimoni Mundial de la Humanitat. No obstant, no hauríem de marxar del lloc sense penetrar en un dels indrets més bells, closos i aïllats: la vall de Castellfollit, amb el seu casalot forestal, proporciona una passejada única per l’extrem occidental de l’anomenat bosc de Poblet. La massa forestal, declarada Paratge Natural d’Interès Nacional, entapissa el vessant septentrional de les muntanyes de Prades, un dels espais més feréstecs i seductors de les comarques tarragonines.
Des del monestir que ens ocupa, que fa de frontissa entre el bosc i els plans colonitzats per la vinya, no ens costarà allargar-nos fins al castell de Milmanda, una masia fortificada, excel·lentment restaurada, antiga propietat de la comunitat cistercenca, que l’aprofità com a espai de repòs i magatzem de gra. El de Poblet, junt amb el de Santes Creus i Vallbona de les Monges, compon la tríada cistercenca a partir de la qual s’ha dissenyat l’anomenada Ruta del Cister, que es pot fer a peu o en bicicleta. Qui desitge visitar els tres espais en cotxe no li serà difícil ubicar els enllaços per carreteres locals.
Un parell de quilòmetres separen el conjunt monàstic de l’Espluga de Francolí, que, com el seu nom indica, s’ubica sobre el riu homònim. A l’eixida del poble, hi trobareu el celler cooperatiu modernista (1913), projectat per Cèsar Martinell, un dels més antics de Catalunya, que es va guanyar el sobrenom de “catedral del vi”. Sembla que la cosa va anar així: Àngel Guimerà, quan el va visitar, degué quedar meravellat davant d’aquesta presència arquitectònica, diàfana, vertical, solemne, que el transportava a la dimensió més sublim i elevada de les construccions religioses. En qualsevol cas, el que no podia preveure l’autor de Terra Baixa és que l’expressió, pronunciada sense gaires pretensions comercials, designaria la resta de cellers modernistes. A l’Espluga de Francolí, hi ha també el Museu de la Vida Rural, punt de visita indefugible per a descobrir el patrimoni etnològic del lloc, i les coves de la Font Major, espai museïtzat del que fou la vida paleolítica local.
Des d’aquesta població ens desviarem a Montblanc, a menys de deu quilòmetres: la vila conserva el caràcter medieval amb la seua trama urbana irregular, encara dins del seu recinte emmurallat. Si coincidiu amb la Setmana Medieval, comprendreu l’essència secular de la població.
Seria còmode assolir, des d’ací, la ciutat de Lleida, final de trajecte: la carretera N-240 ens hi porta, travessant una geografia suau, dominada per les Borges Blanques; però preferim gaudir de les carreteres poc transitades. Toquem d’esquitllentes les Garrigues i a Arbeca ens proveïm d’oli d’oliva local, que gaudeix de denominació d’origen. La seua oliva, l’arbequina, menuda, saborosa, n’és la responsable. El paisatge de l’extrem septentrional d’aquesta comarca fa ostentació d’una horitzontalitat gairebé perfecta, sense accidents orogràfics, que li permeten enllaçar harmoniosament amb el Pla d’Urgell. Per aquest escenari discorre el canal d’Urgell, responsable del miracle agrícola local. L’obra hidràulica mereix ser explorada —si més no, un bocí, donada la seua longitud— en bicicleta. La passejada no pot resultar més plaent, com la que podrem dur a terme a l’estany d’Ivars, un oasi enmig de l’aridesa congènita d’aquest territori. A banda de l’observació d’aus, la circumval·lació a peu de l’espai lacustre és apta per a totes les edats.
Ara sí, posem rumb definitiu a Lleida. El conjunt monumental de la Seu Vella i del Castell del Rei ens esperen, i altres edificis de la Lleida medieval, com la Paeria mateixa. I la petjada romana de l’antiga Ilerda, o la discreta capella de Sant Jaume, punt de pas obligat del pelegrí en la seua llarga deambulació compostel·lana. Reserveu, doncs, a la ciutat la darrera jornada d’aquest periple; la paciència esdevindrà la vostra millor aliada. •