Aquest haurà estat el Nadal del Brexit i el del coronavirus. De les informacions del Brexit ens queden les cues de transportistes a l’eurotúnel, que portaven aliments de primera necessitat al Regne Unit. Del coronavirus ens queden els confinaments perimetrals de la Cerdanya i al Ripollès, les queixes dels qui tenen la sensació que paguen justos per pecadors i, es clar, l’arribada de les primeres vacunes. En la manera com han evolucionat totes dues crisis, el sector primari hauria de veure un bri d’esperança per aquest 2021, tan pels qui aposten per la quantitat com per la qualitat: l’acord comercial del Brexit ha de garantir les exportacions, mentre que pel mercat intern la pandèmia ens haurà ajudat a estimar allò més proper, el quilòmetre zero.
De fet, també la pandèmia ens ha ensenyat que el model econòmic de Catalunya, i d’Espanya en global, ha entrat en una situació d’atzucac. Dues comarques rurals, com la Cerdanya i el Ripollès, tenen una dependència tal del turisme que la seva economia patirà un sotrac incalculable: a la Cerdanya, el 45% de la temporada del sector retail es feia per la campanya de Nadal, les estacions d’esquí de les dues comarques facturaven el 30% de la temporada durant aquests dies o el 60% del Ripollès diu viure de turisme. Dues comarques considerades de la Catalunya rural, però que econòmicament encara tenen una dependència estratègica del sector terciari i de serveis. Un equilibri difícil de sostenir en un món tan canviant com aquest.
És per aquest motiu que, en una Europa que ha impulsat polítiques de descarbonització i de lluita contra el canvi climàtic, ens hem de plantejar com podem redreçar la nostra estructura econòmica després de la pandèmia. En una Catalunya amb un gran volum de zones periurbanes, també considerades de “frontera socioproductiva” entre el sistema rural i l’urbà, i una societat que a causa del confinament ha canviat gradualment els hàbits alimentaris, semblaria estrany que no ens qüestionéssim quines mesures podem prendre per posar en valor el nostre sector primari. La Comissió Europea, a través de l’estratègia From farm to fork (maig de 2020) demana fer una transició cap a un sistema alimentari sostenible i la pròpia Generalitat de Catalunya, aquestes festes, ha començat a emetre un encertat anunci que qualifica el menjar com a fenomen cultural: “Catalunya, on el menjar és cultura”.
Malgrat que sabem que encara queda molta feina per fer –i entre d’altres, que les ajudes vinculades a la política agrària comuna (PAC) no quedin en mans dels terratinents i arribi a tothom–, trepitjant el terreny trobem iniciatives que ajuden a revaloritzar un sector primari que ha de ser clau per treure’ns de la crisi sistèmica que viu el vell continent. A Catalunya, algunes iniciatives que ha impulsat la Diputació de Barcelona podrien ser un bon exemple, començant pel parc agrari del Llobregat que es va constituir el 1998 i actualment expectants en com evoluciona l’Espai Agrari de la Baixa Tordera (entre els municipis de Palafolls, Malgrat de Mar, Santa Susana, Blanes i Tordera), de 1.898 hectàrees de superfície de conreu i resultat final d’un procés de mobilització del sector agrari des del anys vuitanta. Una dada, per a situar la importància d’aquest parc, resulta rellevant: les cooperatives de la Conca de la Tordera, de Blanes i Palafolls, i de Progrés-Garbí de Malgrat de Mar, a escala catalana, produeixen el 60% de la producció d’horta.
Aquests dos exemples plantejats anteriorment són significatius per entendre com la transformació del model econòmic ha de començar pel sector primari. Dotar d’elements i actius que facin competitives les activitats a l’horta i al camp és clau perquè els nostres pagesos i ramaders puguin traçar circuits de comercialització competitius dels productes quilòmetre zero, que puguin lluitar en un mercat que moltes vegades ha quedat en mans del producte d’exportació produït en zones amb menys controls laborals i fitosanitaris. Treballar estratègicament les sinèrgies entre explotacions, l’element cooperatiu i, es clar, el disseny i conceptualització de marques de lloc competitives i que ajudin a reforçar una identitat singular per a cada territori és clau. El que no es comunica, no existeix. Talment com que les administracions tenen un repte perquè els plans urbanístics ajudin a protegir les masies i les explotacions, i permetin un correcte relleu generacional a la nostra pagesia.
Hom podria pensar que han de ser els ciutadans que s’acostumin a comprar productes de temporada. Però, també hi ha una problemàtica més important: les estructures de concentració i distribució d’aliments no estan pensades per al producte local. Si el producte local fos fàcilment accessible i donés els serveis que demana actualment el consumidor, un gruix important de gent el compraria sense problemes. Per les dades que disposa la Diputació de Barcelona, Catalunya sembla que podria ser autosuficient pel que fa a producció agrària, malgrat que no ho és per si sola la demarcació de Barcelona. En aquest sentit, figures com els parcs agraris poden servir per a disposar d’estructures agràries organitzades que permetin avançar cap a models alimentaris autosuficients i d’acord amb els paràmetres que ens marquen les dinàmiques que venen d’Europa.