Les desgraciades circumstàncies que travessa la humanitat, produïdes per la pandèmia de la COVID-19, han posat en el centre de l’atenció universal la qüestió del balanç demogràfic per causa de la malaltia; és a dir, el recompte de víctimes mortals a nivell global, però també a escala més reduïda com ara l’àrea continental, país, regió o comunitat autònoma i ciutat o població de qualsevol dimensió. Aquestes dades de baixes provocades per la pandèmia actual són les que permeten comparar entre unitats territorials diverses i fan possible, també, valorar la gestió del problema per part dels governants i de tots aquells que tenen la capacitat, i l’obligació, de fer-hi front. Com més elevada sigui la xifra de defuncions, més deficient haurà estat l’actuació dels responsables polítics i socials. Per les obres els coneixereu, com diu l’Evangeli.
Aquest assumpte de la quantificació dels efectes d’una pandèmia és prou complicat, molt més que no semblaria a primera vista. L’actual experiència dins de l’Estat espanyol ens en dona algunes mostres. Un detall, no pas insignificant, es fa evident si es valora el tipus d’informació a què tenim accés sobre contagiats i ingressats als hospitals i a les UCIs. Un primer aspecte de l’assumpte, en el cas espanyol, és la manca de control de la incidència de la malaltia per coronavirus els caps de setmana. En allò que he arribat a entendre, Espanya és l’únic estat d’Europa que “fa festa” de pandèmia els caps de setmana; és a dir, que no en fa cap mena de control exhaustiu. Per aquest motiu, no disposem de xifres de contagiats i de difunts en dissabte i diumenge, perquè no estan disponibles, en un cas realment insòlit a escala internacional.
Les institucions europees que tenen la responsabilitat del control estadístic d’epidèmies i pandèmies tampoc no poden construir sèries diàries de l’afectació a Europa de la COVID-19, en termes d’infectats i de defuncions, perquè no disposen de les xifres espanyoles i els manca, per tant, un component important del total de contagis i de defuncions diàries del continent. Es tracta, si més no, d’una situació ben insòlita i difícil d’entendre. Ni en una emergència mundial, com és la pandèmia actual que ataca l’univers sencer, els serveis estatals del país no estan actius dissabtes i diumenges.
No és pas l’únic problema quan tractem les xifres de l’impacte de la COVID-19 sobre la salut dels ciutadans. A més, les informacions que es publiquen a l’Estat espanyol són, sovint, defectives. De manera que, a posteriori, van sent esmenades i sempre —és clar— a l’alça. De manera que, en ocasions, el nombre de difunts causats per la malaltia que es va informar de forma oficial en una determinada data creix extraordinàriament i acaba sent molt superior uns quants dies —o unes quantes setmanes— més tard.
Certament, això genera autèntica perplexitat. És normal que en qualsevol registre estadístic hagin d’afegir-se, de tant en tant, algunes correccions, però només de forma puntual i en petites proporcions. Quan els canvis són molt grans, i de forma freqüent, l’usuari de l’estadística pot pensar que les primeres informacions havien estat manipulades interessadament, amb la coneguda excusa d’evitar l’alarma ciutadana, o directament inventades. L’única seguretat per als usuaris de la informació estadística resideix en la precisió i en l’estabilitat bàsica de les dades que els organismes responsables proveeixen. Malament rai, si aquesta garantia no existeix!
Una darrera qüestió molt important en la pandèmia de 2019-2020, en relació amb el recompte de víctimes, resideix en els criteris de mesura. Les dades oficials que les autoritats —estatals i autonòmiques— donen a conèixer gairebé diàriament es refereixen només al nombre de persones mortes amb diagnòstic de COVID-19 positiu confirmat. El 2 de desembre de 2020, els difunts amb diagnòstic confirmat assolien un total de 45.511 des que el virus va fer acte de presència, segons el Ministeri de Sanitat. Això ja fa d’Espanya un dels estats del món amb la més elevada incidència de la malaltia.
Però les xifres reals de defuncions són molt superiors quan es fa un recompte científicament vàlid. Per tal d’arribar a establir correctament l’impacte, sense treball de “cuina” estadística, els científics utilitzen arreu del món el concepte de sobremortalitat, també batejat recentment com “excés de mortalitat” per influència de l’expressió “excess death rate” de l’anglès. S’entén per sobremortalitat, o excés de mortalitat, la diferència entre la mortalitat real, definida pel nombre total de defuncions per unitat de temps, i la mitjana de les morts produïdes en la mateixa població en un període d’igual durada immediatament anterior.
Per aquest motiu, la sobremortalitat pot ser observada únicament a partir d’una sèrie històrica de dades, que, regularment, procedeix de les anotacions del Registre Civil. Això mesura directament l’impacte global de la pandèmia, com interessa en una anàlisi que no és de caràcter epidemiològic sinó demogràfic. L’Institut Nacional d’Estadística —una de les institucions més prestigioses a escala internacional— les recull i les dona a conèixer puntualment. Doncs bé, en el cas espanyol el total de defuncions a 2 de desembre de 2020 ultrapassa en més d’un 50% les xifres de casos confirmats que s’han esmentat més amunt. Una diferència enorme!
Ara que ja som en una segona onada de la pandèmia, podem afirmar amb absoluta seguretat, a partir de l’evidència científica, que Espanya va ser, en la primera onada, fins a finals del mes de maig, el pitjor estat d’Europa. Aquell que va patir un major excés de mortalitat. Això no es pot pas explicar per la situació geogràfica —ja que altres països mediterranis mostren xifres molt inferiors—, sinó exclusivament per la gestió. Dins de la responsabilitat de l’assumpte, tanmateix, no es pot pas responsabilitzar les autoritats i el Govern en exclusiva, perquè també hi ha contribuït, en un grau força notable, el comportament de la ciutadania, manifestament millorable en alguns dels seus sectors, en contrast amb alguns grups que es comporten de forma molt responsable.
En les seccions que segueixen, i com a exercici que ens faciliti la lectura i la interpretació d’una situació pandèmica com la que estem patint, ens servim del cas de la gran pandèmia dita de “grip espanyola” de 1918-1920, que és la situació històrica més susceptible de comparacions amb l’actual contagi de la COVID-19. Presentarem, fonamentalment, les dades corresponents a les comunitats autònomes espanyoles i, amb molt més detall, aquelles que corresponen als territoris de parla catalana dels estats espanyol, francès i andorrà. Sempre, a partir d’un càlcul rigorós per al qual faig servir dades oficials i empro el mètode del recompte de l’excés de mortalitat.
La pandèmia de 1918-1920
La pandèmia dels anys 1918-1920, que va afectar el món sencer, ha estat una immensa incògnita durant molts de temps. Fins al 2005, gràcies al descobriment fortuït del cadàver congelat d’una dona esquimal que havia mort per la malaltia i a la tasca de recerca del microbiòleg Terrence Tumpey, no es va poder determinar exactament el virus que va protagonitzar aquell desastre.
El contagi es va estendre a través d’una sèrie d’onades de distinta intensitat. La primera es va manifestar entre els mesos de març i maig de 1918, sota una forma feblement contagiosa i poc mortífera. Des de mitjans de juny fins al setembre, es va produir més ràpidament, però amb una letalitat encara relativament reduïda. En canvi, una segona onada entre setembre i desembre va ser extremament violenta, amb una incidència catastròfica arreu. Fou l’autèntica “explosió” de la pandèmia. Des del gener de 1919 fins ben entrada la primavera, les zones ja castigades van patir una tercera onada pandèmica, amb un impacte molt menor en difusió i en letalitat però que encara va causar un nombre elevat de víctimes.
La distribució per edats dels òbits en aquestes onades de 1918-1919 va ser bastant singular, atès que va afectar sobretot els joves adults d’entre 20 i 40 anys, mentre que els ancians d’edats superiors als 65 anys, sense patologies prèvies, la van patir de forma mitigada. Un darrer rebrot entre els mesos de gener i abril del 1920, que s’ha de considerar una quarta onada gripal va produir afectacions força distintes segons els territoris, i és especialment greu a Finlàndia, Dinamarca, Alemanya, Suïssa i Espanya. Aquest darrer gran contagi va afectar sobretot els nens de més baixa edat, en especial per sota d’un any, completament privats d’immunitat.
La mortalitat global provocada per la pandèmia de grip de 1918-1920 va ser immensa. Com a fenomen de referència per valorar-ne la magnitud, es pot adduir que va produir moltes més morts al món sencer que no pas la Primera Guerra Mundial, per bé que aquesta sí que va ser molt més letal si es prenen en consideració separadament alguns dels països afectats. A França, per exemple, les víctimes de la grip, amb les dades més fiables, arribarien a unes 280.000, a l’entorn d’una mica més d’una cinquena part de les morts de la guerra, que s’estimen en prop de 1.300.000.
El total de defuncions causades al món per les successives onades de la grip en els anys 1918-1920 ha estat quantificat per procediments diversos. L’estimació més acceptada actualment és la que, el 2002, va valorar el nombre de difunts en uns 50 milions de persones, per bé que els autors del càlcul, Niall P. A. S. Johnson i Juergen Mueller, expressen la seva convicció que la xifra real hauria de ser més elevada i avancen la possibilitat que fos propera als 100 milions.
En tot cas, les enormes diferències entre totes les estimacions que s’han publicat posen de manifest les dificultats per establir la quantificació de l’impacte de la pandèmia, perquè en cap cas no es tracta de propostes absurdes sinó que s’han formulat fonamentades en la raó, amb mètodes rigorosos i bons arguments. El problema és la inexistència de fonts estadístiques adequades per construir una estimació sòlida. En una gran part del món encara no es feia cap tipus de recompte de mortalitat i, per tant, cal formular conjectures molt problemàtiques per estimar l’impacte de la pandèmia. Fins i tot als països més avançats —els europeus i els americans—, les dades epidemiològiques es recollien de manera molt deficient.
Allà on es disposa de dades més fiables també hi ha problemes. El procediment més utilitzat consisteix a emprar les estadístiques de defuncions per causes de mort, és a dir segons el diagnòstic que un metge feia constar en cada certificat de defunció. Igual que avui. Les formes greus de grip durant la pandèmia, però, presentaven aviat complicacions pulmonars que podien ser definides com pneumònia o broncopneumònia. Alguns malalts patien dolències prèvies, com ara cardiopaties o diabetis, que provocaven la mort en un quadre d’agreujament pel contagi de la grip. La infecció podia causar problemes renals, cardíacs o cerebrals que conduïen a la mort dels malalts. Aleshores, i sempre, la defunció pot procedir de l’encadenament de causes complexes. Caldria distingir, en cada cas, entre causa inicial, causa immediata o causa associada i, finalment, causa principal. Així doncs, el recompte no es pot limitar als casos de mort diagnosticada per grip. Hi ha sempre altres problemes. En moltes zones, tant urbanes com rurals, alguns pacients morien, durant els anys de la pandèmia, en els seus habitatges sense contrastació de cap tipus, i tampoc se’n coneixia bé la causa. Quantificar l’impacte demogràfic exclusivament per la grip i altres malalties respiratòries reportades suposa no mesurar la càrrega total de la pandèmia en la mortalitat dels països. En resum, el nombre de morts provocades al món per les onades de la grip els anys 1918-1920 és, de segur, enormement elevat, però, també, amb tota certesa, perfectament desconegut.
Per tots aquests motius, cal renunciar a un recompte directe i infal·lible. La millor mesura de la incidència de la pandèmia de grip de 1918-1920, com també de l’actual pandèmia de COVID-19, s’aconsegueix de la sobremortalitat —o excés de mortalitat— acumulada els anys 1918-1920. Al gràfic de la pàgina 33 ofereixo el primer càlcul que s’ha fet a l’Estat espanyol de les disset comunitats autònomes —incloent-hi Ceuta i Melilla a Andalusia.
En aquests termes, Múrcia apareix com el territori que va patir danys superiors i, a més, amb molta diferència respecte de totes les altres comunitats. També patiren greument les conseqüències de la pandèmia, per bé que amb conseqüències menys catastròfiques, La Rioja, Cantàbria, el País Basc i Castella i Lleó. Un altre grup va ultrapassar així mateix la mitjana espanyola: Galícia, País Valencià, Castella-la Manxa i Andalusia. Gairebé en la mateixa mitjana es trobava Navarra i, poc per sota, Astúries. Foren encara molt importants, si bé substancialment menys dramàtiques que la corresponent al conjunt d’Espanya, les xifres que pertoquen Catalunya, Madrid, Extremadura i Aragó. La dada de les illes Balears queda molt per sota i molt més encara la de les illes Canàries. Es confirma, per tant, que l’aïllament i la insularitat van ser un immens avantatge en l’objectiu de reduir el contagi a nivells menors. En ambdós casos, d’altra banda, està documentat l’inici del contagi a partir de l’arribada d’una persona infectada en sengles vaixells, tant a Andratx —S’Arracó— com a l’illa de La Palma —allà sí que fou “espanyola”, certament. Hi arribà per vaixell.
La pandèmia de 1918-1920 a les terres de parla catalana
S’ha observat, amb molta raó, que la pandèmia de grip de 1918-1920 va mantenir una evolució molt heterogènia dins del territori peninsular. En efecte, la zona occidental de la Península va patir l’atac de forma més marcada que l’oriental, de tal manera que gran part de les províncies centrals i pràcticament totes les de la ratlla de Portugal formaven una zona única, de molt elevada incidència mortal, amb el país veí, des del qual es va desfermar el contagi. També sembla haver estat via de contagi, de nord a sud, una línia procedent de la França atlàntica que s’hauria estès a través dels Pirineus occidentals, tal com ha mostrat Josep Bernabeu-Mestre. Així mateix, la zona centre-meridional formava una àrea bastant compacta amb un nivell relativament baix d’incidència gripal. En canvi, si s’observa des d’una perspectiva continental, Catalunya i el País Valencià s’integren en una àmplia zona de forta mortalitat gripal que comprèn també el quadrant sud-est de França, Suïssa i el nord d’Itàlia, en el qual es troben Barcelona i Milà entre les ciutats més afectades d’Europa.
Els recorreguts del contagi foren diversos. La malaltia era ja a Barcelona, per bé que amb poca gravetat, als mesos de maig i juny del 1918. En aquesta etapa inicial de la primera onada, el País Valencià, en canvi, no n’hauria estat gens afectat. L’onada de primavera sí que va impactar bastant greument Madrid i des d’allà es va estendre sobretot cap al sud de la Península. Aquest primer contagi, que va causar importants defenses immunològiques en la població, és probablement la raó de la relativament baixa mortalitat a la capital de l’Estat i a les ciutats andaluses durant la posterior onada de la tardor.
El procés de difusió a l’àrea oriental fou lent, des de la frontera de França cap a Barcelona i l’àrea costanera, i al mateix temps cap a les zones costaneres del País Valencià, especialment les que disposaven de ports marítims, des d’on s’estendria cap a les comarques de l’interior. Per bé que la premsa francesa n’assumia la direcció contrària, entenent que la grip “viendrait d’outre Pyrénées”. A l’illa de Mallorca, l’agent del contagi inicial podria haver estat causat per l’arribada d’un resident francès en vaixell. A la paradisíaca Mallorca, la pandèmia podria haver estat “el mal francès” (!¡). Des d’Andratx es va estendre per la part occidental de l’illa.
A la segona quinzena del mes de setembre, la malaltia es va reactivar a tot Europa i es va accelerar vertiginosament des dels primers dies d’octubre, fins a assolir les xifres màximes durant la segona quinzena d’aquest mateix mes, i iniciar, després, una davallada amb notables irregularitats, però amb tendència molt clara a frenar bastant bruscament el contagi. L’explosió gripal de l’acabament del setembre, i molt més de l’octubre, es relaciona amb el retorn massiu des de França d’una autèntica allau de treballadors —potser uns 50.000— temporers i veremadors, sobretot valencians i murcians, en finalitzar els treballs en què s’ocupaven, com ha observat el prestigiós especialista Esteban Rodríguez Ocaña. De tota manera, és cert que la gran onada gripal de la tardor, i especialment del mes d’octubre, va ser molt letal a tot Europa, a Amèrica del Nord i a altres zones del món, la qual cosa fa pensar que les causes singulars podien tenir un caràcter circumstancial i que va ser un fenomen absolutament general.
Els mesos de gener i sobretot febrer, es detecta una tercera onada de la grip. Aquest rebrot no va tenir la virulència de l’anterior i va afectar molt la població de risc, especialment els ancians. Una darrera onada de la pandèmia de grip, quarta segons el meu recompte, comença a València ja a finals del 1919. Uns dies abans, sembla haver-se iniciat a Madrid des d’on s’hauria difós cap a la resta de l’Estat, mentre que a Catalunya es manifesta a Barcelona a finals de desembre i els primers dies del gener de 1920. Això fa creure que el contagi d’aquesta darrera onada procedia del centre de la Península o de Portugal, i des d’allà es va propagar cap a la ribera mediterrània. Molts historiadors la desconeixen: és l’“anedó coix” de la grip “espanyola”.
La incidència demogràfica als països de parla catalana
La ciutat de Barcelona, per les seves grans dimensions, constitueix un cas particularment digne d’atenció pel que fa al desenvolupament de la grip i a la seva incidència demogràfica. En aquells anys, amb més de 700.000 persones, ultrapassava el 30% dels residents al conjunt de Catalunya i el 15% de tots els dels països de parla catalana d’Espanya, França i Andorra. La malaltia va colpejar-la de forma important, de manera que el 1918, amb un total de 22.767 de defuncions, és el segon any de la història amb un major nombre, solament per darrera de la xifra màxima de 28.192 morts del 1938. En aquest darrer any, l’aviació legionària italiana i l’aviació de la Legió Còndor alemanya van atacar la ciutat; el bombardeig per saturació dels dies 16 a 18 de març va ser especialment destructiu. A més, la proximitat del front de guerra va fer de la ciutat un punt d’acollida i d’atenció sanitària preferent per als ferits a les trinxeres, cosa que va incrementar substancialment el nombre de difunts.
L’evolució mensual de les defuncions a la ciutat al llarg de 1917-1920 ho aclareix: el gran pic d’octubre de 1918 i els menys greus de febrer de 1919 i gener de 1920. En canvi, sembla clar que l’onada de la primavera i d’inicis d’estiu del 1918 no va tenir conseqüències sobre la mortalitat. Amb algunes diferències menors, la trajectòria de la mortalitat a Barcelona coincideix amb la de la ciutat de València i, segurament, amb la de tots els països de parla catalana, per bé que, a partir de les dades obtingudes mitjançant identificació per causa de grip, la xifra màxima d’òbits a la ciutat de Lleida és del març del 1919, com exposen els dos doctors Artigues en un treball conjunt.
El tractament estadístic per establir les xifres d’excés de mortalitat causat per la grip proporciona les xifres principals del gràfic de la pàgina 39, útils per valorar l’impacte de la pandèmia a les illes Balears, el Principat de Catalunya i el País Valencià, amb l’afegit d’aquelles que corresponen a altres estats: el Principat d’Andorra i la Catalunya del Nord, a França. Tot el conjunt assolia aleshores una població per damunt de 4,5 milions d’habitants, superior a Suïssa i bastant propera a la de Portugal.
La incidència demogràfica va ser ben diferent segons els territoris. La segona columna de dades del gràfic mostra que la taxa bruta de mortalitat —defuncions per mil habitants— del conjunt de les terres de parla catalana de 1918-1920 va assolir un nivell prou més baix que el del conjunt d’Espanya, però molt més elevat que els de Suïssa, Bèlgica o que el de la població civil de França. Si considerem independentment tots els territoris, resulten particularment baixes les dades d’Andorra i de la Catalunya del Nord. Dins del territori de l’Estat espanyol van mantenir registres més limitats les illes Balears i les demarcacions provincials de Tarragona, Girona i Lleida. La de València gairebé coincideix amb la mitjana espanyola, mentre que les de Barcelona i Castelló es troben clarament per damunt, i el màxim es documenta a Alacant.
El cas d’Andorra és interessant, malgrat les petites dimensions de la població resident al Principat aquells anys. L’excés de mortalitat de 1918-1920 comparat amb els anys anteriors és només de tres persones. Però si es mesura únicament amb els difunts del 1918, aquesta dada ascendeix fins a vint-i-una persones, ja que allà no es detecta cap senyal corresponent, ni a la primera onada a principis del 1918, ni a la tercera de principis del 1919, ni tampoc a la quarta de 1920. També es comprova que les defuncions del 1919 van ser anormalment baixes, cosa que suggereix que la malaltia havia afectat tan sols alguns ancians i provocà un avançament d’uns mesos en els seus òbits. En alguns altres països s’adverteixen fenòmens d’aquest tipus, la qual cosa implica que, en aquests casos, les pèrdues demogràfiques van ser més impressionants en nombre que no en anys potencials de vida perduts (APVP), la mesura científica més precisa de l’impacte demogràfic real, que jo no utilitzo en aquest assaig.
Les xifres que corresponen a la Catalunya del Nord són millors, o molt millors, que les de totes les demarcacions de parla catalana que pertanyien a l’Estat espanyol, però estan per damunt de les xifres del conjunt de la població civil francesa. Si se suma amb el nombre de militars del Departament dels Pirineus Orientals morts durant els cinc anys de guerra, estimats en uns 7.200, la xifra de difunts nord-catalans de tota condició civil del 1918 seria d’uns 6.500, i això suposa una taxa bruta de mortalitat de 29,9 per mil, molt propera a la demarcació provincial de Barcelona. Tanmateix, en el cas nord-català les defuncions dels anys 1919 i 1920 fan pensar que la tercera i la quarta onades de la pandèmia no hi van incidir ben bé gens.
La demarcació de Barcelona també ofereix la possibilitat d’aprofundir en l’anàlisi. Alguns autors han afirmat coses que “tot i la gravetat de la segona onada, [Barcelona] va ser, juntament amb Madrid, Sevilla i Málaga, una de les províncies amb una menor taxa de mortalitat” i que “aquest patró de mortalitat baixa, comparat amb la resta de les províncies, es mantingué durant la primera i tercera onades”. La taxa bruta de mortalitat de la província de Barcelona del 1918 i l’excés de defuncions de 1918-1920 (gràfic de la pàgina 39) ho desmenteixen absolutament. Barcelona no va ser una de les províncies amb menys contagis, sinó, ben al contrari, ofereix una de les xifres més elevades quan es mesura tot el període pandèmic de 1918-1920. La causa de l’error de subestimar la incidència del contagi sobre la província de Barcelona radica a utilitzar l’estadística de defuncions per causa, que, com ha estat explicat més amunt, depenia totalment dels criteris subjectius —o d’escola— dels metges en els certificats de defunció i, per això mateix, pertorba qualsevol comparació. Exactament igual que avui.
Els cercles del gràfic quantifiquen l’excés de defuncions dels anys 1918-1920 respecte de la línia basal de mortalitat dels anys anteriors per a cada demarcació i per als conjunts corresponents a les actuals comunitats autònomes. Aquest excés d’òbits inscrits en els llibres del Registre Civil de la població correspon, com s’explica més amunt, a la grip, però també a la pneumònia, la bronquitis i altres malalties respiratòries i no respiratòries. Les xifres confirmen la baixa letalitat relativa de la pandèmia al Principat d’Andorra i a la Catalunya del Nord. així com a les demarcacions de Girona, Tarragona, Lleida i les Illes. En termes d’excés absolut de defuncions, la província de Barcelona mostra resultats més negatius que les demarcacions de València i Alacant, les dues que la segueixen en ordre d’importància quantitativa.
Però la mesura més correcta, perquè respecta la proporcionalitat entre els distints conjunts demogràfics, és la darrera columna que transforma aquestes mateixes xifres d’excés de mortalitat en pèrdua percentual sobre la població total de cada territori. Amb aquesta forma de quantificar-ho, l’impacte demogràfic més greu correspon a la demarcació d’Alacant, que va perdre gairebé dues de cada cent persones residents. Les de Barcelona i València també van registrar cops importants en la seva població per bé que més lleugers. Andorra, la Catalunya del Nord i les demarcacions de Girona i Tarragona, per aquest ordre, són els territoris de parla catalana que van patir pèrdues de població més reduïdes.
La incidència social
En general, la pandèmia va ser extremament violenta i, a diferència del que s’acostuma a afirmar, no va tenir gaire miraments entre les persones i les famílies pels nivells de renda o de cultura. Una altra cosa seria el que cal dir des de la cultura bonista políticament correcta dels nostres dies. El lector intel·ligent ja m’entén (muts i a la gàbia!). Els altres no ho volen entendre. Les opinions escrites de l’època coincideixen a assenyalar que la grip no establia diferències per raça, sexe, classe, ni estat social. Parlar d’higiene personal, de comportaments de les persones, de responsabilitat individual no toca, no és “políticament correcte”.
Si es tracta de valorar l’impacte de la pandèmia a escala local, els problemes es tornen encara més grans quan es fan servir dades de defuncions per causa, que són, sovint, les úniques disponibles. Les disparitats a l’hora de precisar els motius de les defuncions compliquen molt la possibilitat d’establir magnituds relatives. En tot cas, la distribució temporal de les quatre onades de la pandèmia i la màxima letalitat per a la segona, entre finals de setembre i novembre de 1918, resta plenament confirmada. També s’evidencia de forma clara la funció decisiva del ferrocarril com a agent propagador del contagi, tant a Catalunya com al País Valencià i, fins i tot, a Mallorca. Com durant mil·lennis havia estat el cavall i des de fa dècades ho és l’avió.
Tal vegada, el tret més rellevant pel que fa a l’impacte demogràfic és l’elevada diversitat d’incidència sobre les distintes poblacions. L’estudi de Daniel Montañà i Buchaca sobre la comarca de l’Alta Ribagorça demostra que algunes poblacions, com Durro, Vilaller, Senet o Malpàs, van estar molt afectades, mentre que d’altres, com Barruera i la capital —Pont de Suert—, van evitar tota incidència en termes de defuncions. A la Vall d’Aran hauria mort per causa de la pandèmia un 0,5% dels residents, una proporció gairebé igual que a la ciutat industrial de Terrassa durant el fatídic mes d’octubre, però ben diferent a la d’altres poblacions veïnes. Entre els nuclis de població aranesos, però, les diferències són molt grans, ja que alguns no semblen haver patit cap òbit per causa de la pandèmia mentre que altres, singularment Vielha, ho haurien experimentat de forma greu. La ciutat de Lleida hauria patit la grip moderadament.
La distinta intensitat de l’impacte local és també característica de la pandèmia al País Valencià. Es detecta una alta incidència de la malaltia als municipis costaners de la província de València, que es corresponen amb les comarques del Camp de Morvedre, l’Horta, la Ribera i la Safor com han observat Francesc Devesa i Antoni Arlandis. A Alzira, l’epidèmia no va ser particularment letal i no va suposar un augment dels nivells de mortalitat. És cert, emperò, que els treballs que ho van establir i molts altres ja realitzats sobre distintes poblacions i comarques abracen períodes no idèntics, principalment limitats a 1918 o bé a aquest any i el següent, i que no utilitzen fonts de dades homogènies ni mètodes de recompte idèntics. Tot plegat estava sotmès, addicionalment, a un entorn social catastròfic i d’enorme confusió sanitària i política, en què els diagnòstics dels metges eren sovint tardans i genèrics, sense proves de laboratori.
La molt elevada diversitat dels efectes demogràfics, fins i tot en poblacions veïnes amb nivells de renda similar, desmenteixen la pretesa relació de causalitat entre l’impacte de la malaltia i el nivell d’ingressos. Però és un diagnòstic que es repetirà sempre més, aquí i arreu, perquè demostra la condició socialment avançada, progressista, de qui el formula. Els que no la comparteixen... qui sap?
Sovint es produïren gairebé simultàniament diverses defuncions d’alguns membres d’una sola família, per bé que la causa major va ser, sens dubte, el contagi dels residents en un mateix habitatge, ni que fos de forma transitòria. Hi ha casos esfereïdors entre les famílies espanyoles més riques: els dos brillants enginyers industrials Frederic i Felip Bertran i Musitu, morts a Sitges el mateix dia en la flor de la vida, la gran mecenes Concepció Ravell i Cibils, i la seva neboda de 23 anys Maria Patxot i Ravell, Maria de la Mercè Mata i Julià, concertista i esposa d’Eusebi Bertrand i Serra, l’empresari industrial tèxtil més important del món, amb 32 anys.
Una altra cosa, molt més certa, és que l’elevada densitat de població d’algunes aglomeracions urbanes, els habitatges de precàries condicions d’espai i d’higiene, i les deficiències dels serveis urbans bàsics sí que podien tenir una relació estreta amb la difusió explosiva del contagi. Però el lector que hagi estat capaç d’arribar fins aquí no s’hauria de deixar enredar pels espavilats de sempre. Barcelona o Madrid no són ni han estat mai algunes de les ciutats amb més densitat de població del món. Potser sí Benidorm o, tal vegada, Lloret, però Madrid i Barcelona, no. Ni separades ni juntes. Totes dues són algunes de les ciutats amb baixa densitat de població del món. L’estadística, al final, és la que compta. Sempre que s’utilitzi amb honestedat, sense manipulacions. •