Encara té moltíssimes preguntes per fer-li, al seu germà. Però Lee Su-nam no sap si obtindrà respostes. Com més s’acosta a la frontera, més el tenallen. Lee és en un turó del nord de la capital de Corea del Sud, Seül, i davant seu passa el platejat riu Imjin, que marca la frontera. L’altra riba és a tan sols dos quilòmetres. Amb uns prismàtics observa la terra de l’altra banda i passeja la mirada per la cadena de muntanyes. En algun lloc d’allà al darrere, a Corea del Nord, viu el seu germà. Més no s’hi pot acostar.
Lee vol saber moltes coses sobre ell: té prou per menjar? Té por? És feliç?
Lee, de 78 anys, és un home prim amb les espatlles una mica encorbades; el seu germà és nou anys més gran. Lee no li pot escriure ni trucar-li. Però té l’esperança de tornar-lo a veure abans de morir-se.
A través dels prismàtics identifica a l’altra riba bales de palla, un tractor al mig d’un camp i la silueta d’una persona que va amb bicicleta. Corea del Nord sembla un lloc tranquil com una pintura a l’oli, exceptuant les torres de vigilància que hi ha a banda i banda, i el filat espinós. I si oblidem també l’artilleria que hi ha darrere les muntanyes apuntant cap a Seül.
Des del final de la Segona Guerra Mundial una frontera separa el nord del sud de la península coreana. La guerra de començament dels anys cinquanta va segellar-ne la partició. La zona desmilitaritzada entre tots dos països —d’uns 250 quilòmetres de llarg i quatre d’ample— és la frontera més ben protegida del món: l’últim front de la guerra freda. Al nord s’aïlla un règim socialista; al sud imperen el capitalisme i la democràcia. Els sud-coreans poden viatjar per tot el món, però no al país veí.
A diferència de l’Alemanya dividida, on les famílies de la part occidental podien visitar els seus parents de l’oriental, els coreans del sud i els del nord no es veuen gairebé mai. No poden intercanviar correspondència ni escriure’s correus ni telefonar-se. Els fills, pares i germans que van ser separats per la guerra i l’expulsió no es poden retrobar. Cada any moren milers de sud-coreans sense haver pogut tornar a veure els seus familiars.
La divisió dels dos països és més accentuada cada any que passa. En la vida quotidiana de les generacions més joves i hiperconnectades de Corea del Sud, el règim de Pyongyang no hi té cap importància. La gent més jove ha crescut en un país que ha viscut un miracle econòmic. No van viure la guerra del 1950-1953, en què el nord va envair el sud. L’amenaça és abstracta. A l’escola amb prou feines es parla de Corea del Nord.
“Per a la gent més jove tot això forma part del passat”, diu Lee Su-nam. Ell, a vegades, es pregunta si no hauria també de conformar-se. Ni tan sols la seva filla, explica, pot entendre el seu dolor. “Però com puc oblidar-me de tot si sé que el meu germà és viu?”.
Lee devora notícies sobre el nord. Mira els programes en què persones que han fugit expliquen la seva vida quotidiana sota la dictadura dels Kim. Intenta comprendre com deu ser la vida del seu germà: com la família s’escalfa a l’hivern, si al mercat els preus pugen o si hi ha escassetat d’arròs. Darrerament, sovint li sembla que ha deixat de trobar el gust al que menja.
Fa ben bé tres anys, el president de Corea del Sud, Moon Jae-in, va convertir la reconciliació dels dos estats enemistats en el gran projecte de la seva legislatura. La nova “política del sol” havia de posar fi al constant estat de guerra i havia d’obrir una era d’intercanvi. Un dels elements d’aquesta política havien de ser les trobades entre famílies del nord i del sud. A Corea del Sud desenes de milers de persones s’hi van apuntar, i un ordinador escull aleatòriament qui hi pot participar.
Des de l’any 2000, hi ha hagut vint retrobaments, que són un baròmetre del clima polític entre Seül i Pyongyang. Lee Su-nam també va presentar una sol·licitud a la Creu Roja coreana, l’entitat que organitza aquestes infreqüents trobades.
El seu germà Jong Seong va desaparèixer el 1950, un matí durant els primers mesos de guerra. Lee, que tenia 8 anys, estava jugant davant de casa quan el seu germà es va acomiadar. Els pares no van saber mai per què no havia tornat. Havia estat capturat per milícies comunistes? Encara era viu? Lee no tenia gaire esperança de tornar a veure Jong Seong. Cada dos anys li trucava la Creu Roja per comprovar que les seves dades encara eren correctes.
Un dia calorós de juliol de l’any 2018, mentre Lee era a la cuina, va sonar el telèfon. “El seu germà és viu”, va dir-li un representant de la Creu Roja. Per a Lee, allò va ser com un descàrrega elèctrica. Després de gairebé setanta anys, tornaria a veure el seu germà?
Un mes després de la trucada, Lee, juntament amb 88 sud-coreans més, va dirigir-se cap a Corea del Nord amb un autobús especial. La majoria de passatgers tenien més de 70 anys. Els autobusos anaven acompanyats d’ambulàncies. El trajecte va durar quatre hores. Lee pensava en la seva mare: recordava que, durant anys, cada matí abans de sortir el sol resava al pati enmig dels testos de terrissa pel fill perdut. Encara que no el torni a veure mai, deia la mare, només voldria saber si és mort o encara és viu. La dona va morir sense saber-ho.
Els autobusos especials van travessar els controls de prop de Goseong, a la costa est, i van avançar fins al Kumgangsan o muntanya Diamant. A les 12.30 h es van aturar davant un hotel. En una sala, a la família de Lee se li havia assignat la taula número 58. L’ancià havia ampliat una foto en blanc i negre del seu germà d’adolescent. Ara buscava un home que s’assemblés al noi de la foto.
La seva mirada es va quedar aturada en un senyor gran que era vora la taula 58 i que tenia alhora un aspecte desconegut i familiar. A Lee la silueta li va recordar al seu pare. Vacil·lant, va travessar la sala i va allargar-li la mà. “Gràcies. Gràcies que encara siguis viu”, va expressar Lee. Els germans es van fondre en una abraçada.
Van poder passar junts onze hores dividides en tres dies. Tres dies per recuperar tota una vida. Van menjar pollastre rostit i pastís d’arròs, van posar fotos damunt les estovalles verdes de la taula, van parlar dels seus pares i dels presseguers que hi havia hagut al jardí. Lee li va entregar els seus regals. Res de car, com havia manat la Creu Roja; per tant, ell i el seu altre germà de Corea del Sud, Jong-sik, havien portat mocadors, medicaments, pastilles de vitamines i mitjons. A més, centenars de dòlars i iuans xinesos. La propera vegada, va pensar Lee, portaré més coses.
Lee tenia molta esperança. Feia molt de temps que les dues Corees no estaven tan a prop. El 2018 semblava que era un any d’èxits: als Jocs Olímpics d’hivern els esportistes del sud i del nord van entrar sota una sola bandera. El president sud-coreà, Moon Jae-in, i el dirigent del nord, Kim Jong-un, van fer una encaixada de mans a la frontera entre les dues Corees. Van acordar posar fi a les tensions militars.
Lee somiava que es construís un centre de trobada per a famílies separades, un futur amb el seu germà perdut. En la seva trobada van intentar recompondre els fragments del seu passat. Mentre que Lee Su-nam havia treballat de taxista i xofer a Seül, el seu germà Jong Seong havia estat obrer en una planta siderúrgica. Lee va tenir dos fills; Jong, quatre. A un d’ells l’havia portat a la trobada.
Lee Su-nam va assabentar-se de per què el seu germà havia desaparegut el 1950. El noi volia comprar arròs. Per això havia anat tirant cap al nord, va explicar-li el germà. Per què no va poder tornar a Seül? El va segrestar l’exèrcit popular? Lee no s’atrevia a preguntar: a Corea del Nord no se sap mai qui està escoltant. A la caçadora del seu germà cridaven l’atenció uns pins amb un retrat dels exdirigents Kim Il-sung i Kim Jong-il.
Quan en una de les converses Lee va demanar una tassa, el seu nebot nord-coreà no va saber a què es referia. A Corea del Sud d’una tassa se’n diu kob, semblant a l’anglès cup. Els nord-coreans en diuen go-pu. Quan més tard el nebot va parlar-li de la seva feina, va ser Lee que no el va entendre.
Lee va comprendre que les dues Corees s’havien distanciat. Què hi ha que encara uneixi aquests dos països? En la constitució de la República de Corea —com s’anomena oficialment Corea del Sud— la reunificació amb el nord és un dels objectius declarats. Tenen un ministeri dedicat a aquesta tasca. Més de la meitat dels ciutadans està a favor, segons una enquesta recent, que Corea es converteixi en una sola nació.
Més de setanta anys de separació no poden extingir centenars d’anys de cultura compartida; aquesta és l’esperança que tenen al sud. La producció econòmica i les condicions de vida, però, estan molt allunyades. Mentre que el nord és un estat aïllat, Corea del Sud s’ha convertit en un país líder en exportació. Els ingressos per capita del sud són unes 24 vegades més alts que al nord. Al nord de la frontera, els nens són uns quants centímetres més baixos i pesen uns quants quilos menys que al sud a causa de la malnutrició.
Damunt de tot plegat plana la qüestió del sistema polític. La dinastia Kim es manté al poder amb una repressió brutal malgrat les crisis econòmiques. El règim hauria de caure perquè el nord pogués “unir-se” al sud.
Per això Lee Su-nam tampoc no té gaire esperança que els països es reunifiquin. I no vol ni imaginar un conflicte sagnant.
Ell tenia 8 anys quan la guerra va expulsar la seva família de Seül. Aleshores el seu germà gran ja havia desaparegut. La germana petita era massa petita per caminar, per tant la mare la va haver de portar a coll. A la neu del marge de les carreteres Lee veia nadons congelats. Un matí, la seva mare el va despertar i li va dir que la seva germana era morta. Havia mort de xarampió durant la nit. La crueltat de la guerra, diu Lee, no són només les bombes. També és la incapacitat d’oblidar.
La pau a la península de Corea, promet el president sud-coreà, es pot aconseguir amb diàleg. Una de les iniciatives simbòliques d’aquest nou esperit havia de ser el trànsit ferroviari regular entre el nord i el sud. Per avaluar la xarxa de trens del nord, el novembre del 2018, 28 sud-coreans —entre ells diversos enginyers— van sortir en un tren especial de l’estació de Dorasan, que al costat sud-coreà es troba poc abans de la frontera. El cartell que informa sobre les vies indica: “Direcció: Pyongyang”. A 205 quilòmetres hi ha la capital nord-coreana. A l’andana, quan marxaven els enginyers, també hi havia Geum Seong-min, el cap de l’estació. Geum somia que Corea del Sud estigui connectada amb el món. Amb el dit ressegueix una xarxa de ferrocarril que hi ha pintada al terra de l’andana: des de Seül, la línia imaginària travessa Corea del Nord, la Xina, Mongòlia, Rússia i arriba finalment a Berlín. El viatge, diu Geum, duraria dues setmanes. Però hi ha un problema: “Perquè això fos possible, primer Corea del Nord hauria de permetre que passessin trens pel país”. Perquè, des del tren que portava enginyers, no n’ha partit cap més en direcció al nord. Ja fa molt de temps que d’aquí no surten trens. Normalment, venen sobretot turistes. Geum és el cap d’una estació sense trens.
En un plafó que hi ha al costat de les vies es veu el temps que va estar dividida Alemanya: uns 41 anys. Al costat del mur, després de 75 anys, continua corrent el rellotge de la divisió coreana, exacte fins als segons. A la sala de venda de bitllets de l’estació hi ha fileres de seients buits i un mostrador inutilitzat. El terra és net, es poleixen regularment passamans i façanes. Tot estaria a punt per a la reconciliació.
Però el to entre Corea del Nord i Corea del Sud s’està tornant a refredar. No ha prosperat cap projecte de distensió. El juny del 2020, Corea del Nord va fer volar l’oficina compartida de connexió amb el sud, on intercanviaven informació agents de tots dos costats. Va ser un acte de violència simbòlica. El règim no hauria pogut posar fi a l’acostament d’una manera més decidida.
Lee Su-nam va entendre què significava allò per a ell i el seu germà. Ara de tant en tant fa el trajecte amb cotxe d’una hora des de Seül fins a la frontera per mirar a l’altra banda amb els prismàtics. A vegades, quan hi ha marea baixa, es veuen bancs de sorra i s’hi passegen algunes oques. “Els ocells poden anar del nord al sud”, diu. “Jo, en canvi, em sento com si estigués tancat en una gàbia”.
Que la reconciliació no avanci es deu, entre altres coses, que els dos costats tenen idees diferents sobre com s’hauria de fer exactament. El règim nord-coreà no està interessat en l’intercanvi entre persones, sinó en projectes dels quals es pugui beneficiar econòmicament, com la reactivació d’una àrea econòmica compartida. També insisteix en el relaxament de les sancions internacionals, que afecten durament el país. A les elits de Pyongyang no els importa l’obertura, sinó la preservació del poder.
El govern de Corea del Sud, per la seva banda, acaba de comprar avions de combat al seu aliat més pròxim, els EUA, i ha fet inversions milionàries en satèl·lits d’espionatge, submarins i un nou sistema de defensa antimíssils. El pressupost de defensa, que ja era generós, s’ha ampliat un 5,5%. Així no s’aconsegueix la pau de debò.
Formalment, la península de Corea encara es troba en estat de guerra. El 1953, les hostilitats es van acabar només gràcies a un alto el foc. Seül no podria signar la pau pel seu compte, sinó que ho haurien de fer els signants d’aleshores, entre ells els EUA i la Xina. I com que els buròcrates sud-coreans ho saben, s’estimen més recalcar les arrels comunes de tots els coreans en comptes de fer un debat concret sobre el futur. Hi ha pocs llocs a Corea del Sud que palesin més bé la impossibilitat de l’acostament que l’autoritat situada en un barri elegant dels afores de Seül: el Comitè per a les Cinc Províncies del Nord. Aquest comitè es va formar el 1949 amb l’expectativa de la reunificació. I aquella expectativa continua sent una expectativa i prou. A l’autoritat hi treballen 41 funcionaris, i també hi tenen el despatx cinc governadors que es preparen per a la possible reconciliació dels dos països. Cada governador cobra un salari anual d’uns 130.000 dòlars i disposa d’un xofer. A més, tenen el suport de 97 alcaldes honorífics. Ara bé, tots aquests dignataris probablement trigaran a trepitjar les cinc “províncies” nord-coreanes. Són guardians del passat.
Una de les seves principals tasques, diu Lee Myung-woo, és preservar la cultura del nord, per exemple el ball de ventalls. Lee és el governador de la província nord-coreana de Pyongan Sud, si bé allà no hi té cap influència.
Lee deixa clar que és conscient que ara Corea del Nord té nou províncies. Ell és responsable dels expulsats de la seva regió i dels seus descendents que actualment viuen a Corea del Sud. La gent gran veu en ell un suport emocional. Als més joves, diu rient, “no els agrada gaire sentir que són originaris del nord”.
Lee ens ensenya el museu de la planta baixa, en què hi ha exposats objectes de cada província del nord: gerros, segells i fins i tot paquets d’aspirines i un abric de pell. Aquí Corea del Nord no és gaire més que un record darrere un vidre. Un lloc de nostàlgia on no hi ha banderoles socialistes ni estàtues del líder estimat, sinó cims nevats i tigres. El governador Lee, però, creu que la reunificació arribarà “d’aquí a uns vint anys”. Lee encara recorda la caiguda del mur de Berlín, el 1989, que va seguir per la tele. L’Alemanya unificada li fa tenir esperances que a la península coreana també es puguin fer passos endavant.
Lee Su-nam, el germà del qual viu a Corea del Nord, intenta no fer-se massa esperances. A la sala d’estar de casa seva hi ha un globus terraqüi on cada estat està marcat amb punt de colors. Corea del Nord i del Sud estan marcades de color blanc: formen un sol país, sense cap frontera que els divideixi. “Els alemanys no sabeu la sort que teniu”, declara.
Els últims mesos i setmanes l’han afectat. Ja no creu que pugui tornar a escriure al seu germà Jong Seong. El turmenta pensar això, diu, “i aquest dolor m’acompanyarà fins a la mort”.
Va fer emmarcar les fotos de la trobada amb el seu germà i se les mira cada dia. El matí en què es van acomiadar els van servir arròs i sopa. Menja, menja, va insistir Jong Seong. Lee Su-nam no tenia gens de gana.
“Has de conservar la salut”, va dir-li el seu germà, “perquè puguem tornar-nos a veure”.
Autora: Katharina Graça Peters
Traducció d’Arnau Figueras