El que vol ‘Big Little Lies’

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

En el moment que escric aquesta crítica encara no ha acabat l’emissió a HBO de Big Little Lies, i a falta de dos episodis per al final, tinc dubtes sobre si la minisèrie, que es presenta com un misteri (del qual en surten altres), aconseguirà resoldre’l satisfactòriament. Em sembla massa evident que preparen un gir i també em sembla massa evident quin serà, perquè el guió ha fet molts esforços per justificar certes decisions en prevenció de l’examen posterior de l’espectador. Però, al mateix temps, també, he decidit que en realitat és igual. Com passa sovint al gènere criminal, el misteri és en realitat una excusa per indagar en la vida dels personatges i per posar en marxa una història, amb el misteri com a motor principal per a l’espectador. És clar que és encara millor quan la resolució del crim t’agafa de sorpresa i et trenca els esquemes a l’últim episodi, però el que és més important, en realitat, és que la sèrie tingui alguna cosa a explicar.

I en aquest aspecte, Big Little Lies té les coses clares. Es presenta com una versió fosca de Mujeres desesperadas, i presenta un grup de dones en una comunitat privilegiada que tenen molts més problemes dels que aparenten. Però se centra de seguida en un aspecte molt concret: la relació que tenen amb els homes, que permet tractar el masclisme en les seves diferents formes, des de la més brutal a la més quotidiana. És un retrat que es realitza a petites pinzellades, gestos, subtileses, fins que en escenes específiques es destapa del tot, de manera que la minisèrie enllaça el símptoma a la superfície i el problema per dins. És especialment destacable la trama protagonitzada per Nicole Kidman (impulsora i coproductora de la ficció juntament amb Reese Witherspoon), que interpreta una dona maltractada que ni tan sols accepta el fet de ser-ho. La seva trama suposa una dissecció d’aquest tipus de relacions que no té res a veure amb l’aproximació epidèrmica d’altres sèries. L’escena del seu personatge, Celeste, conversant amb una psicòloga és magistral.

Evidentment, el paper de les actrius és un element clau, ja que tant Nicole Kidman (en una de les millors interpretacions de la seva carrera) com Reese Witherspoon i Shailene Woodley han sabut copsar molt bé els respectius estats emocionals dels seus personatges, però és sobretot una molt bona feina de càsting, que també inclou bones tries en els papers secundaris. El guió, escrit pel veterà David E. Kelley (adaptant la novel·la de Liane Moriarty) de vegades pot resultar massa convencional en la presentació dels personatges i els seus motius, però la direcció de Jean Marc Vallée exerceix de contrapès amb un muntatge abrupte que fa tenir l’espectador permanentment alerta i amb un excel·lent ús de la música que potencia els pics dramàtics de la història. Com els deia al principi, descobrir qui és la víctima i qui l’assassí, és el menys important.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.