Si alguna cosa li demano al 2021 és que hi hagi menys sèries com Two Weeks to Live, que protagonitza l'actriu Maisie Williams a HBO. No és ni molt menys la pitjor sèrie que he vist aquest any, però sí que és la sèrie que mostra de forma més evident l'enginyeria televisiva que té al darrere, les decisions d'un grup d'individus en un despatx intentant determinar quins elements de fiabilitat comprovada es poden sumar per donar com a resultat una ficció que tingui èxit. Això no és pas nou a la televisió. De fet, forma part de l'essència d'un mitjà que és artístic però també comercial. Però és un funcionament que ha tingut, al llarg de la història, una major o menor acceptació dins de la mateixa indústria, per diferents motius. Entre ells el fet que, de vegades, seguir el criteri artístic pot donar més rèdits comercials que seguir el criteri industrial. De fet, si som on som és, en part, gràcies a aquestes alternances de forces entre les dues grans pressions que dirigeixen el mitjà i els projectes que hi poden tenir cabuda. És gràcies al fet que hi ha hagut moments en què la vessant artística s'ha situat al capdavant que avui parlem de "televisió de prestigi" en oposició a la televisió desprestigiada.
HBO va convertir aquesta idea en eslogan quan va dir allò de "it's not tv, it's HBO". El fet que fos un eslogan (per tant, fet per vendre), i el fet que HBO tingués tant d'èxit diu molt del paper que aquesta estratègia i les sèries que en van resultar van tenir per transformar el mitjà, fent que actualment la "televisió de prestigi" estigui més estesa que en dècades anteriors. És per això que en els últims anys s'ha parlat de l'edat daurada de les sèries. Jo no estic particularment d'acord amb aquesta definició. Penso que l'eslogan de l'HBO inclou una falsedat (les seves sèries sí que són televisió: hereten les principals característiques del mitjà). I penso que la televisió desprestigiada va donar grans sèries, algunes més valuoses que moltes de les sèries de la televisió de prestigi. La qualitat no és un patrimoni exclusiu de la vessant artística, també des de la vessant industrial poden sortir sèries extraordinàries i no estic d'acord amb aquesta visió dicotòmica. Ara, sí que coincideixo en el fet que, generalment, quan mana el criteri industrial, la sèrie resultant sol ser poc estimulant, situant-se en una zona de confort flàccida.
Això és exactament el que trobem a Two Weeks to Live, on Maisie Williams interpreta un personatge semblant al seu personatge d'Arya Stark a Game of Thrones però en un context extret de sèries com The End of the F***ing World i amb un to similar a Killing Eve. Així, la protagonista és una noia entrenada per matar que s'embarca en una road movie per venjar la mort del seu pare. L'actriu fa un bon paper, però és difícil desprendre's de la sensació que estem veient un solapament d'influències més que una sèrie amb vida pròpia. Hi pots veure constantment la mà del doctor Frankenstein televisiu. La meva percepció és que aquesta manera industrial de generar sèries ha anat en augment en l'últim any, sent un efecte col·lateral més de la guerra de l'streaming, en detriment de les sèries d'autor, i que l'alternança de forces de la indústria s'està tornant a produir, ara en sentit contrari. Two Weeks to Live no és la pitjor sèrie que he vist enguany. De fet, ha estat prou entretinguda. Però sí la que més m'ha fet la sensació d'estar recorrent camins creativament esgotats. Hores després d'acabar-la ja me n'havia oblidat. Al 2021 li demano sèries que no em pugui treure de les retines.
Two Weeks to Live
Creadors: Gaby Hull i Phoebe Eclair-Poweell
Repartiment: Maisie Williams, Sian Clifford
Minisèrie: 6 episodis
Plataforma: HBO