—Encara que no haja tingut temps material per a escalfar la butaca de secretari general de la Unió de Llauradors, i té ja preocupacions que li lleven la son?
—El que més em preocupa és la situació dels nostres afiliats. Per altra banda, el final de la campanya tarongera i tota la nefasta situació dels preus ruïnosos de l'actual campanya d'estiu de fruites i hortalisses són problemes que afecten greument el camp. Els llauradors estan perdent-hi molts diners i s'està arribant al límit del que es pot suportar. A un altre nivell, una de les principals preocupacions de la Unió de Llauradors és el resultat del procés de concertació que s'ha iniciat en el Ministeri d'Agricultura, ja que mai fins ara havíem aconseguit asseure'ns al voltant d'una taula el conjunt d'organitzacions representatives del camp per parlar dels nostres problemes. D'aquestes negociacions volem que isquen mesures de modernització i lleis futures per a posar el nostre camp al nivell actual europeu. Per últim, també em preocupa particularment que la Conselleria d'Agricultura no siga sensible als problemes que exigeixen solucions urgents. Cal dibuixar tan prompte com siga possible el model d'agricultura valenciana del futur. Per a modernitzar-la és necessari que les mesures del Ministeri d'Agricultura eliminen el minifundisme i la parcel·lització, que fan realment impossible la competitivitat en el futur context internacional.
—Vol dir que, mentre el govern de Madrid entreobre les portes a la negociació, aquí la Conselleria d'Agricultura dona una portada als agricultors?
—Aquí la Conselleria no ha donat mai cap portada perquè no ha obert mai les portes. Sempre han estat ben tancades i barrades a la negociació. És cert que, durant el període en què Carlos Romero era ministre d'Agricultura, els agricultors van patir les nefastes conseqüències de la seua política, rectificada a vegades per acords directes amb la Conselleria d'Agricultura valenciana. Però, durant els últims temps, aquests acords parcials i temporals han desaparegut. El model per al futur de la nostra agricultura amb les seues particularitats està hipotecat.
—El nivell de renda dels agricultors a l'estat espanyol ocupa el desè lloc dins de la Comunitat Econòmica Europea. Pitjor encara, segons afirmen les estadístiques més fiables, el 32% de les llars dels nostres agricultors viuen en condicions de pobresa, Amb aquest panorama, els agricultors hauran d'esperar uns quants anys per a posar-se a ballar d'alegria?
—Malgrat que els resultats oficials intenten desfigurar la realitat, és cert que la renda dels agricultors no ha deixat d'abaixar durant els últims anys. Prova d'això és que molts l'abandonen completament desanimats. Pel que fa al País Valencià, aquí el que té un pam de terra ja és llaurador i jo crec que d'aquesta particularitat vénen tots els mals. La Unió de Llauradors vol defensar aquells treballadors que trauen de la terra el que necessiten per a viure realment, el jornal per a poder subsistir. Cal establir prioritats i eliminar, d'una vegada per totes, la gran confusió que patim en el món agrícola. Les prioritats de concessió d'ajudes i de subvencions han d'anar cap aquells que viuen vertaderament de l'agricultura.
—La Política Agrícola Comuna acaba de ser aprovada a Brussel·les, els preus per a la pròxima campanya ja s'han fixats. No pensa que s'ha trobat massa neta la seua taula de treball?
—Les coses no són tan senzilles. Vivim un moment altament conflictiu. L'objectiu principal que buscava la redacció de la Política Agrícola Comuna, la PAC, era la protecció dels preus i ens hem adonat que són moltes les contradiccions. La protecció dels preus ha provocat uns excedents perillosos. D'altra banda, s'ha comprovat que el 80% de les ajudes i subvencions de Brussel·les acabaven en les mans d'uns pocs, un 20% dels agricultors se'n beneficien, precisament els més forts i més potents. Això significa que la política de protecció dels preus beneficia les explotacions més grans i castiga, per contra, les que es troben en zones desafavorides. Per tant, la nostra organització i moltes altres continuarem lluitant perquè es troben solucions convenients per al major nombre d'agricultors. El text de Política Agrícola Comuna, recentment aprovat, no ha tingut en compte ni tan sols les recomanacions que vam expressar al principi. Com pot veure, la taula de treball no està tan buida com li sembla.
—Després de tot, les negociacions agrícoles europees no han canviat gaire la situació de la nostra agricultura. La terra està pels núvols, el mecanisme del mercat afavoreix clarament els grans agricultors, la política de preus ix dels despatxos dels funcionaris europeus sense tenir en compte per a res el parer dels agricultors. Qui paga al final tot aquest cúmul d'incongruències que es donen?
—Tot això ho paga, evidentment, el llaurador. Per exemple, el mes passat no va apujar l'IPC perquè la part dels productes alimentaris que entren en aquest índex va abaixar de preu. Els nostres llauradors paguen més encara que la resta dels europeus perquè s'han trobat amb un mercat molt competitiu i unes estructures molt avançades que aquí encara no s'han perfilat. Per si fóra poc, ací els costos de producció agrícola són més alts que en altres llocs a causa de la falta d'una estructura moderna.
—Els experts diuen que l'agricultura europea costa molt cara. A més, té com a principal competidora la monstruosa producció nord-americana i, per a embolicar encara més les coses, les estructures estan antiquades i són poc productives. i Cal fer marxa enrere o continuar per aquest camí d'ensurts?
—No crec que les estructures siguen antiquades, el que passa és que són dos models diferents de producció, l'americà i l'europeu. Ara bé, les nostres estructures respecte a les europees estan prou antiquades. Els europeus han basat la seua producció en explotacions familiars i els americans, en canvi, compten més amb les grans empreses cooperatives per assegurar els nivells màxims de cultiu. En les negociacions de la Ronda d'Uruguai, dins els Acords de Comerç Internacional i Aranzelaris del GATT, els americans desitgen l'alliberament total per posar fi a la protecció que defensen els europeus. Darrere de tot, és clar, juguen els interessos de les multinacionals més que els dels agricultors d'una o altra banda.
—És veritat això que diuen que ningú recorda els agricultors excepte Hisenda?
—Ara tenim en la carpeta de negociacions el tema de l'IRPF, pel qual Hisenda intenta recaptar diners avançats dels agricultors encara que els beneficis de les collites no hagen estat exactament calculats. L'assumpte està, de moment, aturat.
—Carlos Solchaga no s'ho pensa dues vegades a l'hora de retallar la renda a qualsevol col·lectiu. Quines amenaces es plantegen als agricultors?
—Ens trobem en un moment prou restrictiu i per tant som pessimistes respecte a que, un dia o un altre, els diners per ajudes o subvencions es destinen formalment al camp. Els agricultors patim un greuge comparatiu respecte als altres sectors de l'economia.