Hom associa sovint els grans viatges a escapades exòtiques, llunyanes, en què el contrast amb l’escenari domèstic enlluerna i captiva. Cerquem en aquestes aventures la dislocació, el desarrelament, l’espectacle visual i humà. La situació actual de pandèmia ha tancat les portes a una mobilitat exacerbada, frenètica, de baix cost i globalitzada. Cal recollir-se, revaloritzar els territoris pròxims i alhora considerar-los com el que són: joies pròpies del nostre país. És l’hora de l’exploració pròxima, però no per això exempta d’interès. En aquest sentit, Catalunya té molt a dir, pel fet de tractar-se d’un país petit, però variat, amb una notable càrrega patrimonial i un àmplia diversitat paisatgística. En pocs quilòmetres, podrem passar del litoral a l’alta muntanya; és qüestió d’un parells d’hores, tan sols. Entremig, boscos mediterranis i centreeuropeus, conreus de secà o de regadiu; oliveres mil·lenàries, arrossars i fruiters. I vinya, molta vinya, amb la corresponent producció vinícola, distribuïda en la desena llarga de DO catalanes.
El Grand Tour de Catalunya vol ser la porta a la descoberta: un viatge lent, apte per a tots els públics, al fil del qual enllaçarem les principals icones de la cultura catalana. Amb caràcter circular, té inici i final a Barcelona, i es divideix en cinc trams i un total de tretze jornades, on caldrà deixar-se portar per la curiositat, la voluntat de conèixer i la paciència. Només així gaudirem del ritme pausat que imposa un viatge contemplatiu com el que ara us presentem.
DE BARCELONA A TARRAGONA, PASSANT PER SOLSONA
Iniciem, doncs, el periple a la capital catalana. El viatger no podrà marxar sense les visites culturals reglamentàries, i amb especial rellevància a una incursió en l’arquitectura modernista, de la qual ciutat és el màxim exponent, amb la Sagrada Família com a obra-far. Seguiu l’anomenada Ruta del Modernisme per submergir-vos en la visió renovadora i europeitzant d’aquells primers anys del segle XX. No obstant, també podreu deixar-vos portar per la ciutat històrica: a través del dèdal de carrers i carrerons del barri Gòtic, copsareu el pols medieval, d’ascendència romana i d’una humanitat desbordant. És la Barcelona popular, agitada, ombrívola; la ciutat que custodia les obres de Picasso en el museu dedicat a l’artista malagueny. La ciutat, en fi, que batega per contraposició a l’Eixample higienista, ventilat i racionalment ordenat d’Ildefons Cerdà. Barcelona és, també, l’urbs dels turons —el del Carmel, de la Peira, del Putxet...— i de les muntanyes que la naturalitzen —la serra de Collserola i la muntanya de Montjuïc—, i dels rius que la clouen pel nord i pel sud —el Besòs i el Llobregat—.
De Barcelona posarem rumb a Montserrat, la muntanya màgica, però abans podríem fer una incursió a Santa Coloma de Cervelló. Ubicada a la riba dreta del Llobregat, la població alberga una de les intervencions magistrals del Gaudí: la cripta de la colònia Güell. Recolliment, espiritualitat, arrelament a la natura i un cert primitivisme cristià impregnen l’espai.
El Llobregat ens acostarà al límit del Vallès Occidental. La seua cocapital obliga a aturar-s’hi: Terrassa posseeix un ric patrimoni industrial, i molt més. La prova és la profusió d’arquitectura modernista que va auxiliar el sector tèxtil durant el primer terç del segle XX. Sota el caràcter emprenedor, l’arquitectura visigòtica delata segles d’història i una riquesa única: esglésies, jardins i una trama urbana que traspua una forta personalitat li han permès justificadament formar part de la marca Ciutats i Viles amb Caràcter.
Superem la serra de l’Obac pel coll d’Estenalles. El poble de Mura, petrificat, contempla el pas del viatger, mentre que la silueta esmolada de Montserrat no triga a aparèixer al fons de l’escena. No podrem deixar d’anar-hi, encara que supose desviar-nos de la ruta. La visita a la Moreneta, patrona de Catalunya, és un indefugible, com també escoltar el Virolai, entonat per l’Escolania de Montserrat, una de les escoles de música més antigues d’Europa. A banda de l’espiritualitat que envolta aquesta muntanya, l’univers de conglomerat sedueix per la seua potència mineral. No hauríem d’abandonar el lloc sense passejar-nos entre les formes fantasioses del seu rocam, o ascendir, fins i tot, al cim d’aquest massís: Sant Jeroni garanteix una de les vistes més vertiginoses i panoràmiques de la geografia catalana.
A Monistrol de Montserrat, remuntem el riu Llobregat. Aviat trobem Sant Benet de Bages, medieval, monàstic i al qual se li ha afegit en l’actualitat un centre de recerca culinària. Més endavant, el Llobregat exhibeix un dels trams amb més concentració de colònies tèxtils d’Europa i, amb raó, simbolitza el procés d’industrialització a Catalunya. Visitem la colònia Cal Vidal i el seu museu, per tal d’amarar-nos de l’ambient de l’època, tot i que la nostra ruta abandona el riu a Navàs, abans d’arribar-hi. Per terreny montuós, assolim Cardona, símbol de la resistència enfront d’un setge ferotge, coronada per la seua fortalesa imponent. I als seus peus, el centre històric medieval, declarat el 1992 Bé d’Interès Nacional. I a redós, una meravella natural: la Muntanya de Sal, única al món, que creix mentre la pluja l’erosiona.
Propera parada Solsona
Solsona és capital de comarca; d’una de les terres més apassionants i solitàries, més feréstegues i seductores. Podríem remuntar la vall de Lord, custodiada per la rotunda muralla de la serra de Busa, i acostar-nos fins a Sant Llorenç de Morunys, al fil de les aigües del Cardener que naix a les fonts del mateix nom, als contraforts de la serra prepirinenca del Port del Comte. Solsona és lleidatana i el punt més septentrional d’aquest primer tram del Grand Tour de Catalunya. És ciutat —títol concedit per Felip II fa més de quatre segles— i seu episcopal. El seu cor, medieval també, conté joies inevitables, com la catedral de Santa Maria, les diverses portes d’entrada al clos murallat, el palau Episcopal —amb el corresponent museu—, o la plaça Major, entre tantes. Solsona és, alhora, sinònim de gegants i d’un amplíssim bestiari que desfila pels carrers durant els dies de festa. I d’un carnaval, un dels més emblemàtics dels Països Catalans, amb la incomparable penjada del ruc, actualment fet de cartró-pedra i peluix.
Tornem a Cardona, deixant-nos guiar pel riu Cardener, que ens porta a Súria, minera i antiga. I Manresa, després, que ens atura de nou: són els seus ponts, la seu i la Cova de Sant Ignasi els principals responsables de conferir caràcter a la vila. Del Pla de Bages cal superar la muralla muntanyosa que el separa de la conca d’Òdena i la comarca de l’Anoia. Una espina dorsal recorre el territori des de l’extrem occidental de Montserrat cap a Ponent. La ubicació privilegiada d’aquestes serres modestes ha propiciat la instal·lació d’alguns parcs eòlics.
Passem prop de l’agitació industriosa d’Igualada, per bé que no hi entrem, i ens unim al riu Anoia que ens acompanyarà fins al Penedès. Travessarem Capellades i els seus molins paperers, amb el molí de la Vila que alberga el museu dedicat a la fabricació del material en qüestió. Encara alguns meandres i l’Anoia ens obrirà les portes de la comarca veïna. Ja se sap que el Penedès és sinònim de vinya, de paisatge reticulat, sàviament ordenat, i de lideratge en la cultura del vi. A través del riu arribem a Sant Sadurní d’Anoia. Hi ha el Centre d’Interpretació del Cava, que cal visitar per a descobrir la història, l’evolució i els artífexs que han convertit el brevatge en qüestió en suculència universal.
Entre vinyes circulem. El cep mostra la seua disciplina marcial: s’arrenglera pacientment en fileres inacabables, esperant el torn de la collita o de la floració, depenent de l’època de l’any. Aquest paisatge, a l’igual que el viscut quilòmetres enrere, es presenta extremadament canviant, pel que fa al color i fesomia: quan cau la tardor el verd es metamorfosa en una paleta d’ocres, de tinys subtils que oscil·len entre el groc ben viu i un burdeus dens, sord, marronós. L’hivern despulla la vinya; el cep ostenta un raquitisme decadent que dissol l’efecte visual d’una retícula regular, rítmica, pautada.
En poc més de deu quilòmetres des de Sant Sadurní d’Anoia, arribem a Vilafranca del Penedès. Potser caldrà recordar que la vila és una de les places fortes del món casteller; espai cobejat per les escultures humanes de gamma extra en dates assenyalades, com la Diada de Sant Fèlix. Epicentre, també, del món vinater, no podrem passar per alt el Vinseum, el museu de les Cultures del Vi a Catalunya, ni una passejada per l’animat centre històric, bona part d’ell lliure de trànsit. No deixeu passar, tampoc, l’oportunitat de fer un tast de vins en algun dels molts cellers que poblen la zona, o bé, si sou mínimament actius, aprofiteu per a fer un recorregut en bicicleta elèctrica entre el mar de vinyes gravarà en les vostres retines aquest paisatge singular.
Des de Vilafranca del Penedès, posem rumb a la costa. Recorrerem els darrers quilòmetres d’aquesta geografia amable, abans de penetrar en un terreny accidentat que ens separa del litoral. Dominant la plana per on discorregué fa un parell de mil·lennis la Via Augusta, el castell d’Olèrdola s’alça imponent sobre l’emplaçament d’una antiga torre de guaita d’època romana. D’aquella època es conserven basaments que suporten construccions posteriors d’origen medieval. Olèrdola apareix ja en documents de la primera meitat del segle X, i el segle XII sembla que el castell i la vila foren arrasats per una ràtzia almoràvit.
La carretera no deixa respir: tot serpentejant, arriba a Sitges, amb els seus carrers estrets d’aire pescador i l’església de Sant Bartomeu i Santa Tecla, ubicada en una elevació sobre les platges locals. Des de Vilanova i la Geltrú cap al sud, el litoral perd intensitat, saltat de moments forts on la roca mare torna a fer acte de presència. Tornem a l’interior, al fil del riu Foix. L’asfalt no té ni un pam de recta. El pantà de Foix recull les aigües del riu homònim, presidit pel castell de Castellet, una monumental fortalesa d’aire sever.
Travessem de nou la vinya penedesenca i superem la serra del Montmell: accedim al monestir de Santes Creus, i a través d’aquest a la Ruta del Cister. Santes Creus completa una tríada cistercenca important, junt amb Poblet i Vallbona de les Monges. La Ruta del Cister ha estat concebuda per al caminant i el ciclista; al viatger sedentari no li costarà localitzar les carreteres que uneixen els tres centres espirituals.
Caldrà tornar al litoral, tot aprofitant el corredor natural del Gaià. En aquest tram, se succeeixen castells de frontera —al curs baix del riu, podreu descobrir-los a través d’una ruta senyalitzada—, i a Montferri topem amb una obra singular: el santuari de la Mare de Déu de Montserrat, projectat per Josep Maria Jujol, modernista i carregat d’arcs parabòlics, s’eleva cap al cel enmig d’un marc rural on predomina de vinya.
Deixarem a prop el Pla de Santa Maria i, una mica enllà, Valls. El Grand Tour de Catalunya no hi passa; nosaltres en hi atansarem. Del primer poble arrenca un itinerari circular que permet impregnar-nos del patrimoni de la pedra seca: barraques, marges i alguns bancals conserven la memòria d’una tècnica constructiva ancestral i mediterrània, declarada Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO. I què podem dir de Valls, d’aquesta vila, autodenominada Quilòmetre Zero del món casteller, amb la plaça del Blat com a escenari de rivalitats entre la colla Joves Xiquets de Valls i la Vella? Només haureu d’assistir a la Diada de Santa Úrsula per experimentar la tensió electrificant que s’hi viu. Però Valls, a més, reserva al visitant un parell de sorpreses: la dolçor addictiva del calçot i el campanar més alt de les esglésies parroquials catalanes.
Cap a Tarragona, i amb una mica de temps, podríem desviar-nos a Reus per a fer una passejada pel seu nucli urbà, amb un ingent patrimoni modernista. Però Tarragona ens espera amb una llista farcida d’imprescindibles i una excelsa gastronomia. Tarragona és la Tarraco romana, un conjunt arqueològic indefugible, Patrimoni de la Humanitat; també la ciutat medieval, amb el call i la catedral. Tarraco, Tarragona, és platja i port; un balcó sobre el mediterrani, com el que clou la Rambla Nova i des d’on posem fi als més de 460 quilòmetres d’aquest primer tram del Grand Tour de Catalunya.