El 7 de gener d’ara fa justament un any, Pedro Sánchez resultava investit president del Govern espanyol amb el resultat més ajustat que s’ha produït mai al Congrés en una sessió d’aquestes característiques. No hi podia fallar res, començant pel sí telemàtic del penebista Íñigo Barandiaran Benito, l’únic dels 350 parlamentaris que aquell dia va prémer el botó a distància. Després d’una votació envoltada per un silenci sepulcral, davant la possibilitat que algun dels suports previstos canviara de signe i capgirara el còmput final, el marcador no va reflectir sorpreses: 167 vots a favor, 165 en contra i 18 abstencions.
Ni la conformació d’un executiu de coalició —el primer de la represa democràtica espanyola— no va impedir que tothom visquera aquell ple amb l’ai al cor. El PSOE i Unides Podem, les dues forces que estaven a punt de prendre les regnes del Govern, amb prou feines sumaven 155 dels 350 diputats de l’hemicicle. Els en faltaven 21 i tan sols havien estat capaços d’atreure 12 vots afirmatius addicionals: els sis del PNB, els tres de Més País i Compromís, el de Nova Canàries, el de Terol Existeix i a última hora, a espentes i redolons, el del BNG. Aquell trencaclosques, i l’abstenció anunciada d’ERC i EH Bildu, arrodonia una majoria simple molt pelada.
“Al grup parlamentari socialista i el grup d’Unides Podem, vull proposar-los moderació i progrés. Amb moderació i progrés, demane la confiança majoritària d’aquesta Cambra per tal que Espanya, per fi, dispose d’un Govern”, va reclamar Pedro Sánchez des de la trona. D’una banda, no podia amagar la seua satisfacció per la investidura que estava a un pas d’aconseguir després de diversos intents fracassats. De l’altra, però, era conscient que acarava el repte col·lossal de liderar el primer govern espanyol bicolor i de fer-ho amb una minoria exigua. Governaria amb Pablo Iglesias, bastant més escorat a l’esquerra que no ell, i l’esperança de vida del gabinet vindria determinada pel grau de col·laboració que estigueren disposats a oferir, al llarg de la legislatura, els dos grups bascos i un dels tres de catalans. Junts per Catalunya i la CUP van restar-ne al marge des del minut zero.
Per això mateix Sánchez clamava pel progrés i la moderació. Per una mena de progrés moderat que no espantara excessivament els partits de la dreta i els seus ressorts socials i econòmics. Una equació complicada tenint en compte que, a més, l’abstenció tàctica d’Esquerra Republicana anava lligada a la creació d’una mesa de diàleg —integrada pels governs espanyol i català— que explorara eixides a l’atzucac polític originat a Catalunya. Els partits catalans també confiaven a arrencar millores substancials en la situació penitenciària dels independentistes empresonats pel referèndum sobiranista de l’1 d’octubre de 2017.
El ben cert és que, sense que s’hagen produït grans avenços en la situació catalana, el Govern de Sánchez i Iglesias ha enfortit la seua posició parlamentària. Va engegar a rodar amb 167 vots a favor, un suport esquifit i tremolós, però ha culminat els primers 12 mesos de vida amb 188 vots a favor dels seus pressupostos, la llei més important que es tramita cada any. La que dota d’estabilitat l’executiu de torn.
Així, les abstencions d’Esquerra Republicana i EH Bildu s’han convertit en vots favorables i quatre dels vuit diputats de Junts per Catalunya —els que estan adscrits al PdeCAT— s’han incorporat a la senda de l’acord. D’altra banda, se n’ha despenjat el BNG, disconforme amb la inversió destinada a Galícia, però el Partit Regionalista de Cantàbria (PRC) hi ha donat el seu vist-i-plau, cosa que no va fer a la investidura.
Pel camí va fracassar l’intent dels socialistes d’involucrar Ciutadans a l’entesa pressupostària. Encara que la predisposició d’Inés Arrimadas era òbvia, Iglesias va saber jugar les seues cartes i va decantar la negociació per l’esquerra. No volia, de cap de les maneres, efectuar cessions a la formació taronja. Unes altres formacions cabdals per assolir la majoria necessària, com ara Més País o Compromís, també van emetre senyals inequívocs en aquesta direcció.
Vacuna contra els dubtes
Com és lògic, la pandèmia de la COVID-19 ha reorientat la legislatura. La crisi sanitària i la crisi econòmica que hi va aparellada han bandejat unes altres preocupacions de l’agenda política. Tanmateix, la magnitud del repte a què s’enfrontava el Govern de coalició, amb molts milers de morts acumulats, ha beneficiat la confecció de majories més sòlides. Unes majories que, un any enrere, semblaven gairebé impossibles.
Hi ha, per tant, un abans i un després del mes de març, quan l’epidèmia de coronavirus va mutar en pandèmia i va obligar a decretar un estat d’alarma que es prolongaria tres mesos i una setmana. Durant la segona quinzena de març i durant tot l’abril, desenes de milions de ciutadans van quedar confinats a les seues llars. Un fet inèdit, a l’alçada de l’emergència sanitària decretada.
A nivell polític, però, la COVID-19 ha estat la vacuna que ha esvaït els dubtes de les formacions que brinden suport extern al Govern. Tot i que algunes es van negar a aprovar les darreres pròrrogues de l’estat d’alarma —Cs va revelar-se llavors un aliat fonamental per a Sánchez i Iglesias—, es va estendre la convicció que era necessari tirar endavant uns comptes públics que afavoriren l’anomenada “reconstrucció”. El Govern mantenia vius els que havia validat el Congrés la setmana abans que una moció de censura descalvacara Mariano Rajoy. La pandèmia, així doncs, ha servit per soterrar d’una vegada els pressupostos elaborats pel ministre Cristóbal Montoro a començaments de 2018. Mantenir-los en vigor tres anys després i en un context radicalment diferent era anacrònic i contraproduent.
La gestió de l’alarma sanitària sobrevinguda ha atorgat un protagonisme inesperat a dos alts càrrecs governamentals que no tenien reservat un paper tan preponderant. El ministre Salvador Illa, que hi va entrar en representació del PSC, va assumir la cartera de Sanitat sense imaginar, ni en el pitjor dels seus malsons, el drama humanitari que guaitava a la cantonada. De fet, Sánchez i Illa han esdevingut els dos grans comandants de la crisi conjuntament amb la participació activa del director del Centre de Coordinació d’Alertes i Emergències Sanitàries, l’aragonès Fernando Simón. Tots tres han deixat en un segon plànol, amb comptades excepcions, els altres components del gabinet. Finalment, Illa serà candidat del PSC a la presidència de la Generalitat de Catalunya, substituint Miquel Iceta després d'una maniobra sobtada del partit, que aspira a traure un bon resultat.
La contundència de les mesures adoptades per tal de contenir la malignitat de la COVID-19 no ha evitat el qüestionament de la resposta duta a terme per les autoritats espanyoles, sobretot a la fase inicial. Mentre al nord d’Itàlia es disparaven les xifres d’infectats, Simón insistia a dir que, a l’Estat espanyol, la incidència del virus seria minsa. Les manifestacions multitudinàries del 8 de març, en commemoració del dia de la dona treballadora, van provocar una cascada de crítiques per part de l’oposició, que en algun cas va tractar de judicialitzar —sense èxit— la celebració d’aquelles marxes.
I és que, efectivament, l’impacte de la pandèmia ha estat duríssim. A tocar dels 50.000 morts, segons les dades del Ministeri de Sanitat. Més de 70.000, si fem cas a les dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE). A la Unió Europea, tan sols Bèlgica presenta unes dades proporcionalment pitjors. Bèlgica, l’Estat espanyol i Itàlia n’encapçalen el rànquing.
La pandèmia, no obstant, ha permès el lluïment d’alguns altres noms del Govern espanyol. Sobretot de la ministra de Treball, la gallega Yolanda Díaz, d’Esquerra Unida, que ha teixit acords molt valuosos amb els agents socials per tal de facilitar la concessió d’expedients de regulació temporal d’ocupació (ERTO), una figura que ha salvat molts llocs de treball gràcies a la cobertura econòmica proporcionada per l’Executiu. Una altra gallega, la vicepresidenta econòmica, Nadia Calviño, ha exercit una tasca igualment providencial a l’hora d’encabir les reivindicacions espanyoles al si de la Unió Europea. Els 21.300 milions d’euros captats dels fons europeus contra la desocupació en són bona mostra.
Del global d’ajudes que la UE ha facilitat als estats membre, pels volts de 750.000 milions d’euros, és previst que l’Estat espanyol en perceba més de 140.000, ja siga via préstecs o a través d’injeccions directes. Les comunitats autònomes s’esforcen ara per obtenir la màxima adjudicació de projectes possibles, tots els quals s’han d’emmarcar en els criteris establerts per la Unió. La lluita contra el canvi climàtic n’és un dels més destacats.
Lleis socials referencials
El vicepresident Iglesias, malgrat tot, també ha gaudit del seu moment de glòria. L’aprovació de l’ingrés mínim vital —patrimonialitzat pel seu departament— suposa un salt endavant en matèria de drets socials. La proposta, a més, va ser validada sense cap vot en contra. Només hi va trobar l’abstenció de Vox, que hi censurava l’efecte crida que, al seu parer, podria comportar-hi.
La gestió d’aquesta ajuda als col·lectius més desvalguts es troba encallada i moltes de les famílies que reuneixen els requisits fixats a la llei encara no n’han tingut accés. L’import de les prestacions es mou entre els 462 i els 1.015 euros mensuals i es calcula que se’n veuran afectades 2,3 milions de persones repartides en 850.000 nuclis familiars. Com en el cas de Calviño, la presència del socialista José Luis Escrivà al capdavant de la cartera de Seguretat Social i Migracions ha significat un aval a la norma. El seu bagatge com a president de l’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (AIReF), ha dotat de certeses als grups que hi vacil·laven. Sobretot en el cas del PP, que finalment va inclinar-se pel vot afirmatiu.
L’altra gran llei que ha ampliat drets de ciutadania és la de l’eutanàsia. En aquest cas, les objeccions de l’oposició han sigut més sonores. Ciutadans se n’ha posicionat a favor, però els populars se n’han plantat, al costat de Vox. Quan supere el tràmit del Senat, en el primer trimestre de 2021, l’Estat espanyol es convertirà en el sisè país del món que regula la mort digna. El recorregut exitós d’aquesta llei va iniciar-se la legislatura anterior, amb l’asturiana María Luisa Carcedo com a ministra de Sanitat.
La tercera norma que ha reeixit en aquest primer any de Govern en comú és l’educativa, patrocinada per la socialista basca Isabel Celaá. L’anomenada Llei orgànica de modificació de la LOE (LOMLOE) prioritza l’educació pública en detriment de la concertada, tot garantint un accés equitatiu als centres, en què l’origen geogràfic i la situació socioeconòmica de les famílies no coarten la possibilitat de matricular els seus fills a l’escola més propera que desitgen. D’altra banda, les llengües cooficials passen a rebre la denominació de “llengua pròpia” als seus respectius territoris, mentre que el castellà esdevé la “llengua oficial de l’Estat”. Les autonomies ostentaran la capacitat de determinar-ne quina en serà la vehicular o en quin grau ho serà cadascuna d’elles.
Aquestes iniciatives han comptat amb la contestació furibunda de Vox, un partit que, esperonat per la gestió controvertida de la pandèmia, va animar-se a presentar una moció de censura. Es tractava, en realitat, d’un intent d’aparèixer davant l’opinió pública com la veritable oposició al Govern de coalició en la seua cursa per superar el PP. En canvi, el grup d’extrema dreta no sols va quedar-se en solitari votant a favor de la moció, sinó que va rebre un correctiu sever de part del portaveu popular, Pablo Casado, que va aprofitar l’avinentesa per marcar-hi distàncies i centrar el seu discurs. A mes, si algú podia entendre-la com una moció de confiança a l’Executiu, la censura avortada va confirmar que la majoria de la investidura es mantenia ben robusta.
Massa assignatures pendents…
Encara que Sánchez i Iglesias s’han apuntat alguns èxits considerables, també s’han fet evidents les diferències importants que guarden en segons quins temes. El més visible de tots, la fiscalització de la monarquia.
Perquè, en efecte, durant aquest temps s’han conegut els comportaments impropis del rei emèrit, Joan Carles I, en ús del seu càrrec. Els comptes a l’estranger, els diners negres, les comissions rebudes sota el seu regnat, la regularització fiscal per esquivar un eventual judici… Un reguitzell de despropòsits que, no obstant, han topat amb l’opacitat decidida del PSOE. Els socialistes s’han negat a investigar, de bracet del PP, Vox i Ciutadans, les activitats de Joan Carles després de l’abdicació. Tanmateix, Unides Podem no oculta les seues preferències republicanes, que expressa desacomplexadament, tot posant en una situació incòmoda els socialistes.
Al marge d’això, resten moltes altres assignatures pendents, com ara la renovació del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), l’òrgan de govern dels jutges, que el PP manté paralitzada per la manca d’acord amb el PSOE. Els socialistes i Unides Podem han amenaçat amb una reforma legislativa que els deixaria el camp expedit per fer-hi els nomenaments que pertoquen, però la Unió Europea hi ha enviat senyals d’alerta. Les converses discretes entre socialistes i populars es mantenen vives a la recerca d’un acord que permeta la renovació d’aquest òrgan.
Continuen en vigor, igualment, l’anomenada Llei Mordassa i la reforma laboral aprovada a l’etapa del PP, dues iniciatives que Unides Podem va prometre derogar així que arribara al poder. En el segon cas, el PSOE insisteix a retirar, exclusivament, els punts que considera “més nocius” per als treballadors. En la mateixa línia, els socialistes es neguen a incrementar el salari mínim interprofessional, tal com demana Unides Podem, al·legant que les circumstàncies econòmiques no ho recomanen i recordant que ja s’ha apujat d’un 29% en els dos últims anys. De nou, la funció de Calviño com a moderadora dels anhels d’Unides Podem ha estat clau.
A més, tampoc no s’ha avançat gens ni mica en la reforma del sistema de finançament autonòmic, caducat des de 2014. Sánchez va assegurar-li a Compromís —la valenciana és, de lluny, l’autonomia més damnificada pel sistema vigent— que durant l’any 2020 posaria damunt la taula un esbós del nou model, però la pandèmia ha esdevingut l’excusa perfecta per continuar ajornant sine die aquest debat. Un tema delicat que no es resol i que als valencians els costa més de 1.300 milions d’euros anuals.
…I Catalunya, al calaix
La pandèmia també s’ha erigit en l’excusa idònia per congelar el debat català. Ni assumpció d’un referèndum autodeterminació ni amnistia dels presos independentistes. Sánchez no ha progressat en cap d’ambdues vies, afavorit pel context sanitari i judicial.
No debades, Quim Torra, qui era president de la Generalitat i va presidir la delegació del Govern català a l’única reunió de la mesa de diàleg Estat-Generalitat, ja no ocupa aquesta responsabilitat. Va ser inhabilitat pel Tribunal Suprem després que la Fiscalia, a instàncies de la Junta Electoral, iniciara un procediment judicial en contra seu per desobediència en no haver retirat, en plena campanya, una pancarta de suport als independentistes catalans que es troben a la presó. Amb un Govern català escapçat i una convocatòria electoral a la cantonada, la segona reunió de la mesa no va arribar a materialitzar-se. Se n’havien programat amb periodicitat mensual.
Els missatges que envia el Govern en relació als presos també són contradictoris. Ara fa dues setmanes, el ministre de Foment i secretari d’Organització del PSOE, José Luis Ábalos, no descartava la concessió de l’indult. “El Govern [espanyol] té l’obligació legal de tramitar els indults i l’obligació moral d’alleugerir tensions”, expressava en una entrevista a l’agència Europa Press. Quan se li demanava per la possible participació d’independentistes condemnats als actes electorals de la campanya del 14 de febrer, Ábalos indicava que la decisió correspon als tribunals, però assenyalava que “totes les veus han de ser escoltades”.
El Suprem marca de prop, de fa temps, tots i cadascun dels moviments del Govern en aquesta matèria. Els magistrats de l’alt tribunal ja han transmès a l’Executiu que no podran decantar-se per un indult total, sinó només parcial. Els integrants de la Sala ja han fet saber que no estan disposats a concedir-lo perquè, segons ells, no hi ha raons que així ho justifiquen. La manca de penediment —expressada durant la vista— en seria el principal entrebanc. Com en tots els procediments d’indult, el Govern sol·licita un informe al Suprem, que es posiciona en un sentit o en un altre. Juan Carlos Campo, ministre de Justícia, va remetre aquesta petició el setembre passat. El termini de resolució d’una sol·licitud d’aquestes característiques no acostuma a baixar dels sis o set mesos.
Caldrà veure les passes que segueix aquest procés en les pròximes setmanes, amb les urnes catalanes al rerefons. La predisposició d’Unides Podem i d’una part important del PSOE en favor dels indults podria accelerar-ne els tràmits, tot i que això entrara en col·lisió frontal amb l’opinió mantinguda per l’alt tribunal.
I, com és natural, el Parlament català resultant de les eleccions definirà, de ben segur, l’estratègia que seguirà Sánchez a Catalunya. Els socialistes creuen els dits perquè Laura Borràs (Junts per Catalunya) no esdevinga la nova presidenta alhora que neguen qualsevol opció de pactar amb Esquerra Republicana si la formació de Pere Aragonès i Oriol Junqueras no abandona, ni que siga transitòriament, el full de ruta independentista.
Siga com siga, la carpeta catalana eixirà del calaix on el president espanyol va afanyar-se a guardar-la així que la pandèmia va començar a ocupar les portades dels diaris. En aquest tema, com en general, Sánchez vol imprimir-hi moderació. Progrés i moderació, precisament allò que ja havia anunciat.