Una conjunció astral. Alguns dels qui van promoure el domini .cat quan el món d’Internet era encara desconegut vinculen el naixement del domini a un fenomen d’aquest tipus. Perquè, certament, tirar avant el .cat no era senzill en un context que, tot i no ser tan advers com ho seria ara –la tensió política dels últims anys ho hauria fet molt difícil–, també presentava moltes i moltes dificultats.
El primer obstacle, de fet, era el desconeixement generalitzat sobre què significa Internet i, sobretot, què podia arribar a significar. Una minoria molt activa d’internautes catalans es van interessar en el posicionament del català a la xarxa. Tal com relata Saül Gordillo, actual director de Catalunya Ràdio i també secretari de la Fundació .cat –i membre del patronat de la fundació en representació de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals–, hi havia un trident decisiu format per l’advocat Amadeu Abril, expert en drets digitals; per Manel Sanromà, que presidia el Capítol Català de la Internet Society (ISOC-CAT); i pel polític Jordi Alvinyà, llavors director general de Radiodifusió i Televisió de la Generalitat de Catalunya, «l’home de les noves tecnologies del Govern de Convergència i Unió, que llavors precisament buscava la fórmula per a millorar la posició del català i de Catalunya a Internet». Així el va escriure Gordillo al llibre Nació.cat, publicat el 2007 pel segell Mina, de Grup 62, en què també puntualitza que al darrere del projecte es van implicar plenament l’Institut d’Estudis Catalans, llavors presidit pel matemàtic Manuel Castellet; i la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió –precedent de l’actual CCMA–, aleshores encapçalada per l’actual regidor d’ERC a Barcelona Miquel Puig.
Encara era l’any 2001, però no va ser fins el 2004-2005 que tot es va poder materialitzar. I no estava gens clar l’èxit de l’operació. En paraules de Saül Gordillo, que ha atès aquest setmanari, «l’èxit de l’obtenció del domini .cat a la primera de canvi, quan va entrar la candidatura a l’ICANN per primera vegada, no ho imaginaven ni els més optimistes». L’Internet Corporation for Assigned Names and Numbers, creada el 1998, s’encarrega de preservar l’estabilitat d’Internet i de regular els noms dels dominis. Amb seu a Califòrnia, l’esmentat Amadeu Abril va accedir al consell d’administració d’aquesta entitat a la tardor del 1999.
«Abans que res vam explorar el domini territorial .ct, però era inviable», recorda l’advocat en declaracions a EL TEMPS, qui recorda que els dominis de dues lletres estaven reservats exclusivament per als Estats, amb algunes excepcions molt puntuals en les quals no encaixava Catalunya. S’havia de trobar, per tant, una altra via, i és llavors quan es funda l’ICANN. «Jo sabia de què anava tot això», explica Abril, «però calia esperar el moment en què hi pogués haver candidatures de .cat i, mentrestant, sumar tots el suports possibles». Una tasca que, segons l’advocat, no era senzilla, atès que «el nostre és un país molt mediterrani, i si la gent no et coneix és difícil que et facin cas». Per això, Abril, amb el periodista Vicent Partal, que ja havia fundat Vilaweb i que es va implicar en l’operació del .cat des del minut zero, es van dedicar a promoure la recollida de signatures. Se’n van sumar 68.000, gràcies també a la tasca de Jordi Alvinyà, qui va fer de fil conductor entre la Generalitat i les entitats. La candidatura va costar 150.000 euros.
«L’associació per la promoció del .cat es va crear el 2001, però fins el 2004 no es va crear el domini. Calia un procés molt llarg i vam esperar fins 2004, quan s’atorgaven dominis específics per a comunitats. Era el nostre moment i si ho fèiem tot correctament, ens ho aprovarien. Els dominis llavors eren estatals o lligats a l’activitat econòmica –.mobi, .travel, .jobs, etc.–, i si no n’hi havia cap per llengua, per què no n’hi podia haver?». Segons Abril, «calia una candidatura impecable, una proposta que no pogués rebre un no. Trigaríem, però ho acceptarien». L’advocat rememora que es va implicar en la part tècnica de la candidatura, redactada en vora vuitanta pàgines, i que s’hi van sumar també una vuitantena d’entitats, des d’El Tempir d’Elx fins a Òmnium Cultural de l’Alguer, passant per l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, associacions, federacions, i totes les entitats lligades a la cultura.
Des d’ICANN no es podia rebutjar la proposta, però els nord-americans exhibien tota mena de desconfiances. Des de l’entitat que governa Internet estaven inquiets davant la possibilitat que allò del .cat fora un domini dedicat als gats –cat és gat en anglès. «Una de les persones més importants i amb més paper en el desenvolupament de l’e-mail va escriure a ICANN dient que no podien aprovar el domini perquè ningú no es podia creure que allò fos un domini lingüístic: havia de ser per als gats. Estava segur que fèiem trampa», recorda Abril entre rialles. Alhora, alguns també temien que, «després del .cat, s’obrira la porta a dominis sensibles com ara el .islam. Imagina’t el que els passava pel cap!», exclama Abril, qui justifica que «aquelles persones, estrictament monolingües en anglès, senzillament no entenien la proposta, els era inversemblant i davant allò desconegut sorgia la por. Va ser un gran xoc cultural».
Hi havia, però, altres obstacles que no procedien de la llunyania. Segons explicava Saül Gordillo al llibre Nació.cat, es van produir «fortes pressions del Govern en funcions de José María Aznar». En el context del canvi d’executiu que hi va haver el 2004, quan José Luis Rodríguez Zapatero va guanyar les eleccions –contra pronòstic– tres dies després dels atemptats tràgics de l’11 de març a Madrid, «l’ICANN va avisar Amadeu Abril que el Govern espanyol sortint havia expressat el seu rebuig a la candidatura catalana». Precisament, la candidatura s’havia presentat el 16 de març d’aquell any. «Sembla que el Govern del PP va enviar un emissari a Washington perquè intentés influir en els departaments d’Estat i de Comerç dels Estats Units per bloquejar el .cat.», escrivia Gordillo, qui posava de manifest «les males arts de l’administració espanyola». Primer, «perquè la porta a què hauria d’haver trucat l’executiu espanyol no era la del govern dels Estats Units». I segon, «per la imatge agònica que mostrava, perquè Aznar era president en funcions quan estava maquinant contra el .cat». Una hostilitat que no cessaria per part del Partit Popular, atès que poc després el Govern valencià, presidit per Francisco Camps, tancaria els repetidors de TV3 al País Valencià en una nova maniobra contra l’expansió del català.
El nou Govern espanyol, presidit per Zapatero, va decidir no ficar-se pel mig, però encara quedava feina per fer. «Un cop l’ICAN ho va aprovar tot, l’entitat va demanar una carta de suport als governs dels territoris en què el català era llengua oficial. Els vam dir que el suport era complicat, atès que els governs no donen suport a iniciatives privades», relata Amadeu Abril. «El que calia, en tot cas, era confirmar que no hi havia objeccions a la creació del .cat» per part dels executius, «i és en aquest sentit que els governs d’Andorra i d’Espanya van rebre una carta per confirmar-ho». Amadeu Abril, fins i tot, va rebre la trucada «d’una persona de l’oficina del primer ministre francès comentant que els havien dit que hi havia aquestes cartes adreçades a Espanya i Andorra. Em va preguntar si ells també la rebrien. I jo vaig dir: ‘home, que jo sàpiga el català no és oficial al Rosselló, però tan prompte el feu oficial us enviaran la carta’. Ell em va dir que ho deixéssim córrer. Però jo ho havia d’intentar». Alhora, Abril també detalla «la immensa sort» que no enviaren aquella carta a Itàlia, on «hi ha una legislació que dona l’estatut d’oficialitat del català a l’Alguer. Això no ho van veure. I va ser una sort, no perquè el govern hi estigués a favor o en contra, sinó perquè jo, que he viscut tres anys a Itàlia, sé que aconseguir una carta signada pel Govern italià és impossible».
Des del Govern espanyol, la carta la va signar qui llavors era ministre d’Indústria, el futur president català José Montilla, «a qui se li va explicar tot i ell va signar demanant que no en parléssim gaire més», rememora Salvador Alegret, vicepresident de la Fundació .cat i representant de l’IEC a la fundació. Segons Saül Gordillo, Montilla «va ajudar a evitar que el Govern espanyol en posés més impediments. De fet, el paper dels socialistes catalans va ser determinant, mentre que el Govern Aznar va intentar impedir l’aprovació del domini fins a l’últim moment, cosa que demostra que no és el mateix tenir un Govern d’un color que d’un altre». Les tres persones consultades coincideixen a dir que, en un context de procés com l’actual, tot això hauria sigut molt més complicat. I que si el domini va ser aprovat va ser, de fet, gràcies a haver apartat els polítics d’aquell treball impulsat per la societat civil.
Així va nàixer el primer domini lingüístic a Internet. Efectivament, va ser fruit d’una conjunció astral, tal com assegura Amadeu Abril.
Una mirada a l’avenir
L’èxit del domini .cat, però, no és fruit de les conjuncions astrals. El domini s’ha mantingut sense problemes amb els seus propis recursos. Tant és així que, segons l’Observatori.cat, es manté «en primera posició entre els dominis de nivell genèric pel que fa a la quantitat de resultats que ofereixen els cercadors respecte a aquell domini». El 2020 ha superat les 111.000 contractacions, cosa que suposa una pujada en un context en què els dominis no tenen el mateix pes que abans sí que tenien en el món d’Internet –fins i tot, la tendència és de reculada. Amb tot, .cat s’ha internacionalitzat fins al punt de tindre presència en més d’un centenar d’Estats mentre que, als Països Catalans, el domini descendeix lleugerament [vegeu gràfics i mapes].
Abans tot es concentrava a la web, però les aplicacions i les xarxes socials han pres protagonisme. «Avui pots tenir un correu electrònic, estar en xarxes socials i fer activitat a través d’apps sense necessitat de tenir un domini propi», indica Saül Gordillo. «Els dominis perden presència, però el .cat creix. No tan ràpidament com abans, però creix». Per què? «La feina de la Fundació .cat es basa en la proximitat a la seva comunitat, la catalanoparlant. La seva experiència és seriosa, està marcada per la bona gestió. Ara, amb aquest prestigi i mantenint la fidelitat als principis fundacionals –vincle amb la llengua i cultura dels Països Catalans–, cal entrar més al petit comerç, a les institucions que encara no hi són i a la gent que, a títol individual, pot trobar utilitat en el .cat i prioritzar aquest domini», indica Saül Gordillo, qui assegura que sempre s’ha treballat per deslligar el .cat de les motivacions polítiques i per reflectir-ho així a ulls de la societat.
Aquesta desvinculació s’ha aconseguit, però la ciutadania no sempre ho ha percebut així. «Sobretot al País Valencià, i també a les Illes, encara combatem la idea generalitzada que som un domini del Principat», reconeix el també director de Catalunya Ràdio, que aposta per «generar més complicitats» més enllà del Sénia i de l’Albera. Gordillo assegura que l’èxit de .cat té l’origen, sobretot, en l’impuls de la societat civil i en la no intervenció política quan es va llançar la candidatura. «Això s’ha de reivindicar en un context tan delicat com l’actual. Venim d’una lluita social i no pas política».
Amadeu Abril, de fet, considera que la manca d’arrelament del .cat al País Valencià és una de les febleses del projecte. «No es va entendre que s’hi havia d’arribar d’una altra forma. Esperar que l’any 2006 una escola valenciana o un ajuntament demanessin el domini pel seu compte era com exigir un acte heroic. Jo sempre explicava que el que calia era proposar a les escoles que demanessin el domini al mateix temps, de cop, com una reivindicació comuna, i que l’obtinguessin gratuïtament. Si ho demanaven una per una, toparien amb la gent que sempre té temps per molestar. Es va actuar amb una mentalitat molt barcelonina», lamenta Abril. «No és que es fes malament, sinó que no hi va haver prou iniciatives com perquè els territoris en què no és tan normal tenir un .cat ho normalitzessin», matisa l’advocat, que destaca que aquesta encara és «l’assignatura pendent».
Però segons l’expert en drets digitals hi ha moltes més coses que s’ha fet bé. Per exemple, el fet d’haver integrat tots els sectors econòmics, socials i culturals en el domini. «Es deia que era important que el sector empresarial no dedicat a la cultura també havia d’utilitzar el .cat. En això ens vam esforçar molt, i hi va haver una gran campanya que va fer que grans companyies com ara Google, Telefònica o Microsoft demanessin de seguida el domini. Nosaltres vam agafar això com a bandera: si Google tenia el .cat, que és una empresa que no té res a veure amb cap causa catalana, això ajudava a fer créixer el domini amb rapidesa. El sector comercial sempre és més poruc amb aquestes coses, però va superar el temor a complicar-se la vida amb el .cat. Així, es va aconseguir allò que preteníem: que el .cat no fos només per la Generalitat i les universitats, sinó per a tothom». En aquest sentit, Salvador Alegret argumenta que «s’ha de jugar amb la multiplicitat de la identitat digital: una empresa pot tenir un .es i un .cat al mateix temps, perquè és interessant segmentar el mercat. CaixaBank, per exemple, utilitza el .cat i el .es. És un exemple a l’hora de gestionar la identitat».
I de cara al futur? Amadeu Abril considera que la Fundació .cat «ha d’estar molt atenta a la seva finalitat fundacional», atès que «el .cat no es va fer per vendre dominis, sinó per demostrar que el català, com a llengua, pot jugar la Champions League». Perquè «el que fa gran una llengua no són els diners ni l’administració, sinó el prestigi social. I continuem amb el problema que el català no està del tot present en molts dels àmbits d’Internet, per la qual cosa hem de pensar què s’ha de fer perquè hi estigui: en plataformes de continguts com ara Netflix, en assistents de veu... El català ha de ser una llengua normal allà on hi hagi activitat social». Tal com deia Carles Salvadó, president de la Fundació .cat, en una entrevista a l’edició digital d’aquest setmanari, «si els joves tiren cap a YouTube, TikTok o Instagram, hem de fer que utilitzin el català i evitar que els influencers no abandonin la llengua per aconseguir el màxim nombre de seguidors». Salvadó puntualitzava que tot això «no és nou», perquè «aquest problema ja el vam tenir fa cinquanta anys quan Joan Manuel Serrat cantava en castellà i el Lluís Llach no s’hi va voler passar mai. És el mateix debat portat al segle XXI».
Saül Gordillo proposa una introducció «amable» del català en tots els sectors. El director de Catalunya Ràdio argumenta que «hem de fer que la major presència del català en empreses i plataformes globals arribi per la diplomàcia i per la interlocució amable, intel·ligent i moderna, i no per la pressió activista malentesa. Abans, una recollida de signatures era útil per demanar l’etiquetatge en català, però avui pot jugar a la contra», justifica. «S’ha d’entendre que potser a cada moment toca fer una estratègia diferent, i ara no es tracta de ser els ‘catalans antipàtics’ que no deixen de queixar-se, sinó que cal generar condicions que donin empenta a les empreses perquè vegin que aquí tenen oportunitats de negoci». La Fundació .cat, pensa Gordillo, a més de continuar gestionant el domini, «tindrà aquesta funció de passarel·la els propers anys perquè les empreses i els operadors internacionals no es mirin amb rezel l’ús del català en les noves plataformes».
«Els reptes són inacabables», contempla Salvador Alegret, qui assenyala les dificultats que el .cat no compte amb un Estat al darrere. «Els països amb Estat propi regalen el domini mentre que nosaltres generem els nostres propis recursos i, per tant, la capacitat de creixement és més lenta». Fruit d’aquesta situació, el .cat s’ha sobreposat a les dificultats per «arribar allà on no arriben els departaments de la Generalitat». Així, la Fundació ajuda a l’hora d’ensenyar a dirigir un web, assessora autònoms, contribueix a la instal·lació de botigues online... «Mentre això no ho acabi fent el departament corresponent, mentre no tinguem un Estat amb la infraestructura que correspondria, aquest suport l’haurà de prestar la Fundació». Sense un Estat català al darrere, «es dona la paradoxa que els holandesos o els suecs, amb el mateix nombre de parlants que al nostre domini lingüístic, tenen tot un munt de serveis amb què nosaltres encara no comptem».
Tot i les dificultats, si una «conjunció astral» va fer possible l’aprovació del domini, ha sigut el treball continuat i desinteressat el que han convertit el .cat en la gran referència de la comunitat catalanoparlant. Els reptes que es presenten són immensos, però no necessàriament més complicats del que ho han sigut els darrers anys.