Els orígens de Ribas són importants. Nascut el 1936, combinava dos conceptes que podrien semblar antagònics. D’una banda, era fill d’una de les famílies més benestants del Principat, els Reig. La fàbrica de tabac era possiblement la indústria més pròspera. Donava a feina a molta gent. Van ser el catalitzadors del pas d’una economia molt centrada en la terra i la ramaderia cap a una certa industrialització dins de la petitesa d’un territori de 468 quilòmetres quadrats.
Al mateix temps, però, Ribas patia una discriminació evident. En ser fill de mare andorrana i d’un mestre català se’l considerava com un andorrà ‘de primera generació’. L’Andorra dels setanta primers anys del segle XX diferenciava entre nacionals segons els avantpassats. Com que Ribas tenia pare espanyol, era de ‘primera’ i, per tant, comptava amb menys drets que els de ‘segona’ (pare andorrà) i tercera (avi andorrà). Mentre estudiava a la Seu d’Urgell, havia de creuar cada dia la frontera amb la ‘fe de baptisme’ perquè no tenia dret al passaport andorrà, encara que la seva família fos una de les més riques del Principat.
Aquesta dualitat el va marcar, així com la figura del seu tiet, Julià Reig, que va ser un dels síndics (president del parlament o Consell General i màxima autoritat andorrana fins a la Constitució) més importants del segle XX andorrà. Al seu escalf, Rbbas va aprendre les interioritats de la complicadíssima política d’un país amb menys de cinc o sis mil electors. I on els principis establerts pel Coprincipat semblaven inamovibles.
Ribas va ser un dels joves andorrans de primera generació que van amenaçar amb una manifestació coincidint amb la visita del copríncep francès Charles de Gaulle el 1967. Davant d’aquesta opció, es va arribar a negociar que el general fes algun esment a la igualtat entre andorrans. Res més. Amb això es va aturar la protesta i amb això es va plantar la llavor perquè al principi dels setanta comencés una restitució de la igualtat entre andorrans. En aquella època qualsevol reforma podia tardar una eternitat a fer-se realitat.
Només com a exemple: el mes de maig del 1967, tot un grup de dones van fer una crida a la signatura d'una súplica que després havia de ser entregada al Consell General perquè el parlament els cedís el dret a vot, així com el dret a ser elegides. Van aconseguir un total de 378 signatures de dones majors de 25 anys, és a dir, amb dret a signar. El Consell General només va respondre a la iniciativa el 4 de juliol del 1969, és a dir, dos anys després de la presentació de la sol·licitud. Fins el 1970 no van poder votar, cosa que va ser possible perquè van ser els Caps d’Estat els que van concedir el dret. El Consell General no va acordar l’elegibilitat de dones com a parlamentàries fins el 1973.
Ribas agafa protagonisme a finals dels setanta com a hereu natural de Julià Reig. Estava al davant d’un moviment reformista que treballava perquè Andorra disposés, per primer cop a la seva història, d’un Govern. La lentitud ja esmentada va portar que no fos fins el 1982 quan es va constituir el primer executiu andorrà. Ell va ser el primer cap de Govern d’un país que llavors ja tenia més de 700 anys d’història. S’ha d’entendre que era un executiu que no tenia competències en temes com ara la seguretat, la justícia o les relacions exteriors, afers que estaven en mans dels delegats dels Coprínceps.
La seva voluntat reformista va plantejar una Andorra amb certs canvis, com ara la introducció d’impostos (mínims) en sectors com ara l’hoteleria. Com tot procés reformista, va derivar en una onada contrària. El 1984 va dimitir i es va entrar en una època conservadora fins al final de la dècada. El 1990 va tornar a ser cap de Govern amb un organigrama institucional que era insostenible en l’Europa de l’última dècada del segle passat: un Estat feudal on el poder es trobava en els delegats dels Senyors i amb un clara discriminació als residents –calien vint anys al país per tenir els drets econòmics, com per exemple tenir un negoci a nom propi. Ni tan sols es podia ser nacional si un dels dos pares no tenia el passaport.
Però transformar una estructura de 700 anys, quan econòmicament Andorra era un país ric, no era fàcil. La resistència de molts andorrans davant la por a perdre privilegis va portar una espècie de bloqueig polític. Els reformistes ja apostaven per fer una constitució i els conservadors eren molt reticents. El segon mandat només va durar un parell d’anys, però immediatament va començar un tercer on es va desenvolupar el projecte de Constitució que va ser aprovada el 14 de març del 1993.
Ribas va ser elegit novament al desembre d’aquell any per quarta i última vegada com a cap de Govern. Va ser el mandat més curt. L’acord tàcit dels reformistes d’anar plegats es va trencar un cop l’objectiu constitucional estava assolit. A finals del 1994, Ribas va dimitir davant la falta de suport i va donar pas a les forces conservadores, que van estar al capdavant quinze anys. Ribas va tornar als negocis familiars –Banca Reig, actual Andbank, o el tabac, entre d’altres. Amb l’arribada dels socialdemòcrates l’any 2009, Ribas va ser nomenat per a les relacions amb la Unió Europea. Va ser l’últim pas per la política activa.
Per entendre Òscar Ribas s’ha de visualitzar que sent banquer va ser el cap de Govern que al 1994 va impulsar que la banca, per primer cop a la historia, fes aportacions a les arques de l’Estat. O va ser qui va promoure que els nascuts a Andorra –fills de forans– poguessin tenir la nacionalitat andorrana. Va estar al capdavant de moltes de les grans reformes que van acabar derivant en la Nova Andorra.
Dins de la realitat andorrana, Ribas va ser el paradigma d’home d’Estat que té clara la necessitat d’una evolució, no revolució, per mantenir el desenvolupament econòmic i anar implementant millores en l’àmbit social. La seva preocupació no va estar mai en el dia a dia, sinó en establir una ruta que s’havia de seguir i els passos per implementar-la. Aquesta falta d’atenció en la gestió diària sempre va ser el que li van retreure els detractors. I va ser un problema, especialment en un territori on pràcticament tots els votants el coneixien personalment.
Ribas va ser el mentor o la inspiració d’una bona part de les noves generacions de polítics que han anat transformant el país cap a un nou model que intenta no ser perniciós per als estats veïns i que vol acabar amb un encaix dins de la Unió Europea. Home extremadament culte i gentleman, es va caracteritzar durant molt anys per fumar en pipa.
Hi ha dues anècdotes per poder-se fer una idea de la seva personalitat i pensament polític. No va ser dels primers que es va pujar a la idea d’una Constitució escrita per Andorra, atès que ell era defensor del model anglès, on la democràcia i les llibertats estan tan arrelades en la societat que mai no han necessitat posar-ho per escrit. Defensava que s’havien d’anar fent lleis de modernització que anessin conformant un cos constitucional sense una constitució. Cal recordar que aquest model hauria permès que no s’haguessin fixat en la Carta Magna punts com ara la prohibició de l’avortament, i que possiblement no s’hagués entrat en temes com aquest fins que arribés el moment. El 1993 era materialment impossible aprovar una Constitució diferent, perquè la Mitra –el Tribunal Superior de justícia dependent del copríncep episcopal– mai no l’hagués acceptat. Més endavant, Ribas defensaria un text escrit i, a l’hora de justificar el canvi, afirmava que “m’he adonat que Andorra no és la Gran Bretanya”.
Fa dos anys, amb 82, havia començat una nova via d’estudi. Estava llegint, assimilant i analitzant el funcionament de les ‘polis’ gregues. Considerava que del seu funcionament amb societats amb una diferenciació entre ciutadans –a Andorra més de la meitat de la població no és nacional– podia ajudar a buscar models per solucionar problemes actuals al Principat. La seva mirada sempre contemplava el futur.