El passat 12 de desembre, el consell polític de Més per Mallorca aprovà una iniciativa que canvia fort ferm l’estratègia que fins ara ha duit a terme aquesta formació. En efecte, la relació entre Més i la resta de partits del seu àmbit ideològic es regia a les Illes per pactes estables amb les altres formacions semblants (Més per Menorca, Gent per Formentera i Ara Eivissa), a la vegada que arribava a acords amb formacions de fora de Balears, com és ara el cas d’ERC i Compromís, tant per concórrer a eleccions estatals o europees com per canalitzar les seves iniciatives a les Corts espanyoles, on Més no hi ha assolit representació mai.
Ara, segons va aprovar el seu consell polític, impulsa no només una “estratègia d’aliances amb l’objectiu de configurar una candidatura unitària a les eleccions estatals i europees” sinó que, seguint el que explica la formació, “el consell polític de Més per Mallorca ha acordat sense cap vot en contra iniciar les negociacions i els tràmits legals per constituir un partit d’àmbit estatal amb vocació confederal i europeista. La creació d’aquest nou subjecte polític [té per objectiu] poder concórrer a les eleccions fora de l’àmbit territorial on Més té implantació. De fet, la marca supraterritorial no minvarà ni presencia ni sobirania en el cas d’eleccions locals o autonòmiques. Amb tot, en l’àmbit europeu, Més per Mallorca continuarà donant suport i treballant amb el grup parlamentari Verds/ALE i contribuir al fet que sigui més present i ampliï la seva composició”. La proposta busca “generar un subjecte polític confederal, sobiranista, d’esquerres i republicà, amb marca pròpia, amb lideratges propis, amb un marc competencial propi i amb personalitat política”. D’acord amb la resolució aprovada, “la identitat pròpia de la marca confederal potser contribuirà a superar les reticències de coincidir diversos partits, amb trajectòries i personalitats lògicament diverses, en una simple suma de sigles”. El punt de partida en què s’inspira Més és “en l’exemple del ’Fòrum Sobiranista’, el qual des de la seva creació el 2016 ha sumat fins a 19 entitats vinculades a sindicats, independents o a partits polítics, des de la CUP fins a Compromís. Ara, es tractaria de consolidar un únic espai polític de tots els sobiranismes d’esquerres amb l’objectiu col·lectiu de col·laborar en tasques parlamentàries en l’àmbit estatal i europeu”.
No és la primera vegada que el progressisme sobiranista intenta crear una estructura estatal per donar l’aixopluc general a les parts. El 1976, el socialisme dels Països Catalans en va impulsar una, la Federació Socialista.
Federació socialista
Tots els partits socialistes de l’Estat compartiren òrgans unitaris durant la dictadura franquista. El 1964 s’havia fundat la Coordinadora Socialista Federal Ibèrica, una entitat sense gaire activitat, que donà pas el 1974 a la Conferència Socialista Ibèrica. El PSOE pretenia tenir-hi una posició preeminent, molt per sobre de la resta de formacions i volia imposar una forma de vot ponderada que el beneficiés a l’hora de prendre decisions. La resta de partits ho va rebutjar i per això la formació ja comandada per Felipe González des d’octubre de 1974 abandonà la Conferència l’abril de 1975.
Des d’aquell moment, el PSOE intentà fagocitar un a un els altres partits socialistes. Jugava al seu favor que tenia el reconeixement de la major part de la socialdemocràcia europea, la qual l’ajudà també econòmicament. La presència continuada en els mitjans de comunicació durant el 1976 li atorgà un protagonisme social infinitament superior al que tenia qualsevol altre partit del mateix àmbit, inclòs el Partit Socialista de l’Interior —que després seria el Partit Socialista Popular (PSP), del professor universitari Tierno Galván, força conegut en el seu ambient professional—, de manera que, de cara a les futures primeres eleccions després de la dictadura, la constel·lació de formacions socialistes al marge del PSOE quedava en una posició molt dèbil.
Així les coses, el socialisme autogestionari i autodeterminista català, valencià i balear va impulsar la que pareixia ser una bona solució: crear una estructura federal estatal entre els diferents partits socialistes, acordar un programa de mínims comú i fer les candidatures aixoplugades per un mateix nom, mantenint cada partit, però, la seva identitat en el respectiu territori. El bessó de la futura federació va néixer, doncs, de l’acord entre el Partit Socialista de Catalunya - Congrés (PSC-C), el Partit Socialista de les Illes (PSI) i el Partit Socialista del País Valencià (PSPV).
El PSC-C havia estat fundat el novembre de 1976 a partir sobretot de l’aportació de Convergència Socialista de Catalunya, creada el 1974. Per la seva part, el PSPV va néixer el 1974 de la refundació del Partit Socialista Valencià, organització fundada el 1964 a partir de les aportacions de socialistes cristians i universitaris. A Balears, el PSI es va crear el febrer de 1976 a través de la unió d’àmbits no organitzats de socialistes vinculats al món universitari i cultural. Els tres partits fundaren el 29 de febrer de 1976 la Coordinadora Socialista dels Països Catalans. L’objectiu era mantenir una intensa col·laboració —a tal efecte es creà una anomenada Comissió d’Enllaç— per treballar conjuntament en diversos temes com, entre d’altres, la normalització cultural i lingüística en els tres territoris, en la definició del futur polític dels Països Catalans —defensaven l’autodeterminació de cada poble— i com encarar les eleccions que en algun moment s’haurien de convocar.
Aquesta última preocupació era clau. En aquells moments se suposava que hi hauria convocatòria electoral, però en realitat ningú no n’estava gens segur. Ni d’això ni de res, val a dir-ho. El dictador havia mort el 20 de novembre anterior i tot eren incerteses. Però la vida política bullia. Tots els partits clandestins començaren a actuar a les clares, aparegueren nous grups a la dreta, a l’esquerra i en el nacionalisme... En aquell context els dirigents polítics s’adonaren que la disputa pel mateix espai era un fracàs segur, així que en tots els àmbits ideològics, durant la segona meitat de 1976 i sobretot en la primera de 1977, s’esdevingueren processons de fusió i acords.
Els tres partits de la Coordinadora Socialista dels Països Catalans sabien que en el seu àmbit el PSOE —que intentava coaptar tots els grups que es definien com a socialistes— pretenia menjar-se tot el pastís i representar en exclusiva el socialisme. Així que, per evitar-ho, impulsaren la que seria la Federació Socialista formada per ells tres i, a més, el Partido Socialista Galego, Eusko Sozialistak, Partido Socialista de Andalucía, Partido Autonomista Socialista de Canarias, Partido Socialista de Aragón i Convergencia Socialista de Madrid. Posteriorment, en la majoria dels territoris els seus representants feren aliança preelectoral amb el Partit Socialista Popular —la nova marca de l’antic Partit Socialista de l’Interior— per concórrer a les eleccions.
Els comicis es van fer esperar. Adolfo Suárez, president del Govern per designació del rei Joan Carles des del 3 de juliol de 1976, endarrerí la convocatòria a urnes per diversos motius, entre els quals el de preparar la seva pròpia plataforma electoral —que fou la Unió del Centre Democràtic— no va ser el menys important. Finalment, les eleccions van ser convocades per al dia 15 de juny de 1977.
A Balears i al País Valencià tant el PSI com el PSPV concorregueren en aliança amb el PSP, amb el nom d’Unitat Socialista, si bé en el cas valencià un grup intern de la formació socialista no volgué seguir la senda de la dita coalició i es presentà en solitari. A Catalunya les coses foren força diferents. El PSC-Congrés pactà amb el PSOE fer coalició preelectoral, que es va dir Socialistes de Catalunya. D’aquesta manera, la Federació perdia el seu principal puntal. Val a dir que a Catalunya també concorregueren, dins el mateix espai, la candidatura d’Unitat Socialista del PSP i la del Pacte Democràtic de Catalunya, del qual n’era la principal formació el Partit Socialista de Catalunya - Reagrupament.
El cop de la fugida del PSC-Congrés va ser molt dur per a les esperances de la Federació. Els mals auguris s’incrementaven així com s’acostava el dia de la votació. La presència del PSOE en els mitjans multiplicava de molt la de les candidatures de la Federació. Els recursos econòmics dels quals feia gala el partit de Felipe González deixava en ridícul els del socialisme federat. Tal com s’havien temut, el PSOE els tapava gairebé del tot.
Els resultats confirmaren els pitjors presagis. Dels sis escons assolits, cinc eren el PSP i només un —del Partit Socialista d’Aragó— corresponia a una formació de la Federació. I el que era més rellevant, el PSOE en sumava 118. Estava clar quin partit socialista havien preferit els electors. La depressió per la derrota es convertí, en pocs mesos, en petició d’entrada massiva en el PSOE.
El PSPV entrà en el PSOE el juny de 1978. A Catalunya els dos PSC —Congrés i Reagrupament— es fusionaren amb la federació catalana del PSOE i fundaren el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) el 1978, federat amb el socialisme espanyol.
A les Illes, el PSI aguantà, tot i que amb prou pèrdues de gent que entrà en el PSOE. El partit es refundà i d’ell sorgí, el desembre de 1977, el Partit Socialista de Mallorca. Per la seva banda, el Partit Socialista de Menorca —que havia fet part de la coalició electoral i que ja existia des de principis d’any— també seguí el seu camí en solitari a l’illa si bé tots dos s’aliaren per actuar en conjunt en l’àmbit balear. A pesar que el PSOE els disputà el nom i sigles, finalment se les quedaren. Els dos PSM foren, a la vegada, els partits que impulsaren, el 2012, la creació dels respectius Més —de Mallorca i de Menorca— i ara, quasi quaranta-cinc anys d’ençà de la Federació, el mallorquí proposa —i a ben segur que amb el concurs menorquí— la nova marca a tot l’Estat per aixoplugar el sobiranisme progressista