468 quilòmetres quadrats. 77.000 habitants. La quantitat de població d’Andorra és molt similar a la d’Oriola, capital del Baix Segura; o a la de Rubí, ciutat industrial del Vallès Occidental. Pel que fa a la mida geogràfica, el territori és quatre vegades més gran que la ciutat de Barcelona. Andorra és l’Estat que va fer entrar el català a l’ONU. La seua posició, al mateix temps, li obliga a interlocutar amb Madrid i París. Andorra, immersa en les estructures internacionals, respecta les condicions d’aquest context en què no volen deixar de ser-hi.
Això, però, no impedeix la col·laboració continuada d’Andorra amb el Principat de Catalunya, sobretot, atès la proximitat entre ambdós territoris fronterers. Òscar Ribas, però, va anar més enllà d’aquesta col·laboració fomentada pel pragmatisme. Amb vocació d’anar més lluny en tots els àmbits, Ribas es va implicar en projectes nacionals que ell mateix va contribuir a fer realitat.
Un exemple és el de la Xarxa Lluís Vives d’Universitats. Fundada l’any 1994 en un context hostil per a les relacions entre els distints territoris del país –la victòria d’Eduardo Zaplana al País Valencià era imminent i l’anticatalanisme més furibund es feia, a poc a poc, amb el control polític al sud–, l’editor Eliseu Climent va proposar forjar les connexions entre els territoris del país a través de les institucions acadèmiques. A les universitats es respirava un ambient molt més civilitzat que no a l’administració, i és amb aquest propòsit que l’esmentat editor, amb el rector de la Universitat de les Illes Balears, Nadal Batlle (1945-1997); el rector de la Universitat Autònoma de Barcelona, Carles Solà –posteriorment conseller d’Universitats amb Esquerra Republicana entre 2003 i 2006–; i el rector de la Universitat Rovira Virgili, Joan Martí Castell, organitzaren un viatge a Andorra per proposar a Òscar Ribas la seua implicació en el projecte. Era el juliol de 1994, estiu fatídic per al país: un incendi forestal va acabar amb 63.000 hectàrees entre el Bages i el Berguedà. Ribas, de visita a Catalunya, va haver d’agafar un helicòpter des de l’aeroport de Sabadell per arribar a la cita, programada a l’hotel Andorra Park. Era la prova fins a quin punt li interessava aquell projecte que ell mateix va acabar de beneir i que avui és una realitat que agrupa totes les universitats dels Països Catalans i d’alguns territoris de l’antiga corona catalanoaragonesa.
Pocs anys més tard, al 1999, l’hostilitat política continuava. Qualsevol aproximació entre Catalunya i el País Valencià –i, per tant, qualsevol treball a l’hora de vertebrar el país– continuava sent vist amb hostilitat des del sud. És en aquest context que, per vertebrar el món econòmic i empresarial, es funda l’Institut Ignasi Villalonga d’Economia i Empresa amb l’impuls d’Eliseu Climent. Per donar forma a la idea, calia un president que donara cara, ulls i autoritat a aquella nova entitat. Pere Duran Farell (1921-1999), enginyer i empresari del sector del gas, havia de ser la persona que desenvolupara aquesta funció. Però va faltar, de manera sobtada, l’estiu de 1999, cosa que obligava a buscar una alternativa. Novament, l’alternativa estava a Andorra. Tot i que Òscar Ribas tenia intenció d’anar apartant-se a poc a poc de la vida pública, va acabar esdevenint president de l’Institut Villalonga, encara avui en funcionament.
El vincle d’Òscar Ribas amb la resta del país es va mantenir al llarg del temps. El cap de Govern d’Andorra va ser capaç de construir ponts tot just en l’època en què molts governants els volien tombar.