Jordi Cinca pertany a la generació dels fills d’Òscar Ribas Reig. Van començar a treballar junts quan Cinca voltava els vint-i-cinc anys i quan Ribas, que s’apropava als seixanta anys i ja era conegut i consolidat políticament a Andorra, encarava el seu segon mandat com a cap de Govern. El primer havia transcorregut entre 1982 i 1984 i va servir per actualitzar les institucions polítiques. El segon s’iniciava el 1990 i acabava el 1994. Enmig hi havia la gran culminació: l’aprovació de la Constitució Andorrana, «el fet polític més important dels darrers cinquanta anys a Andorra», segons Cinca. Aprovada el 14 de març de 1993, la Constitució andorrana no anava acompanyada d’una estabilitat política al coprincipat. De fet, poc més tard Òscar Ribas perdria una moció de confiança i seria apartat del Govern andorrà.
-Quin és l’origen de la seua relació política amb Òscar Ribas?
-Fins al 1993, a Andorra, els partits eren parroquials. El sistema electoral no era com l’actual, en què la meitat del Parlament és elegit per una circumscripció nacional, que és el que va fomentar que hi hagués partits nacionals més endavant. En aquell moment, cada parròquia –a Andorra n’hi ha set– tenia quatre elegits. Això va fomentar que els partits no tinguessin abast nacional, sinó que cada parròquia tingués els seus propis partits. No hi havia una vocació federalista dels partits de cada parròquia en un gran agrupament. L’Òscar Ribas era de la parròquia de Sant Julià de Lòria. Als anys setanta, ell és elegit dues vegades conseller general per la parròquia de Sant Julià. Aquest sistema va funcionar així fins l’any 1993. Podíem tindre sintonies amb partits d’altres parròquies, però cada parròquia tenia els seus partits. És a partir de la Constitució, quan s’imposa un altre sistema electoral –el que ara tenim vigent– quan per primera vegada, dels 28 parlamentaris, 14 són elegits per circumscripció nacional. I dels altres 14, dos per parròquia. L’any 1993 l’Òscar Ribas surt elegit per la circumscripció parroquial a Sant Julià de Lòria i jo per la d’Andorra la Vella. Però ho fem en dues formacions, ja nacionals, diferents: Agrupament Nacional Democràtic i Nova Democràcia. Dos partits que neixen entre els partit parroquials que van impulsar la Constitució.
-Eren de distintes parròquies i, per tant, no eren del mateix partit.
-L’Òscar Ribas quasi mai no està a l’origen de la creació de partits. Era una persona molt atípica en això. No era amant de les estructures rígides de partit. Ell va ser nomenat per l’Agrupament Nacional Democràtic, de centre-dreta, que va nàixer en el context de l’aprovació de la Constitució. Però mai no va fer massa vida de partit. Durant les últimes legislatures ens va donar suport a Demòcrates per Andorra, el partit de l’actual cap de Govern, Xavier Espot, però tampoc feia vida de partit ni en formava part. De fet, Ribas, quan al desembre de 1989 hi ha eleccions, no hi participa. En aquell moment estava de viatge a Nicaragua, on hi residia una filla seva, i els partits parroquials que hi guanyaren acabaren decidint que li proposarien ser cap de Govern. I el van trucar, a Nicaragua estant. Va acceptar, va tornar precipitadament i, al gener del 1990, va ser nomenat cap de Govern. Llavors, a mi em va nomenar secretari general i portaveu del Govern. Ell ja em coneixia. Jo soc de la generació dels seus fills, amic de tots ells. I en aquell moment, el meu partit parroquial d’Andorra la Vella, llavors liderat per Jaume Bartumeu –qui seria cap de Govern d’Andorra entre 2009 i 2011 amb el Partit Socialdemòcrata–, va ser qui em va proposar. Òscar Ribas va acceptar i llavors va començar una relació més personal i íntima. Vaig estar quatre anys amb ell com a secretari general, tant en la legislatura del 1990 al 1991 com en la que va del 1992 al 1993.
-Òscar Ribas ja havia sigut cap de Govern anteriorment, entre 1982 i 1984. Per què va tornar a rebre aquell oferiment el 1990?
-Era molt carismàtic. Tenia una capacitat admirable per avançar-se als temps. El 1982 s’havia convertit en el primer cap de Govern de la història d’Andorra. L’any 1982 va culminar una gran reforma que consistia a passar d’un model molt atípic en què els coprínceps, els caps d’Estat –el president de la República Francesa i el Bisbe d’Urgell– concentraven molt de poder. De fet, no hi havia separació de poders tal com l’entem ara. El Consell General, el nostre parlament, també tenia funcions executives. La reforma que culmina el 1981 fa que, per primera vegada, se separi clarament l’executiu del legislatiu. I és llavors quan es nomena el primer Govern de la història d’Andorra. Òscar Ribas fou el primer cap de Govern. En aquell moment era un polític jove molt reconegut, amb una formació molt sòlida –s’havia llicenciat en Dret a la Universitat de Barcelona el 1959 i havia fet estudis superiors de Filosofia Política a Friburg, Suïssa. La seva capacitat era molt important. Però ell tenia unes idees massa avançades.
-I això era un problema?
-Per mantenir-se en política, sí. Les seves idees eren massa trencadores per al context del país. Això va fer que aquella primera legislatura acabés de manera abrupta. Va perdre la majoria. Els mateixos consellers que li havien nomenat li van retirar la confiança. Creien que les propostes que estava fent, sobretot en l’àmbit d’obertura econòmica i de fiscalitat, eren massa avançades. Però l’Òscar ho tenia clar. Hi ha una frase a les seves memòries que el defineix: “en un règim democràtic fracassen els polítics que no saben o no poden formular propostes de futur”.
-Quines propostes va plantejar en aquell moment?
-Fins llavors no havia existit cap marc fiscal i Ribas en volia posar un en marxa. Andorra era el paradigma del que s’entén com un paradís fiscal, un país sense impostos, i Ribas ja alertava que el país no podria subsistir a la llarga: les finances públiques i les arques de l’Estat no podrien afrontar tot el que havien de fer sense una estructura fiscal sòlida. A més a més, la integració com a país en el marc internacional, sense una estructura fiscal, seria molt complexa. Això ho anticipà Ribas als vuitanta. A Andorra, d’això, ni se’n parlava ni se’n volia parlar. I d’altra banda, la seva voluntat era avançar cap a una veritable separació de poders.
-Vostè va nàixer l’any 1965, dos anys abans de la visita del copríncep Charles de Gaulle a Andorra, quan Òscar Ribas i d’altres es van organitzar per exigir una reforma que permetera el vot a tothom. Què era, Andorra l’any 1965?
-Era una economia molt incipient, un país que venia de ser de subsistència, amb una economia molt poc desenvolupada, bastant precària i llavors, en aquell moment, començava a créixer i s’obria al món. Andorra es beneficiava, en termes econòmics, d’una Espanya encara amb moltes limitacions, fruit de la dictadura i del tancament que patia. Andorra es començava a convertir en un referent comercial gràcies, entre altres coses, a aquesta fiscalitat tan favorable. Als seixanta, en aquell país amb un cert endarreriment, un grup de joves, entre ells l’Òscar Ribas, comencen a constatar que el país ha d’evolucionar també políticament pel que fa als drets dels seus ciutadans. Llavors es comencen a fer grans debats sobre l’accés a la nacionalitat, sobre l’accés de les dones a la política... Ribas estava al front de molts debats.
-Políticament, als anys seixanta, com funcionava el sistema a Andorra?
-El sistema, que era històric, venia de molt lluny i es va mantenir fins el 1982, bàsicament hi havia uns coprínceps que tenien el poder judicial i una part significativa del poder legislatiu i executiu. Per tant, concentraven pràcticament tot el poder: d’ells depenia la seguretat, la justícia, la policia i una part significativa tant legislativa com executiva. Després hi havia el Consell General, la representació popular amb 24 consellers, després 28 quan es va crear una parròquia més –la d’Escaldes Engordany, fruit de la divisió del que era la parròquia d’Andorra la Vella, que concentrava tal nombre d’habitants en relació a la resta que es va dividir en dues. L’any 1982 aquest era el model, amb un poder molt concentrat en els coprínceps, que l’exercien a través dels seus representants permanents i els veguers, i el poder popular estava concentrat en el Consell General, que tenia unes relacions molt limitades en relació amb els coprínceps. A banda, la gestió i administració de les parròquies es feia, i es fa, des dels Comuns, una institució a mig camí entre un ajuntament i una comunitat autònoma. L’any 1981 es va fer la primera reforma significativa, relacionada amb allò que demanaven, des dels anys seixanta, l’Òscar Ribas i molts altres. Allò va tindre una primera fita el 1982 amb la creació del poder executiu i del primer Govern d’Andorra. I té la culminació final el 1993 amb l’aprovació de la Constitució, que va significar un salt molt important i que ens va convertir en un Estat de Dret i alineat amb el context dels estats moderns, de caire social i democràtic.
-La Constitució, a més a més, aconsegueix encaixar la figura del coprincipat i adequar-la als temps moderns, quan portes enfora molta gent ho considera anacrònic.
-És la nostra història: som fruit d’uns processos de fa més de 700 anys i en un moment determinat es va configurar Andorra assumint l’existència del país gràcies a aquesta estructura que tenim perfectament integrada. Aquest és, precisament, un dels grans èxits de la Constitució i una de les grans aportacions d’Òscar Ribas: calia que una estructura arcaica, d’origen medieval, es modernitzés. Igual que tothom assumeix que Espanya és una monarquia amb un cap d’Estat amb funcions simbòliques –no executives ni legislatives–, Andorra fa el mateix mantenint els seus caps d’Estat. Amb la Constitució, però, la sobirania passa a estar en mans del poble, representat al Consell General; el poder executiu el té el Govern i el poder judicial és independent. El 1993, amb la Constitució, ens dotem d’una estructura absolutament democràtica que ens fa compatibles amb els països de l’entorn. És el naixement de l’Andorra moderna.
-Recorda resistències a aquella aprovació?
-I tant. Andorra, per entendre’ns, és un poble-Estat. El 1993 no devíem arribar a 70.000 habitants en un territori molt petit. I qualsevol canvi important fa por. Sempre s’havia viscut amb la idea que els coprínceps no deixaven de ser un blindatge, una protecció davant una comunitat internacional que sovint és una estructura enorme que no pensa en estats tan petits i en realitats tan concretes com la nostra. Davant d’un món tan complex, davant d’unes relacions internacionals tan complexes, tindre com a copríncep el president de la República francesa i el bisbe de la Seu d’Urgell –al capdavall, un representant del Vaticà– et garanteix certa protecció. Aquest concepte s’ha anat bastint al llarg de més de 700 anys i està ben arrelat. Per tant, quan es proposa fer aquest canvi tan important de mantenir els coprínceps però convertir-los en figures més simbòliques, com a caps d’Estat que no tenen el poder que tenien fins aquell moment i amb una clara separació de poders, en aquell moment a molta gent li feia respecte. «No hem de fer aquest pas, ens hem de quedar com ara», pensaven alguns. Al cap i a la fi, ja hi havia la reforma del 1981, ja hi havia un parlament i un Govern. Hi havia aquest sentiment i calia una feina molt intensa per capgirar això. Però es va aconseguir. I la millor mostra és que a les set parròquies, a les set circumscripcions, a totes va sortir clarament el sí a la Constitució.
-Poc abans, el 1990, amb Ribas com a cap de Govern, s’apliquen els acords duaners amb la Comunitat Econòmica Europea. Què va significar allò?
-Això no va ser fruit del primer Govern de Ribas. Per ser justos, l’acord duaner amb la Unió Europea es comença a negociar amb el Govern anterior, encapçalat per Josep Pintat (1984-1989). El que passa és que amb les eleccions del desembre de 1989, que converteixen l’Òscar Ribas novament en cap de Govern, les negociacions no estaven acabades. Qui les acaba és el Govern de Ribas, que signa l’acord duaner. Això ho vam fer al 1990, a Luxemburg i a Brussel·les, i va donar peu a un acord encara avui vigent que ha tingut molta transcendència per a l’economia andorrana, perquè ens posa en un règim duaner assimilat al de la Unió Europea, com si fóssim un país de la UE, però mantenint la consideració de país tercer. I això ha estat un dels pilars de la nostra economia durant els darrers trenta anys.
-Llavors hi havia una clara distinció entre andorrans i nouvinguts que era bastant contraproduent, atès que més de la meitat de la població era d’origen espanyol, portuguès o francès.
-Efectivament. Venim d’una societat molt tancada, d’alta muntanya, rural. I de sobte, a finals dels cinquanta i principis dels seixanta, però sobretot als setanta i als vuitanta hi ha un esclat econòmic que fa que moltíssima gent vingui a viure a Andorra. Això, de sobte, genera un clar desequilibri: la població es triplica i la relació d’estrangers en relació amb els andorrans passa a tindre un gran pes. Això, com en tota comunitat petita, genera certs recels i el que fa és crear una temptació de blindar molt la societat andorrana i l’identitat. El que hi ha és un procés, als setanta i als vuitanta, cada vegada més punyent, d’obrir l’accés a la nacionalitat andorrana. L’Òscar també n’és partícip d’aquest procés. Hi va haver canvis legislatius que a mi, per exemple, em van donar accés a la nacionalitat amb tots els drets. Ara la llei que hi ha per accedir a la nacionalitat és més accessible. I estic convençut, i desitjo, que encara ho acabarà sent més a mesura que la capacitat d’absorbir aquesta immigració i integrar-la a la realitat andorrana sigui més gran.
-També al 1993 Andorra ingressa a l’ONU.
-Allò significava el reconeixement internacional. El 14 de març hi ha el referèndum de la Constitució. Un cop la teníem, quedaven dos fets rellevants: l’entrada a l’ONU i, posteriorment, l’any 1994 al Consell d’Europa. Aquests fets acaben suposant el reconeixement de tots els passos que havia estat fent Andorra fins aquell moment. Era l’entrada d’Andorra, per la porta gran, a la comunitat internacional. Va ser un fet molt significatiu.
-I curiosament, malgrat tots els èxits, Òscar Ribas perd el Govern el 1994.
-Sí. Tornem al mateix: l’Òscar era una persona que passat un capítol ja anava a per un altre. I sempre ho feia amb aquesta perspectiva a llarg termini. Andorra havia fet un pas molt gran amb la Constitució. Estava sacsejada, assentant aquest canvi. I Ribas, sense aturar-se, ja volia enfocar el següent canvi, el que en aquell moment es va anomenar, de manera oficiosa, la constitució econòmica. El seu pensament era: ja tenim la Constitució, que ens ha donat una nova estructura institucional, ens ha posat en el panorama internacional, ens hi ha donat entrada, som un Estat de dret... Ara ens cal una constitució econòmica que modernitzi l’economia. I va posar damunt la taula alguna de les coses que ja havia posat el 1982: ens havíem de dotar d’un marc fiscal, havíem de fomentar una obertura econòmica... Ell, després de l’aprovació de la Constitució, va ser reelegit al desembre del 1993. I va posar, al damunt de la taula, l’embranzida de la constitució econòmica. I aquí va topar amb gent que deia: Òscar, no cal anar tan de pressa. Això és el que acaba provocant que ell mateix presentés una qüestió de confiança. En això també era un polític atípic: ell no volia discutir per discutir. Va fer el seu plantejament, el posava a debat, a votació, i si no guanyava marxava. No era dels polítics que s’aferraven a la cadira, dels que renunciaven al seu programa per quedar-s’hi. El seu projecte era el que era. Aturar-se no era el seu plantejament. I quan va veure que no podia avançar amb aquella «constitució econòmica» es va sotmetre a una qüestió de confiança que no va prosperar. Novament, una frase de les seves memòries ho descriu molt bé: “he apostat pel llarg termini i per això els meus mandats han estat sempre curts i no n’he acabat cap”.
-Òscar Ribas lamentava no haver aconseguit una diversificació econòmica a Andorra. Una mancança que, amb la crisi de la covid, s’ha accentuat especialment.
-Sí. Un dels llegats de l’Òscar Ribas, i una mostra de la seva capacitat d’anticipació és que tot allò que ell va començar a dibuixar el 1982 ho va tornar a posar damunt la taula el 1994 amb l’obertura econòmica, el marc fiscal i l’aposta per la transformació i la transparència. Tot això, actualitzat, és el que acaba aplicant el Govern del 2011. Ribas ja estava fora de la primera línia política. Per a ell allò important és que finalment es va fer, no qui ho va fer. Per això, en el seu esperit de servei i generositat política, va acabar sent ambaixador especial amb la missió de desenvolupar les relacions d’Andorra amb Europa amb el Govern de Jaume Bartumeu (2009-2011) i després amb el d’Antoni Martí (2011-2015). No importaven els enfrontaments i discrepàncies que havia tingut anys enrere amb Bartumeu. Allò important per a ell era Andorra. Quan Òscar ja no estava en primera línia política posava el seu pensament a disposició de qui estigués governant, fos qui fos. I el Govern d’Antoni Martí, quan jo estava com a ministre de Finances, va reprendre aquella idea de forma actualitzada. El 2011 vam aprovar una llei d’obertura econòmica que donava accés al capital estranger per invertir a Andorra. Vam crear el marc fiscal actual, perfectament homologable, amb imposició directa i indirecta, la directa amb figures clàssiques com ara l’IRPF o l’impost de societats i una imposició indirecta equivalent a l’IVA espanyol o la TVA francesa.Aquella idea embrionària del 1982 que torna a sorgir el 1994 no s’acaba aplicant fins el 2011. És cert, però, que encara estem lluny del resultat que tots volíem d’aquesta obertura, que tenia dues vocacions. Una, ser un país accessible i obert al capital estranger perquè poguéssim incentivar l’economia andorrana, per crear també una estructura fiscal que permetès l’inversor andorrà invertir a fora d’Andorra, cosa que era difícil en aquell moment perquè teníem l’etiqueta de paradís fiscal. Calia canviar tot això. Però la darrera intenció de tot era diversificar l’economia. Nosaltres tenim una economia molt monoproducte. L’oferta del turisme ho acapara gairebé tot, tant a l’estiu com a l’hivern. Què s’està fent? Donar pas a una petita indústria en àmbits poc intensius en personal –I+D, sanitat, educació... Una sèrie de sectors que ens han de reduir la dependència del turisme, per més que aquest sempre serà un pilar. Això, però, requereix temps. Calia també que hi hagués un reconeixement internacional a tot aquest procés d’obertura. Ja fa anys que se’ns va treure l’etiqueta de paradís fiscal per part d’organismes com ara l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics (OCDE), la mateixa UE i per part de molts estats. Som un país cooperador i transparent. I tot i les dificultats, estem en el bon camí.
-Per últim, Òscar Ribas assenyalava que una de les mancances és no haver assolit l’encaix d’Andorra a Europa. Quines són les relacions n’hi ha?
-És cert. De fet, ara amb la covid s’està distorsionant una mica, però en la legislatura que es va iniciar al maig de 2019, amb Xavier Espot al front, un dels reptes més importants era culminar la negociació d’acord d’associació amb la Unió Europea, que es va començar a negociar en l’anterior legislatura, quan jo estava al Govern i amb el Antoni Martí al front, i la idea era culminar-ho aquesta legislatura. El que pretén aquest acord és acabar de tancar i definir això que l’Òscar Ribas anomenava l’encaix d’Andorra en Europa. La nostra realitat és que estem envoltats per la Unió Europea, per dos països tan importants com França i Espanya. I el 95% dels nostres visitants, clients i intercanvis econòmics es fan amb la UE. La idea de l’Òscar era que després de l’acord duaner de l’any 1990 calia fer un pas més. Un pas que no només estigués centrat amb l’acord duaner, sinó també en altres àmbits. El que fa l’acord d’associació és integrar Andorra en allò que es diu el mercat únic, que es tradueix en les quatre grans llibertats: la llibertat de circulació de mercaderies, que ja la tenim a través de l’acord duaner; la llibertat de circulació de persones, de serveis i de capitals. Això permetria Andorra, que està encaixat al bell mig de la UE, poder gaudir com a exportador i com a importador de tota la UE. Tot i no ser-ho plenament com un país integrat, des de la vessant econòmica seríem com un país de la pròpia UE. Aquesta és l’estratègia que està seguint Andorra. Però aquí, i aquesta era la gran lamentació de l’Òscar Ribas, tot és lent. I el que ell tenia clar als noranta ara s’està negociant després d’haver aconseguit posar d’acord a gairebé tothom, cosa que no ha estat fàcil i que, sense Òscar Ribas, hauria estat molt més difícil.