Com salvar el vertigen final

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges



La composició del segon Govern de Mariano Rajoy ha frustrat les esperances d'aquells que s'havien cregut de bona fe les especulacions interessades. El nou executiu del Partit Popular no inclou cap element "dialogant". Ni ganes. Ni ganes en té Rajoy, que considera que el PSOE li ha de deixar fer i desfer com feia i desfeia fins ara. I que, si no pot, és ell qui té l'arma nuclear: l'amenaça permanent de convocar unes terceres eleccions que agafarien els socialistes descompostos i desliderats. María Dolores de Cospedal, Alfonso Dastis, Juan Ignacio Zoido, Íñigo de la Serna, Álvaro Nadal i Dolors Montserrat no aporten a l'equip habitual del líder del PP cap connotació amable. No ha estat aquesta la intenció del seu president. I encara menys davant allò que ells denominen "el desafiament català". Ho va deixar ben clar el portaveu del Partit Popular al Congrés dels Diputats, Rafael Hernando: "Soraya Sáenz de Santamaría ho ha fet tan bé, que assumeix una cartera clau com és la d'Administracions Territorials, que farà front al desafiament independentista". Queda clar que ni al Govern de Rajoy ni al PP no hi ha durs i tous -o coloms i falcons-, només hi ha una línia definida per la intransigència que marca el mateix president.

Per això resulta fins a un cert punt sorprenent que el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, haja reiterat de nou l'oferta de diàleg i que declarara abans de la presa de possessió de Rajoy que demanaria immediatament de reunir-se amb ell per abordar de nou "la qüestió catalana". Aquesta persistència estranya fins i tot alguns membres del Govern, però és una actitud recurrent que té els seus defensors. El mateix conseller de Cultura, Santi Vila, declarava dijous a la nit, poc després de fer-se pública la composició del nou Govern de l'Estat, que Puigdemont té l'obligació de demanar diàleg i pacte "fins al darrer moment". Sense buscar-ho, Santi Vila centrava el problema, que és "el darrer moment". Quan arribarà aquest "darrer moment"? Definir-lo treu el son a molts dirigents del Partit Demòcrata i fins i tot d'Esquerra Republicana.

Ningú no ho diu en veu alta, però un cert pessimisme ha començat a enramar-se entre els dirigents polítics dels dos principals partits independentistes, i sobretot en algun independentisme de peu i batalla. L'estratègia que ha proposat el mateix president de la Generalitat i que ha definit el Parlament consisteix a organitzar un referèndum, que s'hauria de fer el setembre de l'any que ve. Les dificultats logístiques i les desconfiances s'encadenen. El nou Govern de Rajoy, que aplicarà la mateixa recepta que l'anterior, activarà tots els ressorts que calga per evitar-lo. La majoria intransigent del Tribunal Constitucional finalment ha desestimat el recurs dels governs del País Basc i de Catalunya contra la llei que li atorga capacitat sancionadora. Això no vol dir que els seus membres suspenguen immediatament la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, atenent a les consideracions que ells mateixos han elevat a la Fiscalia perquè s'hi querelle. Però això sí que vol dir que en el moment en què el Parlament de Catalunya convoque el referèndum, la suspensió serà immediata i afectarà tots aquells que l'impulsen d'una manera o altra. Al Parlament i al govern. Els càrrecs electes poden desobeir-lo, però ho faran els funcionaris necessaris perquè es faça el referèndum?

Paradoxalment, aquesta és l'esperança d'alguns dels membres del Govern i dels dirigents dels dos principals partits independentistes. Desconfien profundament del referèndum perquè coneixen els profunds inconvenients que caldria vèncer per arribar a concretar-lo. Saben que una part encara indeterminada de funcionaris que l'haurien de fer possible perquè no acabe com la consulta del 9 de novembre, en mans dels voluntaris, s'arronsarà davant les amenaces de la fiscalia. Consideren també que, en un moment extrem, el Govern de Mariano Rajoy, aplicant la llei de Seguretat Nacional que ell mateix va impulsar, situaria els mossos d'esquadra sota l'autoritat del Ministeri d'Interior. Per tant, la via més segura perquè arribe de fet "el darrer moment" a què al·ludia dijous el conseller Santi Vila és la del xoc institucional. Aquesta via, la del conflicte obert, òbviament no agrada a tothom, però és l'única que pot garantir superar la situació de processitis que comença a fatigar una part considerable de l'independentisme més actiu. El vertigen final es podria salvar a empentes. A empentes del Govern i de les institucions de l'Estat, que podrien provocar una reacció política i ciutadana sense final clar, però escandalosa i potser efectiva. Efectiva, sobretot, en la comunitat internacional i, més concretament, en la Unió Europea, que podrien definir un arbitratge entre les dues parts. Dues parts desiguals, però almenys dues parts finalment.

Aquesta és l'esperança que comenten, encara amb la boca petita, alguns membres del Govern i, sobretot, alguns dirigents del Partit Demòcrata. L'assistència de nou ambaixadors a la intervenció del president Puigdemont dins el cicle de conferències que organitza a Madrid l'agència Europa Press els ha fet concebre algunes esperances. Esperança d'arbitratge que només es definirà si el conflicte entre l'Estat i la Generalitat arriba a un moment de màxima tensió. Les pressions que ha provocat el Ministeri d'Exteriors espanyol per evitar escenes com aquesta han estat enormes en els darrers anys. L'estratègia de l'ex-ministre José Manuel García-Margallo, que ara mantindrà inalterable el seu successor, Alonso Dastis, ha consistit a mobilitzar  tota la diplomàcia espanyola per evitar la projecció internacional de l'independentisme català. L'assistència de molts ambaixadors de pes a la conferència del president Puigdemont no va agradar gens a García-Margallo. Com també el va alterar que deu ambaixadors més acudiren a l'esmorzar organitzat per Nova Economia amb la presència d'Artur Mas. Aquesta és la porta que creuen oberta dirigents significats del Partit Demòcrata. En cas que arribe un xoc institucional que desestabilitze la política espanyola les ofertes de mediació i les pressions d'alguns governs intentaran reconduir el conflicte cap al diàleg.

Si vols gaudir d'anàlisis com aquesta abans que ningú, subscriu-t'hi!
 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.