“També deien que de Natzaret no en pot sortir res de bo!”. M’ho comentava, discretament emprenyat, no fa gaire un professor bolivià: “quan em pregunten si de Bolívia en pot sortir alguna filosofia que valgui la pena, sempre els dic que llegeixin l’evangeli de sant Joan. Però a Europa ningú llegeix la Bíblia, oi?”. No s’ha de parafrasejar Joan (1;46) amb ànim creient, però és segur que als darrers anys “el buen vivir” s’està convertint en la teoria social que més de pressa creix als campus d’Amèrica Llatina. És el corrent de reflexió autòctona més important nascut al Sud en els darrers vint anys; i per primera vegada en la seva història, els pobles originaris del sud sembla que són capaços d’elaborar una filosofia pròpia sense la cotilla del marxisme o del liberalisme importat del nord.
Potser és populisme. Potser és la cobertura ideològica dels governs de Rafael Correa i del “jefazo” Evo Morales. Potser és la versió andina dels “cultural studies” anglosaxons. Però l’aixecament indígena del 1990 a Equador va significar també una relectura de la història i de la pròpia tradició, que al cap de trenta anys està més que consolidada i que pot exhibir un bon gruix de publicacions acadèmiques prou significatives. Sense el rebuig que van provocar a l’Amèrica Llatina els “fastos” del 92 neocolonial, difícilment s’hauria produït una reflexió que posa al centre la història pròpia i els valors de la tradició.
D’aquelles mobilitzacions naixé a Bolívia la “Asamblea de Unidad de las Naciones Originarias por la recuperación de la historia, memoria, pensamiento, identidad y territorio de los pueblos y avanzar hacia la independencia definitiva” (1992) i el Movimiento Pachakutik a Equador (1995), que propugna una educació intercultural bilingüe. Seria absurd tractar amb condescendència i paternalisme, tot això perquè, en primer lloc al darrera hi hagué molta sang i moltes lluites i, a més, van ser moviments autòctons on les ordes religioses catòliques no van tenir tampoc un especial protagonisme.
Amb un punt de renovació carismàtica, utopia i irredentisme dramàtic, aquests darrers anys creix a les universitats la implantació de les tesis del “buen vivir”, que en principi s’havien originat pouant en la cosmovisió dels pobles originaris andins. Per començar “buen vivir” és una construcció comunitària nascuda a la perifèria, una teoria sense un origen clar, que prové del destil·lat de la tradició autòctona. És, a més, un relat alternatiu a l’antropocentrisme occidental que posa la terra i no els humans al centre de la reflexió. El relat mític de la Pachamama, la terra mare, no creada i que viu en equilibri, està en l’origen de tota una cosmovisió que s’ha anat enriquint amb significacions ecològiques i simbòliques, fins a desembocar en tota una visió alternativa.
“El buen vivir” pot resultar més o menys simplista, com tot pensament que prové de la resistència. I mirat des d’Europa pot convèncer poc o gens. Però el Vaticà, generalment ben informat en qüestions d’Amèrica Llatina, s’agafa el tema amb tota la seriositat i fins i tot va autoritzar que els “ídols” fossin exposats en esglésies romanes durant el Sínode de l’Amazònia en 2019. La cosa va acabar fatal i un comando de fidels va entrar a l’església de Santa Maria i Transpontina, a via della Conciliazione, i va llençar la imatge al Tíber. Enguany, fent un pas més, el Vaticà ha encunyat fins i tot una moneda amb la imatge de la Pachamama sense que de moment, potser per la pandèmia, el tema hagi provocat gaire remor.
Ja hi ha fins i tot una epistemologia en construcció sota l’empara del “Sumak kawsay”. Se suposa que el pensament indígena no veia el món en termes de la lògica binària aristotèlica (i pròpia dels colonitzadors), sinó com un complex ternari, amb opcions per al sí, el no i el potser. El famós “tal vez” no seria una expressió de dubte o d’indecisió, com s’ha interpretat sovint des de l’antropologia del Nord, sinó una manera d’obrir el debat i de considerar que la veritat no és excloent sinó construïda col·lectivament. També l’ètica que se’n deriva es fonamenta en tres “manaments” que va recollir el sacerdot agustí Baltasar de Salas, autor d’Excertas Aymáru-Aymara (1625). En quítxua sonen com ama kella (no siguis fluix),ama llulla (no siguis mentider) i ama sua (no siguis lladre). De Salas (1550-1625), probablement d’origen jueu i nascut a Salamanca, és qui va trametre els principis bàsics del que és avui el moviment. Són seves frases com “reflexiona sempre” o “viu en xarxa”, que expressen la mentalitat dels pobles originaris.
En el moviment del “buen vivir” aquesta concepció tripartida de la realitat té una concreció política en la pervivència de l’ayllu, l’assemblea local, òrgan democràtic comunal, de base consensuada, que decideix sobre les mobilitzacions sense tenir un origen partidista. Llegenda rosa contra llegenda negra? Tant li fa, les antropologies ternàries vindrien a oferir una alternativa indígena (diguem-ne “dialèctica”) als dualisme excloents.
Es defensors de les tesis del “buen vivir” hi veuen la concreció d’un pensament “indianista”, holístic, capaç de recuperar conceptes que el pensament occidental ha menystingut, com el paper de l’emotivitat, l’espiritualitat i la visió comunitarista. Els postmarxistes en valoren sobre tot l’element anti-neoliberal, de base ecologista, on la preocupació per la natura es retroba amb el substrat originari que la colonització ha volgut destruir. La reivindicació ètnica, i de l’orgull propi com a instrument de superació de l’estigma colonial, pot tenir un punt de ressentiment, però això no la fa menys significativa. Més aviat al contrari, hi suma capacitat de mobilització popular.