L’home, que va obrir un capítol a la història universal el 17 de desembre del 2010, no era pas cap revolucionari, sinó un desesperat. Es deia Mohamed Bouazizi, tenia 26 anys i als carrers polsegosos de la capital tunisiana de Sidi Bou Zid venia fruita i verdura. Era pobre, desesperançat, i quan una policia un migdia li va confiscar les seves mercaderies i la seva bàscula electrònica, no va aguantar més. Es va abocar una ampolla de líquid inflamable sobre el seu cap davant la residència oficial del governador i es va calar foc.
La immolació de Bouazizi va fer enfurismar a una gran part del món. A molts països del món àrab els joves es reconeixen en l’obra de Bouazizi i els seus presumptes motius: l’arbitrarietat de l’Estat, la impotència, la falta de treball. A Sidi Bou Zid, a Tunísia, més a tard al Caire, la gent va sortir al carrer contra els seus governants, cridant: “El poble vol la caiguda del règim”. Era el començament de la Primavera Àrab.
Aquest terme té el seu origen a començaments de l’any 2011. Els fets a l’Orient Mitjà van donar motius d’esperança. El 14 de gener va ser derrocat el dictador tunisià Zine el-Abedine Ben Ali, que governava un estat policial i un sistema de patronatge, del qual la pròpia família era la que més se’n beneficiava. A Egipte, l’11 de febrer, el governant Hosni Mubarak va haver de renunciar. La felicitat als carrers de Tunísia durant els dies posteriors a la caiguda de Ben Ali va ser commovedora, l’alegria a la plaça Tahrir després de la dimissió de Mubarak va ser eufòrica. La gent s’havia empoderat, havia destronat les elits, volien la democràcia però sobretot volien una perspectiva econòmica.
Deu anys després, aquestes esperances semblen ingènues en retrospectiva. L’únic país on es van complir parcialment és aquell on tot va començar: Tunísia. Avui encara té una democràcia més o menys funcional. En realitat, Tunísia segueix patint econòmicament. Durant els anys següents, milers de joves aturats van pujar a vaixells per a arribar a Europa; uns altres milers es van convertir en combatents de “l’Estat Islàmic” (EI). Però ni els islamistes van tenir el poder a Tunísia, ni va tornar l’estat policial. No obstant això, el país va seguir sent un cas aïllat.
La Primavera Àrab ha derrocat els governants, però no ha fet que la regió sigui més democràtica o més pròspera; ha desestabilitzat gran part de l’Orient Mitjà. Això no és culpa de la gent que es va manifestar contra el seu règim corrupte, les seves exigències eren i són legítimes. Però a molts països els sistemes autoritaris eren més forts que el desig de canvi per part del jovent. Molts règims simplement estaven millor armats, per exemple a Bahrain. A Egipte aviat es va fer evident que les alternatives no eren millors, i els Germans Musulmans van arribar al poder. I com que molts egipcis temien una victòria de l’Islam polític, van recolzar el cop militar d’Abdel Fattah el-Sisi.
Finalment, estaven aquells estats complexos en el quals l’equilibri de poder es va tornar tan confús que van esclatar guerres civils a Líbia, Iemen i particularment de forma horrible a Síria.
Qualsevol que en aquell moment estigués per Tunísia, Egipte o Líbia, que parlés amb la gent, sap com desitjaven molts d’ells un nou sistema polític i un nou ordre econòmic. No obstant això, fins el dia d’avui, alguns comentaristes polítics de l’extrema esquerra i l’extrema dreta es neguen a veure que la Primavera Àrab va sorgir, realment, del poble. Darrere de tot el que va passar aleshores, veuen una mena d’intervencionisme occidental. I això no té sentit. Qui creu això segueix tenint una visió colonialista del món que només vol veure l’Occident com el culpable i no pot imaginar que els habitants dels països de fora d’Europa tinguin pròpies demandes polítiques legítimes. No és cap coincidència que aquesta argumentació s’utilitzi, principalment, per a justificar les atrocitats que el règim de Síria ha fet patir als seus ciutadans.
La Primavera Àrab a l’Occident pot ser acusada sobretot d’una cosa: indecisió. Durant dècades, els Estats Units i els europeus han recolzat els dictadors que han sigut o que van ser derrocats, principalment a Iemen, Egipte i Tunísia. Així que, durant molt de temps, els va resultar difícil recolzar els manifestants. Quan el règim de Síria va disparar contra manifestants pacífics i hi va esclatar la guerra, els europeus i els estatunidencs van amenaçar amb intervenir. Però fins i tot quan el governant Bashar al-Assad va bombardejar i matar centenars de milers de ciutadans, van romandre en gran part inactius. No va ser Occident qui va intervenir a Síria, sinó Iran i Rússia, del costat del règim. L’OTAN va intervenir a Líbia, però va deixar el país sol després de la caiguda de Moammar al-Gaddafi. A Iemen, Occident va donar curs als seus aliats d’Aràbia Saudita i dels Emirats Àrabs Units quan van bombardejar a civils.
Aquest va ser el verdader pecat d’Occident després del 2011: es va fer políticament irrellevant a l’Orient Mitjà. Sota el mandat de Barack Obama, els Estats Units se’n van anar retirant cada vegada més, mentre que Europa va deixar el camp a l’Iran, Rússia i Turquia. La UE i l’OTAN segueixen sent espectadors, malgrat que Europa també ha sofert el caos a la regió fins el dia d’avui: les conseqüències van ser la crisi de refugiats del 2015, la propagació de l’EI (Estat Islàmic), el turisme gihadista dels europeus cap a Síria i l’Iraq i, finalment, els atacs terroristes de l’Estat Islàmic a París, Niça, Berlín i Barcelona. La desestabilització de l’Orient Mitjà va contribuir a la remodelació del panorama polític a Europa, l’auge dels populistes de dretes i, és clar, també per al Brèxit, que es va nodrir del temor als immigrants l’any 2016. La incapacitat dels europeus per a detenir la catàstrofe a Síria també ha fet que el continent sigui més insegur.
Dos fenòmens es deixen observar a gran escala per primera vegada a la Primavera Àrab, que més tard conquistarien el món sencer. Primer va ser l’aixecament de les xarxes socials. Els manifestants s’organitzaven a través dels seus smartphones, així com les armilles grogues a França, els activistes pro democràcia a Hong Kong, els manifestants de “Black Lives Matter” als Estats Units i l’oposició a Bielorússia. Va ser el naixement del coneixement que es podia arribar a la gent de forma massiva a través dels smartphones i organitzar-se per anar a protestes. Per altra banda, durant la caòtica fase inicial de la Primavera Àrab, va començar la intoxicació del discurs públic per les teories de conspiració política i la desinformació selectiva a través de les xarxes socials. A estats que mai abans no havien conegut una premsa lliure, circulaven a les xarxes socials documents i informació falsos i, de cop i volta, ningú no podia dir amb seguretat què era cert i què era fals. Va ser una primera ullada al món post-factual, que ara no només empaita el món àrab, sinó el món sencer.
Deu anys després del seu començament, l’herència més important de la Primavera Àrab segueixen sent els tres grans conflictes que d’ella van sorgir: a Síria, Assad va poder mantenir-se al poder, però al preu de l’extensa destrucció del país i l’expulsió d’un terç de la població; els verdaders governants del país han sigut durant molt de temps els iranians. A Iemen no s’entreveu un final de la guerra, i a Líbia, malgrat les conferències de pau, participen mitja dotzena d’actors estrangers des de Turquia fins als Emirats Àrabs. La pau queda molt lluny.
Al voltant d’aquests camps de batalla, la regió s’ha reordenat ella mateixa. Aràbia Saudita ara té més importància pels Estats Units, i la influència d’altres aliats dels Estats Units, com ara Egipte i Jordània, ha disminuït considerablement. Durant els últims anys, els governants militants al Caire s’han preocupat principalment de la política interna, és a dir, d’empresonar els oponents polítics. I el rei a Amman va estar ocupat mantenint el caos als seus països veïns Iraq i Síria fora del seu regne.
Avui dia, tres aliances rivals caracteritzen l’Orient Mitjà. En primer lloc, l’Iran xiïta i els seus aliats a Síria, el Líban, a l’Iraq i a Iemen. En segon lloc, l’aliat occidental Aràbia Saudita, amb el seu príncep hereu Mohammen bin Salman, i Els Emirats Àrabs Units que, recentment, s’ha apropat obertament a Israel. I en tercer lloc, l’eix Turquia-Qatar. Els guanyadors de la nova agrupació són l’Iran, que ha augmentat molt el seu poder a la regió, i els estats rics del golf sunnita, que formen part de la nova potència financera i econòmica de la regió. Turquia també ha reforçat la seva influència.
Els perdedors dels últims deu anys són els joves que van protestar al Caire, Damasc i Aden. Molts d’ells van acabar a presons de tortura, s’han convertir en víctimes de la guerra civil o van haver de fugir dels seus països cap a Europa. A països com Algèria, Marroc i el Líban, la pobresa i la falta de perspectiva no han millorat; tot el contrari, han augmentat. Els nous moviments de protesta que han ocorregut a l’Algèria i el Sudan des del 2019 també mostren això: la Primavera Àrab mai no s’ha aturat. Mentre les condicions no millorin, la insatisfacció i el potencial per a nous aldarulls hi seguiran estant. Noves manifestacions massives i el derrocament de dictadors són possibles a qualsevol moment.
Malauradament, només una cosa probablement no canviarà mai: les maniobres d’Europa, accions sense alterar i sense objectius estratègics al seu veïnat. S’han vist una altra vegada aquesta setmana a París. El president francès Emmanuel Macron va convidar el governant egipci al-Sisi, les presons del qual compleixen condemna milers de presoners polítics, i li va concedir el més alt honor de la República: la Gran Creu de la Legió d’Honor.
Pels dictadors d’Orient Mitjà, els europeus tenen un cor molt més gran que pels Mohammed Bouazizi d’avui dia.
Traducció de Lorena Burguete