L'espectacle “Homenatge 25+” és una immersió en part del cabalós llegat musical de l'actor i cantautor alcoià. Una mirada artística, amb algun vídeo amb entrevistes en les quals mateix Ovidi abordava el paper gregari de la cultura, l'oblit de les institucions i l'arraconament durant la democràcia dels cantautors. “La Cançó està difunta”, deia. Amb això potser bastava, no eren necessaris grans parlaments dels participants ressaltant l'obvietat i trencant el ritme de l'espectacle. Segurament amb bon criteri, va ser així.
Almenys Toti Soler, l'inseparable guitarrista d'Ovidi, pedra angular de la seua producció musical, sí que va contextualitzar oportunament el simbolisme del moment. “És la primera vegada que la Generalitat de València li fa un homenatge així. Abans no podia ser”, va ironitzar. Es podia i devia, però la història d'una infàmia, no sols patida per l'alcoià, és coneguda per tots. No calien més paraules.
Sent rellevant el simbolisme de fons, també era important fer un espectacle que fera justícia al llegat ovidià. I el resultat, que a alguns se'ls fa fer curt, va ser més que satisfactori. Vicent Colonques, director musical i encarregat en escena del piano i els teclats, dirigia una solvent formació base amb Hèctor Tirado (guitarres), Alessandro Cesarini (baix i contrabaix) i Tico Porcar (bateria), que permetia agilitzar la rotació sobre l'escenari. Durant els interludis més llargs, es projectaven textos poderosos de Joan Valls i Juan Gil-Albert llegits per la imponent veu de l'alcoià Hugo Mas. Això, vídeos sobre Alcoi i referències biogràfiques i, com s'ha dit, testimonis de l'artista. Suficient, en l'estrany cas que algú dels presents no coneguera la figura, per fer-se una idea de conjunt. Quelcom especialment important en el cas dels joves.
En tot cas, sempre ens quedaria la potència exultant i insolent de les seues cançons, la majoria abordades, com ha de ser, des de l'estil i les dots de cadascú. Aquesta va ser la visió sense concessions de “Serà un dia que durarà anys” de la aliança artística de les alcoianes Júlia amb la cantautora d'Oliva Clara Andrés. Una interpretació atmosfèrica, intensa en la seua cadència. Ambiciosa en la seua relectura, tot i el desconcert que va provocar en una part del públic. Però la reivindicació d'Ovidi des d'un univers musical allunyat tenia el seu valor.
Una representació dels efervescents Tardor va fer una altra operació d'apropiació sense complexos amb “A la vida”, portant-la a un festiu i colorista terreny indie-pop amb tocs d'americana. Especialment gojosa en el fraseig i l'adaptació dels versos al món Tardor. Mentrestant, un altre emergent consolidat, Jonatan Penalba, va portar respectuosament al folk l'emblemàtica “Cançó del cansat”, interpretada des de les entranyes. Els aplaudiments del públic en cantar els coneguts versos de “Parle català i ho faig a la manera de València” constituiren un dels moments més espontàniament reivindicatius, almenys en la sessió de dissabte, la que va veure aquest cronista.
De Prozak Soup calia esperar una visió poderosa i intensa de “L'escola de Ribera”. No la van portar del tot al seu terreny, però es permeteren algun toc hardcore vocal que a Ovidi, que en el fons va ser el més punk dels pares de la Cançó, li haguera fet molta gràcia. Mentrestant, Pep Mirambell tenia el repte d'abordar un dels himnes imperibles de l'artista, “M'aclame a tu”. Ho va fer amb sentiment, en clau bandautor i amb la seua veu dolça i acriaturada, en un contrast amb l'original que resultava commovedor.
Una altra visió gojosament heterodoxa va ser la dels triomfants Smoking Souls (la banda al complet) amb una de les figures refulgents del hip hop en la nostra llengua, Tesa. El rock amb els decibels per un dia controlats de la banda de Pego i el flow de Tesa proporcionaren un “Va com va”, un altre tema totèmic, a l'altura de les circumstàncies. I no era senzill, pel record de la portentosa interpretació que dies enrere havia fet Samantha en la gala dels Carles Santos.
Deia Ovidi que la Cançó estava morta. Però si la vida li haguera concedit una pròrroga, si haguera pogut assistir a la tossuda persistència del gènere al País Valencià, estaria feliç. I en l'homenatge no podien faltar les aportacions d'alguns dels pesos pesants del gènere. Pau Alabajos, amb tot, en consonància amb la seua evolució, va embolcallar “La samarreta” d'elegants textures pop, cosint bé la penyora. I Mireia Vives i Borja Penalba (en la quasi insòlita imatge de veure'l sense guitarra en un escenari), feren la interpretació més respectuosa segurament de la nit, un “Homenatge a Teresa” canònic i bonic, llançat també sobre la platea des d'un indret profund.
Cantautors, Toti i el fi de festa
El bloc de cantautors de la terra el va tancar Andreu Valor amb “Cançó del suburbi”. El de Cocentaina va eixir també sense la seua inseparable guitarra, fiant-ho tot a la seua esplèndida veuassa, a les dots com a intèrpret i a l'acompanyament al piano de Vicent Colonques. Moment també per al record. Pròleg esplèndid a un dels moments estel·lars, l'aparició d'un Toti Soler, rebut amb una llarga ovació, la més prolongada de la nit. El genial guitarrista va explicar que considerava Ovidi com un germà gran, li solia preguntar “Què et sembla, Ovidi?”.
L'alcoià li va respondre en algun moment amb una cançó ben bonica, “Què et sembla, Toti?”, que comença: “Què et sembla si tornàrem cap a casa? / Per més que ens esperem, no ens torna l'eco. / Sense ell se'ns va morint el fet de viure: / A mi la veu, i a tu els dits de la música. / Poca ventura, amic, en l'aventura /de ser-ne conseqüents i esperar l'eco”. I l'eco va arribar, molts anys després, en forma de veu profunda i una guitarra que veia saltironejar pel seu màstil, com llagostes a l'estiu, els prodigiosos arpegis del geni. El temps es va detenir. I es va fondre amb l'emoció dels espectadors. Què et va semblar, Toti?
L'espectacle podia acabar així, haguera estat bé. Però també tenia sentit concebre l'homenatge com una celebració, una festa. I tota festa té un final. Un simbolisme, també. Deixar el veterà Miquel Gil per a la recta final, com Toti, té el valor del respecte a les jerarquies i a la visualització generacional. El de Catarroja va deixar la seua empremta amb la magnífica “Cançó del llaurador”.
Tancava El Diluvi, la banda de l'Alcoià. Per proximitat comarcal i també per una ben guanyada jerarquia , tenia tot el sentit del món. Però més aviat el sentit era acabar amb un somriure, amb l'eufòria d'una jovial i virtuosa interpretació de “Montserrat”, amb la veu i la bandúrria de Flora Sempere en primer terme, acompanyada del violí i l'acordió dels seus companys, el que li ha atorgat segell a la formació. Una cançó adient per veure sobre l'escenari tots els participants en l'homenatge.
Un tribut a l'artista que també es pot llegir com una celebració de vigència. La d'una escena musical (sols cal fer recompte d'absents) més rica, més nodrida i més diversa que mai. Què et sembla, Ovidi?