—Quina percepció té respecte a la visió d’Andorra que tenen a fora després d’un quart de segle d’estar en vigor la Constitució?
—A l’exterior ens veuen molt positivament. Formo part del club de Madrid de què només són membres els ex-caps d’Estat i de Govern de països democràtics i tots admiren el sistema constitucional andorrà. Internament no parem de qüestionar-nos el sistema, el coprincipat, la figura d’un cap d’Estat bisbe... mentre que a fora consideren que som un model.
—Quin tipus de model?
—Quan jo era cap de Govern, per exemple, vaig rebre una visita oficiosa de l’ambaixador britànic. Em va consultar com fèiem funcionar el sistema de Coprincipat. Em consta, tot i que no en tinc proves, que, no sé si de forma oficial o només per temptejar, van plantejar-ho a Espanya com una possible sortida al conflicte de Gibraltar. Repeteixo que no en tinc proves, però em va arribar a les orelles que a Espanya no li havia semblat bé. En aquest sentit també vaig rebre una visita oficiosa de l’ambaixador israelià. El sistema de dos caps d’Estat era un dels que estudiaven per al conflicte amb els palestins.
—Una solució a l’andorrana per a l’Orient Pròxim?
—La consulta va tenir lloc, però em sembla que tampoc va anar més enllà. Se’m va explicar que el principal problema entre israelians i palestins no se solucionava amb el nomenament de dos caps d’estat per a un mateix territori. El problema fonamental està en Jerusalem. Algun exministre israelià em va comentar que el dia que les dues parts es posin d’acord sobre Jerusalem com a capital el problema s’acabarà solucionant. Jerusalem és una icona per a les dues parts.
—Com a fill de pare espanyol i mare andorrana a vostè se’l considerava un “andorrà de primera generació” i als anys 60 encara no se’ls permetia votar. Per aquest motiu, amb la visita del copríncep De Gaulle el 23 d’octubre de 1967, vostè formava part d’un grup de joves afectats per la mateixa discriminació que va amenaçar de manifestar-se. Com ho recorda?
—Recordo que de petit, per anar a estudiar a la Seu d’Urgell, havia de passar la frontera amb la fe de baptisme. Érem un grup de fills de pare espanyol i mare andorrana. Havíem anunciat que faríem una manifestació pública reivindicant els nostres drets coincidint amb la visita de...
—A qui havien transmès l’amenaça?
—A ningú en concret, vam utilitzar el sistema de comunicació de l’època: el boca-orella.
—I va tenir efecte?
—La veritat, no teníem ni idea del que anàvem a fer. Només vam llançar l’amenaça, però no hi havia res planificat ni preparat. Com la veu va córrer, la gent de protocol del copríncep De Gaulle ens va citar. Vam arribar a un acord. No faríem res i a canvi demanàvem que fes esment en el discurs a les nostres reivindicacions. Els implicats vam decidir situar-nos estratègicament en diferents llocs de la plaça on el copríncep feia el discurs. Teníem la consigna d’esperar que De Gaulle fes la referència a les nostres reivindicacions i començar a aplaudir.
—Va funcionar?
—Sí. Quan va fer la cita i vam aplaudir la resta de la plaça s’hi va afegir. Va fer la sensació que la població andorrana estava a favor de les nostres reclamacions... cosa que en realitat no era certa.
—Creu que va ser el punt clau perquè acabés la discriminació?
—Va facilitar les coses, però no va ser determinant. Els fills de mare andorrana vam poder posteriorment votar. Nosaltres ho demanàvem per a tothom, però només es va aconseguir en aquest supòsit.
—Tornem al balanç dels darrers 25 anys. Quines eren les fites que es pensava que assoliríem amb la constitució i on encara no s’han assolit?
—El més important que no hem assolit és l’encaix amb Europa. El juliol del 1998, juntament amb Jaume Bartumeu, ens vam traslladar a Brussel·les per parlar sobre la interpretació d’un tema en el comitè mixt entre Andorra i la UE que s’encarregava de supervisar el funcionament de l’acord duaner. Llavors ja reclamàvem un estatus de relació com el que tenia Liechtenstein en la línia de l’Espai Econòmic Europeu. Ara sembla que l’acord d’associació que es negocia ens podria deixar en una situació similar. Vull dir que aquí ens passem sempre dècades discutint els afers clau.
—Quina altra mancança troba després d’un quart de segle?
—L’altre gran tema pendent és la diversificació de l’economia. És molt perillosa la dependència que tenim del sector financer i del tabac. Esperava que en 25 anys ja haguéssim pogut solucionar aquest problema. I tampoc hem estat capaços de posar límits al creixement.
—Estem a 78.000 habitants...
—És un problema greu. No som un gran Estat i som extremadament febles amb qualsevol petita crisi. S’ha de fixar un model del màxim de gent que pot viure al país amb sostenibilitat i sense perdre qualitat de vida. Podem fer com Hong Kong i acabar sent tres milions, però el cost mediambiental, de benestar i de territori seria devastador. Tampoc generem recursos per abastir centenars de milers de persones. Poso un exemple...
—Endavant.
—Quan jo era cap de Govern es rumorejava que un dels grans supermercats acomiadaria un centenar de persones. Doncs jo no podia dormir. Per a mi eren cent drames. Perquè, si arriba a succeir, no tenia mecanismes per ajudar-los. La gent ha de ser conscient que, encara que siguem un país, som molt petits.
—Com veu el futur?
—Hem entrat en una dinàmica en la qual el creixement ens ha fet que els nostres joves estiguin més formats, però al mateix temps la nostra economia no genera molts llocs de treball qualificats. Necessitem gent per al comerç, l’hoteleria, serveis turístics... La conclusió és que estem formant gent molt preparada perquè la gran majoria acabin marxant a treballar a fora i al mateix temps importem constantment mà d’obra poc qualificada. Tenim gent de talent que ja està treballant al Japó o als Estats Units. Al final, la gent formada només pot anar a treballar a la funció pública en vista de la manca de sectors que els donin sortida professional.
—Difícilment hi ha perspectiva que això canviï, perquè l’obertura econòmica no ha provocat de moment l’arribada d’altres sectors.
—S’ha de plantejar políticament. Andorra té un territori, una població i unes característiques com a Estat diferents de tota la resta. On som i cap a on volem anar és el més important. Fa molts anys que estem pagant el preu del curt-terminisme amb projectes que mai no van més enllà d’un sol mandat. Per fer reformes profundes on són necessàries s’ha de tenir la capacitat de pensar a mitjà i llarg termini. I el que no podem fer mai és anar copiant els models que utilitzen els grans països per donar respostes a les seves necessitats, perquè molt sovint la solució en un microestat és diametralment oposada. Si no ens adonem amb celeritat d’aquesta realitat, en un futur no massa llunyà tindrem problemes molt forts.
—Perill seriós?
—Molts dels habitants andorrans no s’adonen de l’extrema fragilitat de l’Estat. Posem com a exemple el cas BPA. Quan des de fora deixaren el banc fora de joc, vam tenir suspeses a escala tècnica les operacions de tot el sistema financer durant 24 hores. Durant 24 hores vam tenir el risc del corralito. Algú s’imagina el que hauria passat, amb el deute públic nacional que és finançat majoritàriament per la banca andorrana?
—Tres o quatre mesures per donar viabilitat a mitjà o llarg termini?
—Fonamental: control del creixement. Podem discutir quin és el límit.
—Quina més?
—Cap més. Aquesta és la base de tot a partir de la qual s’ha de planificar tot. El creixement infinit no és sostenible ni en l’àmbit econòmic, ni social, ni mediambiental ni territorial. Sense aquesta voluntat... malament.
—Per què va tardar tant a arribar la Constitució? Andorra passa de ser una economia agrícola i ramadera a una de turisme, comerç i serveis als anys 50. La Constitució no s’aprova fins el 1993.
—Jo trobo més estrany que no s’hagin fet grans reformes econòmiques i socials en els 25 anys des de l’aprovació de la Constitució que no pas que en passessin 40 fins a arribar a la Carta Magna. Perquè l’evolució en la segona meitat del segle XX és progressiva i fins a finals dels setanta no es comença a plantejar tímidament la necessitat de canviar el model. Entre la segona meitat dels setanta i els noranta aquest sentiment evoluciona i esdevé majoritari. Els canvis ja havien començat a finals del setanta amb la memòria entregada dels coprínceps per a la creació del primer Govern d’Andorra. L’Executiu, que jo vaig presidir, va arribar al 1982. Vull dir que un canvi d’aquest tipus després de 700 anys requereix una evolució i passos intermedis.
—Però hi havia gent que l’hauria preferit molt abans.
—Hi havia un debat sobre si arribàvem a la Constitució per via revolucionària o evolutiva. Eren opinions. Però jo reitero que és més significatiu que 25 anys després de la Constitució no tinguem, per exemple, un acord amb Europa que no pas el temps que vam tardar a assolir la Carta Magna.
—I hi ha gent que, en canvi, s’hi oposava. El 25% dels electors hi va votar en contra. Com explicaria aquest rebuig quan semblava clar que mantenir el model semifeudal era insostenible en l’última dècada del segle XX?
—Respondré amb una altra pregunta. Per què s’oposen ara a un acord d’associació amb la Unió Europea? Són sempre els mateixos. Vull suposar que el seu esperit conservador no els permet veure la conveniència d’alguns canvis.
—Des de fora d’Andorra pot sobtar com un model institucional i polític que derivava d’un sistema feudal provinent de l’Edat Mitjana sense, per exemple, separació de poders, pogués funcionar fins a l’última dècada del segle XX.
—El concepte de feudalisme que tenim és d’un senyor muntat a cavall i amb dret de cuixa que esclavitzava els camperols. És una visió feudal castellana. El sistema a Andorra no era feudal sinó senyorial, que n’era la versió catalana. En això no s’incideix massa. El model català era pactat entre el senyor i els súbdits. Era un contracte. Es podia canviar de senyor. S’hauria de profunditzar, però en tot cas hi havia una enorme diferència amb el sistema feudal castellà. L’especificitat andorrana encara ho millorava perquè sempre és millor pactar amb dos o amb tres que amb un. Quan un soci no es portava bé anaves a veure l’altre soci perquè et protegís. No es pot jutjar la situació de l’Andorra preconstitucional amb criteris de feudalisme castellà sinó que s’ha de fer en el català.
—El sistema era com un pacte entre els andorrans i els dos coprínceps amb obligacions per a les dues parts?
—A Catalunya els pactes eren molt habituals. Entre el senyor i els gremis, per exemple, eren freqüents. O els pactes amb la població. Catalunya tenia les Corts com aquí teníem el Consell General, que eren, d’alguna manera, la representació popular. I el senyor havia de respectar les Corts. Per tant, el sistema andorrà era d’un pacte i es va anar modelant per adaptar-se als temps amb el pas dels anys. El Consell General també manava a Andorra, era elegit democràticament i s’ocupava de molts temes. S’ha d’entendre com un pacte on tothom feia el seu rol.
—El veig pessimista respecte al futur.
—Ens trobem en un moment similar al d’anys abans de la Constitució quan es va fer una reflexió generalitzada davant l’evidència que calia un canvi de paradigma. Avui necessitem un altre canvi de paradigma i no veig que l’opinió pública estigui per aquesta línia. Em fa la sensació que l’esperit és pensar que ja ho solucionarà el que vingui.