Si Raimon haguera nascut al Bierzo i li haguera dedicat una cançó, hauria escrit que és “on comença el carbó i acaba el secà”. L’antracita és l’element més característic d’aquella terra plena de muntanyes i vinyes a cavall de Lleó, Galícia i Astúries. El darrer segle de vida dels seus habitants ha vingut marcat, directament o indirecta, per aquest mineral tan preuat. L’any 1918, el ministre català Francesc Cambó va impulsar la Llei de ferrocarrils carbonerers que es traduïria en l’execució de la línia Ponferrada-Villablino, la medul·la espinal del Bierzo que connectava aquesta comarca amb la vall de Laciana i les explotacions asturianes.
D’aquell hàbitat industrial, en queda poca cosa. O, més ben dit, en queda molt, però en estat inert: els esquelets dels exteriors de les mines on s’amuntegava el carbó, els edificis d’aparença soviètica amb els vidres ennegrits i trencats on el rentaven abans de transportar-lo i, fins i tot, algun telefèric aturat en el temps. Les dues centrals tèrmiques de la zona, la d’Anllares del Sil i la de Cubillos del Sil, han deixat de funcionar i es troben en procés de demolició. En paral·lel, s’està produint un buidatge demogràfic que espanta.
El poeta Abel Aparicio, lleonesista de pedra picada, va quedar impressionat en descobrir, mentre pedalava amb la seua bicicleta, elsparatges inhòspits situats a la vora del riu Trémor, al sudest del Bierzo. Ell és de San Román de la Vega, un municipi proper a Astorga, seu episcopal amb un palauet deliciós obra d’Antoni Gaudí. El port del Manzanal separa la Maragatería del Bierzo, el secà del carbó. La geografia i l’arquitectura a banda i banda del seu cim és contraposada, i aquest contrast tan abrupte, a més de les converses mantingudes amb els qui encara hi viuen, va encisar Aparicio.
Converses a flor de pell sobre la postguerra duríssima patida en aquelles contrades, sobre els ferroviaris que hi havien arribat depurats, sobre les dones que treballaven a la mina alhora que assumien, com era preceptiu, les tasques domèstiques inherents al seu gènere. “Las labores propias de su sexo”, es pot llegir a molts papers de l’època.
Dones a la mina? Sí, dones a la mina amb uns sous més baixos que els dels homes, històries personals gens conegudes, tal com lamenta la magnífica periodista Ana Gaitero, de Diario de León, en el pròleg de ¿Dónde está nuestro pan? (Marciano Sonoro Ediciones, 2020), un conjunt de tres relats que pivoten sobre fets constatats, fruit de les hores que Aparicio ha passat amb testimonis que perviuen i de la informació recollida de diverses fonts.
Tres històries en una
El primer relat dona nom al llibre i narra l’heroïca protesta d’un grup de dones del municipi de Torre del Bierzo, que el 10 d’octubre de 1941 van rebelar-se davant l’alcalde franquista per la manca de subministrament de farina al poble, que ja s’allargava dues setmanes. Sense aquest material, el forner no podia cuinar el pa a què els veïns tenien dret segons la cartilla de racionament. Aquella manifestació va ser programada conscientment per un petit grup de dones i va rebre l’adhesió entusiasta de moltes més. En total, 39.
“Totes elles van haver de declarar en un procediment judicial que els podria haver costat la vida o, en el millor dels casos, una humiliació pública com ara passejar nues pel carrer o dur el cap rapat”, remarca l’autor del relat. I és que eren els anys de repressió més aguda, “en què primava l’autocensura, que és encara pitjor que la censura en sí”. Un silenci ensordidor, però, havia recobert fins ara aquesta revolta femenina. “Ni la filla del forner no coneixia aquesta història”, explica Aparicio, “son pare mai no li la va contar”.
El relat d’Aparicio resulta emocionant. A més, ens permet copsar els efectes que va tenir les represàlies del règim en forma d’exili interior. Ferroviaris nascuts a Catalunya i el País Valencià foren destinats a aquest punt neuràlgic de les connexions terrestres del nordoest peninsular. Així, als documents de la causa trobem cognoms catalans com ara Penadès, Ferré, Llorens o Huguet, alguns dels quals, això sí, figuren escrits de manera errònia, com és el cas de “Lloren” i “Uget”. Els orígens de totes elles eren diversos: València, Almenara (Plana Baixa), Castelló de la Plana, Torregrossa (Pla d’Urgell), Tarragona... “De vegades busquem herois lluny de nosaltres i els tenim al costat de casa”, assenyala Aparicio, que destaca la determinació d’aquell grup de dones —joves i no tan joves— en un entorn castigat per la repressió extrema.
El segon relat que narra Aparicio —titulat “Tren 485”— resulta igualment corprenedor. Un assalt al tren que enviava diners de Madrid als bancs de Galícia a l’altura del port del Manzanal. “L’operació, perfectament dissenyada, mereix una pel·lícula o una sèrie de Netflix”, comenta l’autor. “Va ser el segon robatori d’aquestes característiques més important de l’era franquista, només per darrere del de Caudé, a Terol”, afegeix. El botí interceptat va ser considerable: més de 170.000 pessetes.
En el tercer relat, “La línea”, que agafa la forma de flash back, Libertad Aurora —una de les dones que apareix a la coberta del llibre— evoca la seua joventut a la mina des de la seua residència actual, a Biscaia. També ens transporta al món del maquis, que a moltes poblacions rebien el suport solidari de la majoria de veïns. Quan les peces de roba estesa sumaven un número parell, “los del monte” —com eren coneguts— podien aproximar-s’hi. Si el número resultant era imparell, hi havia forasters i tocava refugiar-s’hi més temps.
“Així que la mineria va començar a perdre pistonada, molts bercians van emprendre el camí invers de molts dels seus veïns, tot assentant-se al País Basc, Catalunya, Madrid o, també, al País Valencià”, subratlla Aparicio. Del Bierzo com a lloc d’oportunitats al Bierzo com a focus d’emigració, aquesta novel·la dividida en tres parts —autònomes, però amb bastants nexes en comú— ens mostra l’auge i la decadència d’una comarca que avui compta desenes i desenes de pobles pràcticament deshabitats. L’“España vacía” en estat pur, tot i que, potser, caldria dir-ne l’España vaciada.
“És un fenomen contranatural”, es plany Abel Aparicio, entristit en veure agonitzar tants municipis. És un defensor del “país lleonès”, estès a les províncies de Salamanca i Zamora i que, per què no, podria tenir el Bierzo com a quarta província. El consistori de Torre, per cert, aprovava la setmana passada una moció en aquest sentit. Una revolta menys èpica que la de les 39 dones de l’octubre del 41, però que també està empoderant una zona oblidada.