L'art de l'escapisme el relacionem sovint amb els mags i els il·lusionistes. Aquells individus que, estan en situacions d'immobilitat manifesta, tancats dins de caixes d'acer, tancs d'aigua, gàbies, cofres i altres recipients minúsculs, sovint emmanillats o embolcallats de cadenes i candaus, deixen el públic estupefacte trobant una manera d'alliberar-se. Quan un pensa en escapisme sovint li ve al cap Houdini. Però hi ha pel món altres experts en l'art de l'escapisme. Actualment quan penso en escapisme en qui penso és en Michel Specklin. Es tracta d'un personatge secundari de la comèdia Parlement, una co-producció belga, francesa i alemanya que es presenta com una sàtira de l’activitat al Parlament Europeu. En Michael Specklin és un eurodiputat expert en una forma d'escapisme molt més habitual que la dels espectacles: desaparèixer quan toca posar-se a treballar. Aquí no hi ha màgia, el que hi ha és barra. En Michel Specklin té un instint impecable per detectar quan algú li vol demanar alguna cosa i se les empesca per desaparèixer. La seva capacitat per fugir d'estudi és extraordinària. A la primera temporada de la sèrie l'hem vist caminar ràpid pels passadissos quan algú el cridava pel nom, tancar-se a l'oficina fent veure que no hi és i fins i tot intentar escapar pels conductes de ventilació, en una de les escenes més hilarants de la sèrie.
El personatge pot estar tranquilament menjant convenientment al costat de la taula de catering d’algun acte del parlament, que quan el radar se li activa es fa fonedís sense que ningú se n'adoni. Et gires per preguntar-li alguna cosa i ja no hi és. Desapareix com aquell gif de Homer Simpson que s'amaga entre els arbustos. Aquest secundari resumeix l'essència de la intenció de la sèrie, que és retratar la inoperància del Parlament Europeu. Una inutilitat que prové de un funcionament ofegat en la burocràcia i l’inoperància funcionarial, els interessos nacionals de cada diputat europeu que fan que qualsevol votació es limiti a ser un recompte d’aliats i enemics i l’actitud d’individus com Michel Specklin, que són allà vivint del càrrec mentre la cosa aguanti. El protagonista de la sèrie és en Samy, un jove assessor que arriba a Brusel·les pensant que es trobarà una cosa ben diferent i que s’ha adaptar a un funcionament que de tant delirant és absurd, on es fan moltes coses però cap no serveix per canviar res.
El seu intent, naïf de ser qui canvii alguna cosa és el motor d’una sèrie que pren com a referents les sàtires polítiques d’Armando Ianucci (The Thick of It, Veep), de qui pren sobretot aquests personatges rematadament ineptes, i per tant molt versemblants. S’hi troben també rastres de Sí, Ministre en el retrat del funcionariat de la Unió Europea, en concret el personatge d’Eamon, que és tan amatent com críptic en la seva ajuda. La revelació al repartiment és Liz Kingsman, que interpreta a l'assistent britànica d’una altra eurodiputada, a la que deixa en evidència amb la seca expressivitat. El personatge es guanya la complicitat de l'espectador, al que fa partícip de la situació del seu personatge, una dona intel·ligent atrapada en un món de sonats. La seva eurodiputada està immersa en el Brexit, que és un dels temes polítics que apareixen a la sèrie, i que també inclouen l’independentisme català. És una llàstima que Parlement acabi entrant en trames romàntiques massa convencionals per al conjunt, però segurament necessàries per reduir el to àcid d’una sèrie que és cínica amb coneixement de causa.
Parlement
Creador: Noé Debré
Repartiment: Xavier LaCaille, Liz Kingsman, Philippe Duquesne
Temporades: 1
Plataforma: Filmin