La carretera abandonarà l’espai rural; el conreu deixarà pas a illes de bosc que inundaran més i més el paisatge. L’asfalt guanyarà alçada, comprensiblement, enfilant-se fins a Vilanova de Prades, a gairebé 900 metres d’altitud. De camí, travessarà Vallclara. Nosaltres ens detindrem al peu del port; sembla que ací, a Vimbodí, comença tot. Així ho apunta el controvertit origen del riu que centrarà les properes pàgines: el Francolí. Diuen uns que és fruit de la unió del riu Milans i del barranc dels Torrents, a les portes del poble. Altres defensen que el seu inici es localitza més avall, quan al riu, ja batejat, se li afegeix un altre, el Sec. I l’aiguabarreig en qüestió es donaria al peu de l’Espluga de Francolí, amb la font Major com a quilòmetre zero.
Reservem la discussió per a entesos i locals, i aprofitem fins a l’últim pam de riu per a viatjar. Vimbodí —des de 2006, anomenat Vimbodí i Poblet, amb clares intencions turístiques— és allargassat, amb la pedra vista de l’arquitectura local que entapissa carrers, places i cases, conformant un conjunt homogeni, gairebé monocrom. Vimbodí, que és cap de municipi, ocupa l’extrem oriental de la Conca de Barberà. Al seu darrere, tot venint del Nord, els últims estreps de les Garrigues, la terra oleícola per excel·lència en aquesta latitud; terrossa, ondulada amb un onatge que no dona treva ni al viatger motoritzat, ni molt menys a qui descobreix el lloc a peu. Cap al sud, Vimbodí s’encara amb la muralla de la serra de Prades, que separa aquesta terra del Priorat i que fa de frontera entre DO vinícoles: Conca de Barberà al vessant nord, i Priorat i Montsant a migdia. L’ADN vimbodinenc conté, en una equilibrada proporció, tradició vidriera i espiritualitat. De la primera, caldrà saber que hi hagué un forn primigeni a finals del segle XII. Sembla que el seu propietari, un tal Guillem, aportà coneixements i braços a la construcció del monestir de Poblet, fundat el 1150. No obstant, la història i el temps en tallaren la tradició, fins que el 1902 s’instal·là el primer forn modern, l’espurna que convertí el poble en un important centre de producció vidriera industrial. La ubicació de Vimbodí atreia per la situació estratègica, que permetia comptar tant amb les arenes del port de Tarragona com de la Pobla de Segur, i amb les boscos de Poblet com a font de combustible, a més de posseir estació de ferrocarril, element clau per a la recepció de matèries primeres i l’enviament de producte manufacturat. Vimbodí acollí mestres vidriers arribats de terres properes (Fulleda) i llunyanes (Arenys de Mar, l’Ordal), i fins i tot, insulars (Mallorca). El consegüent creixement econòmic es mantindria al llarg de cinc dècades, fins que, a mitjan segle XX, el desembarcament massiu de l’ús del plàstic desencadenaria una inevitable decadència.
El segon pilar de l’essència local es basa en la llarga tradició espiritual i religiosa. Vimbodí és terra de Cister. Al seu municipi s’ubica el monestir de Santa Maria de Poblet —eclesiàsticament adcsrit a l’Espluga de Francolí—, el tercer de la tríada cistercenca, junt amb Santa Maria de Vallbona de les Monges i el Reial Monestir de Santa Maria de Santes Creus. No ens estendrem en la seua descripció, perquè el lector disposa abastament de documents a la xarxa. No obstant, de Poblet interessaran les granges de Riudabella i Milmanda. Aquests casalots fortificats feren originàriament (segle XV) la funció de magatzems del recinte monacal i de lloc de repòs. S’hi guardava gra, vi i safrà, i els monjos hi trobaven retir. El de Riudabella s’assenta sobre una explotació agrícola romana. El 1841, va passar a mans privades, que van restaurar-lo permetent-se llicències historicistes, vagament fantasioses.
Pel que fa al de Milmanda, ja se’n parlava a mitjan segle XII. Des dels seus inicis, fou una construcció fortificada, però sense gaire transcendència estratègica. Durant la segona meitat d’aquell segle, caigué en mans de la comunitat de Poblet, que hi construí una granja, la qual amb el pas del temps adoptà, també, funcions residencials. En l’actualitat, és propietat de la família Torres, que l’ha restaurat i obert al públic, i en conrea la vinya. No hauríem de passar-hi de llarg: la contemplació del castell, amb xipresos en filera a l’entrada, i del mar de ceps que l’envolta remeten al més sublim de l’imaginari enològic. No és la Toscana, però s’hi acosta.
Tornem, però, al riu. Al peu de Vimbodí, vora el Milans —predecessor del Francolí—, s’arrengleraren quatre molins fariners i un d’oli. L’amant del patrimoni hidràulic no hi veurà gaire cosa: la presència d’aquests llueix, a tot estirar, fragments de tàpies.
A l’eixida del poble, ara sí, el Milans barreja les seues aigües amb les del barranc dels Torrents: naix, defensen alguns, el Francolí. El seu trajecte, d’una seixantena de quilòmetres, travessa la Conca de Barberà i el Baix Camp, enfilant seguidament una recta infinita fins a desembocar a la Mediterrània, al port de Tarragona. I és per aquest corredor natural que la cultura romana penetrà des de Tarraco cap a Ilerda (Lleida) i Caesaraugusta (Saragossa).
El viatger que s’enrole en aquest viatge percebrà, encara, els efectes devastadors del temporal Gloria (gener de 2020). A Vimbodí, com a l’Espluga de Francolí resulta ben visible; i ho serà, també, més endavant a Montblanc, on les aigües desbocades van arrasar el pont medieval.
A l’Espluga de Francolí, la font Major és, per cert, el naixement oficial del curs que ens guia: així ho reivindica un petit monòlit. Caldrà baixar unes escales per arribar arran d’aigua. El lloc agrupa un compendi d’elements dispars, tots ells, però, relacionats amb el riu naixent: una font amb un arranjament que data del 1864, un safareig i una placa que rememora la riuada del 23 de setembre del 1874. El poble depara més sorpreses al visitant que s’hi detinga: principalment, el Museu de la Vida Rural, el celler cooperatiu projectat per Cèsar Martinell —va ser aquest edifici qui es guanyà el sobrenom de “catedral del vi”, per part d’Àngel Guimerà— i les coves de la font Major. Sembla que aquestes cavitats naturals albergaren, en temps del paleolític, els ancestres locals. No debades, a les mateixes coves hi ha un museu, dedicat a les condicions de vida prehistòrica. I encara més: si ens passegem pels carrers no costarà localitzar dues mostres del patrimoni arquitectònic medieval: una és l’antic hospital, del segle XIV, avui seu de l’emissora de ràdio local; i l’altra, l’església vella, on van ser amagades les despulles dels reis catalans profanades al monestir de Poblet. La connexió entre el recinte monàstic i el poble és directa, i hom podrà optar per dues carreteres. Si decidiu atansar-vos-hi, feu-ho per la que mena a les Masies i circumval·la, per la falda del bosc de Poblet, el monestir: la panoràmica elevada del conjunt —monestir, conreus i vinyes— resulta equilibradíssima.
Per als amants dels espais naturals i l’esforç pedestre, l’Espluga de Francolí resulta una base d’operacions òptima, que permet descobrir l’anomenat bosc de Poblet. Penetreu-hi amb ulls d’explorador i amb els cinc sentits: dins la frondosa massa forestal, aniran apareixen carboneres i altres elements d’aprofitament i gestió silvícola. Si us veieu amb cor, assolir el mirador de la Pena, al capdamunt d’aquestes muntanyes reserva una de les vistes més privilegiades de les muntanyes de Prades i del litoral tarragoní.
Cap a Montblanc, el Francolí no s’enfronta a cap dificultat orogràfica. Un paisatge suaument ondulat acompanya el riu, que prescindeix de dibuixar meandres. La carretera N-420 l’observa a poca distància. Una obra antiga, sepultada per la bardissa, ix al pas del caminant: és el pont de les Bruixes, d’origen medieval. Adovellat, salta el barranc de la serra Blanca, poc abans que aquest s’aboque al Francolí. A les portes de Montblanc, la font de la Ceba, de principis del segle passat, va esdevenir lloc d’aplec per als montblanquins durant les caloroses vesprades d’estiu.
Montblanc, la vila medieval per excel·lència, atrapa el viatger amb la màgia dels seus carrers irregulars, places i placetes, palaus i escales i muralla i portes d’entrada. La Setmana Medieval, que s’hi celebra des de 1988, l’ha convertit en epicentre de la comarca, multiplicant-ne encara més la capitalitat.
Als seus peus, al Francolí se li ajunta pel nord el riu d’Anguera, que davalla de les terres altes de la Conca de Barberà. Sembla que a la confluència es localitzà l’emplaçament originari de la vila, impulsada per Ramon Berenguer IV, a mitjan segle XII, durant la repoblació cristiana de la zona. La Vila-salva —batejada justificadament per gaudir de l’exempció d’impostos— ocupava el lloc d’una primerenca Duesaigües, fundada el 1080 i amb un topònim que en delatava la localització. La vila, però, trigaria ben poc a enfilar-se a la plaça segura del pla de Santa Bàrbara, ocupada algun milenni enrere pels cossetans i probablement pels romans. Recuperava així el mons albis llatí, inspirat en la blancor de la roca calcària.
Als voltants de l’aiguabarreig, es concentren algunes peces fonamentals de la hidràulica local. Els molins de la Vila, a la vora del riu d’Anguera, foren construïts a cavall dels segles XIII i XIV, i conformen un conjunt ineludible: el de la Volta —un dels més grans de Catalunya, amb quatre voltes— i el Xiquet, van ser recuperats i museïtzats als anys vuitanta del segle passat. Més endavant, el de Malet, sobre el Francolí i en estat ruinós; i encara més enllà, el molí del Pont de la Fusta, fariner i medieval, habitat i de dimensions considerables, posseeix una bassa i rep les aigües fluvials a través de la derivació de l’assut ubicada a la Sallida. Si hom té la mirada educada, podrà descobrir les restes de fins a vuit molins a la vall de Lladrons, coneguda actualment com el barranc de la Vall, la qual s’aboca al riu que ens ocupa.
Avancem. El Francolí banya Vilaverd, una població menuda, rural, abans d’encarar la Riba i l’estret que l’acompanya, i de rebre les aigües del Brugent. Qui no conega la població, haurà de saber que la Riba trenca la tònica dominant de l’entorn: a partir del segle XVIII va canviar la fesomia agrícola per la d’una vila industrial. Els molins, paperers i alguns fariners, van colonitzar el casc urbà, aprofitant l’acusat desnivell que s’hi dona —105 metres des de la part superior del poble fins a la seua base—, que permetia fàcilment generar energia amb la força de l’aigua del Brugent. El segle XIX se’n comptabilitzaven una vintena dins del poble, quinze a les vores del Brugent i set a les del Francolí. Tot sumat, superava la quarantena. No cal dir que l’escenari industrial de la Riba mereix una passejada, que no estalviarà escales i carrers costeruts a qui la faça.
Si resseguim el Brugent aigües amunt per l’estreta carretera que mena a Farena, assistirem a un dels espectacles més corprenedors de la zona, on l’abundància de matèria calcària es fusiona amb el brogit d’una aigua furiosa. El context, constret per les elevacions rocoses, elimina el mínim rastre d’horitzó. La carretera, inevitablement enganxada al riu a causa de la falta d’espai, permetrà una incursió a les cotes altes de les muntanyes de Prades.
Si tornem al Francolí, a la Riba aquest discorre per l’estret homònim, que ha representat històricament un pas estratègic entre el Camp de Tarragona i les comarques interiors, en el camí cap a Lleida. Coronat pel cim del Puigcabrer (524 m), hi trobareu la torre d’en Petrol. Allà degué ubicar-se un punt de vigilància i control de pas en temps dels romans. En qualsevol cas, la torre que queda dempeus va ser construïda fa un parell de segles, durant la tercera guerra carlina, com a guaita durant el dia i alhora part d’una línia de telegrafia òptica que comunicava Tarragona amb les poblacions de la seua demarcació provincial.
Superat el tràngol orogràfic, el Francolí flueix per l’horitzontalitat característica de la comarca de l’Alt Camp. Al marge dret, Alcover, amb el seu campanar inacabat per causa d’un desacord entre el rector i l’alcalde, a cavall dels segles XVIII i XIX, conforma l’última oportunitat per a penetrar a les muntanyes de Prades de manera natural, a través de la vall del riu Glorieta. D’aquest afluent del Francolí, igual que del Brugent, se’n van aprofitar les aigües. Els molins salten el curs baix: l’any 1897 es compatibilitzaren deu fàbriques papereres. El lector amant de la caminada podrà aprofitar el fil del Glorieta per atansar-se fins al poble enlairat de Mont-ral; no farà més que refer els passos de l’antic camí que unia ambdues poblacions.
Aigües avall, el Glorieta s’aiguabarreja amb el Francolí al municipi del Morell. A la confluència, perviu un conjunt d’edificis en estat ruïnós, però amb nom suggerent: els molins de la Granja de Santes Creus, batejats així per trobar-se sota domini del monestir homònim. Del compendi arquitectònic, el molí del Codony (segle XII-XIII, amb posteriors intervencions) és el que ostenta l’estructura més sòlida, malgrat el seu estat d’abandonament.
Ara sí, el Francolí canvia d’escenari. La fesomia d’un paisatge rural de secà, amb omnipresència de garrofer i ametler, i una rica xarxa de camins tranquils i masos ací i allà lluita infructuosament contra la presència invasiva del polígon industrial i de la indústria química, que han colonitzat fatalment aquesta geografia. Al marge dret del riu, encara al municipi del Morell, Repsol desplega unes instal·lacions —planta química i refineria— que, en caure la nit, encenen l’entorn amb una luminotècnia superlativa i flames que emergeixen d’un bosc de xemeneies. Hom diria que assisteix a un espectacle futurista, a una metròpoli deshumanitzada, amb la consegüent degradació del paisatge circumdant.
Per oposició, el marge esquerre conserva la identitat històrica del lloc. Malgrat la ingerència d’alguna instal·lació industrial continguda o del residencial dispers, la ruralitat és ben viva i els pobles mantenen el caràcter compacte. Un cas és el dels Garidells, que posseeix un castell documentat el 1174 i batejat amb el mateix nom. Molt malmès i erigit sobre un monticle, a 132 metres d’altitud, domina visualment el Francolí i la seua plana. Si continuàrem pel marge esquerre, localitzaríem, ocultes entre la vegetació, les restes d’una altra edificació defensiva: és la memòria del castell de Bofarull, també conegut com de Perafort, de Penallonga o dels Pallaresos, una construcció baixmedieval, amb actuacions posteriors, del segle XVI.
A mesura que el viatger avança cap a Tarragona, la realitat agrària tradicional es desintegra en mil-i-una partícules de bosses de camps aïllats, discontinus, alternats amb terrains vagues i disseccionats per les grans vies de comunicació del corredor mediterrani. El Francolí tampoc gaudeix d’una sort millor: la seua llera fa una estona que no passa de ser un espai terrós, d’una blancor encegadora, solcat per un camí de terra que l’acompanya en els darrers quilòmetres de la seua existència. Mates de canyes i pi blanc, que es dissolen a mesura que avancem, poblen l’ambient. A l’esquerra, Sant Salvador anuncia que som a les portes de Tarragona. Aquest barri forma ja part de la ciutat; separat d’aquesta per autopistes i bosc, ha esdevingut l’emblema de la multiculturalitat en un format de coexistència pacífica i del tot integrada. La tranquil·litat, la proximitat de la natura, la sensació de viure en una gran família i els preus assequibles de l’habitatge són els principals punts forts d’aquest oasi, o almenys això confessaven els veïns en un article al Diari de Tarragona, ara fa tres anys.
Pagarà la pena de travessar a la riba oposada. El patrimoni de Constantí mereix detenir-s’hi: la vil·la romana de Centcelles, un pont de la mateixa època i un grapat de molins fariners i paperers justifiquen sobradament la marrada. I a la Pobla de Mafumet, un rec, que té el seu inici en la petita resclosa de la Siquieta, abastia les terres de la llera dreta del Francolí, cinc molins hidràulics d’època medieval i moderna, i un sisè d’època contemporània.