Fa tan sols un any el concepte d’ecofeixisme era una curiositat acadèmica. Exactament igual com fa quinze anys o vint anys, més enllà dels àmbits acadèmics, ningú no havia sentit a parlar d’Ernesto Laclau, un argentí exiliat a Anglaterra, fanàtic del futbol, i que predicava una cosa tan exòtica com la síntesi entre Juan Domingo Perón i Karl Marx. (Spoiler: si barregeu Perón i Marx apareixen coses com ara Maradona i Podemos. Esteu avisats.) Hi ha conceptes que necessiten condicions extremes per a poder desenvolupar-se. Ja ho havia dit Gramsci: "el vell món es mor. El nou triga a aparèixer. I en aquest interval neixen els monstres”.
Mentre no entenem encara el nou món de la globalització i del big data, el populisme ha anat fent de les seves, i dividint el món en amics i enemics, com si les coses fossin realment tan senzilles. Ara Laclau va passant de moda i la nova star del firmament populista és Pentti Linkola, un polemista finlandès, mort el passat mes d’abril i que propugnava la impossibilitat de conciliar l’ecologia amb la democràcia. Segons Linkola la crisi ambiental ho justifica tot i, bàsicament, és incompatible amb la democràcia perquè si es deixa triar a la gent, sempre guanyaran els qui defensen el consumisme radical.
Amb la pandèmia el concepte d’ecofeixisme comença a aparèixer en els debats de filosofia política arreu del món, però sobretot es fa present cada vegada més en algunes pràctiques polítiques de gent suposadament d’esquerres, honestament convençudes que l’única manera de salvar el planeta d’una crisi ecològica suposadament imminent passa per retallar les llibertats individuals i, molt especialment, la llibertat de moviments i el turisme de masses.
Però què és “ecofeixisme”? Resulta més senzill explicar el que fou en els anys de l’inici del segle xx que explicar-lo avui, però d’entrada cal dir que el vell feixisme ecològic i el nou tenen ben poca relació. Janet Biehl i Peter Staudenmaier han estudiat els moviments excursionistes i naturistes alemanys com a precursors del nazisme i a Catalunya hi ha alguns treballs sobre la revista Biofília, publicada per Joan Sanxo Ferrarons (més conegut pel seu pseudònim “Laura Brunet”). Sanxo (1887-1957), el Larry Flint català, fou un editor i un sardanista de tendència anarquista que publicava també pornografia en català i les il·lustracions de Biofília eren òbviament recollides de publicacions nazis.
Això no hauria de sorprendre gaire perquè el naturisme era (i és) un moviment internacional que pertany al que en el món acadèmic s’anomena “tercerisme”, és a dir, a les teories que no s’identifiquen amb les dretes ni amb les esquerres en política, però a alguna gent la barreja de continguts nazis i llibertaris que es feia a Biofília encara els produeix estupor. Sanxo, per cert, és tot un personatge, ignorat perquè feia negocis amb tothom. Edità, per exemple, la versió impresa del mític film de la UFA ‘La muntanya sagrada’, amb Leni Riefenstahl com a protagonista. I al mateix temps que distribuïa revistes de la família Montseny, publicà el libel antisemita de Henry Ford ‘El judío internacional’, (l’únic nord-americà esmentat al Meinkampf i bon amic de Hitler)... en tot cas usar l’expressió “ecofeixistes” per referir-se a l’higienisme, al malthusianisme i a l’higienisme és, com a poc, una exageració. Anarquistes i feixistes compartien una atracció molt clara pel primitivisme i el darwinisme ingenu, però seria un error greu treure les coses de lloc.
El concepte d’ecofeixisme en el seu sentit actual s’ha anat forjat als darrers anys per referir-se, més aviat, a una derivació molt germànica de l’ecologisme, que deriva de lectures (caldria dir-ne “lectures curioses”) de Heidegger, ell mateix excursionista estrenu. Molt en resum, Heidegger estava obsessionat després de la II Guerra Mundial amb la degradació del món natural, devorat per la tecnologia, que trencava la relació immediata entre els humans i el món. Hans Jonas i Günther Anders, tots dos deixebles de Heidegger i tots dos vinculats a Hannah Arendt, van donar forma a les preocupacions protoecologistes i, fins i tot, van arribar a intuir que la democràcia i la idea de progrés acabarien per resultar incompatibles amb la protecció del medi ambient perquè, segons estableix el pessimisme heideggerià, l’home és un depredador.
Però fou a França, i en el context del Front Nacional, amb Bruno Maigret i la revista Élements al capdavant, on aparegueren les primeres formulacions conceptuals del que avui anomenem ecofeixisme. Davant el col·lapse (real o suposat) de la societat neoliberal, la temptació d’un govern fort que imposi mesures ecològiques amb caràcter autoritari ha anat apareixent com una temptació a dretes i esquerres. Bernard Charbonneau (1910-1936), que ja en la dècada de 1930 inicià amb el seu amic Jacques Ellul l’ecologisme i l’ètica ambientalista a França, escrivia preocupat l’any 1980 que “L’ecofeixisme té tot el futur per davant i podria venir amb un règim totalitari, impulsat per la necessitat de protegir uns recursos naturals cada cop més escassos”. Ecologia profunda, neoprimitivisme i rebuig de la idea de progrés es barregen amb la defensa del “consum local” i l’antiglobalització en una curiosa amalgama.
Amb molt poca vinculació al feixisme històric, l’ecofeixisme es veu com una alternativa autoritària amb tres objectius: reduir la petjada ecològica, disminuir la població humana al planeta i evitar, molt especialment, els viatges i el turisme. El seu model és una dictadura benèvola que usi el control tecnològic “pel nostre bé com a espècie”. És obvi que la gran majoria dels ambientalistes, compromesos en una lluita sovint desesperada per salvar el planeta de les imprudències de la conducta humana, són gent progressista, ben intencionada i fons i tot ingènuament happy-happy. No són responsables de la cooptació del seu pensament per l’extrema dreta, però a base de limitar les llibertats, i molt especialment, la llibertat de circulació, acaben per confluir en un aiguabarreig perillós. Com expliquen Janet Biehl i Peter Staudenmaier, l’arrel nazi de l’ecologisme estava "vinculada al romanticisme agrari tradicional i a la hostilitat envers la civilització urbana" i les idees ecològiques eren un "element essencial del rejoveniment racial". La Covid-19 està posant els fonaments per tal que algunes d’aquestes idees reapareguin perillosament. Mentre el neoliberalisme proposava privatitzar l’esfera pública, ara grups suposadament progressistes volen sotmetre a escrutini “ecològic” el consum privat.
El ministre nazi d’agricultura del Reich, Richard Walther Darré, va elaborar la teoria de “la sang i el sòl” com a nuclis de la vida humana. Salvar la raça era per a un nazi salvar la terra nadiua al preu que fos (òbviament expulsant les males herbes i les “males races”). Ara per a un ecofeixista del que es tracta és de salvar la terra a qualsevol preu, proclamant l’ascetisme obligatori. Però es planteja una falsa dicotomia quan s’estableix una contradicció entre salvar el que de vegades s’anomena pomposament “el mode de vida occidental” (o el que en resta) o salvar el planeta? Per defensar la terra, cal tancar la gent amb pany i forrellat, acabar amb les llibertats, amb els viatges i amb el contacte humà? Acostumats a la demagògia populista que analitza el món en temes de blanc o negre i de nosaltres ells, ara la nova falsa tria és entre llibertats individuals i llibertats col·lectives. Compte amb l’ecofeixisme, amb la bondat obligatòria i amb el solidarisme. Poques coses són tan perilloses com el mal que fan els bons.