Aquest matí Falma volia parlar-nos de l’odi. De l’odi i de la ràbia que van assolar la seva ciutat i que amenacen d’esqueixar mig país. També volia parlar-nos de l’esperança que ell i molta altra gent van sentir quan, aviat farà tres anys, va arribar al poder un primer ministre jove, d’uns 40 anys, i de la decepció que va venir després. Però a Falma no el deixaran parlar amb nosaltres, no volen que parli amb ningú, però sobretot impediran que parli amb periodistes.
Havíem concertat una trobada amb ell a Shashemene, una ciutat situada a cinc hores en cotxe al sud de la gran capital d’Etiòpia, Addis Abeba, per parlar amb ell sobre el seu país i el futur. Falma no és el seu nom real. És un dels líders de Qeerroo a Shashemene, un grup de joves activistes que reclama més autonomia per a Oromia, la regió més gran d’Etiòpia. Qeerroo és una de les diverses organitzacions que hi ha al país que lluiten per obtenir més poder i l’autodeterminació. Això no agrada al govern del primer ministre, Abiy Ahmed, que vol posar fi a una guerra al nord contra els rebels del Front Popular d’Alliberament de Tigre (FPAT) i que té por de perdre el control. Per això homes com Falma són tractats com si fossin enemics de l’Estat.
Quan vam parlar amb ell per telèfon ja ens va avisar que podia vigilar-nos la policia. No fa gaire un dels líders del seu grup va ser detingut per les autoritats. La seguretat, diu, és un problema greu. Diu que li diguem on som i que ell vindrà a trobar-nos.
Pocs minuts abans de la trobada rebem una trucada de l’Ethiopian Broadcasting Authority (EBA), l’autoritat responsable dels mitjans de comunicació. L’EBA s’ocupa, entre altres coses, de concedir autoritzacions a periodistes estrangers, i pot prohibir certes investigacions. També decideix per on poden moure’s els periodistes. L’accés a Tigre, al nord, continua estant tallat, i a la resta del país hi ha restriccions. Per telèfon ens parla el president de l’autoritat en persona amb un to maliciós. Ens diu que sap que som a Shashemene. “Tornin de seguida a Addis Abeba”. No és una petició, és una ordre.
No queda del tot clar com pot ser que el responsable de l’EBA sàpiga amb tanta precisió on es troben un periodista alemany, un fotògraf, un xofer i un intèrpret. A més, tenim l’autorització de l’EBA per moure’ns per la regió, tenim tots els salconduits necessaris i hem demanat permís al govern regional. L’intèrpret fa cara de preocupació. Potser han punxat un dels nostres telèfons o potser tenen un delator, qui sap.
Al cap d’uns minuts, quan Falma aparca el cotxe a la vora del carrer i se’ns acosta, primer escruta atentament el seu voltant. Porta un polo blanc, té cara de nen però la veu profunda d’un home adult. Ens saluda per la finestra del conductor. Poc després m’arriba un SMS al mòbil. Torna a ser el cap de l’autoritat de mitjans. Diu: “Tornin a Addis Abeba. Presentin-se al meu despatx. Immediatament!”.
D’això només en podem treure una sola conclusió: la institució sap amb qui ens estem reunint.
Falma mira al seu voltant, s’acomiada ràpidament i torna de pressa al seu cotxe.
Més tard, per telèfon, ens explica: “Tots tenen por. Hi ha moltes detencions; les forces de seguretat tenen l’ordre de disparar si la gent intenta manifestar-se”. Per això a la zona ja no hi ha protestes, afegeix.
Detencions, protestes, ordre de disparar. Aquesta és, actualment, la situació al país del Premi Nobel de la Pau el 2019, Abiy Ahmed. En aquests dies d’alta tensió, viatjar per Etiòpia sembla un viatge al centre de la por i la paranoia. La por és el sentiment que impera arreu del país. El govern té por que es desintegri una nació fràgil; i activistes, opositors i rebels tenen por de ser perseguits o, en el pitjor dels casos, assassinats pel govern, les forces de seguretat o altres grups ètnics; d’altres tenen por d’una guerra civil.
El perill d’una onada de violència va augmentar dràsticament a començament de novembre, quan unitats de l’FPAT presumptament van atacar una base militar de l’exèrcit etíop al nord. El govern d’Abiy va enviar tropes de terra a Tigre i avions de combat van bombardejar posicions del govern regional.
És una guerra que es disputa lluny de la mirada del món. Els periodistes no poden entrar a la regió en conflicte, la xarxa telefònica està bloquejada en bona part, i internet també. Durant molts dies ni tan sols les Nacions Unides van poder transportar ajuda d’emergència a Tigre. Dimarts el govern d’Abiy va admetre que havia disparat contra un equip de l’ONU que volia entrar en zones d’accés bloquejat.
El conflicte és, sobretot, una lluita per recuperar la influència perduda. Durant dècades els tigrinyes van tenir el poder a la capital, malgrat que només són prop d’un 6% de la població. Sota el seu domini, si bé van augmentar l’economia i el benestar del país, es va retallar la llibertat i va abundar la corrupció. Els que eren membres d’aquesta ètnia tenien més oportunitats que la resta d’aprofitar-se de l’auge.
Després d’obtenir el poder, Abiy Ahmed va fer fora del centre de comandament de l’Estat els antics governants. Des d’aleshores, aquests intenten sabotejar-lo. Al setembre el govern regional de Tigre va celebrar unes eleccions contra la voluntat del govern central, un pas més cap a l’escala de tensió completa.
A final de novembre, Abiy va declarar que tenia controlada la capital provincial, Mekele, però no és clar que amb això el conflicte s’hagi acabat. La direcció de l’FPAT ha fugit, però les seves unitats disposen de combatents i probablement també d’artillera pesada i míssils. És probable que en els enfrontaments hagin mort més de mil persones, segurament també molts civils. Fins ara han fugit travessant la frontera amb el Sudan cap a 50.000 persones. És previsible que l’FPAT involucri el govern en una guerra de guerrilles. Contínuament arriben notícies de durs enfrontaments.
El conflicte al nord posa de manifest la fragilitat de la pau interna d’Etiòpia. A Shashemene, a l’interior del país, també surten a la llum les ferides de les tensions ètniques. A uns quants centenars de metres pujant pel carrer principal, hi ha cases cremades, negres de sutge, amb els vidres de les finestres esberlats i les persianes destrossades. Com testimonis muts d’un gran fracàs. A la vora de les carreteres encara hi ha restes calcinades d’autobusos i cotxes. Marró vermellós, com la terra dura del sud d’Etiòpia.
A final de juny una onada de protestes va recórrer la regió després que el cantant Hachalu Hundessa fos tirotejat a Addis Abeba. Hundessa cantava les cançons que van conformar la banda sonora del moviment de protesta dels oromos, iniciat el 2014, que va portar Abiy al poder el 2018. Milers de persones van sortir als carrers. Molts oromos continuen pensant que darrere l’assassinat hi ha el govern d’Abiy.
Durant les protestes de l’estiu, a la província hi van morir més de 160 persones. A vegades assassinades cruelment per turbes; en d’altres casos, tirotejades per les forces de seguretat. Es van incendiar cases, fàbriques, botigues, hotels, oficines del govern i cotxes. El govern temia que els aldarulls s’escampessin i va bloquejar internet a bona part del país. Més de 10.000 persones van fugir de la violència.
I, en canvi, tot havia començat d’una manera molt prometedora, amb l’elecció d’Abiy com a primer ministre. Abiy tenia un somni. Un nacionalisme panetíop havia d’unir el país i les seves nou regions, i així es posaria fi al cicle de tensions constants entre les més de vuitanta ètnies del país. Havia d’emergir una nació forta, una pàtria democràtica per a tots els grups ètnics. Era un somni ben bonic.
Abiy va prometre que afluixaria el control ferri del govern central. Poc després de ser nomenat, va alliberar presos polítics, va permetre que els opositors tornessin de l’exili i va predicar la unitat i l’harmonia entre les religions. Al mateix temps, el seu govern va retornar un territori fronterer reclamat per la veïna Eritrea per posar fi també a les tensions exteriors. En una cimera entre Etiòpia i Eritrea, els dos països van signar la pau després de vint anys de conflicte, i l’any passat Abiy, entre altres, va ser guardonat amb el Premi Nobel de la Pau.
En la cerimònia a Oslo va explicar: “Els nostres homes i dones joves reclamen justícia social i econòmica. Volen un bon lideratge polític basat en la rendició de comptes i la transparència. Si no donem justícia als nostres joves, rebutjaran la pau”. Ara això ja no sembla un missatge d’esperança, sinó una funesta profecia.
La política d’obertura d’Abiy no va anar bé durant gaire temps. A la regió d’Oromia es va formar una forta oposició contra el primer ministre, en qui molta gent havia dipositat grans esperances perquè era originari de la regió. Al nord va néixer un moviment independentista, mentre al sud-oest l’ètnia dels sidames reclamava més autonomia. Era com si el país es dividís en petites illes.
Entre els adversaris més acèrrims d’Abiy hi ha també membres dels oromos del sud i el centre, a banda dels tigrinyes del nord. En el projecte d’Abiy d’una Etiòpia unida, ells hi veuen més que res l’ampliació del poder centralista i un intent d’assimilació cultural. Tots dos grups reclamen més autonomia.
Durant molt de temps Abiy no va saber com havia d’actuar davant l’oposició a la seva política d’obertura. Però, finalment, va decidir utilitzar els mitjans del règim anterior, del qual havia format part, entre altres coses, com a director de l’autoritat de supervisió de les telecomunicacions. Des d’aleshores, com més va, més vigilància i repressió s’exerceix contra els crítics per part de l’aparell de seguretat, es detenen periodistes, i fins i tot a Oromia augmenten les detencions i les execucions per part de les forces de seguretat. Abiy intenta recuperar el control amb violència. Per por que el país es desmembri.
Etiòpia té una llarga i a vegades sagnant història de tensions entre grups ètnics i religiosos. Als anys trenta, l’orientalista italià Carlo Conti Rossini va qualificar el país de museu d’ètnies. La connotació de l’expressió era positiva. Però el present sembla que dona més aviat la raó a un altre home. El país, va dir el marxista etíop Wallelighn Mekonnen a final dels seixanta, és una presó d’ètnies. Un Estat nació que sotmet la majoria dels seus pobles. Entre un museu i una presó: per aquest espai intermedi ha basculat Etiòpia fins a l’actualitat.
Abans de la guerra a Tigre, a Etiòpia ja hi havia prop d’1,8 milions de refugiats interns. Els combats entre les ètnies dels oromos i dels somalis entre el 2016 i el 2019 van provocar que 1,2 milions de persones fugissin dels seus pobles. Els somalis també han tingut enfrontaments continus amb els afar. A la regió de Benishangul-Gumuz, a l’oest del país, hi ha tensions ètniques que cada cop més sovint desemboquen en enfrontaments armats.
I a Oromia, la regió més poblada, l’oposició és cada cop més fèrria. Els grups rebels es van armant i planten cara a les tropes del govern, però també maten civils dels amhares, la segona ètnia més nombrosa, que va governar el país durant dècades. En les zones oromianes de Wollega i Guji han tingut lloc sagnants guerres a l’ombra. A Etiòpia hi ha desenes de fronts, i els experts temen que el país es converteixi en una Iugoslàvia africana, en un Estat que s’autodesmembri.
La guerra a Tigre podria fer créixer l’incendi, entre altres coses perquè retindrà durant força temps parts de l’exèrcit etíop. Però sobretot perquè, al govern central, els seus crítics i adversaris el perceben cada cop més com un agressor. Alguns periodistes de la capital que són pròxims a l’oposició ja parlen del sorgiment d’una nova dictadura.
Membres de l’ètnia tigrinyes parlen per telèfon de detencions, expropiacions, prohibicions laborals i acomiadaments injustificats. Fins i tot a Ethiopian Airlines, l’empresa insígnia del país, s’exclou els treballadors amb arrels tigrinyes. A Somàlia, on els etíops són un important contingent de les tropes de l’AMISOM (la missió de la Unió Africana al país), la direcció va expulsar els oficials de Tigre.
La victòria provisional contra el govern provincial a Tigre encara podria ser perillosa per a Abiy Ahmed. Les relacions de moltes regions amb Tigre –temps enrere governada amb mà dura– van estar durant molt de temps marcades per l’antipatia. Però ara que els tigrinyes combaten contra el govern d’Addis Abeba, cada vegada més odiat, no són pocs els que comencen a veure en ells l’enemic del seu enemic, és a dir, un possible aliat. El poder d’Abiy Ahmed depèn també de si els grups enemistats aconsegueixen unir-se i derrocar-lo. O de si el seu exèrcit és derrotat en una guerra amb múltiples fronts.
Falma, l’activista d’Oromia, no veu que això sigui necessàriament negatiu. “La guerra és un regal de déu”, diu per telèfon. “Que es matin, les tropes d’Abiy i els tigrinyes”. Tant els uns com els altres són enemics dels oromos. “Que es morin tots”.
A Shashemene, després de la impedida trobada amb Falma, emprenem el camí de tornada a Addis Abeba. Abans ens dirigim breument cap al sud, on hi ha el nostre hotel. Una hora després de la primera trucada torna a sonar el telèfon. Aquesta vegada no és l’EBA, sinó el portaveu del govern d’Oromia. Diu que ja ha informat la policia i les forces de seguretat. Si ens quedem un minut més, ens detindran. Afirma que ell ja no pot garantir la nostra seguretat. Pot ser que pel camí de tornada ens passi alguna cosa.
L’endemà al matí, davant el despatx del director de l’autoritat de mitjans, l’home dona a entendre que ens tenien vigilades les comunicacions. Després –abans de poder fer ni una sola entrevista– som expulsats d’un país on un Premi Nobel de la Pau intenta mantenir una fràgil unitat igual com ho feien els seus predecessors: amb mà dura.
Traducció d'Arnau Figueras