La pinya s’estreny quan se senten els primers tocs de tabal de la muixeranga, desenes de cossos perfectament organitzats que encaixen els uns amb els altres. A la veu del mestre, els braços s’alcen i les mans s’uneixen, preparades per a rebre a les persones que ocuparan el primer pis. Clic! Algú fotografia eixa unió de mans i dits, és una imatge preciosa. Mans multicolors, diverses, totes unides amb un únic objectiu: aconseguir que la xiqueta corone la figura, sentir la plaça aplaudir. Són les mateixes mans que minuts després s’abraçaran en l’alegria de l’èxit, ara creuant mirades i somriures. Mire sovint aquesta fotografia perquè crec que sintetitza un dels valors més importants de la muixeranga: la celebració de la diversitat.
El 18 de desembre es commemora el Dia internacional del migrant. En un moment històric marcat per una gran crisi migratòria global, al País Valencià no som aliens a aquesta realitat. Som un territori receptor de persones migrades i ciutats com la de València s’han proclamat a si mateixes com a «ciutats refugi».
La muixeranga és una activitat social on els vincles humans són una part central i pot ser un espai d’acollida per les persones vingudes d’altres realitats. Com ens agrada dir, per nosaltres construir torres humanes és una bona metàfora de la societat que volem: una on tot el món hi té cabuda gràcies a la seua diversitat.
Partim d’una realitat on la muixeranga ha estat durant molt de temps desconeguda per bona part de la ciutadania valenciana, malgrat ser una tradició pròpia amb segles d’història. Això, però, no ha sigut un problema per atreure a aquesta activitat a persones d’orígens molt diversos. Per la Jove Muixeranga de València -colla nascuda el 2014-, per exemple, hi han passat persones provinents de països tan variats com ara Holanda, Suïssa, Guinea, Camerun, Colòmbia, Alemanya, Rússia, Bèlgica o Itàlia. Cadascuna ha arribat per uns motius diferents, però tots i totes han contribuït a alçar torres humanes unint les seues mans i cossos a les dels nascuts en aquesta terra.
Susan és treballadora social a Càritas, però també muixeranguera. A títol personal, ha animat a moltes persones usuàries dels seus centres a interessar-se per aquesta tradició valenciana, «són persones que sovint no tenen família o troben dificultat de crear vincles i jo considere que la muixeranga és justament això, una gran família». Una d’aquestes persones és Traoré, un jove de 25 anys originari de Guinea al que se l’il·lumina el rostre quan parla sobre les nostres figures humanes. «M’encanta la muixeranga, m’encanta València i la vida ací». Desprès de passar per diferents ciutats espanyoles va arribar a la ciutat del Túria, des de llavors -i ja fa més de dos anys-, Traoré vesteix la camisa taronja de la Jove Muixeranga de València i participa dels assajos, actuacions i vida social de la colla.
El que aquest jove destaca més positivament del món de les muixerangues és la manera en què s’ha sentit acollit. Assegura que, des del primer dia, s’ha sentit com un membre més de la colla. «Primer vaig intentar jugar al rugbi, però allà em vaig trobar amb actituds racistes i jo no volia problemes», explica Traoré abans d’insistir en la idea que construint torres humanes s’ha sentit estimat. «Per la gent de la colla les persones immigrants som iguals que ells, no hi ha diferències». Susan també remarca aquesta idea, «són persones que troben dificultats en molts aspectes del dia a dia, com ara trobar un treball o llogar un pis, i a la muixeranga se senten acceptats i estimats». A més a més, Traoré afegeix que durant el temps que acudeix a la Muixeranga ha pogut millorar molt el seu castellà i aprendre un poc de valencià. «M’encanta que tot el món parle valencià perquè és la llengua d’ací i de tant escoltar-la vaig aprenent coses» -afirma-.
Pregunte a Traoré sobre algun moment especial que recorde de la seua pertinença a la colla. Dubta, i m’assegura que n’hi ha molts. Li pregunte pel pinet doble (pilar de quatre alçades) que es va alçar a l'última actuació de la Jove Muixeranga de València abans de la pandèmia, a Olocau, i somriu amb orgull. A eixa figura Traoré va fer de «segon» (la persona que està al primer pis). Reconeix que abans de pujar a la figura sentia por, però que quan va fer-ho i sentir-se sostingut per la resta de membres de la colla es va sentir molt segur. La figura va ser un èxit i va culminar-se entre els aplaudiments de la plaça. Amb molta humilitat, m’assegura que no té una posició preferida. «Com en el treball, faig el que siga necessari i m’agrada estar a qualsevol posició».
Escenes com la descrita estan aturades, de moment, a causa de la situació sanitària. A l’espera que la situació canvie i puguem tornar a alçar muixerangues, les colles intenten mantenir la seua vida social de diferents maneres. Membres de la Jove Muixeranga de València es veuen totes les setmanes per practicar esport i mantenir la forma. Traoré no hi falta mai i assegura que aquest moment setmanal és per a ell «ben especial».
El moviment festiu i associatiu valencià té un repte pendent pel que fa a la integració de persones migrades. Encara que aquestes són un percentatge important a la nostra societat, això no es tradueix en una pertinença similar a l’associacionisme del nostre territori. Vivim junts, però sovint en món separats. La integració de les persones nouvingudes a través de les nostres tradicions i associacions culturals és una iniciativa que pot tenir un enorme potencial, només cal que ens hi animem a convertir-los en espais reals d’acollida.