-La Societat Coral el Micalet ha reconegut la seua trajectòria cívica. Què pensa que ha pesat més, en el seu cas? El seu compromís per la llengua? La seua difusió de l’obra de Joan Fuster? Les seues investigacions sobre l’època medieval?
-No ho sé. No he decidit la concessió, però imagine que tot haurà sumat una mica, tant la part investigadora com la part cívica.
-Pel que fa a la seua trajectòria, en tot cas, de què està vostè més orgullós?
-És difícil de dir. No sé decantar-me per una cosa o per l’altra.
-Vostè va estar al capdavant de les Publicacions de la Universitat de València i actualment, també, de la revista L’Espillamb Gustau Muñoz. La cultura catalana a València té molts productes, però no acaba de convertir-se en un element de mercat.
-Efectivament, allò que diríem «el centre» de la cultura catalana, que està a Barcelona tant per raons demogràfiques com de pes de la indústria editorial, no ha aconseguit trencar del tot les compartimentacions regionals. D’alguna manera, encara que tant a les Illes com al País Valencià hi ha bons escriptors que publiquen a tot arreu, això no s’ha traduït en un mercat de lectors més ampli, probablement, per raons extraliteràries i per raons polítiques. Raons que afecten altres aspectes de la cultura i la llengua catalanes, com per exemple la televisió. Ens podríem preguntar, també, per què l’audiència d’À Punt és tan baixa, quan hauria de ser molt més alta. Crec que tindríem la mateixa resposta per a ambdues qüestions: encara estem molt lluny d’una normalitat que ens deixe de fer témer pel futur de la llengua. I si aquesta preocupació per la llengua existeix a Barcelona i al Principat, en el cas de les Illes i del País Valencià encara és més gran.
-D’això, precisament, alertava Joan Fuster a inicis dels vuitanta, tal com expressava en «Ara o mai», opuscle del 1981 reeditat recentment per 3i4 al llibre Escrits de combat. Què ha canviat, segons vostè, des d’aleshores?
-Jo donaria una resposta en clau política. Els 20 anys del govern de la dreta a la Generalitat Valenciana, 24 en el cas de l’Ajuntament de València –anys que Fuster no va viure, atès que va morir el 1992–, van tindre un efecte absolutament devastador sobre la llengua i la cultura catalanes. Si en circumstàncies normals, sense una hostilitat declarada, la supervivència de la llengua i la cultura s’hauria trobat amenaçada, aquella situació d’assetjament i d’atac continu va contribuir a devaluar encara més el paper públic de la llengua i la importància de la cultura catalana. Si ens anem a després, als anys en què no ha governat la dreta, i als ajuntaments que durant aquell període van estar dirigits pels partits progressistes, tampoc no es pot dir que hagen donat un suport ferm i entusiasta. Això es veu, per exemple, en com ha anat degradant-se i morint d’inanició la cançó en català. En les festes patronals, als ajuntaments no sempre se’ls ocorria contractar grups de música en català. En la mesura que els governants locals s’identifiquen amb la cultura espanyolitzada, el que feien i fan és, amb el pretext que "el que la gent vol és això", contractar els grups més coneguts i que, d’alguna manera, no necessiten la visibilitat i la projecció que sí que necessiten els grups en català. Per tant, les respostes no poden ser mai unilaterals, ni dir que s’escriu poc, cosa que és falsa, perquè al País Valencià s’escriu moltíssim en català. Tampoc que es llegeix poc, perquè tot i que s’hauria de llegir més, al País Valencià es llegeix moltíssim en català. Tot juga en contra d’un conjunt de traves que encara existeixen tot i que no sempre es reconeixen. Molts ajuntaments progressistes continuen posant els mateixos obstacles per normalitzar el català. Si ja seria difícil deixar-ho tot en mans del mercat exclusivament, quan resulta que no pots comptar amb el suport necessari de les institucions després de dècades d’hostilitat, tot això fa que des de la mort de Joan Fuster fins ara hi haja hagut una degradació constant. I fins i tot ha influït en la percepció que té l’esquerra del problema. Si no hi ha un bon diagnòstic de la situació, no es prendran les mesures necessàries per evitar una mort que no la provocarà l’hostilitat, sinó que serà per desatenció. Per inanició. La cultura necessita del suport de les institucions. I la cultura en català encara més. Crec que, malgrat tot, s’estan fent coses bé. Però la lentitud és exasperant i ens fa patir pel futur.
-Per què Fuster és un personatge incòmode, també, per a bona part de l’esquerra i del valencianisme?
-Justament per això mateix: perquè Fuster està viu en tant que les seues idees encara estan vives i són necessàries. Això genera incomoditat. Hi ha dues actituds envers la llengua i la cultura que expliquen les dificultats de la continuïtat del poble valencià. Cada vegada s’imposa més la idea que els valencians, en definitiva, no són sinó espanyols de València. En la mesura que aquesta idea ha anat impregnant, que els valencians som, si no nacionalment, espanyols políticament, davant aquesta perspectiva l’esquerra només s’acontenta amb reformes i mesures pal·liatives. Amb corregir els excessos. En un país que ha patit tant els excessos s’agraeixen aquestes mesures. Però les mesures reformistes no són suficients. Fuster plantejaria una esmena a la totalitat: no podem viure només amb petites reformes i mesures pal·liatives. És el que deia Ovidi Montllor: «ja no ens alimentem molles, volem el pa sencer». La nostra continuïtat com a valencians ja no queda garantida per aquestes mesures correctores, reformadores i pal·liatives, sinó que s’exigeix un grau més de protecció. Això vol dir més exigència, de reivindicació i fins i tot d’enfrontament amb els governs. Això, una part de l’esquerra no ho comparteix. No ho entén. I en part això passa perquè se senten més espanyols que valencians.
-Vostè va presidir la plataforma Valencians pel Canvi, que es va dissoldre el 2015, fa cinc anys, amb l’entrada del Govern del Botànic. Diria que el que cal ara és un canvi dins del canvi?
-És que el canvi no s’acaba mai! Més que un canvi dins del canvi, hauríem d’exigir una acceleració del canvi. Més revolucions al motor. En quatre anys es poden fer moltes coses. Del que es tracta és de no desaprofitar aquesta conjuntura històrica que ha permès el triomf de les forces progressistes. És una experiència absolutament inèdita. Mai no s'han donat aquestes circumstàncies. Mai. Perquè anteriorment al PP, el PSOE governava en solitari al País Valencià. Però el canvi pel canvi no és suficient. Cal aprofundir en el canvi i accelerar-ho, perquè mai no saps quant durarà. Per això, les mesures pal·liatives són insuficients. Cal anar més enllà. Com és possible que no existesca, encara, la reciprocitat entre TV3, IB3 i À Punt? Com és que el Govern valencià no està a l’Institut Ramon Llull? Són coses que en cinc anys s’haurien d’haver fet. Però anem massa lentament. Anem amb por. I a més a més, al si de les forces progressistes, com deia abans, no tothom és valencianista. Cal fer consciència en aquest sentit.
-Gent com vostè, amb d’altres com ara Gustau Muñoz, Vicent Olmos o Eliseu Climent actuaven com a focus de resistència davant el desmantellament cultural del PP. Ara, vostè, en el context que hi ha des del 2015, quin paper juga?
-Abans, col·lectivament, formàvem part de Valencians pel Canvi. Ara, a nivell individual, hem de contribuir a la reflexió. Gustau Muñoz ha publicat tres o quatre llibres els darrers anys. I alguns són col·leccions d’articles. Per tant, no hem estat callats, sinó que hem continuat exercint una mena de consciència crítica saludant els canvis i les mesures positives, però també denunciant la lentitud i les dificultats per avançar.
-El centenari de Fuster se celebrarà el 2022. L’efemèride servirà per remar en aquest sentit?
-Jo voldria que fora així. Precisament, crec que és una bona ocasió per agilitar l’acceleració de què parlava. En un altre context polític és evident que ni tan sols es plantejaria la celebració del centenari. Seria una cosa només per a les institucions culturals i acadèmiques, no per a les institucions administratives. Però amb governs progressistes a la Generalitat, a les diputacions i a molts ajuntaments s’espera una major implicació i que la commemoració no siga només protocolària o per eixir del pas. El pitjor que podríem fer és limitar-nos a donar el nom de Fuster a un carrer, a una plaça o a un centre cultural. Tot això està bé, sí. Però crec que seria molt més interessant si les institucions promogueren una major difusió de l’obra de l’escriptor. Allò fonamental és llegir-lo. I ara es pot fer, consultant llibres a les biblioteques, cosa que se limita a una aproximació acadèmica i erudita. Per això, necessitem edicions populars, barates i de gran tiratge que arriben a un públic més ampli. Fomentar aquest tipus d’edicions, fomentar debats i discussions sobre l’obra de Fuster, però també sobre el seu pensament, fer actualitzacions crítiques de les seues propostes, seria un gran resultat. El que no tindria sentit és resoldre la papereta en termes protocol·laris i sentir-se incòmode. Serien actituds estèrils. No necessàriament s’ha de compartir el diagnòstic ni les propostes que Fuster feia per al País Valencià i per als Països Catalans. Però sí que està bé debatre-ho i discutir-ho. En una situació com l’actual, en què ens plantegem quin és el model d’Estat que volem, quan alguns voldrien un retorn a la uniformització del franquisme, mentre que d'altres, tal com es demana des de la Generalitat Valenciana, volen un Estat molt més descentralitzat, tot això evidencia que el model territorial està sobre la taula. Que hi ha una discussió. I ací seria molt important recuperar les propostes de Fuster. Això vol dir debatre-les i discutir-les. Trobe que, en aquest sentit, la reacció des d’allò que diem deep state, que es regirarà contra qualsevol proposta que promoga una descentralització, només es podrà vèncer si ho fem des de la proposta d’idees. Perquè estem en una batalla d’idees. De relat. I en aquest context és molt bo posar sobre la taula les idees de Fuster. No per seguir-les al peu de la lletra, sobretot perquè va morir fa quasi trenta anys i perquè aquell llibre tan important, Nosaltres els valencians, el va escriure fa quasi seixanta anys. Ningú pot pensar que les propostes per al País Valencià de demà són les de fa seixanta anys. Però a partir d’aquelles idees es pot discutir, es poden actualitzar, analitzar... I disposaríem d’un cabal d’arguments amb què oposar-nos al deep state, que s’ha enrocat en la defensa d’un estat centralista i uniforme que, si no vigilem, acabarà amb l’estat de les autonomies. Ja hi ha qui s’ho vol carregar i ho pregona amb total naturalitat. Això vol dir que els polítics valencians i les institucions valencianes necessiten d’idees amb què anar un poc més enllà del marc vigent, que és molt precari. En aquest sentit, les idees de Fuster són molt útils.
-Vostè ha publicat, amb Josep Palàcios, tres volums de l’obra completa de Fuster. Què en queda?
-N’hi ha previstos set volums i n’han aparegut tres. Ara, al 2021, n’apareixeran dos més. I el 2022, any del centenari, n’apareixeran els dos últims. El primer volum va ser el dels aforismes, els versos i els volums. El segon i tercer volum recullen l’assaig literari, allò que més definia Fuster com a escriptor. El quart i el cinquè, els que eixiran ara, seran els d’història literària. El primer volum anirà des de l’edat mitjana fins el 1800 i el segon, dels segles XIX i XX, tractaran la literatura catalana contemporània. Finalment, l’any següent apareixerà un volum amb els papers de caràcter més pamfletari, en el bon sentit de la paraula: llibres d’incitació política com ara Nosaltres els valencians, Un país sense política... aquells llibres de més intervenció política, també des d’una perspectiva conjuntural, marcats per l’època de la Transició. L’últim volum recollirà els llibres de caràcter més antropològic: llibres de viatges, com ara Viatge pel País Valencià, traducció d’El País Valenciano; o llibres sobre l’Albufera, Combustible per a falles... Aquells llibres o publicacions bé de viatges o de caràcter més idiosincràtic sobre la personalitat dels valencians.
-També és director de la correspondència de Fuster. Queda alguna sorpresa per publicar?
-Sí. Malauradament, s’ha endarrerit molt la publicació dels volums. N’hauria d’haver aparegut un a l’any. Vam començar al 2000 i estem al 2020. N’haurien d’haver aparegut vint. Però en tenim catorze. No estem tan malament, per tant. La bona notícia és que ara, al Nadal, l'Editorial 3i4 publicarà dos volums de la correspondència amb Vicenç Riera Llorca (1903-1991), una de les figures més conspícues, perquè era el corresponsal de Fuster a Amèrica i Mèxic, tant en La Nostra Revista com en Pont Blau –de la qual va ser director. La correspondència que van mantenir era molt rica i densa. I al gener està prevista la publicació de la correspondència amb allò que dèiem «el valencianisme de la postguerra». Ja havia aparegut la correspondència de Fuster amb personatges com ara Xavier Casp (1915-2004) i algun altre, i ara es publicaran les cartes amb Carles Salvador (1893-1955) i altres persones d’una generació anterior a la de Fuster que van marcar el valencianisme de postguerra. Pel que fa a volums futurs, molts depararan sorpreses. Per exemple, un dels que està en procés és el volum amb els polítics: cartes amb Jordi Pujol o Ciprià Ciscar, per exemple. Això pot ser molt interessant. Un altre volum pendent és el de la correspondència de Fuster amb cantants i músics de la nova cançó, com ara Raimon, Ovidi Montllor (1942-1995) o Lluís Llach. Tot això apareixerà, segur, abans del centenari.