La gegantina feina que va suposar-li la composició, preparatius i estrena de l’òpera L’enigma di Lea (Gran Teatre del Liceu, 2019) va interrompre la redacció d’un altre voluminós assaig (630 pàgines) que ara veu la llum gràcies a Galaxia Gutenberg, Paisajes del romanticismo musical. Un llibre que no és un tractat sobre la música romàntica, sinó un estudi a l’entorn dels eixos radials que van convergir en una època (o un estat d’ànim?) dita genèricament romanticisme i que vertebra el sentir de l’Europa de 1780 a 1900. Eixos que són literaris, pictòrics, teatrals, arquitectònics, filosòfics i, evidentment, musicals. El que fa Casablancas, doncs, és explicar no pas la música romàntica sinó el romanticisme en si mateix, però amb el fil conductor de les seves músiques. Perquè, de fet, no es pot parlar de música romàntica sinó de músiques del romanticisme. O de romanticisme musical.
Mai com fins al segle XIX no s’havien diversificat tant les arts. Impregnades de la subjectivitat i de l’exaltació del jo, literatura, música, pensament i arts plàstiques es van convertir en disciplines autonomitzades dels encarcarats academicismes i van ser signes d’identitat de les diverses individualitats que les van veure néixer i créixer. Romàntics eren Poe, Friedrich, Chopin, Hegel, Byron, Goethe, Wordsworth, Hölderlin, Becquer, Larra, Manzoni, Baudelaire, Flaubert, Schumann, Beethoven, Coleridge, Schiller, Maupassant, Puixkin, Doré, Glinka, Chateaubriand, Dostoievski, Novalis, Verdi, Leopardi o Wagner, entre molts altres. Ells i els seus companys de generació van actuar de frontissa entre la comprensió del món racional il·lustrat i la introspecció del món fabulat per la fantasia.
Aquesta idea es troba en l’interlineat del volum de Casablancas, que utilitza la música com a “banda sonora” (mai millor dit) d’un moment privilegiat de la cultura occidental. Per això, és interessant recórrer el llibre a partir de les grans aportacions del romanticisme musical, que poua del classicisme vienès (Haydn i Mozart), heretat per Beethoven per passar a assentar-se en un estat que Casablancas defineix com d’“estancament, abstracció i contemplació”. Aquesta és, de fet, la part més interessant del llibre i el seu nucli, que ocupa unes 230 pàgines, que són ja de referència. És aquí on apareix una figura com la del caminant (Wanderer) associada al desarrelament i al fatalisme tràgic; per no parlar de dimensions com el misteri, l’èxtasi, la suspensió temporal i, sobretot, el sublim, que és la categoria estètica prototípicament romàntica i que Casablancas analitza magistralment.
D’una manera valenta (i arriscada), l’autor del llibre passa aleshores a establir ponts de diàleg amb una altra manera de concebre la subjectivitat i l’exaltació del jo, perquè ultrapassa el llindar del segle XIX per endinsar-se en el primer terç del segle XX. Resistint-se a acceptar que el romanticisme és tan sols una època, i d’una manera subtil però eficient, Casablancas s’arrecera en la idea que l’ésser romàntic defineix una manera de ser i d’estar en el món, amb la qual cosa es pot entendre que Schönberg, Bartók, Ives o Janácek fossin els grans (i potser darrers) hereus d’un romanticisme que posteriorment s’ha banalitzat amb imitacions postmodernes i productes directament kitsch.
La modernitat del romanticisme (i la seva vigència) està garantida en una anàlisi, igualment moderna, que és la que proposa Benet Casablancas en un llibre ja indispensable. I que compensa les hores i les jornades invertides en la seva lectura.