Fa exactament quatre anys, el president socialista François Hollande va anunciar que no es presentaria per obtenir una segona legislatura. Hollande, doncs, deixava via lliure a un home que prometia transformar radicalment França. Emmanuel Macron aleshores tenia 38 anys, era més aviat liberal, havia treballat en un banc, volia reformar l’economia i fer-ho tot diferent. El maig del 2017 va arribar a la presidència, escollit a la segona volta per ciutadans –entre d’altres– que volien impedir la victòria de la populista de dretes Marine Le Pen. Però també per molts que creien en la política liberal i centrista que prometia Macron i que volien un nou començament per a França.
Durant les últimes setmanes, aquells votants es freguen els ulls desconcertats. A la tardor el president encara defensava fermament la llibertat d’expressió, incloent-hi la llibertat de publicar molestes caricatures de Mahoma. Però aleshores va permetre que el seu ministre de l’Interior tirés endavant un projecte de llei que preveia multes per filmar policies en acció. Les imatges que posin en perill “la integritat física o psíquica” d’un agent comportaran un any de presó i una multa. Això suposa una forta intromissió en la llibertat de premsa.
Macron tampoc no va dir res quan el ministre de l’Interior, Gérald Darmanin, va reclamar que els periodistes s’haguessin d’acreditar a la comissaria de policia abans de les manifestacions. Fins i tot les cadenes públiques van protestar després d’aquelles declaracions. Darmanin va retirar la iniciativa, però es va mantenir ferm pel que fa a l’article 24, la prohibició de les imatges policials. Al novembre, el passatge va ser aprovat en primera lectura al parlament, malgrat les objeccions de les associacions de periodistes.
Potser el projecte hauria tirat endavant si l’endemà tres policies no haguessin apallissat el productor musical negre Michel Zecler i l’haguessin insultat dient-li “negre fastigós”. L’incident va ser enregistrat per una càmera de vigilància, i cinc dies més tard la plataforma Loopsider va publicar el vídeo. Allò va posar de manifest el racisme i la violència cega que impera a la policia. I de sobte va quedar en entredit tot el que preveia el ministre de l’Interior. Perquè, segons l’article 24, la publicació de les imatges probablement hauria sigut il·legal.
Gérald Darmanin, un ferm conservador, és al càrrec des del juliol. La seva designació no va ser casualitat: forma part d’un gir estratègic del president. Darmanin ha de posar fi als enfrontaments dels últims mesos amb els policies insatisfets al país. I en el terreny de la política de seguretat, el seu nomenament ha de servir perquè el govern no doni munició als conservadors i la dreta. De la política econòmica de Macron poca cosa en poden criticar, però, pel que fa a la llei i l’ordre, de moment les coses han estat diferents. Aquest és, pel que sembla, el pla de Macron per a les presidencials de la primavera del 2022: vol atreure els votants conservadors encara que així es guanyi la ira dels carrers. Per a ell la variant més factible, estratègicament parlant, és aconseguir una segona volta contra la populista de dretes Marine Le Pen.
Darrerament, el president brega amb les conseqüències del seu propi èxit. Amb la seva elecció, va trastocar de dalt a baix el panorama polític francès. Les ruïnes del Partit Socialista van ser les primeres d’ensorrar-se del tot, que en les parlamentàries va obtenir només un 8% dels vots. El 2022 els partits de més a l’esquerra tampoc no haurien de ser un perill: tindran diversos candidats, cosa que fa improbable que superin la primera volta. En canvi, Macron sí que ha de témer dues coses: un candidat conjunt de l’esquerra i els Verds; o un polític carismàtic conservador.
La resta és aritmètica: per passar a la segona volta, Macron necessita entre un 20% i un 25% dels vots. Com que ha perdut molts votants liberal-socials, ara ha de pescar en el terreny conservador. La seva antiga estratègia es basava a combinar a parts iguals elements liberals i conservadors. Però ara, si vol guanyar, ha de convèncer fins i tot una part dels votants de Le Pen, creu Olivier Roy. Aquest politòleg és una de les 33 personalitats que el 2017 van votar Macron i que ara se n’han distanciat en un article que porta per títol “President, no el vam votar pas per a això”. Olivier Roy qualifica el càlcul de Macron de cínic, però, si ens fixem en les enquestes, de moment sembla que és encertat. En canvi, si mirem els carrers, la situació és una altra. La setmana passada es van manifestar milers de persones contra la llei de seguretat de Darmanin. I un treballador del partit del govern va constatar horroritzat: són “els nostres votants, gent que conec”. Ara per ara, l’article 24 ha estat retirat per ordre de Macron. Però Darmanin ja ha anunciat la pròxima mesura: vol fer investigar més de setanta mesquites de tot el país.
Traducció d'Arnau Figueras