Sobre el taronja intens del gres, tirant a ocre i descolorint-se cap a blancs lletosos, amb formes arrodonides i d’una verticalitat indiscutible, s’assenta el poble de Siurana. L’atracció del lloc és la seua ubicació excepcional: aèria, suspesa sobre una proa rocosa que avança petrificada sobre el paisatge prioratí. Siurana perviu amb actitud defensiva, com correspon a un dels darrers focus de la resistència musulmana enfront de les tropes de Ramon Berenguer IV. Salvaguardada en el punt àlgid d’uns cingles arriscats, el poble contempla des de fa dècades el pas d’escaladors arribats dels quatre punts cardinals del planeta. Siurana no ha crescut, i aquest és el segon dels seus encants. Pocs carrers, i empedrats, una església romànica, un castell en ruïnes, un refugi i un hotelet atreuen milers de turistes a aquest escenari auster, naturalment arcaitzant.
A Siurana, no hi ha cap obstacle que ature la vista. La talaia invita a navegar a vol d’ocell pels turons i vinyes de la comarca, o pel despullat, incontestable, massís del Montsant. Diuen que la reina Mora, amb tota la fantasia que correspon a la llegenda, saltà des d’ací amb el reglamentari cavall blanc; des d’aquesta balconada natural, ubicada a les portes del poble i batejada amb el gest suïcida. Al poble, el separa una desena de quilòmetres del pantà del mateix nom, que atura les aigües del riu, sempre amb la mateixa denominació, que fa poc que acaba de nàixer. Els primers metres del Siurana discorren per un paisatge captiu de cingles, graus i parets i engorjats que conformen un univers interior, aïllat, aliè a l’agitació humana de les poblacions circumdants. A la confluència del barranc de la Gritella amb el riu de la Febró, se situa oficialment l’origen del curs que ens ocupa. I és ací, precisament, precipitadament, on s’ubica el primer molí que aprofità la força de l’aigua. El molí de l’Esquirola —o l’Esquirol— funcionà com a molí fariner, abans de convertir-se en masia per a usos agrícoles. Avui llueix un estat d’abandonament evident, amb teulada esfondrada i tot, igual que el seu veí, el mas d’en Candi, situat una mica enllà, tot seguint el fil del riu, que va servir de quarter als Patacons, un dels maquis de la lluita antifranquista.
La cua del pantà és a tocar. Siurana, el poble, podria caure-li a plom, i no se’n salvaria. L’embassament va ser inaugurat el 1973; no és gaire extens, però suficient per a retenir les aigües. S’hi practiquen esports aquàtics i ha esdevingut durant l’estiu la platja interior de Cornudella de Montsant.
Podrem aturar-nos en aquesta vila, que els dies festius suporta una exagerada agitació turística. A banda de la passejada de rigor, caldrà atansar-se al celler cooperatiu (1922), un de tants tarragonins signats per Cèsar Martinell, ubicat al peu de la carretera. La vila es troba enclotada en una vall tancada per les muralles del Montsant i de Siurana, i els vessants costeruts que connecten amb la serra de Prades. Quan hi bufa, el vent es mostra inclement amb la gent del lloc.
De Cornudella de Montsant, el Siurana ens fa passar per Poboleda, però abans caldrà detenir-se al molí del Pont —el més antic del poble, documentat el segle XIV— i dels Albins. En aquest últim, l’anomenat assut de la Vental de Pubill en reté les aigües i ha esdevingut una zona humida de 12 hectàrees, amb un dels millors boscos de ribera de la conca. La cara fosca de la resclosa és la derivació d’aigües —el 90% del cabal— cap a l’embassament de Riudecanyes, per mitjà d’una canalització subterrània. Seguim.
Fa un moment que som a l’Espai Natural Protegit del Riu Siurana i les Planes del Priorat, que ja no abandonarem fins a la desembocadura en l’Ebre. A les portes del poble, el pont de la Soia, probablement d’època medieval, es manté com un testimoni del pas sobre el riu de l’antic camí Ral entre Poboleda i Siurana. L’estructura va caure en desús el 1880, quan va inaugurar-se la carretera actual. Sembla que, a la dècada dels setanta del segle passat, la Diputació de Tarragona en va dur a terme la restauració. Si creuàrem el pont, del molí de la Soia només en trobaríem les restes.
De Poboleda, haurà de saber el lector que fou ací on s’ubicà originàriament la comunitat cartoixana, que acabaria traslladant-se a Escaladei. Sembla que corria el segle XII quan l’indret, Populeta, fou escollit com a assentament per Ramon de Vallbona —eremita de soca-rel, considerat fundador del monestir de Vallbona de les Monges— i una colla d’ermitans que baixaren de les muntanyes per a unir-se a la comunitat de cartoixans cridada per Alfons el Cast. Poboleda també visqué disputes arran de l’aigua del riu: el molí tèxtil engegat pels monjos —vora riu es conserva casualment el molí dels Frares, del segle XVIII, amb tota probabilitat fariner— en feia ús i abús, menystenint l’aprofitament per a reg agrícola que reclamaven els pagesos. La controvèrsia se saldaria, a mitjan segle XVI, amb la signatura d’un acord regulador de l’ús de l’aigua.
Podríem acompanyar el curs del Siurana una bona estona, passejant-hi pel camí que el voreja i protegits pel corresponent bosc de ribera. El viatge, però, el continuarem per carretera. L’asfalt de la comarca —recordem-ho— descriu traçats sinuosos, que serpentegen entre els barrancs i els turons, i el que mena cap a Escaladei no se’n salva. La carretera, a més, s’allunya del riu, passa prop de la cartoixa i no recupera el riu fins a arribar als peus de Torroja. El poble, enfilat, com és costum en aquesta terra —la Morera de Montsant, Gratallops, el Lloar, el Molar, la Vilella Alta...— mostra desconfiança i una certa actitud defensiva. Per al viatger contemporani, l’elevació es tradueix en privilegi contemplatiu i exposició afegida als vents que sovintegen la zona.
Torroja s’apinya al vessant. Ací i allà pedra rogenca incrustada a les façanes justifica el topònim del poble. Al capdamunt, ombrívola, la font Vella proporciona aigua refrescant i un espai on aturar el temps. Si eixim del nucli pel carrer més elevat del poble, un mirador reserva una de les perspectives més compensades del massís del Montsant i de la realitat que es desplega al seu davant. Sota els nostres peus, el riu Siurana segueix el seu curs. Allà baix, també, hi ha el molí de Marimon. La instal·lació pertangué al mas del mateix nom i es concretà en una petita central hidroelèctrica que captava l’aigua d’una presa annexa. La de Marimon entrà en funcionament el febrer del 1911 i, amb els anys, acabaria proporcionant llum a Falset i a Porrera en temps d’insuficiència elèctrica.
A dos meandres de Gratallops, apareix el molí de la Vila, o el que queda d’ell. Es tracta d’una construcció modesta, que va dedicar-se a la molta de farina. El de la Vila de Gratallops, com molts dels molins fariners del Priorat, va moldre el cereal de la comarca i el provinent de les Garrigues a través del camí Ral de Lleida a Reus. Aquesta instal·lació és una de les tantes que salten la vall del riu Siurana, que van donar servei a pagesos i traginers, i que van contribuir a impulsar l’economia prioratina, propiciant l’intercanvi de la farina acabada de moldre per altres productes locals.
El Siurana voreja Gratallops, rigorosament enfilat a sobre d’un turó. El poble conforma l’epicentre del fenomen enològic de la DOQ Priorat. Només caldrà atenir-se a les proporcions per a fer-se’n una idea: 230 habitants i una vintena de cellers.
Un gir sobtat de les aigües posa rumb al sud-oest. El Siurana passa a la vora de Bellmunt del Priorat —també elevat— i del seu patrimoni miner. La mina Eugènia —actual seu del museu de les Mines— fou la més important a Catalunya quant a extracció de plom. El conjunt extractiu el completen dues altres mines —la Règia i la Règia Antiga— i una colònia.
Sembla que el riu mateix pressent el desenllaç, pròxim, a les aigües de l’Ebre. Abandona el serpenteig amb què s’ha filtrat per aquesta geografia; traça, resignat, una llarga recta fins a l’aiguabarreig, a Garcia, a la Ribera d’Ebre. Arriba al seu final esquifit, inexistent, eixut; agonitza abans de la seua fi, a causa de la irregularitat del seu cabal i —ja ho hem dit anteriorment— per l’espoli de l’aigua per omplir l’embassament de Riudecanyes. Un final trist, un de tants...