Bufa el vent. L’embat furiós de la ràfega neteja l’ambient, satura la paleta de colors que tenyeix aquesta terra. Les muntanyes semblen retallades amb precisió cirurgiana sobre una atmosfera cristal·lina, pura. El Priorat es desplega amb ordre i pulcritud: el pagès, tenaç, s’ha esforçat històricament a entapissar-ne els costers amb vinya i bancals d’olivera, per sobreviure enmig d’aquesta geografia intensa i arriscada. Hiperbòlica, indomable.
Al cor, el massís del Montsant. Fortalesa calcària gairebé inexpugnable, s’eleva amb decisió abrupta, amb la roca Corbatera (1.163 m) com a punt culminant. Les més d’11.000 hectàrees van ser declarades parc natural el 2002 per la Generalitat de Catalunya. Podrà imaginar el lector que el paisatge resultant es desplega en capítols, en un joc complex de contrastos en què es dona cita, a més, un notable patrimoni històric, cultural i espiritual. La identitat del lloc és única, intransferible, amb el vi com a element distintiu, catalogat en dues DO, la Priorat i la Montsant; un relat que condensa una mediterraneïtat de terra endins i que va propiciar que el 2007 fora impulsada des del territori la candidatura Priorat-Montsant-Siurana, paisatge agrícola de muntanya mediterrània, per a ser inclosa dins el Patrimoni Mundial de la UNESCO.
Dues artèries fluvials solquen aquestes terres. El riu Siurana i el seu afluent principal, el Montsant, protagonistes d’aquest capítol. Ambdós són de cabal minso, esquifit, recullen les aigües irregulars que s’escorren del massís de Montsant. Tots dos comparteixen la característica comuna del riu mediterrani que els atorga la força i l’embat sobtat en temps d’aiguats, perquè ací, com a tota la façana mediterrània, plou poc i malament. Tots dos, també, troben el curs regulat prop de la capçalera per sengles embassaments.
El Montsant —el seu nom ho indica— parteix en dues meitats el massís homònim: la tossuderia de les seues aigües ha solcat el profund congost de Fraguerau, que explorarem seguidament. El riu naix a la perifèria de la serra homònima i és fruit de l’aiguabarreig del riu de Prades i el riuet del Teix, al municipi d’Ulldemolins.
Ulldemolins respira la tranquil·litat congènita de la comarca: una lentitud, còmodament instal·lada, el governa des de fa gairebé un mil·lenni. El poble ja existia al segle XII: el 1163 és citat com a Oils de Molins i Oculo de Molinis, també Oculi Molendinorum i Hul de Molins. Però també apareix Octo Molinorum, tal com ressenyà el 1920 Josep M. Casacuberta i que explicaria les variants antigues de Vildemolins i Vuiddeolins, recollides per Joan Coromines als pobles veïns de Margalef i Vilanova de Prades. En qualsevol cas —el mateix Coromines ho admet—, l’etimologia és confusa i resulta arriscat pronunciar-se amb fermesa sobre el terme “ull” com a evolució d’octo (vuit), perquè podria designar, també i amb molta lògica geogràfica, la surgència, la font, el naixement del riu que ens ocupa.
Del que no hi ha dubte és que el poble ha estat lloc de molins, dels quals en l’actualitat se’n conserva ben poca cosa: el del Pont —avui, restaurat com a casa rural—, el d’Espasa i el d’en Vaquer. N’hi hagué, d’això no hi ha dubte, vuit fariners i un draper. Algun d’ells, pròxim al poble, com el del Pont, documentat ja al segle XIV i que es mantingué en actiu fins al segle XX; d’altres aïllats, com el de Fraguerau, enclavat en el congost del mateix nom, i amb un accés tortuós. Tots, no obstant, estigueren a mercè d’un curs fluvial capriciós, de cabal inestable, mediterrani.
A les portes del dèdal de roques i cingles i plecs del massís del Montsant, el molí d’en Vaquer —o el record d’aquest— acomiada el viatger. Ulldemolins queda enrere; la immersió en aquestes muntanyes es fa imprescindible. Deixem-nos guiar pel fil d’aigua. Haurà de saber el lector que, si bé l’excursió no presenta cap dificultat, a excepció de la seua longitud, el camí no està exempt de pedra. Abundant, excessiva. El conglomerat s’apodera de l’entorn a mesura que hom se submergeix en el massís; s’hi manifesta sense titubejos, produeix formes voluptuoses, deformacions, arrodoniments produïts per l’acció erosiva de l’aigua i dels vents: parets bombades a les quals succeeixen balmes que auxiliaren en temps remots caminants, pastors i totes les variants de la vida eremítica. El Montsant és un erm, un desert, i per això un espai de retir: la imatge més representativa l’ofereix l’ermita de Sant Bartomeu, romànica, ubicada en l’únic espai obert que ofereix aquest paisatge cataclismàtic.
Ací habità, a mitjan segle XII, l’anacoreta Fra Guerau Miquel en una balma custodiada per la tenacitat rocosa dels Tres Jurats i de la roca Balladora. El silenci, caldrà escoltar-lo: sord, dens, palpable.
No tindreu cap dificultat d’orientació per accedir-hi: tan sols, caldrà que seguiu el sender de gran recorregut GR 65-5, que passa per les ermites de Sant Antoni i Santa Magdalena, als afores d’Ulldemolins, reglamentàriament senyalitzat amb els característics traços blanc i roig.
Des de l’anomenat racó de Sant Bartomeu, el riu s’obre pas entre formacions de ficció que han inspirat, per analogia, els noms amb què se les designa: el Formatge i el Bisbe, l’una al costat de l’altra; més amunt, la Sella. Les cavitats remeten a llegendes locals, com ara les coves del Francès, dels Morts, de Fortaleses o de l’Argamassa, de l’Escolania i la Falconera.
La vida humana es concentra al seu perímetre. Pobles i masies aïllades s’arrapen als vessants escarpats d’aquestes muntanyes: Albarca, Margalef, la Bisbal de Falset, Cabacés, Poboleda, la Morera de Montsant, Cornudella i Ulldemolins.
El Montsant, el riu en aquest cas, aconsegueix evadir-se dels engorjats a les portes de Margalef. Un últim obstacle li barra el pas. Es tracta del pantà, batejat amb el nom del poble: un embassament petit, certament, però no per això la seua construcció el 1990 va estar exempta de polèmica. L’obra, que posava en risc la salut dels ecosistemes fluvials, havia de servir per a regar un grapat d’hectàrees; res de l’altre món: els camps de Cabacés, la Bisbal de Falset i Margalef mateix. Més avall, un segon pantà, el de la Vilella Baixa, ínfim, va ser construït per a reg agrícola, sense gaire èxit en les seues funcions.
Margalef, el poble, s’enfila pel vessant muntanyós. I la roca li cau a sobre: inunda, a trams, el poble, l’assalta, i provoca en el foraster —que l’agafa desprevingut— una estranya sensació d’ofec en passar sota les balmes opaques de conglomerat.
Margalef s’estén, encara, sobre un meandre del Montsant, un de tants que el riu dibuixarà d’ací en endavant, regirant-se i subordinant-se a l’orografia capriciosa i impredictible del Priorat. Al cementiri, prudentment allunyat sobre el marge oposat del riu, s’accedeix pel pont Vell. L’obra es resumeix en una passera d’un sol ull, gòtica, del segle XV, i amb una barana metàl·lica contemporània, del tot anacrònica i amb estricte sentit funcional.
A quatre quilòmetres carretera avall, la Bisbal de Falset s’erigeix, de nou, sobre el rocam. Al peu del riu, uns antics molins d’oli —o molins de lliura, com se’ls coneix— ofereixen al viatger la memòria d’un passat gloriós en matèria oleícola: els de Cal Sas, del Pecat o de Cal Manuel en són una mostra. L’església de la Nativitat i, sota una bauma, l’ermita de Santa Llúcia hi aporten l’atractiu espiritual. A la de Santa Llúcia, les tropes republicanes instal·laren un hospital de campanya durant la Batalla de l’Ebre; avui una exposició permanent amb documentació gràfica ho recorda.
L’asfalt es deixa dur pel ritme serpentejant del riu. La lentitud s’apropia, una vegada més, de la comarca, amb una xarxa de carreteres estretes, recargolades, panoràmiques. I arribem a Cabacés, al seu municipi.
El molí de l’Estudiant ocupa el final d’un meandre generós. La vall s’eixampla, respira: els plans que acompanyen el riu han estat propicis per a ubicar assentaments rurals dispersos, que es concreten en masos, i per a l’aprofitament de les seues terres. Els darrers contraforts del massís del Montsant s’enfonsen en el riu, vessant-hi l’aigua dels diferents torrents. En un gir sobtat, apareix una obra gòtica: de perfil esvelt, vertical, el pont Vell de Cabacés (segle XIV) s’assenta sobre la roca mare. Hi ha qui en romanitza l’origen, especulant sobre el pas d’una possible via entre l’Ebre i Tarraco.
El nucli de Cabacés queda a una distància prudencial del riu. Atansem-nos-hi: l’església parroquial de la Nativitat de la Mare de Déu conserva un retaule gòtic del segle XIV. Un parell d’ermites, carrers costeruts, algun portal i la cooperativa agrícola (1933) en completaran la passejada.
No lluny d’ací, apareix una obra sense sentit. El pantà de la Vilella Baixa, anunciat línies enrere, intercepta les aigües del Montsant, el qual malgrat el nom, no ocupa ni un pam del municipi que representa. L’embassament en qüestió és compartit entre els termes de Cabacés i la Figuera.
Aviat arribem a la Vilella Baixa, i a l’Alta si ens desviem un parell de quilòmetres. És a la Baixa on el Montsant rep les aigües del riu d’Escaladei, que, com el nom indica, procedeix del poble homònim i naix als peus de la preuada cartoixa. Un pont romànic de tres ulls salva elegantment la hibridació.
El viatger hauria de passejar-se per la Vilella Baixa, però sobretot contemplar-la des de la distància: les façanes amuntegades, excepcionalment verticals, se sumen a un caos de teulades que remeten als paisatges ceretans de Picasso, i a l’atapeïda volumetria de les formes d’aquell cubisme creat i compartit per l’artista malagueny i George Braque. Més recentment, Josep Maria Espinàs va veure en la forma urbana del poble el Nova York del Priorat.
Un grapat de contorsions més i el Montsant es fondrà amb el riu Siurana. Abans, però, haurà d’esquivar el Lloar i Gratallops. Del segon, si ens hi apropàrem, caldria enfilar-nos a l’ermita de la Consolació. Que no tema el lector de sofà: podrà accedir-hi en vehicle per una pista de terra sense dificultats. La Consolació és referència a la comarca en matèria de pregàries individuals i col·lectives. Però més enllà del sentit espiritual i de la vàlua arquitectònica de l’edifici (segles XII i XVI), el lloc constitueix un mirador privilegiat sobre els dominis de l’històric Priorat d’Escaladei. Aquest cosmos de sòl rogenc, degut a la presència de la llicorella, harmonitza amb el tapís de vinya en costers, verd, ocre o de cep despullat depenent de l’estació de l’any. L’estampa, d’orografia inquietant, encrespada, la tanca la muralla calcària del massís del Montsant.
Gratallops fa de frontera del Priorat interior, d’aquest paisatge concentrat i furiós que anirà diluint-se amb el pas dels quilòmetres en direcció a l’Ebre. El Lloar i el Molar —sobretot aquest segon— són pobles que presagien l’aridesa blanquinosa que remunta de la vall de l’Ebre. A la partida dita de Los dos Rius —per qüestions òbvies—, el Montsant acaba ací el seu trajecte, fonent-se amb el Siurana. Nosaltres, tornarem a l’inici; ara, però, del riu Siurana, per seguir explorant aquesta geografia.