El llast que té ‘Iron Fist’

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El principal problema d’Iron Fist són les anteriors sèries sorgides del tàndem format per Netflix i Marvel. I per dos motius diferents que s’uneixen amb molt mala fortuna. El primer motiu és que el llistó ha quedat massa amunt. Daredevil va canviar pràcticament les regles del joc pel que fa al gènere dels superherois a la televisió. Va demostrar que podien ser creativament inspirades a nivell visual i fins i tot arriscades, interessants en el desenvolupament dels conflictes i a més espectaculars en el sentit cinematogràfic del terme. Daredevil va ser un contrast amb l’aproximació genèrica als superherois que s’ha fet tradicionalment a la televisió, on sovint s’ha seguit una política de mínims. Jessica Jones va confirmar i solidificar aquesta aposta per la ficció de qualitat i innovadora dins del gènere i ens va predisposar a gaudir de totes les sèries que vindrien.

En realitat, la primera decepció va arribar amb Luke Cage, la tercera estrena del tàndem, que, si bé va començar amb un bon punt de partida i la premissa interessant de col·locar un negre com a protagonista, es va desinflar a mesura que va avançar la temporada, encallant-se en diàlegs estèrils i trames que avançaven amb una lentitud tediosa. La frustració generada per Luke Cage en l’espectador ha estat probablement continguda, i ha esclatat finalment amb l’estrena d’Iron Fist, malgrat que aquesta última és molt més entretinguda, tot i els seus múltiples defectes. El motiu és perquè Iron Fist ha fet finalment evident que hi ha hagut un retrocés respecte al llistó marcat per les dues primeres sèries. Es tracta d’una sèrie amb una direcció impersonal (ni tan sols a l’episodi dirigit per Miguel Sapochnik hi ha res que destaqui), que té uns combats amb unes coreografies insulses i mecàniques (especialment comparades amb les de Daredevil), cosa que és greu tractant-se d’una sèrie d’arts marcials i que dosifica fins a límits absurds l’aparició dels poders del seu superheroi.

El segon motiu és que Iron Fist és la sèrie que precedeix l’estrena de The Defenders, en què s’uniran tots els herois d’aquest univers, i per tant part del seu objectiu és establir la premissa de la sèrie que vindrà. Això, el que vol dir és que, a diferència de les anteriors, que dedicaven molt de temps presentant als seus respectius protagonistes i els seus conflictes interns, Iron Fist està més centrada a desenvolupar la mitologia de l’organització The Hand, que tindrà un paper més rellevant a la propera sèrie. La història de Daniel Rand ocupa un espai ben minso de la temporada, i és una llàstima perquè les dificultats del personatge perquè se li reconegués la identitat era una trama interessant tancada en quatre episodis i de la manera més ridícula, deixant un personatge desdibuixat en mans d’un actor, Finn Jones, que no té el carisma d’altres. Malgrat tot, Iron Fist continua sent més vibrant i amb millor factura que la majoria de sèries de superherois (vegeu Arrow). Això no vol dir gran cosa, però és més del que li reconeixen les crítiques ferotges crítiques que ens arriben des d'Estats Units.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.