«IES Lluís Vives: de l'excel·lència a la indigència» és un dels missatges més potents que ha volgut transmetre el col·lectiu de pares i alumnes del centre educatiu públic ubicat al bell mig de València. Pancartes i cartells han sigut alguns dels elements protagonistes de les nombroses mobilitzacions que ha organitzat aquest grup des de principi de curs. La reclamació principal: una presencialitat total per als sis grups de segon de batxillerat que es juguen la nota mitjana, la qual els obrirà les portes o no de la universitat.
Una lluita que, fins al moment, ha obtingut victòries parcials, com ara que dos grups de segon de batxillerat de les rames social i humanístic puguen acudir-hi presencialment. Els alumnes de la branca científica, per contra, només poden rebre les classes presencials en les assignatures de modalitat específica, és a dir, a Biologia, Física o Química. La manca d'una total presencialitat manté la batalla perquè els 180 alumnes puguen gaudir d'aquesta opció en un any tan decisiu per a les seues vides.
L'origen de tot plegat es remunta al 30 de juliol, quan es va publicar en el Diari Oficial de la Generalitat Valenciana una resolució del secretari autonòmic de la Conselleria d'Educació, Cultura i Esport, en la qual s'informa que les classes, com a norma general, s'han d'oferir i garantir de manera presencial. O com assenyala l'advocat que representa els pares, Agustín Arenas: «Està en imperatiu. En cas de no poder-se garantir els espais adequats ni la distància interpersonal entre els alumnes ja s'hauria de recórrer a solucions alternatives, com ara condicionar altres espais dels centres perquè puguen funcionar com a aula; i, com a últimes opcions, la semipresencialitat».
Malgrat que la resolució de la conselleria marca la presencialitat com a norma general, el centre va optar-hi per una solució mixta, en la qual els alumnes anirien a l'institut de manera presencial en dies alterns (unes setmanes tres dies i les altres dos) i la resta de temps se l'han d'organitzar de manera autònoma a casa. A mesura que avançaven les classes, tant pares com estudiants van adonar-se dels inconvenients d'aquesta fórmula, de com se'ls escapava mig curs entre les mans, i més en un any com segon de batxillerat, on tot està pautat i organitzat per arribar de manera preparada a la prova d'accés a la universitat, rebatejada actualment com EBAU (Evaluació del Batxillerat per a l'Accés a la Universitat).
L'experiència de les classes a través de plataformes digitals, de fet, ha estat si fa no fa un fracàs, tot i emular la docència telemàtica impartida a les universitats. «Molts professors es neguen a utilitzar-la perquè perden massa temps i tampoc saben fer-les funcionar», indica una alumna que ha presenciat una classe amb intent de virtualitat. «Cada professor se l'ha d'instal·lar a l'inici de cada classe, col·locar-la en un trípode de sobretaula i, la tasca més difícil, aconseguir enfocar la pissarra. A més, només compten amb sis càmeres per a tot l'institut, número molt inferior a les classes simultànies que es donen en una mateixa franja horària», retrau un docent. Els pares censuren que són aparells de mala qualitat, que, a més a més, ha hagut de pagar l'AMPA.
Mobilitzacions estudiantils
Arran d'aquesta preocupació, els estudiants foren conscients de la dificultat que tindrien per obtenir notes altes i amb totes les dècimes necessàries per entrar als graus universitaris que desitjaven. A principis d'octubre, i a manera de protesta, van plantar-se amb pancartes els dies que no havien d'anar-hi a classe, convertint el carrer en la seua sala d'estudi. En veure aquella performance reivindicativa, segons asseguren diversos pares a aquest setmanari, el director del centre, Sergi Sanchis, va expressar-los: «No aconseguireu res».
La pervivència contestatària dels alumnes va generar la solidaritat dels pares, els quals van unir-se a les protestes amb l'objectiu d'anar-hi més enllà. Van evidenciar com mentre la direcció del centre assenyala que es pot donar la presencialitat total, hi ha espais no docents que es podrien habilitar, com ara l'església, el cor de la capella, el saló d'actes, la biblioteca, el gimnàs o el mateix pati exterior. «El Lluís Vives, precisament, és un centre gran, amb sales grans, i sempre se l'ha considerat així», anota un dels pares afectats, els quals preguntaren a l'equip directiu del centre les raons per la no-habilitació d'aquests espais que permetria recol·locar tots els alumnes. «Caldria efectuar unes transformacions massa serioses per poder adaptar-ho i que funcione com a aula», replica el director del centre, Sergi Sanchis.
La negativa del centre a les reivindicacions dels pares i dels alumnes no ha aturat, ni de bon tros, la lluita. No debades, hi han acudit al Defensor del Poble valencià; han traslladat el problema a la Conselleria d'Educació; van fer una reunió amb el Director General de Centres... La mobilització ha sigut extraordinària. Fins i tot, han buscat un advocat, Agustín Arenas, per si cal jugar la carta dels tribunals. Es tracta d'un lletrat que ja coneix la institució, ja que va ser l'assessor legal durant la Primavera Valenciana.
Tanmateix, la proposta més important del col·lectiu és l'Alternativa ET (Entre Totes), un document en el qual es recullen les assignatures que dóna cada grup, en quina aula i quantes persones hi ha en cadascuna d'elles. Com un dels pares és arquitecte, també s'ha mesurat l'espai de cada classe a través d'uns plànols del centre. Segons aquest estudi, tots els alumnes caben, amb distància de seguretat inclosa. «En els espais on no ens hi poden col·locar, és fàcil resoldre el problema si es canvia la disposició de les aules d'horitzontal a vertical, o viceversa, o habilitant els espais anomenats anteriorment. El resum de l'Alternativa és tan senzill que l'hem pogut explicar en un full", expressa un dels responsables de la proposta.
Per altra banda, una docent del batxillerat artístic explica que la majoria del professorat també ha volgut contribuir a la causa, de manera que han proposat una altra possible solució: cada dia els alumnes anirien a classe i hi hauria un «grup volant», que serien els alumnes excedents de cada classe segons l'espai disponible. Per ordre de llista, aquests estudiants s'anirien alternant, així, només es veurien perjudicats una vegada al mes. «És una solució racional, que no perjudicaria tant als alumnes i que a l'institut no li costaria molt d'esforç assumir-la», assenyala.
«El document de la Conselleria és ben explícit: s'ha de garantir la presencialitat», complementa l'advocat Arenas, qui reclama a l'equip directiu «arguments de pes per haver-hi pres aquesta decisió sense mostrar informes detallats i sòlids que donen suport a la modalitat de classes que estan impartint». «Els pares ho han demostrat amb l'Alternativa ET, però el centre no ha presentat la contraalternativa, i molt menys per escrit», assegura. «El conflicte real és el problema d'actitud que hi té l'equip directiu, perquè no és possible que no s'obren a cap solució. Sempre és "no" a tot. Ells no han fet cap estudi per trobar espais alternatius», relata una mare.
A banda del conflicte educatiu que ja és més que evident, l'enfrontament també ha passat a un territori personal. Alguns familiars de l'alumnat han rebut de manera negativa que l'equip directiu del centre els haja titllat de «reivindicatius» i «rebels». Aquesta mateixa mare expressa que no es considera rebel, sinó que el fet únic que fa és «defensar el dret a l'educació que té la meua filla a realitzar la prova d'accés a la universitat en igualtat de condicions a una prova que determinarà el seu futur». Una altra mare dóna suport a aquesta opinió remarcant que no ho fan com a hobbie i que tenen les seves feines. «Hem perdut moltes estones de treball per anar a les reunions i pensar propostes», ressalta.
Desgast acadèmic
La mobilització ha causat desgast, especialment als més joves. «Han abaixat una mica els braços», confessa una mare, qui afirma: «Ara som nosaltres, els pares i les mares, qui continuem de manera més activa amb la lluita». «La tònica a segon de batxillerat és de frustració. Hem de dedicar molt més temps a estudiar cada assignatura, però després les notes no són les que mereixem», indiquen tres alumnes del batxillerat científic, els quals afegeixen: «No aprofundim en els temes ni podem dedicar classes senceres a practicar o a corregir els exercicis. És impossible perquè hem de donar dues classes en una».
Alguns alumnes, fins i tot, van plantejar-se el canvi d'institut, com, per exemple, una alumna que aspira a cursar el grau de Medicina, la qual necessita una nota elevada per obtenir el seu somni acadèmic. «Sincerament, no crec que aconsegueixi la qualificació, però he decidit quedar al centre, lluitar i agafar-ho com si fóra un curs normal amb condicions habituals», relata. Tot i que és una opció que s'han plantejat la majoria dels pares i de les mares, pocs ho han dut a terme. «Moralment és difícil que els xics i xiques deixen el seu institut i companys de tota la vida. Segon de batxillerat és un any complicat per a fer-ho i més ara que ja ha passat un trimestre», asseguren, així com destaquen que els altres centres no oferixen tantes places de matriculació per poder donar cabuda presencial a tots els alumnes.
«Alumnes amb un expedient brillant han baixat el seu rendiment. En realitat, bona part de l'alumnat ha experimentat un retrocés. Ara bé, és totalment comprensible amb les circumstàncies que estan patint», apunta una professora del batxillerat artístic. La docent reconeix, de fet, que els han d'exigir el nivell alt que es trobaran a l'EBAU, però «nosaltres els ho hem de facilitar amb classes, explicacions i feina dins l'aula». «El nostre indicador és la nota mitjana de cada grup, i quatre d'ells es mantenen pràcticament iguals. Dels dos restants, una classe millora i l'altra empitjora unes dècimes, però això passa tots els anys depenent de cada promoció», respon Sanchis, qui planteja una altra qüestió: «Si s'ha de valorar la presencialitat, primer s'hauria d'aconseguir per als alumnes de segon curs d'ESO abans que per als majors de l'educació secundària. Són més menuts, no tenen tanta capacitat organitzativa i comporta més dificultat que es queden sols a casa. S'entén que un alumne que està a punt d'entrar a la universitat se sap organitzar millor el temps».
El col·lectiu no comparteix l'opinió del director, perquè pensen que aquest no és el curs per a fer «experiments». Una mare ressalta que els alumnes no tenen criteri per a distingir el fet important que entrarà a l'EBAU del material que no és tan necessari: «No són tan madurs ni organitzats com per a tenir excessiva autonomia ni per a preparar-se una prova d'aquest nivell sols. Se'ls està traslladant una responsabilitat massa exigent que adolescents de disset anys no tenen per què assumir».
La prolongació en el temps d'aquest problema fa que sorgeixin altres conflictes dins el confrontament general. Alguns pares asseguren que han hagut de recórrer a professors particulars per als seus fills, per poder reforçar tot el que no donen a l'institut. «Ens podem permetre pagar classes particulars perquè la nostra filla arribe on vol arribar, però entenem que no totes les economies familiars poden fer aquest sacrifici», explica una mare. Així, el col·lectiu deixa palesa la desigualtat dins la desigualtat: per una banda, davant la resta d'instituts que sí que tenen classes presencials cada dia i, per l'altra, entre els mateixos companys del Lluís Vives que es poden permetre classes particulars, i els que no. De fet, això ho exemplifica la professora del grup de batxillerat artístic després de veure els resultats del primer trimestre: «La poca gent que ha aconseguit mantenir-se en les seues qualificacions habituals és gràcies als professors particulars i a molts esforços, tant dels alumnes com dels mateixos pares»
La Tardor Valenciana
Si la situació no millora, el col·lectiu assegura que «arribaran fins al final», amb la via legal inclosa. No debades, podrien interposar una querella per prevaricació quan hi haja indicis raonables d'un desistiment de funcions, i més en un curs com segon de batxillerat on el temps va en contra dels alumnes. De totes maneres, aquesta opció no la desitja ningú, perquè són conscients que aquests processos són molt lents i la resolució judicial arribaria molt tard. «Els alumnes ja haurien acabat el grau», confessa Arenas. «Si un jutge pot fer que les parets de les aules es dilaten i els espais tornen més grans, benvingut siga. Però entenem que no és el camí, i nosaltres estem convençuts que no hem infringit cap llei ni mandat legal», respon amb tranquil·litat Sanchis.
L'IES Lluís Vives va ser la icona de la Primavera Valenciana, una protesta estudiantil que va esclatar en febre del 2012, per la seva lluita contra les retallades en educació de la Generalitat Valenciana dominada pel PP. I, també, per les càrregues policials que se'n derivaren. Vuit anys després, tanmateix, és el protagonista de l'anomenada Arenas la Tardor Valenciana: «Aquesta situació s'ha gestat principalment en aquest centre, però s'està repetint almenys en cinc instituts públics més, i va en augment».
«Els alumnes de segon de batxillerat ens estem jugant el nostre futur i la professió a la qual ens volem dedicar. Necessitem els professors i la docència diària per a preparar una bona prova». És el missatge que li transmetrien alguns alumnes a Sanchis. Tota una declaració d'intencions perquè el Lluís Vives recupere la fama d'institut «d'avantguarda i excel·lència» que sempre l'ha caracteritzat.