Els sociòlegs de debò menyspreen els “sociopopis”, o sociòlegs divulgatius, que encara a aquestes hores escriuen llibres divulgatius i malden per fer teories globals. Qui treballa com està manat no es mou gaire o gens de l’àmbit de l’estadística i no fa mai llibres, sinó articles amb el mínim de literatura possible. L’ideal del bon sociòleg professional és la sala de màquines d’un servei d’estudis pagat per alguna institució o el departament de mercats i prospecció d’una empresa. Fer afirmacions generals o intentar destriar cap on van les societats complexes acaba en un exercici de banalitats més o menys sublimoides i enganxifoses que el sociòleg, investit de “científic social” es nega a fer per un simple exercici de salut.
D’ençà del 2008 s’acabà l’època que estava més o menys de moda anunciar “megatrends” (grans trets d’evolució social) i la sociologia ha tornat a la dada pelada i a l’escrutini discret. Si alguna cosa fa por al bon sociòleg d’ara mateix és que el confonguin amb un profeta o amb un poeta, perquè la complexitat social ha crescut tant que qualsevol profecia pot quedar falsada pel telenotícies de demà al vespre. Benaurats els qui creuen saber cap on va el món, perquè faran el ridícul sense remissió possible. Els dos últims creadors de síntesis socials han estat Ulrich Beck (1944-2015) i Zygmunt Bauman (1925-2017). Tots dos tenien en comú una intuïció poderosa: pensaven que el món postindustrial patiria una autèntica pandèmia de malestar emocional i d’emotivisme descarnat. El desbordament de les emocions i el fet que el capitalisme, un cop integrada la Xina, hagués demostrat no tenir rival creïble eren (i són) per a ells les dues dimensions bàsiques de qualsevol anàlisi global. Però es diferenciaven clarament a l’hora de respondre als reptes socials.
Els darrers anys han vist el triomf bastant obvi de les tesis de Bauman, curiosament represes per defensors de la teoria política més conservadora, que, com l’italià Mauro Magatti o Gregorio Luri entre nosaltres, recuperen la noció de “societat líquida” per acusar el món de nihilisme, degradació moral i misèries diverses. Per cert, no deixa de ser curiosa la insistència de tot aquest personal a defensar l’escola tradicional, com si les rònegues escoles dels anys seixantes del segle passat i els capellans de tendències sexuals dubtoses tinguessin alguna cosa creïble a dir. El restauracionisme pedagògic, si no fos per riure, seria per indignar-se.
Si ara Magatti recupera Beck al seu últim llibre (Nella fine è l’inizio, amb Chiara Giaccardi, Il Mulino, setembre 2020) deu voler dir que estan passant coses. La societat del risc d’Ulirich Beck era un text escrit en 1986, l’any de Txernòbil, però d’alguna manera preveia un futur de catàstrofes que ara tornem a tenir al davant. La pandèmia, que està impossibilitant d’una manera duríssima els projectes de la gent més jove, i que mata la gent més gran, produeix una consciència del risc que és més viva que mai. Afegiu-hi que des de 2008 s’ha trencat el pacte entre generacions i que la gent més jove difícilment pot accedir a feines mínimament ben pagades, per no dir a la compra d’un pis!, i veureu que el risc social creix arreu.
Quan Beck escrivia sobre la societat del risc era molt influït pel moviment ecologista alemany que havia posat davant els ulls de tothom les conseqüències de la degradació ambiental. Però avui podem fer una exposició del risc a 360 graus. En el que ell anomenava “la segona modernitat”, ecologia, geopolítica, pandèmia, tecnologia i crisi econòmica poden ser descrites en termes de risc. En el pas cap a les societats postindustrials s’ha perdut la creença ingènua en la idea de progrés i el concepte de perill/risc s’ha introduït a tots els càlculs. L’horribilis 2020 deixarà una societat molt baquetejada i força més cínica.
El panorama de feines precàries, repartidors de Glovo i universitaris sense feina s’acompanya d’una política feta des del big data i d’uns partits-empreses-de-serveis que s’enfrontaran a moviments d’indignats, que, com l’aristocràcia de l’edat mitjana, tracten els votants com serfs de la gleva a l’era global. En aquestes circumstàncies la guerra cultural s’establirà entre els qui consideren la democràcia com un règim “de risc” i que cal limitar, i els qui, per contra, veuen el risc en la gestió despòtica del capitalisme de dades i en l’estatisme. El que ja es va veient una mica arreu és que, com més intel·ligència artificial s’imposa, menys autonomia personal es pot mantenir. A més riscos, més “capitalisme de la vigilància”, per usar l’expressió de Shoshana Zuboff.
No estem davant una pesta metafísica i camusiana, sinó davant de riscos que són fills de la victòria de la modernitat. No és la crisi econòmica, sinó el seu èxit el que produeix riscos que es fan evidents només quan el globus es desinfla. El canvi climàtic, per exemple, anava aparellat amb la millora del consum i els gasos d’efecte hivernacle no es poden separar de la qualitat de vida de milions de persones. L’èxit del capitalisme industrial i de les societats liberals és tan innegable com el preu que toca pagar-ne. No és que calgui barrejar pomes amb peres, però totes dues ens les venen en suc de fruita.
La societat del risc s’ha fet brutalment present i la gent té dret a ser defensada en els mals temps. Però també s’ha d’assumir que nosaltres mateixos som el risc fonamental perquè, a més, tots vivim al mateix vaixell global. Beck avisà sobre las desigualtats socials i com estan vinculades al risc. Arreu del món, i dramàticament en molts països de la perifèria, l’exposició desigual al coronavirus ho demostra. Mentre en els més joves a Europa i als Estats Units es fa òbvia la situació de ressentiment social, que és tot un senyal d’identitat de la generació zoomer, els Estats es rearmen i volen recuperar la iniciativa, practicant un keynesianisme d’emergència. L’Estat sòlid i protector vol posar sota control la societat líquida. Els intents d’aconseguir que Amazon i altres grans conglomerats tributin potser acabaran malament però indiquen un camí.
Sostenibilitat i digitalització sembla que són les dues estratègies més a l’abast dels governs per conjurar les incerteses, però són respostes tecnocràtiques i que difícilment poden amagar riscos, vinculats al gran poder de concentració de la informació en mans de grans corporacions, no necessàriament gens lúcides a l’hora de gestionar la globalització. El capitalisme de dades és, en ell mateix, una font de riscos perquè elements del digital que permeten conèixer i d’alguna manera interceptar i orientar les nostres opinions. El monopoli (sigui en l’economia planificada soviètica o en el capitalisme big data) és una font de riscos. Llegir Beck (o rellegir-lo) comença a ser urgent.