Just s’iniciava la segona meitat de la dècada dels anys setanta del segle XX, quan un jove mallorquí, Miquel Àngel Sancho, amb la mili —el servei militar obligatori vigent a l’Estat espanyol entre 1877 i 2001— recent acabada, pensava en què podria invertir la llarga vida que tenia per endavant. Si una cosa tenia clara era que li agradava la música. L’hi apassionava, més aviat. Però viure de la seva gran passió a Mallorca no semblava només un somni sinó una quimera. Així que l’horitzó professional de Sancho, aquell 1976, havia de ser per força un altre.
A través d’un amic trobà una feina que per a molts altres mallorquins de la seva edat hauria estat talment com treure la loteria. Entrà en una cadena hotelera, Royaltur, que estava creixent exponencialment. Sancho no tenia cap titulació universitària —“vaig estudiar per a pèrit mercantil però no vaig acabar” els estudis, rememora per a aquest setmanari—, però ben aviat els seus caps s’adonaren del potencial del jove de 24 anys. Ascendí ràpidament en l’escala laboral i arribà a ser nomenat cap de compres de la cadena. Una feina d’executiu per la qual matarien molts dels aspirants a triomfadors en el sector empresarial de referència de les Illes. Tanmateix, ell no se sentia satisfet. “Jo aspirava a una altra cosa, somiava amb la música i cada vegada tenia més clar que aquella feina no era el meu lloc”, conta.
Amb un amic i company de Royaltur, Rafel Bover, amb qui compartia la passió musical, decidiren muntar una revista trencadora amb tot el que es coneixia en aquells moments a Mallorca i a tot l’Estat. El seu model era la revista francesa d’aleshores Actuelle. Trobaren un soci capitalista i dissenyaren la publicació, a la qual posaren el nom de Xocolat: un magazín destinat a les noves generacions que s’apassionaven, entre d’altres coses, per la música. “El problema va ser que, quan el soci que posava els doblers veié el número zero, es va espantar, trobà que l’enfocament que li donàvem era massa agosarat i es va fer enrere. En Rafel i jo quedàrem amb un pam de nas i amb els fotolits fets: encara els tenc, com a record. La revista no va sortir, però jo no em volia resignar. Vaig estar pensant què podia fer i, a la fi, la decisió va ser muntar una botiga de discos”. El model a seguir van ser els petits establiments musicals que en els seus viatges conegué a Londres, Amsterdam... en què l’encarregat era tan apassionat o més que el comprador i podia aconsellar-lo a fons sobre les noves tendències.
Després de mirar diversos locals, en trobà un al carrer Estanc de Palma, a la part baixa del centre històric, perpendicular del passeig del Born. El llogà i, sense deixar la cadena hotelera, hi obrí el 1980 una botiga especialitzada en música. El nom de la qual el prengué de l’avortada revista: Xocolat. “Vaig oferir el que a mi m’agradava, sobretot artistes de jazz que més tard foren molt famosos però que en aquell moment no gaire gent els coneixia”. Al cap d’un any, el negoci anava suficientment bé com perquè Sancho ja no tingués dubtes de la següent passa que li calia fer: s’acomiadà de l’empresa on havia fet feina els últims cinc anys. Els caps de Royaltur “foren molt considerats, em van dir: ‘a la vida has de fer el que t’agradi i està clar que a tu la música t’apassiona’. L’empresa fins i tot em va donar una indemnització econòmica que no em pertocava per així ajudar-me a desenvolupar el negoci”.
Quaranta anys
Sancho recorda que la zona de Palma on obrí la botiga tenia “en aquell temps un gran encís, hi havia molta activitat musical: el piano bar Brussel·les, el Centre de la Guitarra, un bar anomenat Bruixeries... Pul·lulava per allà molta gent de la cultura”, i així, en aquell ambient, les vendes de la botiga van créixer com l’escuma. Sobretot perquè l’oferta era original. No existia res per l’estil a Palma, ni a Mallorca. “Oferíem jazz, salsa... el que els altres llocs no tenien. A Palma hi havia un bon grapat de botigues musicals. En record una d’original, que es deia Jonc, especialitzada en rock-and-roll, el seu propietari era un boig de Ramones, però tota la resta oferia més o manco el mateix. No és que estiguessin malament, jo comprava en algunes d’elles, però tot era si fa no fa el mateix, molt estàndard. Estava convençut que si volia fer-me un camí professional en aquest camp per força havia d’oferir música diferent. Per això, vaig trescar per tot per obtenir material de discogràfiques independents —incloses les que m’oferien discos de grups del que després es va dir La Movida— que no es trobaven fàcilment. Pareixia una aposta de negoci més que arriscada. De fet, jo temia que no pogués aguantar molts d’anys. I ja ho veus!».
En aquell ambient cultural que es creà a la zona del carrer Estanc, Xocolat hi esdevingué un punt de referència inexcusable. No només per la música que oferia. Sancho obria el local a exposicions de fotografia, pintura... “Cada quinze dies, fèiem alguna exposició o acte cultural”. Entre els parroquians habituals s’hi trobava el cantautor mallorquí Joan Bibiloni, amb qui Miquel Àngel tot d’una connectà. La bona sintonia i les ganes de fer coses noves els portà a tots dos, el 1982, a crear un segell de producció musical. Naixia així Blau. “Era una operació arriscada, perquè fugíem del que feien els altres, editàvem treballs de grups mallorquins en català, cosa que pareixia una bogeria”. Justament per aquesta originalitat l’èxit l’acompanyà.
Al cap de pocs anys, el que havia nascut com una tímida botiga de Sancho per provar a veure si podia deixar la feina a la cadena hotelera s’havia convertit en un negoci pròsper i cada cop més gran. Això i el fet que la zona on estava radicada Xocolat començà a patir una intensa degradació urbanística i social, aconsellaren Miquel Àngel a canviar d’aires. Va buscar i buscar fins que trobà un ample local, als baixos d’un edifici de pisos, cèntric, dins del perímetre de les avingudes de la ciutat. El 1987, hi obrí Espai Xocolat, la nova botiga, molt més gran que l’original i amb prou metres quadrats per gaudir també de la música en viu i fins i tot d’un petit servei de bar.
El canvi d’ubicació no perjudicà gens ni mica l’empresa. Tot el contrari. La botiga anava la mar de bé i igualment funcionava Blau. Tant com que, al cap de dos anys, Sancho era objecte del desig d’altres empreses musicals de Barcelona, que li volien comprar el segell discogràfic. “Jo no tenia cap intenció de vendre’l, així que vaig fer una contraoferta: en lloc que em comprassin, vaig proposar fer una nova empresa conjunta que servís per canalitzar sobretot música en català, amb una magnitud suficientment poderosa perquè pogués competir bé en el mercat que controlaven en aquell temps les grans multinacionals”. Amb Àlex Eslava, Jaume Martínez, Albert Reguant, Joaquim Guilera, Joan Oliva i Joan Vila creà Discmedi, on ell tenia el 40% de la propietat. Actualment l’empresa està participada per només quatre dels fundadors: Eslava, Sancho, Martínez i Oliva. Sense Discmedi no es podria entendre el boom del pop i rock en català. Els Pets, Lax’n’Busto, Brams, Txarango, Antònia Font, Manel... són alguns dels noms que han publicat en aquest segell. Sense oblidar cantautors com Joan Bibiloni, Tomeu Penya... O les edicions de flamenc contemporani de Miguel Poveda; la lírica de Jaume Aragall, Joan Pons o Josep Carreras; el jazz de Tete Montoliu, La Vella Dixieland... I mentrestant, Blau no ha desaparegut sinó que segueix tan actiu com sempre: “en aquests moments duim publicats uns vuit-cents discos de més de tres-cents artistes”, diu Sancho.
Miquel Àngel segueix enamorat de la música com el primer dia. Es nota en el seu despatx. Ell s’asseu davant d’una informal i gran taula —que en realitat són quatre d’idèntiques juntes—, que comparteix amb la seva filla, Anita, encarregada de la comunicació de l’empresa. L’únic luxe de l’oficina és la col·lecció de discos penjats a una paret, com una mena de galeria de la fama, dels quals per un motiu o un altre Sancho se sent especialment orgullós. En el record de les produccions discogràfiques que ha fet hi ha un lloc especial per a “Cuba canta a Serrat” de 2005 o el posterior d’homenatge a Compay Segundo, mereixedors d’una nominació respectiva als premis Grammy: “no guanyàrem, però el fet de ser nominats no està gens malament per a una empresa com la nostra”, valora, satisfet.
Ja són molts d’anys, molta feina la que va quedant en el record. Quatre dècades d’història. “Sense que mai, ni una vegada, hagi pensat a tancar, sempre he fet front de cara a tots els problemes”. Un dels quals fou la competència creixent de les grans superfícies: “no m’ha preocupat mai gens ni mica la competència, cadascú té el seu lloc i el nostre és molt sòlid. Tothom em deia que quan obrís El Corte Inglés hauria de tancar Xocolat perquè no vendria res de res. Idò saps que vaig fer?: se’m va ocórrer inserir el dia de l’obertura (de la gran superfície) un anunci a la premsa de Palma en què es deia ‘Xocolat saluda El Corte Inglés’. A banda de la ironia, la veritat és que jo sabia que Xocolat no patiria gens perquè teníem una oferta diferenciada. I passà igual altres vegades, al llarg dels anys. La nostra posició és sòlida. Tant com quet Xocolat és avui l’única botiga exclusiva de música que queda a Palma, quan n’hi arribà a haver més de vint”.
Al llarg de la història de Xocolat, també hi hagut temps per a l’organització de concerts. “Keit Jarret anul·là un concert de la seva gira per Espanya el 1981 i m’oferiren a mi portar-lo a Palma. Jo no n’havia organitzat mai cap, de concert, però com que l’admirava tant vaig decidir arriscar-me i va ser un èxit”. Lito Vitale, Van Morrison... són alguns dels noms que portà a Mallorca. Tanmateix aquesta part del negoci l’acabà per esgotar: “Al principi tot anava molt bé, però el fet que els ajuntaments contractessin (grups musicals) va fer pujar tant el cost de contractar que es va fer molt complicat, requeria grans esforços, molts de temps de dedicació i em vaig estimar més deixar-ho córrer”, rememora Sancho.
Avui, quaranta anys després de l’inici, Xocolat segueix venent música, des de 1982 el segell Blau edita obres, igual que ho fa de 1989 ençà Discmedi. Tot ha canviat, però l’essència segueix immutable. “En aquest temps, la tecnologia ha mudat molt el producte: la irrupció dels CDs va ser una revolució —i curiosament ara vivim el retorn del vinil com a distintiu de prestigi—, internet va capgirar el mode d’escoltar música —amb les baixades primer il·legals i després legals—, hem passat per tot tipus de circumstàncies adverses —com quan haguérem de fer front a la pirateria que les autoritats permetien—... però tenint el nostre paper clar ens hem defensat bé sempre. Com passa ara, amb la pandèmia, amb tot el que implica econòmicament i també anímicament, però en lloc de pensar en negatiu, tancar o plorar el que feim és oferir un nou producte a través d’internet, Xocolat Ràdio, alhora que mantenim vives la botiga i la producció. És a dir, feim el que hem fet sempre davant les dificultats: reinventar-nos”.