La manera més ortodoxa de començar aquest relat seria dir que Carraixet, la històrica formació que agafa el seu nom de l’emblemàtic barranc de l’Horta Nord, és el fruit d’un projecte embrionari iniciat el 1972 per Lleonard Giner i Mur. Un vaixell que ha travessat durant quasi mig segle tempestes i mars embravits pilotat per aquest patriarca —en el millor sentit— de la música valenciana fins al 2005, l’any de la seua mort, i continuat fins al moment present per les seues filles, Miry, Eva, Vanessa i Mari Carme Giner. Amb la complicitat al llarg del temps de Rafel Arnal pare i Rafel Arnal fill, entre altres músics que han fet costat al projecte. I tot això és veritat i així es reflecteix i reflectirà en els llibres que arrepleguen aquesta meravellosa i admirable trajectòria. Però Carraixet és també la història d’una restitució, un acte de justícia i una revenja, la de la matriarca del clan, Carmen Roig, esposa de Giner, mare i àvia de músics, que no va poder acomplir la seua aspiració de ser músic per la condició de dona que havia nascut abans d’hora per a segons quines coses.
No és l’únic avatar biogràfic més o menys desconegut de Carraixet, ocult per la imatge amable de la nissaga musical familiar de repertori popular, alegre i combatiu, del somriure i l’empatia imbatibles de les germanes Giner, que ha fet cantar i ballar tres generacions de valencians i valencianes. Darrere d’aquesta imatge hi ha una història d’entrebancs, d’oblits i, fins i tot, d’agressions, d’una batalla de València que va ser una prova de foc per a Carraixet i que va estar a punt de retirar la formació dels escenaris després d’un intent d’atemptat. Un col·lectiu majoritàriament femení que ha hagut de suportar i encara suporta els embats del masclisme. Que va sobreviure també a l’abandó institucional i social dels pioners de la Cançó. Una gran història, amb moments de plenitud i fases de foscor, com totes les grans històries. Que mereixia ser fixada i coneguda per tothom.
La bomba Carraixet, el documental estrenat la passada setmana en el Teatre Micalet de València, l’escenari del debut de la formació, amb direcció d’Helena Sànchez Bel, resol aquest buit. Un film impulsat per la productora Los Sueños de la Hormiga Roja que ha pogut veure la llum gràcies al finançament de la Delegació de Memòria Històrica de la Diputació de València i la participació de la radiotelevisió pública À Punt.
El projecte naix quan el productor Valentí Figueres, qui signa el guió juntament amb la directora i Antoni Mercader, es dirigeix a Mari Carme Giner per proposar-li la filmació d’un documental. La resposta és positiva. Entre altres, la productora havia fet prèviament la sèrie documental La memòria rescatada, dirigida també per Sànchez Bel i que va ser premiada per l’Acadèmia Valenciana de l’Audiovisual. Perquè ben mirat, La bomba Carraixet, títol que sembla jugar amb un doble sentit del terme —un de més festiu i un altre associat al drama del terrorisme d’extrema dreta al País Valencià—, no és un biopic a l’ús, sinó un exercici de memòria que serveix per repassar la història del País Valencià.
Un documental necessari —aquesta és la sensació que deixa quan el veiem— que va ser presentat el 2 de desembre al Teatre Micalet, en un acte emotiu i reivindicatiu alhora, amb una nodrida presència del món de la cultura i representants de l’àmbit polític encapçalats pel president de les Corts Valencianes, Enric Morera. Un treball que, de manera obligatòria, haurien de veure els polítics de tot l’espectre.
Resumir mig segle d’història no és fàcil, com reconeixia la mateixa directora, perquè sols el vessant estrictament musical, el paper de dinamització de la música popular que cal atribuir a Carraixet, donava per a molt més. Però la pel·lícula serveix per fer-se una idea de l’itinerari, des que Lleonard Giner funda una rondalla, Carraixet 72, que adopta la llengua pròpia com a vehicle d’expressió per influència de Rafel Arnal pare. El mateix Arnal recorda les capacitats com a músic de Giner, especialment un sentit poc usual per a l’afinació dels instruments.
Aquest projecte, nascut en les acaballes del franquisme, va haver de dissoldre’s el 1973 pels entrebancs propis de l’època. I Giner acaba formant part de la mítica formació Pavesos, que capitanejaven els desapareguts Joan Monleón i Merxe Banyuls. Una societat que dona lloc també als Mini-Pavesos, pioner grup infantil en el qual fan els seus primers passos Mari Carme, Lleonard fill, Eva i una joveníssima Miry. Un embrió de Carraixet que guanyarà el Premi de la Nova Cançó de Xirivella.
La naixença pròpiament dita de la banda queda fixada poc després, amb el clan Giner més Rafel Arnal i Pere Marco. Després d’una tasca de recerca poble a poble, rescatant amb l’ajut de la gent gran les cançons populars de l’Horta, enregistren el seu debut discogràfic, Beure, cantar i ballar (1978), inici d’una llarguíssima carrera que els converteix en peça clau del redreçament musical i lingüístic al País Valencià, i inscriuen el seu nom entre els referents valencians de la Nova Cançó. A través dels testimonis de la periodista Amàlia Garrigós, dels músics Vicent Torrent, Joan Crespo o el mateix Rafel Arnal, i també de les imatges, es ressegueix una llarga trajectòria musical amb moments inoblidables, com el debut de Carraixet sobre els escenaris del Teatre Micalet. O vessants menys coneguts de la banda com una molt roquera actuació en un especial de Canal 9, trencant alguns dels estereotips estilístics associats a Carraixet. També cal destacar la irrupció el 2010 d’Els Pabordets, grup infantil format per la tercera generació dels Giner amb el qual s’acomplia el somni del patriarca, que els seus nets i netes arreplegaren el testimoni musical.
“Carraixet són l’objecte d’estudi perfecte”, assegura l’antropòloga Monty Peiró, “per la família, la llengua i el feminisme. I per un pare que, en lloc de ser el pare absent, com passa amb tants músics, es va dur els fills darrere”.
De manera molt intencional, tanmateix, el documental fa èmfasi en l’exercici de memòria, en el recorregut històric. Perquè Carraixet, a més de la voluntat de recuperació folklòrica i l’aire festiu, ha tingut sempre un vessant reivindicatiu que durant la transició a la democràcia els va dur a intervenir en multitud d’aplecs i mobilitzacions. Compromís explicat en el film per Josep Guia, Maria Conca o Eliseu Climent. Una actitud proactiva que els va convertir en actors i actrius involuntaris d’un dels episodis més foscos de la batalla de València.
Història d’unes bombes
La voluntat de l’equip de La bomba Carraixet de documentar l’intent d’atemptat no va ser senzill. La família contava que l’incident havia tingut lloc en la plaça dels Furs, davant les Torres de Serrans, després d’una manifestació, però no sabia datar el fet amb exactitud i tampoc no hi havia informació a l’abast. Així les coses, Antoni Mercader va buscar l’ajuda del periodista d’investigació Joan Cantarero. A través de la matrícula de la furgoneta que Carraixet emprava en els desplaçaments, amb l’equip, els músics i la xicalla, embotits com a sardines, els investigadors arribaren a la conclusió que l’atac es va produir durant la celebració del 9 d’Octubre del 1979. Aquella jornada va ser tan prolífica en incidents —la ultradreta va estar especialment violenta— que dels fets que afectaren Carraixet, la descoberta de les bombes que sortosament van ser localitzades i desactivades per un artificier abans d’explotar, només hi havia una referència al diari Las Provincias.
Un dels artefactes es va dipositar sota la furgoneta, en la qual Carmen estava donant el pit a Vanessa. L’altra, baix de l’escenari. “Qui pot odiar tant per a fer això”, es pregunta en la pel·lícula la filla menuda dels Giner, víctima potencial d’aquell acte covard i miserable. No havia estat l’únic incident patit per Carraixet, que havia d’acostumar-se a rebudes hostils per part dels ultres en diverses poblacions. En una ocasió, fins i tot, un grup d’energúmens va acorralar la matriarca i la va acaçar amb empentes i colps de peu. Però amb l’atac amb bombes la cosa havia anat massa lluny. Carmen i Lleonard, com a bons progenitors, decideixen plegar per protegir la prole. Allí podia haver acabat la història de Carraixet. Però les filles, com s’explica en el film, es rebel·len. Els dolents no podien guanyar. I no van guanyar. Els fets, això, sí, quedaren impunes.
Un encert de la pel·lícula és el treball de contextualització d’aquest fet, de cap manera un cas aïllat. Per això en el documental apareixen alguns dels protagonistes més destacats d’aquells anys, com ara l’antic alcalde Ricard Pérez Casado, el president preautonòmic, Josep Lluís Albinyana, l’exdirectora de Las Provincias, María Consuelo Reyna o la periodista Rosa Solbes. També es recorre als estudiosos Toni Mollà i Vicent Flor per explicar aquells anys. I s’exemplifica l’ambient de barbàrie recordant l’atemptat a Joan Fuster —en aquell cas les bombes van esclatar— a través d’un dels testimonis, Jaume Pérez Muntaner, i del periodista Francesc Bayarri, qui va investigar els fets.
Una aposta de la dreta per la violència salvatge però “eficient” —així ho defineix Flor— per tallar les ales del valencianisme més reivindicatiu. Violència que mai no s’investigava. Ni per part de la policia ni per part dels jutges. Carraixet no va ser un cas a banda.
El somriure de la resistència
La lluita dels protagonistes de la Cançó pel redreçament nacional dels valencians va tindre el premi de l’ostracisme per part de les institucions, fins i tot quan eren en mans dels socialistes. Sense deixar de banda la música, Mari Carme, Eva i Miry, magnífiques cantants i multiinstrumentistes, van buscar alternatives professionals en el doblatge, activitat en la qual han fet una llarga carrera i que també han seguit algunes de les seues filles. Vanessa, mentrestant, és tècnica de gestió sociocultural en CEAR-PV, la Comissió d’Ajuda a les Persones Refugiades.
Tot això també queda reflectit en el film, però l’altre gran èmfasi, juntament al de l’exercici de memòria, és la dimensió feminista. La pel·lícula repassa els entrebancs de les germanes per desenvolupar la seua carrera artística, un fet que ampliaren amb testimonis esfereïdors durant el col·loqui posterior a l’estrena de La bomba Carraixet. Una lluita contra els masclismes i micromasclismes que aquestes dones admirables han superat amb una voluntat fèrria. Un esperit que, com confessen les germanes Giner, té l’origen en una mare que les empoderava.
La matriarca tenia bons motius per fer-ho. Carmen, de menuda, havia estudiat solfeig, però havia de suportar que mai se li atorgara cap instrument. I que el professor li amollara que el seu lloc estava a la llar, cuinant. La manera d’agafar-se la revenja ha estat inundar el món de filles i netes cantants i instrumentistes.
El documental acaba amb Carraixet i els seus músics tocant pels carrers, mentre Carmen assisteix a l’escena amb un somriure preciós. Com va dir Monty Peiró, “el somriure de la resistència, la victòria dels justos i de les dones”.