Enguany, també fa cinquanta anys de la gran donació de Picasso a la ciutat de Barcelona el 1970. Es tractava d’un conjunt d’obres, bàsicament dibuixos i pintures, que la família de l’artista guardava en el domicili familiar barceloní. Aquesta donació marcà la personalitat del museu del carrer de Montcada, i el convertí en el museu més important del món dels períodes de formació de l’artista.
La donació de 1970 fou meticulosament pensada i treballada per Picasso. Per a portar-la a terme, l’artista va necessitar l’ajuda del notari Raimon Noguera de Guzmán.
El notari de Barcelona
Noguera era barceloní, nascut el 1897 al carrer del Vidre número 8, de Ciutat Vella. Va néixer dos anys després de l’arribada de Picasso a Barcelona i dos anys abans que aquest compartís taller amb l’escultor Josep Cardona al carrer Escudellers Blancs número 2, carrer paral·lel al del Vidre. Noguera visqué la seva infantesa en un entorn auster. El seu pare va morir molt jove, i la seva mare, Amparo de Guzmán, va haver de pujar-lo a ell i a la seva germana Victòria. Estudià dret. El 1922, va treure les oposicions de notari. Després d’uns anys de periple professional per diferents indrets de la geografia espanyola, a partir de 1935, exercí de notari a Barcelona fins a la seva jubilació el 1972.
En Noguera era una home de caràcter, a la vegada entranyable, inquiet i de paraula; bon comunicador; extremament discret; amic dels seus amics, i molt culte, un humanista. Segons el també notari Puig Salellas, Noguera era un professional molt selectiu en la seva clientela: “En realidad, Noguera no fue un notario prolíficó. Prefirió tener una clientela reducida, pero fiel y selecta. Ello le dio las posibilidades y el tiempo necesarios para llevar a término una serie de actuaciones trascendentales, […] relacionadas al ejercicio de la función notarial y para dedicarse a fondo al servicio del interés general” (“Raimon Noguera en el recuerdo”. La Vanguardia, 28-V-1990).
En la seva funció de notari, Noguera va viure unes experiències professionals i personals excepcionals. El seu testimoni, ultra el seu llegat cultural —entre el qual hi ha la creació de la Fundació Noguera— i els seus escrits, ha quedat en les hemeroteques en els articles i les entrevistes, i, més recentment, en una biografia escrita per Agustí Pons (El notari Raimon Noguera i el llegat de Picasso, Miró i Pau Casals, pròleg de Juan-José López Burniol, Barcelona: Edicions 62, 2011).
En el terreny professional volem fer valer la dedicació i les aportacions que feu Noguera en l’àmbit dels arxius notarials. Així mateix és rellevant la seva intervenció en la gestió dels llegats de Joan Miró, Pau Casals i Pablo Picasso així com el seu paper mediador en el conflicte de la muntanya de Montserrat entre altres. Fou un home verament important per a la cultura catalana de bona part del segle XX, molt més del que ell mateix admetia. El reconeixem en afirmacions com: “[...] he visto personas importantes de todos los estilos. Los que lo son, los que creen que lo son y los que el diario dice que son importantes. He conocido muy pocos que sean más imortantes de lo que ellos creen que son.” (Patricia Gabancho: “Diálogos imposibles: Raimon Noguera (notario) y Colita (fotógrafo)”. La Vanguardia, 6-V-1986). Bona reflexió en moments de tanta banalitat com els que estem vivint!
La condició de notari el vinculà, com hem apuntat, amb Picasso, a la segona dècada del segle XX. Anteriorment, havia estat notari de l’amic i secretari de Picasso, Jaume Sabartés, en la donació del seu fons picassià a la ciutat de Barcelona. També destacà pel seu activisme a favor de la creació del Museu Picasso de Barcelona. Tot i això, en Noguera, no conegué l’artista fins a les acaballes dels seixanta del segle passat. L’oportunitat li brindaren els cosins Joan i Miquel Gaspar.
En una de les visites col·lectives de catalans a Picasso, aquests galeristes, acompanyats per les seves respectives esposes; el delegat de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona, Josep Lluís Sicart i la seva esposa; l’advocat del mateix Ajuntament “en Pep Blajot” i en Noguera, es desplaçaren a visitar la Fundació Maeght de Sant Pau (Alps Marítims). Després, es dirigiren a Mougins, on els esperava el pintor Antoni Clavé. El grup va ser rebut per Picasso i Jacqueline. D’aquella visita, Noguera en conservà fotografies, algunes de les quals varen ser publicades en revistes i a la premsa.
La tardor de 1969, els editors Anna Maria Torra i Gustau Gili demanaren a Noguera que els acompanyés a Mougins. Picasso el volia veure per a “tractar uns afers particulars que el preocupaven”. El mateix ho conta en un article a la revista Destino: “[...] durante el año 1969, en compañía de Gustavo y Ana María Gili me trasladé a Mougins a fin de tratar varios asuntos con Picasso, entre ellos el de su propósito de entregar al Museo que tiene dedicado en Barcelona el conjunto de dibujos y pinturas estancas depositado en manos de su familia” (“Un testimonio personal. El amor a Barcelona”. Destino, 28 de maig de 1980).
Entre l’artista i el notari aviat sorgí una estreta relació que anà més enllà de l’estrictament de treball. És ben conegut que a Picasso li agradava parlar de la Barcelona en què va viure la seva joventut, de la ciutat i la seva gent. Això, era el salconduit que obria sovint les portes de casa seva. El mateix notari asseverà a Sardà que: “la influència que vaig poder tenir sobre Picasso i la confiança que em va demostrar foren perquè va trobar en mi una persona que li podia parlar de la Barcelona de la seva època, dels seus amics d’aleshores. Era sorprenent veure com tots aquells records eren vius en la seva memòria. L’afecte que, després de tants anys, aquell home guardava per la Barcelona que havia viscut era per a mi absolutament inconcebible [...]” (Zeneida Sardà, “Raimon Noguera. Un homenot, notari d’homenots”, Serra d’Or, núm. 332, maig 1987).
Picasso frisava per posar en ordre els seus assumptes personals relacionats amb el seu patrimoni i la successió consegüent. La situació era complicada, atès que tenia la nacionalitat espanyola, tot i que residia a França des de principi de segle.
El 3 d’abril de 1940, Picasso havia sol·licitat la nacionalitat francesa. Es varen obrir els tràmits per a avaluar la demanda. El dia 26, Picasso fou convocat a la comissaria de la Madeleine de París. Després dels procediments habituals, i tot els informes positius, se li denegà la nacionalitat per un error històric. Un antic report informava que s’havia allotjat a casa de Pere Mañach (el seu primer marxant), l’any 1901, raó per la qual se’l considerà anarquista. Picasso, en aquella època, freqüentà la companyia d’alguns anarquistes. Fins i tot anà a Barcelona a algun dels mítings dels àcrates, tot i que mai no va pertànyer al moviment anarquista de cap indret, i molt menys a un de francès. El sojorn a casa de Mañach li va valdre ser posat a la liste rouge i, per tant, a desconfiar d’ell i a denegar-li la nacionalitat quan la sol·licità l’any quaranta. Posteriorment, el mateix artista manifestarà el seu desinterès per obtenir-la tot dient que ell havia nascut espanyol i catòlic i així moriria.
De cara a la successió, posseir la nacionalitat espanyola representava a Picasso englobar qüestions de competència de les dues jurisdiccions. Necessitava el consell d’algú de confiança, per la qual cosa va demanar al matrimoni Gili que es posés en contacte amb Noguera i organitzés un viatge a Notre Dame de Vie. La relació entre Picasso, Jacqueline, Anna Maria Torra i Gustavo Gili fou molt important els darrers gairebé vint anys de la vida de Picasso i, posteriorment, amb la seva vídua.
Noguera podia fer-se càrrec dels assumptes espanyols, però no dels relacionats amb la jurisprudència francesa. Per a aquests temes, Picasso cercà l’advocat de la Cour de Paris Roland Dumas.
En compliment de l’encàrrec, Dumas i Noguera posaren fil a l’agulla i, després d’una anàlisi exhaustiva de la situació, anaren mostrant les conclusions al consultant, successivament, a mesura que eren adoptades. Varen ser concretades i posades per escrit en sengles dictàmens, el primer signat per Dumas (14 de gener de 1970), referent al dret francès, i el segon signat per Noguera (3 de febrer de 1970), referent al dret espanyol.
En el decurs d’aquelles converses, Picasso mostrà als seus convidats uns centenars de fotografies d’obres seves, majoritàriament creades en la seva adolescència i joventut. Eren bàsicament dibuixos i pintures guardats en el domicili familiar barceloní, primer per Doña María, la seva mare, després per la seva germana Lola (havia mort el 30 de setembre de 1958) i finalment pels seus nebots. Un tresor guardat en el cor de l’Eixample!
La donació
Picasso, a través del seu nebot, el també artista Xavier Vilató, resident a París, havia fet fotografiar, el 1959, les obres dipositades al pis del passeig de Gràcia de Barcelona. Es tractava de gairebé un miler de fotografies, “numerades correlativament”. En Vilató havia encarregat aquell treball al fotògraf Francisco Melich.
La comanda de Picasso al seu nebot,responia a la seva voluntat de posar en ordre els seus afers patrimonials i la successió consegüent. Picasso aleshores rondava la norantena.
En aquest context, l’artista donà poders a Noguera (8 de desembre de 1969) per a gestionar els afers relacionats amb les seves obres dipositades en el domicili familiar de Barcelona: “[...] para entregar al MUSEO PICASSO de Barcelona en concepto de donación, la totalidad de mis obras, pinturas, dibujos y grabados que se hallan actualmente en depósito en casa de los Sres. Vilató” (FMPB/TEXT/396/12. Museu Picasso, Barcelona).
En Noguera sol·licità una còpia de l’acta notarial, signada pel notari San Martin, el primer d’abril de 1959, on es relacionaven les obres que es guardaven a casa dels Vilató i que havien estat fotografiades. L’obtingué el febrer de 1970. Segons Noguera, s’hi llegia entre altres: “Havia rebut del Sr. Francesc Xavier Vilató, resident a París, accionant com a mandatari verbal del seu oncle Pablo Ruiz Picasso, 994 proves fotogràfiques de pintures, dibuixos, etc., numerades correlativament [...].”
Picasso tenia pensat què volia fer amb aquell llegat, però no ho va dir a ningú. Noguera recordava aquella grata feina d’hores i hores “inoblidables” compartides amb Picasso. Recordava també la seva gaubança en tenir a les mans les imatges que feia tants anys que no havia vist i la “continguda emoció”, compulsant, “una a una amb les anotacions contingudes a l’inventari notarial” (Raimon Noguera i de Guzman, El Museu Picasso, Barcelona, juliol de 1986, 41 p. Fons Raimon Noguera / Arxiu Nacional de Catalunya (ANC 1-223).
Durant aquell procés, Noguera manifestà en l’entrevista que li feu Sardà: “M’ensenyava els dibuixos que ara són al Museu, de quan ell era jove: “Mira, mira, veus, això era la riera de Sant Joan. En aquest balcó jo vaig tenir un taller, però quan van fer la reforma, van tirar aquest edifici... Mira, aquest gos, el cap és del pintor Mir. Va ser un dia que ens vam insultar, i em vaig venjar posant el seu cap al gos... Mira veus aquesta dona asseguda així d’esquena, la vaig dibuixar un dia que em va lloar Nonell i jo vaig voler demostrar que també en sabia... Li agradava molt que li parlés de la gent d’aquell temps.”
Aquella fabulosa col·lecció era gairebé desconeguda. A excepció de la família i d’algun privilegiat com el marxant Kahnweiler, gairebé ningú més l’havia vista. El maig de 1970, Gabriel Conesa, acompanyat del fotògraf Edward Quinn, entrà a la llar dels Vilató per fer un reportatge generós que es va publicar a la revista Paris Match (Paris Match, núm. 1098, 23 de maig de 1970). Poc després, les obres canviaren de domicili per integrar-se a les col·leccions del museu del carrer de Montcada.
Com hem dit d’antuvi, Picasso no li revelà a qui volia fer donació d’aquelles obres. Paral·lelament, l’Ajuntament de Barcelona, coneixedor dels contactes de Noguera amb Picasso, instà el notari a implorar-li les obres per al Museu. Noguera, a més de no considerar-ho ètic, coneixia bé l’artista i sabia que no era convenient demanar-li-ho; era reticent a les peticions, volia ser ell qui ho decidís.
Tot i això, l’Ajuntament no deixava d’insistir-hi. Argumentaven que, almenys, li demanés el llenç El passeig de Colom, perquè era una panoràmica barcelonina molt emblemàtica.
Malgrat els raonaments de Noguera, a Barcelona no es parava d’insistir que, almenys, li demanés aquesta obra. Al mateix temps, en Joan Miró, li encomanà també sol·licitar a Picasso el seu llenç Autoretrat de 1919. El pintor català feia anys que l’hi havia regalat i, en aquells moments, li feia il·lusió recuperar-lo per dipositar-lo en la Fundació Miró que s’estava gestant. Miró li oferí canviar-lo per les obres desitgés.
Després de repassar tête à tête les fotografies amb Picasso, Noguera s’atreví a transmetre la petició del consistori barceloní. Picasso, eufòric, li contestà: “Calla, home, calla! Tot això va a Barcelona!”
Cal afegir, quant a la petició de l’autoretrat de Miró, que Picasso es va fer el longuis i, amb el temps, el superb llenç s’integrà a les col·leccions del Museu Picasso de París.
Així mateix, cal fer valer la donació del mateix notari Noguera a Barcelona, l’any 1985. Es tracta de quatre llibres il·lustrats i un catàleg d’exposició, tots trufats per l’artista, i la magnífica litografia, L’amazona, datada el 21-22 d’abril de 1960
El 1968, Picasso havia mostrat la seva estima i respecte al seu gran amic i secretari Jaume Sabartés fent donació a la ciutat de Barcelona, en memòria seva, de la sèrie de Las Meninas, el Retrat blau de Sabartés i el compromís de donar una de cadascuna de les estampes de la seva obra gràfica que fes des d’aleshores fins que morís. Una donació que convertirà el Museu en l’únic al món a aixoplugar una de les grans sèries interpretatives sencera i, també, el convertirà en un dels museus més importants d’obra gràfica de l’artista.
Dos anys després d’aquella donació històrica, el 23 de febrer de 1970, Picasso va signar, a Mougins, un document de donació d’obres a la ciutat de Barcelona. Un cop més ho va fer a la memòria de Sabartés. Noguera redactà, a Barcelona, el maig d’aquell mateix any, l’acta de donació amb la relació de les obres. (Acta de Donación otorgada por don Pablo Ruiz Picasso a la ciudad de Barcelona. AMCB. Projectes culturals, Museu Picasso, exp. 8-5-1970).
El conjunt d’obres entrà al Museu evidenciant un cop més “l’afecte que, després de tants anys, aquell home guardava per Barcelona”. Per a exposar-les, es rehabilità el Palau Baró de Castellet, edifici contigu al Palau Berenguer d’Aguilar, seu del Museu. S’inaugurà el 18 de desembre d’aquell mateix any. Per voluntat de Picasso no hi van assistir les autoritats. Era la seva protesta davant les penes de mort dictades en acabar el consell de guerra portat a terme a Burgos (3 al 9 de desembre de 1970) contra 16 persones acusades de pertànyer a ETA.
Les donacions al Museu Picasso no s’aturaren. Aquell mateix any 1970, s’anotaren en el registre d’entrades d’obres 133 estampes. Quatre —dues no eren obra de Picasso— ingressaren amb la donació que tractem; 119 eren també donació de l’artista segons el compromís assumit a la mort de Sabartés. Formen part de la Suite 347. Aquestes foren entregades per la Galeria Louise Leiris (editora de les dues darreres grans sèries de gravats de Picasso: la Suite 347 i la Suite 156). La voluntat de l’artista, el seu compromís amb la ciutat, fou respectat pels seus hereus i per la mateixa galeria. Les donacions de Picasso d’obra gràfica continuaran arribant al Museu després de la seva mort. Sempre es mantingué la memòria de Sabartés, sempre fou donació a la ciutat de Barcelona.