Berat Albayrak estava acostumat a ser escoltat. La televisió turca retransmetia sempre el que el ministre de Finances turc tingués a dir en un moment determinat. N’hi havia prou amb una trucada perquè els diaris li dediquessin la portada. Probablement hi ajudava que Albayrak fos el gendre del president, Recep Tayyip Erdogan.
Tanmateix, el 8 de novembre, quan Albayrak va voler deixar anar el missatge més important que havia donat mai, no va trobar cap mitjà que l’escoltés. El ministre, segons informen persones de confiança, primer es va dirigir als mitjans i a les emissores controlades pel seu germà Serhat, entre elles el diari Sabah. Però va ser en va. I de la cadena pública TRT i de l’agència de notícies Anadolu Ajansi també en va rebre respostes negatives.
Veient-se en un destret, Albayrak va recórrer a un mitjà al qual poques setmanes abans el seu govern havia imposat un multa milionària: Instagram. En un turc descuidat i ple d’errades, Albayrak va explicar la seva dimissió com a ministre de Finances. Va escriure que volia dedicar més temps a la seva família, als seus pares, a la seva esposa i als seus quatre fills; al seu sogre, Erdogan, a qui deu la seva carrera política, només el va esmentar de passada.
El president, segons expliquen persones de l’entorn d’Erdogan, estava fora de si quan va assabentar-se de la decisió del seu gendre. Va necessitar 27 hores abans d’expressar-se públicament. En una declaració breu, l’oficina de presidència va comunicar que el cap d’Estat acceptava la dimissió d’Albayrak.
Al llarg dels seus disset anys al poder, Erdogan ha superat diverses crisis; un procés d’il·legalització contra el seu partit, l’AKP, per part del tribunal constitucional turc el 2008; les protestes a la plaça Taksim d’Istanbul el 2013, i un intent de cop d’Estat el 2016. En comparació amb tot això, la dimissió d’Albayrak sembla una minúcia, però les conseqüències podrien ser considerables. Ara ha passat el que més temia Erdogan, afirma un polític d’alt rang del govern: s’ha obert una esquerda a la seva família.
Per elaborar aquest article, Der Spiegel ha parlat amb més d’una dotzena de persones de l’entorn del president: assessors, funcionaris, polítiques i polítics del partit de govern, l’AKP. Tots han insistit que no s’esmentés el seu nom. Erdogan encara fa molta por, a Turquia. Però, al mateix temps, molta gent ja pensa més obertament que mai en el «temps posterior a Erdogan», com ho formula un dels entrevistats. La caiguda d’Albayrak –en això estan d’acord pràcticament tots– no va ser cap accident, sinó l’expressió d’una crisi més profunda del sistema.
Albayrak, de 42 anys, era –en qualitat de ministre de Finances– el segon home més poderós de Turquia, i molta gent el veia com el pròxim president. Erdogan està obsessionat amb la idea de triar personalment el seu successor, explica un seu company. Els seus dos fills, Burak i Bilal –això el president ho va tenir clar aviat–, no són aptes per al càrrec més alt de l’Estat. Burak es va retirar de la llum pública després d’un accident de cotxe als anys noranta i Bilal no té la confiança del seu pare per culpa d’uns càlculs polítics desencertats. Les seves dues filles no aspiren a càrrecs polítics. Per tant, com a possible hereu polític només li quedava el gendre.
Berat Albayrak prové d’una dinastia islamista. El seu pare, Sadik, va ser polític i, com a persona propera a l’ex-primer ministre Necmettin Erbakan, va ser un dels primers valedors d’Erdogan. El 2004 Berat va casar-se amb Esra, una de les filles d’Erdogan. La parella viu a Istanbul, a la mateixa mansió que Erdogan. El president ha promogut el seu gendre tant com ha pogut. El 2015 el va nomenar ministre d’Energia i, uns tres anys més tard, oposant-se a amplis sectors del seu partit, ministre de Finances. «La nostra vinculació no és política. Es basa en els ideals; congeniem», va dir Albayrak a començament d’any en declaracions a TRT referint-se al seu sogre.
Albayrak no tan sols hi deia la seva en qüestions financeres, sinó també en política exterior i de seguretat. Va omplir institucions estatals de persones lleials. Alguns ministres, diu un polític del govern, el servien com si fossin secretaris seus. Per la seva proximitat amb el gendre de Donald Trump Jared Kushner, era el nexe amb el govern nord-americà. En amplis sectors de l’AKP, en canvi, Albayrak era odiat. Molts el consideraven massa ambiciós, arrogant i, sobretot, creien que el càrrec li anava gros.
La decadència de l’economia turca està estretament vinculada al nom d’Albayrak. En els dos anys ben bons en què ha estat ministre de Finances, la lira turca ha perdut un 44% de valor respecte a l’euro. Albayrak no ha trobat la manera d’aturar la caiguda de la moneda; al contrari, els experts estan convençuts que ha empitjorat la situació. Desoint el consell dels seus col·laboradors, Albayrak es va negar durant força temps a apujar els tipus d’interès per estabilitzar la lira. Igual que el seu sogre, tenia por d’ofegar l’economia amb una pujada dels tipus. La conseqüència ha estat que la lira ha continuat en descens, que els preus han augmentat i que la gent s’ha empobrit.
Durant molt de temps, Erdogan va perdonar la mala gestió financera del seu gendre. Fins i tot quan l’any passat l’AKP va perdre les grans ciutats d’Istanbul i Ankara a les municipals, a Erdogan no li va semblar un motiu suficient per modificar substancialment el seu rumb polític. En canvi, va fer repetir les eleccions a Istanbul, fet que va desembocar en una victòria aclaparadora del candidat de l’oposició, Ekrem Imamoglu; i en un ridícul de l’AKP. El mite d’Erdogan, presumptament invencible electoralment, es va ensorrar.
Erdogan, segons declaren col·laboradors seus, s’ha anat tornat paranoic al llarg de la seva presidència i sobretot després del cop d’Estat del 2016. Li sembla, segons expliquen, que veu enemics pertot arreu i només confia en unes poques persones. Una d’elles era el seu gendre. Albayrak va convèncer Erdogan que l’economia turca estava més bé del que afirmaven els economistes, revela un polític del govern; pel que sembla, Albayrak sempre insistia que només era qüestió de temps que es produís un boom. «Tothom sabia que això no era cert. Però Erdogan se’l va creure igualment».
Segons sembla, no va ser fins aquesta tardor que el president va copsar l’abast total de la crisi. Naci Agbal, diputat de l’AKP i predecessor d’Albayrak al Ministeri de Finances, va anar a veure Erdogan al palau presidencial a començament de novembre. En general, els assessors d’Erdogan es mostren reservats davant el president, tots tenen por de fer enfadar el seu cap, que té fama de colèric. Però, pel que expliquen persones que saben el contingut de la conversa, Agbal va descriure dramàticament a Erdogan l’estat pèssim de l’economia turca. Les reserves en divises del banc central, va alertar-lo Agbal, estaven pràcticament esgotades. Si el govern no actuava immediatament, l’abril del 2021 –si no abans– hi hauria les primeres fallides de bancs turcs.
Erdogan sap què significaria això. El 2001 una crisi financera va deixar milions de turques i turcs en la pobresa. El Fons Monetari Internacional (FMI) hi va intervenir. El govern es va desintegrar. I amb les noves eleccions, l’AKP va arribar al poder.
Erdogan va trucar immediatament a Albayrak, però es va negar a reunir-s’hi personalment, diuen des de l’entorn del president. Albayrak va anar igualment cap al palau presidencial, on gairebé va arribar a les mans amb Agbal. Hores més tard, Erdogan va nomenar Agbal president del banc central, aparentment sense arribar a un acord amb el seu gendre. Albayrak estava ofès i desesperat, afirmen persones de confiança seves, i va parlar per telèfon amb el seu pare, Sadik, que li va recomanar que dimitís.
Per a Erdogan la ruptura amb els Albayrak suposa un risc. Certament, la dimissió del ministre de Finances ha donat un respir a l’economia turca i el valor de la lira s’ha estabilitzat lleugerament. Els inversors esperen que Agbal i el successor d’Albayrak, Lütfi Elvan, retornin a una política monetària sensata. La setmana passada, el banc central va apujar decididament els tipus d’interès.
El problema amb què es troba el nou duo, però, és el mateix a què feia front Albayrak. L’economia turca està finançada a cop de préstec. El creixement dels últims anys s’ha degut majoritàriament a inversions desmesurades en projectes d’infraestructures, en carreteres, urbanitzacions i aeroports. Les empreses turques depenen de l’accés a diner barat, per això ara, després d’una pujada dels tipus d’interès, es corre el risc que hi hagi insolvències i una desocupació massiva. La pandèmia del coronavirus empitjora encara més la crisi.
Amb la marxa d’Albayrak també trontolla el domini d’Erdogan. De moment, Albayrak ha desaparegut del mapa. Diuen que busca pis a Londres. Però és possible que, per l’orgull ferit després del seu pas pel govern, se’n vagi de la llengua i expliqui possibles abusos de poder i faci acusacions de corrupció. Possiblement no hi ha cap altra persona que sàpiga tant com ell sobre els secrets d’Erdogan.
Però encara més incòmode per a Erdogan podria ser haver d’organitzar de nou el seu sistema de poder. Els Albayrak s’ocupaven no tan sols de les finances en nom del president, sinó també de les tasques mediàtiques a través del germà gran de Berat, Serhat.
Serhat Albayrak controla el grup mediàtic Çalik. Juntament amb el seu germà Berat i amb el cap de comunicació d’Erdogan, Fahrettin Altun, Serhat decideix sobre què es parla i s’escriu a Turquia. Els Albayrak i Altun es coneixen des que eren joves. El trio es té una confiança cega. Darrerament a Ankara corre la brama que Serhat Albayrak també està a punt de plegar. «Sense el poder mediàtic dels Albayrak, a Erdogan li costarà molt més dominar l’agenda pública», diu un polític de l’AKP.
A l’AKP, Erdogan no és ni de bon tros tan invulnerable com temps enrere. Importants companys de partit s’han distanciat d’ell; i alguns, com l’ex-primer ministre Ahmet Davutoglu, ja han creat partits propis. D’altres reclamen obertament un canvi de rumb. Per exemple, el cofundador de l’AKP Bülent Arinç s’ha mostrat favorable a l’alliberament de l’adversari d’Erdogan i antic copresident del partit prokurd HDP, Selahattin Demirtas. «A Turquia la llibertat d’opinió està mutilada», ha dit.
Erdogan va començar la seva carrera política com un reformista que apel·lava a diversos grups: conservadors, liberals, kurds, islamistes. Va ser així com va poder resistir davant l’exèrcit. Amb el seu estil de govern autoritari, però, ha foragitat un sector rere l’altre. Després del trencament amb els islamistes del moviment de Gülen, ha anat augmentat la dependència del seu soci de coalició d’extrema dreta, l’MHP, i de l’ancià president del partit, Devlet Bahçeli.
Tant pel que fa a la repressió contra els kurds com a les intervencions militars a l’estranger, Erdogan permet que, cada vegada més, l’agenda la hi dicti l’MHP, diu un parlamentari de l’AKP. «El president sap que sense l’MHP no pot actuar».
Ara, doncs, els nacionalistes podrien aprofitar la crisi del govern per ampliar la seva influència: especialment el ministre de l’Interior, Süleyman Soylu, que –segons es comenta a Ankara– es prepara per a un salt en la seva carrera. Soylu, considerat un radical, advoca per un Estat policial, la repressió de les minories i la vigilància de les ciutadanes i els ciutadans. Per això és popular sobretot entre els seguidors de l’MHP. A l’abril, quan Erdogan va plantejar-se destituir el ministre per una mala gestió de la crisi del coronavirus, el cap de l’MHP, Bahçeli, va aconseguir convèncer Erdogan que no ho fes.
Com més es desintegra l’autoritat del president al país, més importants es tornen homes com Soylu, que semblen capaços de mantenir la dreta al poder a Turquia inclús després d’Erdogan. Certament, Erdogan encara és el polític més popular del país i els seus rivals no es pronuncien sobre ell perquè saben que molt sovint el president ha aconseguit sortir-se’n de situacions aparentment desesperades. Però, últimament, a les enquestes l’AKP ha caigut per sota del 30% per primera vegada des de feia anys.
El mateix Erdogan busca cada cop més desesperadament una sortida a la crisi. La seva política sembla precipitada i antireflexiva. Envia soldats a Líbia, a Síria i al Caucas sense que quedi clara quina estratègia segueix a llarg termini en aquestes regions.
I si bé a l’estiu encara amenaçava Grècia amb una guerra, ara de sobte torna a acostar-se als europeus. «Entenem que el nostre lloc és a Europa, enlloc més. Somiem crear un futur compartit amb Europa», va dir la setmana passada. Poc després, però, es va produir una polèmica entre Alemanya i Turquia quan la Marina alemanya va escorcollar, per sospites de tràfic d’armament, un vaixell turc que anava de camí a Líbia.
Durant la seva carrera, Erdogan s’ha anat reinventant constantment. Els darrers anys ha governat Turquia com un dèspota. Ha desmantellat l’Estat de dret i ha forçat els mitjans a opinar com ell. Milers d’opositors al govern són ara mateix a la presó com a suposats còmplices de terrorisme.
Ara, pel que sembla, Erdogan té l’esperança de fer retornar els inversors estrangers al país presentant-se com un suposat reformista proeuropeu. I també ha anunciat una reforma de la justícia. Segons la proposta, aviat podrien ser alliberats diversos presos polítics, entre ells el filantrop Osman Kavala.
A l’entorn d’Erdogan parlen d’un «nou començament». El problema és que aquestes paraules, després de disset anys de domini d’Erdogan tant dintre com fora de Turquia, pràcticament ningú no se les creu.
Traducció d'Arnau Figueras