Al fil del canal de l’Esquerra de l’Ebre, penetrem a Tortosa. La ciutat hauria de captar la curiositat del viatger, atesa la seva importància històrica —i també política, cultural, religiosa. Tortosa ha concentrat cultures —cristiana, musulmana i jueva—, un bisbat i un poder polític que s’ha mantingut al llarg de la història. Podríem escriure molt, massa, sobre la vila: el call jueu, el castell de la Suda, la catedral o els Reials Col·legis, i l’erudició de Cristòfor Despuig i els seus Col·loquis. Però centrem-nos en l’aigua, en la relació entre l’aigua de l’Ebre i la ciutat.
Tortosa és ciutat pont: cruïlla de cultures, nexe d’unió de les terres d’interior i de la geografia litoral. En temps dels romans, fou port marítim i fluvial que permeté l’accés de les naus des de Roma i les rutes de cabotatge entre les diverses colònies costaneres i, alhora, assegurà la connexió amb Caesaraugusta —l’actual Saragossa—, emprant la via fluvial. No serà d’estranyar, per tant, que la Via Augusta abandonara el seu trajecte costaner per aquesta opció interior.
Equidistant entre València i Barcelona, Tortosa forçà de nou un desviament, instigat per interessos comercials i un innegable pes polític, amb l’entrada en funcionament de la línia ferroviària entre ambdues ciutats. Construí el primer pont fix de la història de la ciutat, inaugurat el 1868 per al pas de combois. Tanmateix, quan el 1996 es va inaugurar el traçat del corredor mediterrani, la variant interior per Freginals, Santa Bàrbara i Tortosa caigué en desús i va ser desmantellada. L’històric pont metàl·lic és avui una lleugera passarel·la vermella que forma part de la Via Verda de les Terres de l’Ebre, destinada al trànsit silenciós de vianants i bicicletes.
Fins a la data, Tortosa havia comptat amb un pont de barques, una plataforma flotant sobre bots: mòbil, vulnerable enfront de les riuades i subordinat a la virulència eòlica. Les primeres referències se situen el 1148, quan la Turtuxa musulmana, conquerida llavors per Ramon Berenguer IV, comptava ja amb un pont d’aquestes característiques. Referències posteriors, dels segles XIII i XIV, en detallen els impostos i pontatges; d’altres, com la del 1892, en narren l’incendi i el final definitiu de l’estructura, que seria substituïda, tres anys més tard, pel pont metàl·lic de la Cinta. Els darrers anys de la seua existència, el pont de barques, l’únic pas sobre l’Ebre entre Saragossa i la desembocadura, suportava el trànsit diari de 1.500 carruatges, a més de cavalleries i persones.
Havíem entrat a Tortosa pel canal de l’Esquerra de l’Ebre. La séquia travessa, imperceptiblement, la ciutat: s’hi submergeix al llarg de gairebé dos quilòmetres per aparèixer de nou a l’extrem meridional, prop de l’estació del ferrocarril. En el conjunt del seu trajecte, de més de mig centenar de quilòmetres, rega unes 12.000 hectàrees i desplega una xarxa tentacular de séquies, canals i desguassos. Si la seguírem, arribaríem a Deltebre i ben a prop de la desembocadura de l’Ebre, a la vista de les illes de Buda, de Sant Antoni i de la platja de Riumar.
El canal de l’Esquerra, com el de la Dreta de l’Ebre, naixen a l’assut de Xerta. Recorrem el marge oposat; caldrà, doncs, desfer el camí que ens ha portat fins a Tortosa. Érem a l’entrada del pont del Llaguter, a l’inici de la carretera de Benifallet a Tortosa pel marge esquerre del riu. Si, per contra, no ens desviàrem de la principal —la C-12, l’eix de l’Ebre—, circularíem per la riba dreta. Fem-ho.
Abans d’entrar a Xerta, a tres quilòmetres del poble per a més precisió, hi ha l’assut. Tot un misteri en qüestió de dates, que en situen l’origen en època islàmica i, fins i tot, alguna agosarada hipòtesi el catapulta a temps dels romans. Siga com siga, les referències més continuades daten de mitjan segle XV, quan ja es preveia l’aprofitament de l’aigua mitjançant dues canalitzacions, a dreta i esquerra de l’assut. Aquestes, però, no veieren la llum fins a quatre-cents anys més tard, quan el 1857 entrava en funcionament el canal de la Dreta de l’Ebre. Per aquell temps, l’assut adoptà la imatge que conserva en el present, una actualització necessària duta a terme per Jules Carvallo, enginyer de la Real Companyia de Canalització i Recs de l’Ebre. Les obres van incloure una resclosa que havia de facilitar la navegació fluvial, principalment de mercaderies: hi circularen rais que baixaven troncs des dels Pirineus fins a les serradores de Tortosa, i llaguts carregats de pòrtland i guix provinents de la fàbrica de ciment situada a l’extrem oposat de l’assut. I amb tota seguretat, Jesús Moncada hauria afegit, també, tones de carbó provinents de les mines de Mequinensa. Un molí fariner renaixentista, convertit en central hidroelèctrica, completa el conjunt de l’obra.
Al seu pas, el canal de la Dreta de l’Ebre travessa Aldover i Roquetes. Però abans, Xerta. D’ací és famosa la taronja: la dolçor i la qualitat sedueixen els paladars més exigents. Els pagesos locals instal·len parades a la vora de la carretera, suggerents aparadors de manufactura domèstica amb intencions d’atreure el passavolant, i el consistori li dedica anualment una fira, que destaca com a cita agrària de la comarca.
Avancem. La geografia es relaxa, l’horta guanya terreny: una ruralitat de cota baixa, asfixiant i humida a l’estiu, maltractada quan el vent de dalt, intransigent, baixa per la vall de l’Ebre. Torres de guaita i control, d’origen medieval, s’arrengleren al llarg de la riba. Que aquestes van ser edificades sobre fars d’origen ibèric és la teoria de l’historiador català Francesc Carreras i Candi. Una d’elles, la d’en Corder, a mig camí entre Aldover i Jesús, pertangué al cavaller i erudit tortosí Cristòfor Despuig. Més endavant, amb aspecte de fortalesa, la torre de la Carrova, ja en terme d’Amposta, és declarada Bé Cultural d’Interès Nacional. Merlets i matacans, una finestra d’arc de mig punt adovellada, una de rectangular i una finestra geminada, de tradició romànica, componen el conjunt. La de la Carrova és l’exemplar més ben conservat de les torres fortalesa medievals i d’època moderna que dibuixaren l’esmentada línia de defensa i control. En aquesta latitud, però a la riba oposada de l’Ebre, hi ha la torre de Campredó erigida per a les funcions de control d’un espai que fou estratègic a l’època: l’estuari del riu, que llavors se situava ací.