Caldrà reprendre el viatge allà on vàrem abandonar-lo en el capítol anterior: érem a les portes de Benissanet, transitàvem pel camí Vell de Móra d’Ebre. El paisatge, equilibradament humà, horitzontal, plaent, combina conreus, vida disseminada en masos i un aprofitament secular de les aigües subterrànies. Hi abunden les sénies, amb la seua funció extractiva, els noms de les quals remeten als seus propietaris, o bé al malnom amb què se’ls coneix popularment: la del Xino, de Papasseit, de l’Adelina o de Vicent de Marraco. Però és a la partida dels Cotxos, entre la via per on circulem i el riu, on caldrà aturar-se a la del mas Taniet, convertit en residència rural. L’obra, inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, data del segle XVIII. La torre circular i el pou, en un estat de conservació pèssim, són tot el que es conserva del conjunt hidràulic; la sínia i el molí passaren a millor vida.
L’agricultor de Benissanet és, indubtablement, emprenedor: contempleu el paisatge, resultat de la seua perseverança. Aprofitant la bonança climàtica local, ha jugat fort la carta de la fruita dolça i de pinyol, en detriment del conreu tradicional. Benissanet en concret i la comarca de la Ribera d’Ebre en general n’han esdevingut un dels principals centres productors a Catalunya. Hi creix el préssec, amb la varietat de l’auberge com a estrella, fins al punt de dedicar-li una fira de temporada i organitzar des del mateix consistori una ruta pels conreus en temps de floració. Però no tot són flors i violes: el virus de la sharka ha fet estralls recentment als camps de la Ribera d’Ebre, fins al punt que, a principis de 2020, els pagesos benissanetans plantejaven un canvi de producció, arrencant els fruiters i recuperant la fórmula clàssica de secà: olivera, ametler i cirerer.
És cert que Benissanet ha quedat tradicionalment eclipsat per la singularitat històrica i la potència plàstica de Miravet, a pocs quilòmetres de distància riu avall. Tot i això, caldrà dedicar-li un moment. El refugi antiaeri de la Font Gran, ubicat al centre del poble, va ser construït durant la Batalla de l’Ebre per les dones del municipi, amb l’ajuda dels soldats republicans. A l’interior, una exposició d’imatges de guerra i un audiovisual amb testimonis en desgranen el procés de construcció.
En pocs minuts, arribarem a Miravet, el municipi esperat, recurrent en qualsevol visita turística a la zona. Orgànicament arrapat a un penya-segat que s’enfonsa sense titubejos a les aigües de l’Ebre, Miravet manté un tour de force amb la gravetat i el funambulisme, coronat per una fortificació d’aspecte sever, autoritari, sord. La fortalesa monestir, del segle XII, ocupa la ubicació privilegiada de l’antiga fortalesa musulmana pel que fa al control del trànsit per l’Ebre, al seu pas per l’anomenat meandre de Tamarigar. El poble s’espargeix des del cap del cingle en una solució compacta i líquida alhora. L’església Vella va ser construïda a la cota alta per l’Orde de l’Hospital sobre l’espai on degué situar-se l’antiga mesquita de la població musulmana. El temple, renaixentista, representa el punt més elevat d’un recorregut urbà pel Cap de la Vila, el centre històric, amanit de carrers porxats, placetes i algun mirador sobre l’Ebre. Entre l’ingent patrimoni, a redós de l’església, un arc apuntat rescata de la memòria l’antiga aljama àrab, punt de reunió que, en temps de cristians, va ser aprofitat com a espai d’organització municipal. Al carrer de la Palla, fileres de cases fan visibles els efectes de l’abandonament i la destrucció provocats per la Batalla de l’Ebre. I al carrer del Banc, els influents jueus tortosins posseïen residències. Si ens atansem a l’aigua, arran de riu, trobarem un embarcador medieval. Un molí i un assut aigües avall completaran la descoberta.
La plaça Major, en fi, s’aboca a l’Ebre com una balconada, als peus del poble antic, i ofereix al viatger una de les millors perspectives sobre el conjunt monumental.
Podrem abandonar Miravet pel seu pas de barca, que ens permetrà no desfer el camí i, a més, viure l’experiència del darrer transbordador no motoritzat d’aquest riu. Dos llaüts, l’Isaac Peral i el Monturiol, units per una plataforma, un cable i la destresa del barquer són suficients per a una travessa tan exòtica com breu.
A la riba oposada, la carretera C-12, coneguda com l’eix de l’Ebre, ens retorna a un present atrafegat. Se succeeixen el Ginestar i Rasquera, als peus de la serra de Cardó, on no estarà de més enfilar-s’hi, fins al balneari, enlairat, en desús, antic convent de Sant Hilari. I arribem a una cruïlla definitiva: per la riba esquerra, cap a Benifallet, Tivenys i Bítem; per la dreta, cap a Xerta, Aldover i Roquetes. Ambdues opcions fan cap a Tortosa.
En el cas que ens decidim pel marge esquerre, el viatger haurà de saber que transitarà per una via tranquil·la, secundària, regirada, amb el coll de Som pel mig, un portet de poca envergadura que evita una complicació orogràfica sobre el riu.
Benifallet, mínim, essencial, té alguns punts d’interès: un viatge en barca amb el llagut Benifallet permetrà obtenir una perspectiva des de l’aigua de la roca Foradada, la serra de Cardó, les illes de Cataula i del Nap, la finca de Xesa, el Carmull, la Roca Folletera i la Roca dels Penjats. Tot això, aigües amunt i a prop del pas de Barrufemes, el congost fronterer entre les comarques de la Ribera d’Ebre i del Baix Ebre, el qual, junt amb el del Pas de l’Ase, estreny la presència fluvial. Riu avall, el llagut ofereix la possibilitat d’arribar fins a l’embarcador del jaciment ibèric del Castellot de la Roca Roja.
Al peu del coll de Som, sobre el pronunciat meandre d’Aldovesta, hi ha el poblat fenici del mateix nom i una mica enllà, el citat poblat ibèric. El jaciment fenici consta d’un únic edifici i, per les dimensions i materials trobats —àmfores i ceràmica, essencialment—, els investigadors l’associen a un nucli comercial, probablement un centre receptor i redistribuïdor de les importacions fenícies a la zona. El del Castellot de la Roca Roja, per la seua banda, obeeix a la dèria ibèrica de construir al capdamunt de turons i cingles. El poblat, que va estar ocupat entre els segles VI i III aC, és un dels millors conservats de Catalunya: s’hi poden observar construccions defensives de fins a cinc metres d’alçada i una trama urbana senzilla, amb carrers perpendiculars des d’on s’accedeix a les cases, generalment de planta rectangular. L’assentament de la Roca Roja és un de tants d’una xarxa de característiques similars, presents al llarg del curs inferior de l’Ebre: tots ocupen les extremitats de les terrasses fluvials o de petits turons a tocar del riu, tots s’estenen sobre una superfície molt reduïda i amb un urbanisme atapeït per a poblacions escasses, de menys d’un centenar d’habitants.
De baixada del coll de Som, Tivenys i, més enllà, Bítem. La plana, sempre als peus de la serra de Cardó, fèrtil, nodrida de sediments fluvials, on el taronger es fa present, aturat per l’abrupte perfil del rocam i la pineda. Abans de Tivenys, en els darrers revolts de la muntanya, el camí de l’Assut mena fins a aquesta obra hidràulica. Hi entrarem en detall quan recorrem el marge oposat, en què Xerta li dona el nom. Des d’aquesta riba, la perspectiva del conjunt adopta una profunditat singular. És ací, també, on naix el canal de l’Esquerra de l’Ebre, on trobareu la Farinera —una antiga fàbrica de mòlta— i la cimentera, abandonada des de la dècada dels setanta del segle XX. Cimentos Mayor, tal com sona, afegeix la nota tètrica al conjunt d’edificis i cingles que poblen aquesta latitud de l’Ebre.
Bítem és tortosí, una entitat municipal descentralitzada de poc més de mil ànimes, però no per això exempta d’interès. La construcció del canal de l’Esquerra de l’Ebre el 1910 va traure a la llum la vil·la romana de Barrugat, ubicada en el que en el seu temps fou l’ager dertosanus, el camp tortosí, per entendre’ns. De l’explotació agrària, se’n poden contemplar les troballes al Museu de Tortosa —un mosaic— i al Museu de les Terres de l’Ebre d’Amposta.
En el camí cap a Tortosa, l’Ebre regala al viatger un parell d’espais d’interès natural: al sud de Bítem, l’illa d’Audí, de propietat privada i amb un bosc de ribera que suporta com pot la pressió de l’activitat agrícola; i l’illa de la Xiquina, la que millor conserva les comunitats forestals de ribera de totes les zones humides de les illes de l’Ebre, especialment les alberedes i els tamarigars. Malgrat la proximitat del nucli urbà i de l’acció antròpica, la de la Xiquina presenta un bon estat de conservació i posseeix una profusa població de fauna de ploma, comparable a la d’altres illes fluvials. A saber: ardeids i corbs marins, entre d’altres espècies, confirmen la importància ecològica del conjunt d’illes ebrenques, pel fet de representar un rosari de biòtops pont que propicien el desplaçament de multitud d’ocells de zones humides, des dels aiguamolls litorals —majoritàriament el delta de l’Ebre— vers l’interior de la península Ibèrica.